-r.jpg)
A l’estiu de 2020, en unes de les seues moltes cites amb les festes del poble i visita obligada per a Maruja Carreres, tornaria a visitar-la al seu domicili, com he fet durant anys. Maruja desitjava contar i xarrar de tot allò que ella coneix i vol divulgar. Em diu que té por que amb ella s’oblide tot allò d’Aielo que sap.
Com sempre, s’asseguem a la taula del menjador, una estança i una casa repleta d’objectes i relíquies familiars. De fons, la llum solar que es filtra per les finestres de la porta del pati, corral tant característic de les cases d’Aielo, amb les plantes típiques i sempre ben cuidades. Mamprèn ràpidament la conversa, i de seguida adopta un matís apassionat, m’anomena que li ha afectat la pandèmia, les amistats que ja no estan. Em diu Maruja “és que m’he fet tan vella i molt major”.
Maruja guarda autèntics tresors familiars i diu que vol que m’assabente “abans de morir-se”. Em parla de les dures vivències de la guerra civil, i em narra la història de la imatge de les Tres Avemaries de tanta devoció a la seua família, una anècdota fins ara desconeguda per a mi.
És una crònica familiar carregada de sentiments, una història personal entre els pares Leonardo i Josefa que s’estén als fills. Maruja va viure i conèixer de primera mà aquesta devoció familiar.
Leonardo era un jove moixentí, que va vindre a Aielo com a mestre de l’escola a començament del segle XX. A Aielo tenia família, un oncle patern, el metge José Liñana Sales, casat amb l’aielonera Rafaela Sancho Barber, amb filles casadores.
Leonardo, prompte s’enamorà de Josefa Liñana, però ella estava per un viatjant i no li feia cas, així que, desencantat, Leonardo que ja comptava amb 33 anys, es casà amb la germana Herminia Liñana Sancho, de 29 anys, l’any 1913. Leonardo va comprar una casa al carrer Nou (actual Puríssima) on la novençana parella instal·laren el domicili.
El matrimoni va tindre dos fills, Antonio i Pepito. A l’any 1918, i durant la pandèmia de la Grip espanyola o “la cucaratxa”, Herminia es va contagiar i morir de la temuda grip. Tenia 36 anys, i va deixar viudo a Leonardo amb dos xiquets menudets. Pepito desgraciadament va morir amb 3 anys, l’any 1920, dos anys després que la mare Herminia, i fou soterrat amb ella.
En aquells anys, quan un home es quedava viudo i amb fills menuts, acostumaven a persuadir-lo per a que contraguera segona unió amb alguna germana de la difunta, es deia que era millor que criara els fills una germana que no una estranya. Això li va passar també a Josefa, la convenceren que la seua relació amb el viatjant no avançava i calia que fora ella la que cuidara i educara als fills de la germana Herminia. Per fi, a l’any 1921 Leonardo, es casà amb Josefa, a la capella del Santíssim Crist de la Pobresa com era pràctica en aquells temps. La cerimònia la va oficiar el cunyat, Jose Liñana Sancho, el padre D. José de Ayelo, terciari caputxí de la comunitat de Torrent, qui els uniria en matrimoni. Josefa tenia 33 anys.
El viatge de nuvis seria a la ciutat de Totana (Murcia), allí havia instal·lat un convent de la comunitat de frares caputxins, un centre cultural i religiós de primera magnitud. Leonardo era un fervent admirador de l’ordre dels franciscans caputxins i tenia interès en visitar-lo.
-r.jpg)
A Totana, Leonardo va adquirir una bella i menuda imatge de les Tres Avemaries, com a regal per a la seua esposa Josefa.
Als quatre anys, va arribar al món el primer fill del matrimoni, Jose Maria, era març de l’any 1925 i moriria tres mesos després. L’any 1926, va nàixer el segon fill, batejat amb el nom de Rafael, desgraciadament també moriria a l’any 1931, amb tant sols 5 anys de curta vida.
Josefa pregava contínuament a la imatge de les Tres Avemaries, li demanava poder tindre una xiqueta, prometent-li que si algun dia es feia realitat el seu desig, donaria l’adorada imatge a la parròquia.
I després de tant de resar, l'any 1929, per fi va naixeria la desitjada xiqueta, Leonardo comptava amb 47 anys i Josefa 41 anys, a la xiqueta la batejaren amb el nom de Maria Trinidad. Josefa recordava la promesa feta, no volia donar l'estimada imatge a l’església com havia promès, però el retor Joaquin Garcia Dobón li va dir que un vot havia de complir-se, i ella va accedir. La imatge la col·locaren a l’entrada de l’església a la part esquerra, prop de la pila baptismal, al primer arc en una fornícula, en un buit que hi havia a la paret.
A España, la vida política s’estava complicant, arribant l’any 1936 amb la destrucció de les esglésies i la cremà de les imatges. Aielo no va ser diferent de la resta de pobles i ciutats, i un calorós dia 31 de juliol de 1936 començaren la crema de totes les representacions religioses de l’església, l’oratori de sant Miguel i Calvari.
Tot anava a parar a les fogueres que feren, una immensa, a l’esplanada de l’antic cementeri vell i en l’església, altra dins de l’edifici, que va cremar els rajols del piso, i altra foguera més que feren davant de la porta de l’església. Les incandescents flames abrasaren veritables tresors religiosos de la història d’Aielo, piles de llibres, objectes de culte, vestidures sagrades, l’extraordinari orgue, retaules i altars, quadres i imatges de gran valor artístic, relíquies i els patrons, confessionaris, bancs, l’arxiu parroquial... Tota esta gran pila d’atifells ocupava la menuda placeta de davant de l’església i va fer desaparèixer entre les elevades flames part de la nostra historia i tantes vivències personals. En poc de temps destruïren tot el patrimoni religiós. D’entre les brases, poc o gens es va poder salvar, algunes persones, xiquets i xiquetes que s’acostaven per a veure, recolliren parts de les imatges cremades, quan la foguera ja estava extingida.
Tota aquesta agitació i rebombori d’individus, elevada quantitat de viatges del camió carregat amb les grans imatges, gent que traslladaven els nombrosos objectes cap a la foguera, foc i molt de fum negre que envoltava tots els carrers del poble, ocasionant una gran confusió per tota la població. Les persones començaren a eixir de les cases per saber que passava i veure les greus destrosses que s’estaven produint. Maria, des de la curiositat d’una xiqueta de 7 anys, també va córrer cap al carrer en escoltar tant gran estrèpit, insòlit, al tranquil poble, just en l‘instant que un milicià passava i portava carregada al coll l’apreciada imatge de les Tres Avemaries, camí de la fogata. Sentint-se profundament pertorbada, el seu món es va capgirar, un gran cop que ara als seus 93 anys encara recorda, horroritzada de contemplar aquell fort i inèdit espectacle, gravat a la seua memòria.
A casa del mestre Leonardo quedaren afectats, commovent-se els quatre membres de la família, els pares Leonardo i Josefa, i els fills Antonio i Maria, molts plors, una grandíssima pena i dolor, i moltíssima por i preocupació. Es prometeren que finalitzat el conflicte, el pare encomanaria una nova imatge tant elevada com el fill Antonio.
Però no sabien que encara quedava el pitjor, vindrien moments duríssims. En esclatar la guerra, el conflicte armat va comportar la mobilització al front dels joves d’Aielo, prompte el fill Antonio, el seu estimat Tonin com l’anomenaven de xiquet, seria cridat a files i partiria a lluitar al camp de batalla. Un dia els arribà un comunicat oficial informant-los de la mort del fill, al front d’Aragó el dia 10 de març de 1938, tenia 23 anys, causant-los un gran patiment per a sempre. Antonio havia estudiat magisteri, volia ser mestre com el pare, de fet ja donava lliçons i era mestre del col·legi de S. Hermenegildo, en Dos Hermanas (Sevilla).
-r.jpg)
Cinc fills va tindre Leonardo i quatre els va enterrar, tres moriren xicotets i un li’l va arravatar la cruel guerra. Com descriure l’aflicció i dolor d’uns pares al soterrar als fills?
L’any 1941, finalitzada la guerra civil, Leonardo compliria la seua promesa. Va encomanar una nova Mare de Déu de les Tres Avemaries, similar a la dels caputxins de l’Olleria, igual a la que ell va regalar a la seua dona en el viatge de nuvis. Col·locada a un altar de fusta que construïren a propòsit, va ser instal·lada entrant a la part esquerra de l’església, al costat de l’altar de la Mare de Déu dels Desemparats. El cunyat Luis Requena “Basquinya”, autodidacta i pintor, embelliria el retaule pintant tres àngels, un a cada lateral i l’altre al centre a la part alta. Un xicotet quadre col·locat discretament al mateix costat de l’altar, explica la història del benefactor, però no explica la crònica familiar i privada que s’amaga darrere.
Ara en homenatge a una gran dona Maruja Carreres Liñana, publique aquesta historia i vivències, i com ella sol dir “per a que eu sapiau i no es perga”.
Durant uns anys farien festa fomentada pel devot Leonardo: una processó amb una menuda talla de les Tres Avemaries, que portaven en andes des de l’església fins al retaule de ceràmica, que es troba al carrer del mateix nom. Este retaule ceràmic també era nou i va ser col·locat a la dècada dels anys 40. Fou costejat per Leonardo, sembla que durant la guerra destruïren l’antic que hi havia a la façana i que també havia estat sufragat pel mestre.
Poc a poc, aquesta festivitat, portada des d'Oriola fins a L'Olleria pels frares caputxins l'any 1913, va anar apagant-se fins desaparèixer del nostre calendari fester, i actualment està completament oblidada pels aieloners.
