No conec cap poble del voltant amb més garrofers,
i amb una relació tant estreta amb ells com la que hem tingut a Aielo.
Tot el poble estava, literalment, rodejat de
garrofers, uns arbres grans, majestuosos, tupits de fulles, d’un verd oscur
preciós.
No m’estranyaria que fins i tot tinguérem, sense
saber-ho, un xicotet microclima gràcies a ells.
Hi ha fotos, no tant antigues, on ho podem veure i
els que tenim més de 50 anys ho recordem.
Em resulta curiós com algú, moltes dècades abans, decideixen
plantar tants garrofers al voltant d’Aielo, també per tot el terme hi ha molts.
El motiu deu ser la importància que tindria en
aquell temps el seu fruit, la garrofa, un producte per a comercialitzar amb els
pobles de la comarca i per aliment bàsic dels animals de ferradura i ramats del
poble
Molts recordem estos garrofers que formaven part
del poble. Els que estaven darrere de l’escorxador, hui Centre de Salut, els de
darrere de casa Tarrassó fins al Cementeri, els dels voltants del Calvari,
avinguda Alfredo Castelló, etc.
Tots estos garrofers, i molt més, van ser companys
i testimonis del dia a dia d’Aielo. De passejos, jocs i berenars a la seua
ombra, durant moltes dècades.
Però tot no era oci baix d’un garrofer. A partir
de la segona quinzena d’agost començava una activitat molt popular al poble,
plegar garrofes.
Els que tenien alguns garrofers, com cada any,
anàvem de bon matí a arreplegar-les, amb la mula mecànica, dos cabassos, sacs,
tres o quatre canyes llargues i l’esmorzar.
Als pocs minuts d’arribar començava el repic sord
i descompensat de les canyes entre les rames. Les garrofes anaven caient a
terra sense a penes resistència.
Del terra, les plegabem per a després ensacar-les.
Una altra activitat popular al poble i considerada, fins fa poc esport, era el
parany on el garrofer era considerat el millor arbre on fer un bon parany.
A partir dels primers anys 80, i per l’expansió
del nucli urbà, estos bonics i frondosos arbres van anar desapareguen sent
reemplaçats per parcs, nous carrers i noves vivendes, sort que no van acabar
amb tots, encara ens queden bonics exemplars que s’han alliberat dels PGO’S i
les retroexcavadores per a poder seguir admirant-los i cuidant-los.
Sovint pense, si tots aquells garrofers
desapareguts els hagueren replantat a uns terrenys municipals, prop del poble,
tindríem hui un gran bosc digne de ser visitat i orgull de qualsevol poble.
Crec que el garrofer ens dona més ens demana, que
ha col·laborat a la nostra identitat i que és un arbre emblemàtic del poble i
com a tal deu ser especialment protegit i promocionat.
Espere que així siga, salutacions.
