“EN PRIMERA PERSONA” de Mariló Sanz Mora

Una novel.la on el poble d'Aielo és protagonista.

Portada de la novel.la i l'autora, Mariló Sanz Mora, el dia de la presentació a Aielo, 4-4-14

“Tots els pobles haurien de tindre una novel•la sobre la seua historia, sobre les seues tradicions i sobre les seues maneres de ser i Aielo de Malferit ja la té”  Són paraules d’un expert en la matèria, Casimir Romero, que sobre Patrimoni cultural de la Vall d’Albaida en sap molt. Casimir va ser l’encarregat de fer la presentació a Aielo, d’esta novel•la escrita per una col•laboradora habitual d’este bloc d’història d’Aielo: Mariló Sanz. L’acte, que va concentrar quasi un centenar de persones, es va celebrar el dia 4 d’abril de 2014, encetant els actes de la XXXV setmana de la lectura, Biblioteca Degà Ortiz i Sanz.

En la taula, d'esquerra a dreta: Mariló Sanz, Casimir Romero i MJesus Juan, bibliotecària d'Aielo.

Molta gent d'Aielo i de fora acudiren a l'acte
on a més a més es va presentar un vídeo, per tastar un poc de novel.la. 

L'acte es va acompanyar de música en directe interpretada per Guy Fourcaud.

Si voleu veure més fotos de l'acte cliqueu ací.

De què tracta la novel.la? La novel.la és de misteri, amor i desamor, passió i felicitat… i tot en un marc alhora únic i universal, un marc del qual es mostra història i tradicions, fets i personatges reals i inventats ambientat a primeries del segle XX.
Però per explicar-ho, qui millor que l'autora? Agafem fragments d’una ressenya escrita per Marilo Sanz i publicada al periòdic digital VILAWEB

“EN PRIMERA PERSONA” és com un trencaclosques format per moltes peces. Unes peces són tradicions preservades en la memòria oral i altres són història que dorm en silenci als arxius i que en esta novel•la he despertat per poder-la mostrar, unes vegades es mostra fidel a com va succeir, altres amb ingredients adaptats al fil narratiu. El trencaclosques també mostra peces que són persones, algunes han existit realment i són avantpassats de gent d’Aielo i altres són fruit de la imaginació i han estat creats per complementar. Així que pensar quins apartats, de tot el conjunt, són reals o inventats, ja és una tasca que deixe en les vostres mans. 

Tot este entramat està situat al poble que més conec, Aielo, l’entranyable llogaret de la Vall d’Albaida situat “entre Olleria i Ontinyent”, que és el que sempre dic a qui pregunta per on para. I és per això que esta novel•la és el millor suggeriment lector que des de la Biblioteca d’Aielo es pot fer, perquè convida a passejar pels seus carrers i conèixer la seua gent. 

YOUTUBE: En primera persona

BOOK TRAILER de la novel.la "En primera persona"de Mariló Sanz,

 un tast de novel.la i de poble.

Però malgrat ser Aielo l’escenari on passa “tot el que passa”,(i no vaig a dir més) qualsevol poble s’hi pot veure identificat perquè les tradicions que es conten són les de qualsevol lloc, procedeixen de la tradició oral que és la que s’encarrega de perseverar esta informació. I també les situacions creades són les que poden passar a qualsevol persona perquè formen part del rol de viure.

No vull desvetllar la trama, però us avance que la novel•la comença amb un crim el dia de Reis de 1901, pocs dies després d’encetar un nou segle, i es desenvolupa al llarg dels anys posteriors. La intriga s’arrossega durant quasi tota la novel•la compaginant-ho amb històries que van passant i van omplint el dia a dia de la gent. Són històries tendres o dures, de vegades són lluites perquè la vida aleshores no era gens fàcil. Apareixen  personatges que en tot poble estan presents com és el metge però també apareix un roder, un dels que fictíciament encara rondaven per estes terres. I així línia a línia, pàgina a pàgina, anirem coneixent als protagonistes i als secundaris, les seues vides i les dels seus. 

També formen part de la vida i de la novel•la, les històries d’amor i desamor, sexe, felicitat o dolor, tot portat amb intensitat. Personatges hi ha molts, però us agradarà conèixer, estic segura, les dones que cobren protagonisme especial. Elles són les que viuen històries per moments dolces, per moment agres. Us agradarà viure amb elles allò que viuen i allò que senten. També els personatges masculins cobren importància, perquè és un relat coral, en el que tots són importants.

https://www.facebook.com/enprimerapersonamarilo

Per saber tot al voltant de la novel.la hi ha una pàgina de facebook
on es podeu dirigir per estar en contacte amb l'autora.

I el per què del títol? Hi ha una raó i us la vaig a explicar. De vegades llig novel•les en les quals un narrador ho explica tot i sovint m’he preguntat i com sap tant? En “EN PRIMERA PERSONA” hi ha dos narradors, un situat al moment actual, assenyalat en lletra cursiva, i altre del passat, però les seues veus s’intercalen amb la dels veritables protagonistes que són els que en realitat saben què fan i què pensen. És per això que he creat una novel•la que no va en línia recta, com és habitual, és a dir va saltant capítols que segueixen la trama i sovint un mateix fet està narrat des del punt de vista de varies persones diferents, cadascú el conta en primera persona i així dóna la seua visió que de vegades contrasta amb la d’altre. Així podem conèixer millor els personatges i els fets, així ens identifiquem amb ells. 

La novel•la no busca cap finalitat en concret sinó la de fer gaudir tothom, que ja és prou. Tanmateix llegint-la podem descobrir com es vivia a principis del segle XX en el món rural i podem conèixer les tradicions i els costums dels avantpassats que han anat evolucionat fins tenir les actuals, algunes han desaparegut però altres continuen en els nostres pobles més o menys arrelades. M’agrada pensar que escrivint-les estic contribuint  un poc a no oblidar-les. Siga doncs, esta novel•la, un xicotet homenatge a totes aquelles persones que en el seu temps feren memòria per recordar-les i transmetre-les i així jo poder plasmar-les.

Llegir la ressenya sencera a VILAWEB

Equip de redacció 

Bloc d’història d’Aielo 

DIA DE LA BIBLIOTECA

“La saviesa com la riquesa,

es fecunda quan està al servei de l’home” 

AL VOLTANT D’UNA FOTOGRAFIA : 

DUES BIBLIOTEQUES I UNA VIDA DEDICADA A ELLES: 
JOSEFA COLOMER SANCHIS

Passem de pressa per la vida, el treball, els maldecaps de casa, els estudis, els amics.. tot ocupa moltes hores dia rere dia. És la realitat quotidiana que ens envolta d’alegries o preocupacions i que no ens deixa observar altres coses o persones que tenim al costat i que ens passen desapercebudes.

 Ens referim a la tasca que molta gent ha fet i fa de manera desinteressada pel bé del poble, parlem de les persones a les quals no les importa cedir hores del temps propi per fer treballs que la majoria només faria a canvi d’un sou o altre tipus de recompensa. En l’actualitat hi ha un grapat de  persones que es mereixen un reconeixement per eixe treball constant, callat, anònim, fet per altruisme, per entusiasme  i per estima al poble. Nosaltres volem ressaltar la tasca minuciosa i voluntària que anys enrere va fer a Aielo, envoltada de novel•les, contes infantils i enciclopèdies a les quals no els faltava pols ni humitat, Josefa Colomer Sanchis, coneguda per tothom per Pepica.

Josefa Colomer Sanchis en l'actualitat

Pepica ha viscut envoltada de llibres que amb cura ha custodiat i vigilat durant molts anys, fent de fidel i entusiasta bibliotecària tan en el Patronato com en la Biblioteca Pública. Tota una vida unida a una gran passió. Va deixar de ser l’encarregada de la Biblioteca Pública Municipal d’Aielo l’any 1978, però mai s’ha deslligat dels llibres, és impossible. Periòdicament visita la Biblioteca per empassar-se una vegada més de l’ambient que s’hi respira, ambient que ja no és humit ni polsós i que hui en dia va acompanyat del soroll del teclat de l’ordinador dels internautes. 

 A Pepica li agradava l’educació del menuts, volia dedicar-se a l’ensenyament però la guerra civil va alterar el seu rumb i la seua vida. Els somnis d’adolescent es quedaren truncats però el seu caràcter i constància per allò que volia, la portà a organitzar classes de repàs  a sa casa, i fins i tot, la portà a l’escola a substituir algun mestre i a fer-se càrrec  de la guarderia quan se’n van anar les monges del poble.

La seua vida va unida a la historia de la fotografia que encapçala este article. Han endevinat ja de quin edifici es tracta?, saben en quin carrer està? Potser és difícil reconèixer-lo. L’edifici es va fer en varies fases i al moment de la fotografia encara no està en la seua totalitat construït. Però mirant mirant... a que ja saben quin edifici és?. Si, és el Patronato,  clarament ho posa al cartell de la façana. I de segur que ara els ve al cap el pensament de com ha canviat el poble. És cert que el poble s’ha fet gran i s’ha transformat, ja quedaran poques persones que recorden este part del poble com es veu a la foto.

La construcció de l’edifici del Patronato es va fer en varies fases. Al capdavant i com promotor de la iniciativa estava el rector d’Aielo Juan Sanchis Requena. Completar esta obra de tanta envergadura va suposar un gran esforç per part del poble. El Rvd Juan Sanchis era un rector preocupat per impulsar la cultura i l’educació entre els xiquets del poble i veia que Aielo necessitava escoles i també una biblioteca, el Patronato que pretenia construir era el lloc que anava a albergar estes anhelades pretensions.

Probablement poca gent recorde i a molta li resulte estrany, el fet que la Biblioteca, abans de ser instal•lada al Patronato fóra provisionalment col•locada a la sagristia de la Parròquia. Pepica, només per devoció als llibres i de manera totalment voluntària, puntualment la  obria al públic cada diumenge a l’hora de missa. Els lectors devien recórrer tota l’església des de l’entrada fins la sagristia i això era un inconvenient. Com també ho era el fet de compartir les dependències de l’església amb els rectors mentre estos es vestien per celebrar la missa setmanal. Estes inconveniències portaren la decisió de traslladar esta Biblioteca provisional a altra part de l’església, la capella de la Mare de Deu dels Dolors. Però no va durar res de temps hi allotjada perquè  al poc s’adonaren que tampoc era l’indret més adient per als llibres. Urgia un nou emplaçament.

Als anys 50 el rector Rvd Juan Sanchis Requena, va poder fundar la Biblioteca que desitjava, instal•lant-la en una de les parts que ja estaven construïdes de l’edifici. Encara faltarien anys per veure la totalitat d’edificació acabada. Només donant una ullada a la fotografia ens podem adonar que la part contigua on estava emplaçada la biblioteca encara està per iniciar-se. També s’adonem que la part construïda no només es feia servir de biblioteca, també  de Centre Parroquial i cine d’estiu, com diu al cartell de l’entrada.

La biblioteca impulsada pel rector necessitava d’una persona que s’hi dedicara. Pepica, amant dels llibres sempre  predisposada a ajudar tothom, no va dubtar en fer-se càrrec d’ella altruistament, més si no en una tasca que l’omplia de tanta satisfacció. Des d’aleshores la seua vida quedava encarrilada definitivament, començant així una nova faceta de treball. Pepica sempre ha estat una persona àvida de saber i va trobar la dedicació que millor se li ajustava.

Pepica Colomer es va preparar per ser encarregada de la Biblioteca; l’any 1970 el centre coordinador de biblioteques va començar a organitzar cursets de formació per als bibliotecaris.  Pepica Colomer Sanchis va participar hi en tots els cursos que que es feien a València. Així va aconseguir una bona formació, també va rebre classes, ajuda i consells dels bibliotecaris de Xàtiva i Ontinyent.

Estes fotos i l'anterior, corresponen a un curs de bibliotecaris a la diputació de València, l'any 1974, al qual va assistir Pepica Colomer junt a l'actual bibliotecària i neboda de Pepica, Mª Jesús Juan Colomer, que aleshores iniciava la seua formació.

Malauradament poc coneguem  sobre  esta  Biblioteca  administrada  per  la  Parròquia.  Desconeguem el nombre total de llibres que hi havia,  però si se sap que la biblioteca comptava amb un fons bibliogràfic prou variat i sortit amb lectures de l’època. No sabem res al voltant de llistats existents ni pressupostos, no sabem de les despeses que s’hi feien. No ha quedat  constància de cap enquesta  de  lectors,  ni  hi  ha  llibre  de registre. No sabem res de tot allò que envolta l’organització i manteniment de la Biblioteca. Però a falta de documentació oficial, podem conèixer un poc de la  trajectòria  de  la  Biblioteca  del  Patronato,  del  seu funcionament i de l’ambient que s’hi vivia, gràcies al nítids records de Pepica Colomer Sanchis, que va ser durant tant de temps, la seua encarregada.

Durant un període hi va estar instal•lada i hi acudien els lectors que volien, anys en els quals els xiquets del poble gaudiren de les aventures que les prestatgeries amagaven, i els adults podien consultar els llibres que obrien les portes al món. Però la biblioteca necessitava inversió per renovar els fons o material, per millorar instal•lacions..., no disposava de pressupost i això repercutiria en que  l’interès dels primers anys anara decaient amb el pas del temps. Els lectors d’Aielo preferien acudir més a la Biblioteca Pública que a la del Patronato, perquè esta, cada vegada estava més descuidada. I era el mateix rector impulsor de la idea, qui veient la dificultat econòmica costant que cada dia se li presentava,  manifestava poc interès en mantenir-la. La Biblioteca del Patronato començaria a sofrir una progressiva degradació i quedà ben prompte sense ús. 

A la fi el desinterès del rector va ser tan gran que va arribar el dia en què va llogar com a cotxera el local que havia custodiat llibres plens de vides reals i somnis.

Pepica actualment  acudeix sovint a la Biblioteca, continua  envoltant-se de xiquets.

Pepica veient la precària situació en la que es trobava la Biblioteca, el perill que corria el fons que hi guardava i esperant nous temps i millor lloc per als llibres, els va guardar en caixes esperant que algun dia es pogueren col•locar altra vegada en unes  prestatgeries per poder ser llegits. Va ser una bona decisió la de prendre part en l’assumpte veient la segura degradació que sofririen els llibres. La decisió va ser salvar-ne uns quants, tots era impossible. De la totalitat encaixada una part es va quedar i l’altra se la va endur per ser integrada el fons de la Biblioteca Municipal, de la qual era encarregada. Pepica va classificar i anotar cada volum procedent del Patronato al llibre de registre. Els llibres de la part bibliogràfica que s’hi va quedar, així com els que formaven l’altra part que va romandre a la Parròquia malauradament acabarien estropellant-se i van desaparèixer, com era previsible, per conseqüència dels ratolins es i la mala ventilació.  Pepica des del principi fins el final hi va estar, en tot moment.

La Biblioteca Pública va començar a obrir al públic l’any 1953, després d’haver superat una sèrie de problemes. A la fi va quedar instal•la a la part central de les Escoles Velles. Prèviament mentre es solucionaven els entrebancs es va condicionar un local cedit per l’església  per donar el servei compartint espai en eixe moment amb la Biblioteca del Patronato.

Pepica recorda quan va participar arreplegant llibres per les cases sota les directrius de Mª Angeles Belda per tal d’incrementar el reduït fons amb el que es comptava. Així en van demanar a aieloners que vivien fora del poble com els de la Casa Troya de Madrid i guarda a la memòria que una de les famílies d’Aielo que van donar més  llibres va ser la de ca l’organista. A la fi el que més hi havia eren novel•les d’aventures, fet que era comú en totes les biblioteques. També recorda que quan anaren a col•locar els llibres als armaris, hi estava l’enciclopèdia Espasa-Calpe, procedent d’una  Biblioteca popular que s’havia creat en Aielo l’any 1927. L’ajuntament havia donant estos volums en dipòsit al mestre Leonardo Carreres. Va ser una sorpresa trobar tots els volums ja col•locats i a punt per ser consultats.

 L’horari establert per obrir era diumenges desprès de missa 11. Eixe dia de festa les activitats de la gent es tornaven quasi en un ritual. Després d’escoltar el precepte religiós cada diumenge, s’anava a passejar pel jardí de l’Eixample, era el moment de lluir les vestimentes de mudar i de trobar-se amb els amics. I també era moment d’entrar a la Biblioteca que tenien al mateix Eixample. Pepica Colomer i Maruja Aparicio,  aconsellaven llibres, parlaven de lectures...i els lectors se n’anaven amb una novel•la de Verne, Salgari o Pérez i Pérez sota el braç. Pepica va estar oficialment al front de la Biblioteca Pública Municipal durant 18 anys des de 1962 fins 1978, però realment era ella qui estava en primera fila ja des de 1953, i sempre de manera desinteressada de la mateixa manera com havia treballat per a la Biblioteca del Patronato.

Aquella imatge setmanal era la d’un jardí ple de gent, xiquets jugant i rialles de tothom, era una estampa bonica. Actualment continua la mateixa estampa, tal volta altres distraccions fan que l’Eixample no siga tan passejat com abans, tal volta algunes construccions han canviat la façana i també l’interior, però els edificis que configuren i donen personalitat al passeig, l’Hospital Beneficència i les Escoles Velles, hi continuen. Pepica sempre sol.licita obria la Biblioteca malgrat estar fora d’horari a tots aquells lectors que anaven a buscar-la on vivia perquè li obrira la Biblioteca i poder agafar el llibre desitjat. 

Molts són els records que guarda  a la  memòria Pepica dels anys passats en aquells magatzems de llibres com serien catalogats aleshores les biblioteques, el que més la transporta als anys passats és quan pensa en l’olor a paper humit, ara substituït pel de tinta d’impressora. També veu contrast de les biblioteques d’abans a les d’ara quan veu com els llibres d’ara es desfullen amb molta facilitat no com els d’abans tan ben cosits... també han canviat les obsessions que s’hi deriven quan s’està al càrrec, abans era primordial aconseguir fons econòmics per comprar algun llibre nou o  reparar alguna prestatgeria desconjuntada, ara l’obsessió es per aconseguir un increment de les estadístiques de lectors. Abans, quan només hi havia llibres, la gent entrava a la biblioteca, agafava el que volia i se n’anava, ara no. Actualment es navega per internet, es llig, s’estudia, es fan els deures d’escola i també es juga, les iaies i pares acompanyen els fills o néts i alhora descobreixen algun llibre per llegir, és un lloc agradable per hi estar on sortosament ja no s’escolta els soroll de rata famolenca de llibres. 

Enguany la Biblioteca Pública Municipal Degà Ortiz i Sanz ha estrenat un nou local. L’anomenem nou perquè les instal•lacions condicionades són noves i modernes, però en realitat el lloc on està instal•lada no és nou. Curiosament  desprès de més de 50 anys la Biblioteca Municipal ha tornat altra volta a l’emplaçament inicial. Les maletes del trasllat han estat plenes dels llibres que han anat a parar a les nombroses prestatgeries que arriben fins el sostre, també  d’il•lusions per la nova etapa encetada, però sobre tot han estat carregades d’històries anònimes com la que acabem de contar, amb episodis que  han donat vida a la biblioteca els anys anteriors i ha configurat la seua pròpia història. 

-Una persona anònima va dir:  
“Mentre existeixen persones que estimen els llibres com nosaltres, estos no es perdran...
quin plaer que se sent quan s’obri un llibre nou i es fica el nas amb ansietat, com si s’esperara empassar-se  de la història amb eixe gest”.
 Esta cita no l’ha dita Pepica, però molt bé podria ser d'ella.

Mª Jesus Juan colomer

Mariló Sanz Mora

Primavera 2007

* Article publicat al llibre de festes d'Aielo de Malferit l'any 2007

CULTURA I LLIBERTAT:

Les biblioteques públiques en Aielo de Malferit

(1931-1939)

Educar significa formar persones amb capacitat crítica i, per tant, amb majors possibilitats de convertir-se en homes i dones lliures. La difusió de la cultura, el fer-la arribar als sectors tradicionalment més allunyats, entre els que es troben els nuclis rurals, la infància i les persones escassa o gens instruïdes, és un dels principis de la democratització de la cultura i va ser una de les guies de la política educativa de la IIª República Espanyola.

Aquesta democratització implica, per una banda, escolaritzar a la població i, per altra, lluitar contra l'anafabetisme. Ensenyar a llegir i a escriure és fonamental. Sobre tot si tenim en compte que en 1930 més del 50% de la població espanyola era analfabeta, i que, en concret l'index global arribava al 61 '74% en Aielo de Malferit.

Però la tasca educativa no acaba amb l'alfabetització. Cal també proporcionar mitjans per tal de continuar , millorar i aprofundir en ella i la creació de Biblioteques és ara i ha estat sempre una tasca bàsica a l'hora de permetre el lliure accés a la cultura. Apropar el saber al poble, donar-li possibilitats de conèixer les grans obres de la humanitat literàries, artístiques, científiques... significa ajudar-lo en la seua educació integral perquè no a soles es forma i augmenta el seu nivell intel·lectual sinó també el sentimental, potenciant-se els aspectes cognitius però també els afectius.

L'Ajuntament republicà d'Aielo de Malferit destaca per la seua preocupació per la compra de llibres per a les escoles públiques i el seu recolzament a la creació de diferents biblioteques al llarg dels anys 30, convertint-se en una de les poblacions de la Vall d'Albaida que compta avui en día, després de l'oblígada depuració de la postguerra, amb una representació més important d'aquestes biblioteques, tant en quantitat com en qualitat.

En un poble de la serra d'Andalucia la gent veu per primera vegada el cinema

gràcies a les "Misiones Pedagógicas". Foto: José Val del Omar

És el propi Ajuntament qui comença a ampliar la biblioteca escolar dins del marc de la millora de l'ensenyament públic, encetada per la Corporació anterior amb la construcció del nou edifici escolar, inaugurat en 1931. Els llibres d'Actes reflecteixen la compra de l'obra «El tesoro del hogar. Maternidad» i de l'Enciclopèdia Espasa-Calpe de 70 volums, i la seua donació a les escoles públiques.

«La Corporación habida cuenta del caudal de conocimientos prácticos que se detallan en la obra "El tesoro del hogar. Maternidad", acuerda por unanimidad adquirir 4 ejemplares de la obra de referencia con destino a la biblioteca de las Escuelas Públicas de esta Villa(1).

Examinada factura procedente de la Liga Internacional de Sanatorios, correspondiente a 4 ejemplares de la obra Maternidad, adquiridos con destino a las escuelas públicas, se acuerda su pago.» «Ceder la Enciclopedia Espasa-Calpe con carácter definitivo y en propiedad a la Biblioteca de las Escuelas Públicas Graduadas de Niños y Niñas de esta población.»(2).

Aquest desig de les instàncies municipals de popularització de la cultura es veuria completat amb la creació successiva de varies biblioteques per diferents institucions republicanas d'àmbit estatal. Els escassos exemplars que es conserven a hores d'ara en la biblioteca escolar ens permeten reconstruir una època i uns ideals de cultura i llibertat i ens criden l'atenció per tal de conserva-los com a testimoni per a les generacions posteriors.

I - LA BIBLIOTECA DE «MISIONES PEDAGÓGICAS»

Dins de l'esperit regeneracionista que animava la política educativa republicana destaca la fúndació del Patronat de «Misiones Pedagógicas» (1931), organisme que es dedicava a difondre la cultura per tot l'Estat. Per tal d 'acomplir aquest objectiu es realitzaven les anomenades «Misiones Pedagógicas», és a dir, grups de mestres, estudiants i artistes que es desplaçaven a poblacions amb greus problemes d'accés a la cultura per tal de representar obres de teatre, donar conferències, mostrar reproduccions d'obres d'art, projectar pel·lícules, en una paraula, acostar la cultura al poble.

Al mateix temps, creaven biblioteques bé de carácter escolar (destinades a les escoles) o populars (organitzades pels Ajuntaments). Cadascuna d'elles constava de 100 exemplars de temes variats, caracteritzant-se les escolars per estar constituïdes per llibres destinats als escolars i als mestres, i les populars dirigidas a públic adult. El fet de trobar en Aielo llibres que responen a ambdues característiques i un exemplar duplicat, ens fa pensar que, al igual que altres poblacions, es van crear els dos tipus de biblioteques.

Els !libres porten en les seues primeres pàgines el segell del Patronat, gràcies al qual hem pogut identificar-los com a part d'elles(3). Prova de la riquesa i varietat dels llibres que composaven la Biblioteca són els 29 exemplars que encara es conserven. Conm es pot comprovar en l'apèndix hi ha una nodrida representació dels autors clàssics de la literatura castellana i universal (cal, però, manifestar que no hi ha cap en valencià, aquesta és una de les crítiques que des dels sectors valencianistes es feren al centralismo del Patronat) sense menysprear els autors moderns, en poesía, teatro i novel·la, així com d'exemplars divulgatius de geografia, història, agricultura, astronomía, biografies de grans personatges històrics, arquitectura, apicultura, textos juvenils i pedagogía.

II- LA BIBLIOTECA DE «CULTURA POPULAR» I LA DE «MILICIAS DE LA CULTURA»

Esclatada la guerra, el Patronat de «Misiones Pedagógicas» es veuria substituit per altres organismes ideológicament més compromesos amb les premises dels partits del Front Popular, és a dir, partint deis mateixos pressupostos del Patronat de difondre la cultura i utilitzant mitjans molt semblants, ara es tracta també de formar política i ideológicament als combatents.

Amb aquesta finalitat neix «Cultura Popular», organisme independent, que tracta de coordinar els esforços culturals de diferents organitzacions del Front Popular i difondre la cultura en les seues diverses manifestacions. La seua activitat gira al voltant d'impartir cursos de cultura popuar representacions de teatre difusió de discos i creació de biblioteques.

La secció de biblioteques organitzava serveis de lectura en hospitals i fronts de guerra. La central s'instal·lá en Madrid i, en febrer de 1937, també en València, en el carrer La Paz, 23. Les biblioteques de guerra es composaven de «Biblioteces de Hogares del Soldado, de Hospitales y de Batallones»(4). Les de «Hogares» són confiades a Milicians de la Cultura que les aprofiten amb finalitasts didàctiques.

Cal senyalar que també en 1937 i en el mateix carrer La Paz estava ubicat el anomenat «Casal dels Sabuts» és a dir, la residència d'importants intel·lectuals evacuats de Madrid. Entre ells es trobava Antonio Machado i, tenint en compte que aquests escriptors signaven exemplars dels seus llibres distribuïts per «Cultura Popular», tot indica que l'exemplar de «Nuevas Canciones» que avui es conserva a l'escola d'Aielo i que en la seua primera pàgina té una signatura de «Machado» pot ser un autògraf del gran escriptor.

En Aielo de Malferit es crearia un «Hogar-Escuela» depenent del CRIM nº 11 i a càrrec de milicians de la cultura. Les «Milicias de la Cultura», creades en 1937, ja en ple conflicte bél·lic, estaven formades per mestres, professors, estudiants i instructors encarregats d'impartir als soldats ensenyaments de tipus elemental. Van nàixer amb la intenció d'instruir-los culturalment i política. Compartien la vida en el front i impartien les seues ensenyances en els moments d'esplai, posant l'accent en la lluita contra l'analfabetisme i en l'augment de la cultura, magra gairebé sempre, dels combatents, tractant d'ampliar les seues nocions de Matemátiques, Geografía, Història i d'altres coneixements... Els mitjans són semblats als de les Missions: organitzen biblioteques, ajuden a la creació d'escoles, realitzen emissions de ràdio, confeccionen periòdics murals i creen i recolzen els «Hogares del Combatiente», lloc de trobada cultural dels soldats.

Els llibres que composen la biblioteca, dirigits a un públic al qual s'ha de reafirmar políticament difereixen dels de la biblioteca escolar abans esmentada, tant en autors (ara són freqüents els anarquistas com Reclús, autors russos, marxistes) com en temes (s'introdueixen política, filosofia) encara que la finalitat és la mateixa: difondre la cultura, formar persones més lliures capaces de construïr una societat més igualitària. Malgrat les deficiències que, des de la nostra perspectiva actual trobem a aquestes experiències, cal reconèixer la seua preocupació per apropar poble i cultura, tasca en la que encara avui estem compromesos.

Mª del Carmen Agulló Díaz. Dra. Filosofía i CC. Educació.

Article publicat al Llibre de Festes de 1997.

NOTES:

(1) Llibre d'Actes de l'Ajuntament 1932. 17/03/1932.

(2) Traslado de 70 volúmenes Enciclopedia Espasa-Calpe de la Casa Consistorial a biblioteca de las escuelas en depósito. 6/04/1935. «Ceder la Enciclopedia Espasa-Calpe...28/07/1934. Llibre d'Actes de l'Ajuntament 1934-1935 nº8.

(3)Les col·leccions anaven acompanyades de plecs de paper fort per a forrar-los, protegint-los per tal que d'aquesta manera duraren més. També incorporaven cartonets de colors que servien de assenyaladors i que donaven consells pràctics per conservar els llibres en les millors condicions.

(4)La creació i funcionament de «Cultura Popular» i de «Milicias de la Cultura» es por seguir consultant FERNANDEZ SORIA, J.M. -«Educación y cultura en la Guerra Civil. España 1936-39». Ed. Nau llibres. València 1984.

APÉNDIX

LLIBRES QUE ES TROBEN A L'ESCOLA PUBLICA D'AIELO DE MALFERIT AMB EL SEGELL DEL «PATRONATO DE MISIONES PEDAGOGICAS»

ANONIMO: «Cien romances escogidos». Ed. Granada. Madrid.

MORETO: «Comedias». Ed. Prometeo. Valencia.

BECQUER, G. A.: «Obras escogidas». Compañía Iberoamericana de Publicaciones. Madrid.

PASTOR: Diego. «Lecturas geográficas: Asia y África». Seix Barral-Barcelona 1934.

PASTOR: Diego. «Lecturas geográficas: América y Oceanía». Seix Barral-Barcelona 1934.

PASTOR: Diego. «Lecturas geográficas: España y Portugal». Seix Barral-Barcelona 1934.

PASTOR: Diego. «Lecturas geográficas: Europa». Seix Barcal-Rarcelana 1934.

TINOCO: José. «La vida de los astros». Ed. Espasa-Calpe¬Madrid 1933. (Dos exemplars).

CELLINI: Benven. «Mi vida». M. Aguilar Madrid 1930. Colección «Grandes hombres».

SAMA PEREZ. Nic. «Los meteoros». Espasa-Calpe. Madrid 1930.

HERBERTSON, A.J. y ED.: «Geografía Humana». Ed. Seix Barral-Barcelona 1933.

RUIZ Y PABLO A.: «Vida de Livingstone». Ed. Seix Barral-Barcelona 1930.

LAMPEREZ Y ROMEA, V: «Historia de la arquitectura cristiana». Ed. Espasa-Calpe. Madrid 1930.

VERNE Julio. «Cinco semanas en globo» - Saenz de Jubera Hnos. Madrid. Volum 1. O. C.

SHAKESPEARE, W.: Romeo y Julieta», «Bien está lo que bien acaba» y «Comedia de equivocaciones». Ed. Prometeo. Valencia. Tomo III de las Obras Completas.

SANTELMO, .L: «Vida de Benjamín Franklin». Ed. Seix Barral-Barcelona 1930.

MIRO Gabriel: «Libro de Sigüenza». Biblioteca Nueva. Madrid. Volumen VI.O. V-C.

CERVANTES Miguel. «El ingenioso hidalgo D. Quijote de la Mancha». Ed. Sopena. Barcelona 1931.

MOLIERE: «El enfermo de aprensión». Ed. Calpe.

ESCALERA FM. y SUDA, E.: «Abejas y colmenas»- S. Aguirre impresor. Madrid 1933.

PESTALOZZI: «Como enseña Gertrudis a sus hijos». Ed. Espasa-Calpe. Madrid 1933. (Traducción de Lorenzo Luzuriaga y prólogo de Luis de Zulueta).

STEVENSON, R.L.: «La isla del tesoro». Ed. Juventud-Barcelona 1934.

POCH NOGUER, J.: «Vida Gloriosa de Leonardo da Vínci». Ed. Araluce. Barcelona.

QUEVEDO Y VILLEGAS, F.: Los sueños: «El sueño de las calaveras», «El alguacil alguacilado» y «Las zahurdas de Platón». Ed. Calpe-Madrid 1922. Tomo L

HOFFMAN: «El tonelero de Nuremberg»y «Los invisibles». Compañía Ibero America de Publicaciones. Madrid.

CALDERON DE LA BARCA, P.: Teatro: «La vida es sueño», «Mañanas de abril y mayo» y «Fieras afemina amor». Prometeo. Valencia (Colección clásicos españoles).

PARDO BAZAN, E.: «Cuentos de Maríneda». Ed. Pueyo. Madrid. Tomo V d'O. C.

VVAA.: «Catecismos del agricultor y del ganadero». Ed. Espasa-Calpe. Recull de:

- Lapazarán, José C. «Cómo se elige un arado». Madrid. 1932.

- García Luzón, M. «Cómo se compra un abono». Madrid 1934.

- Matallana Revuelta, G. «El barbecho». Madrid 1933.

- González Quijano, P. M. «Cómo se mide un campo». Madrid 1933.

- Sama, N. «La predicción del tiempo en agricultura». Madrid 1933.

- Sama. N. «Tormentas y granizadas». Madrid 1933.

LLIBRES AMB ELS SEGELLS DE «MINISTERIO DE INSTRUCCION PUBLICA Y SANIDAD - MILICIAS DE LA CULTURA. CRIM N.º 11. ACANTONAMIENTO A» I «ACANTONAMIENTO MILITAR DE INSTRUCCION A - COMISARIADO»

IRVING W:«Cuentos de la Alhambra». Ed. Prometeo Valencia

REGALADO GONZÁLEZ, A.: «Antología de prosistas modernos».Sáez Hermanos. Madrid 15 de noviembre de 1935.

CHEJOV, A.: «Historia de una anguila». Calpe-Madrid 1922.

CERVANTES, Miguel: Teatro selecto: «Los baños de Argel», «La entretenida», «La guarda cuidadosa» , «La cueva de Salamanca».Ed. Prometeo. Valencia.

MORETO: Comedias: «Primero es la honra», «La ocasión hace al ladrón» y «El lindo D. Diego».

VALLE INCLÁN, R.M.: «Tablado de marionetas» Compañía Ibero Americana de Publicaciones». Madrid 1930.

WELLS, H.G.: «La dictadura de Mr. Parham». Ed. M. Aguilar Madrid 1931.

MACHADO, A: «Nuevas cancioness». Ed. Mundo latino

BERGSON, E. «La risa» (ensayo sobre la significación de lo cómico). Ed. Prometeo. Valencia

MEUNIER: «La leyenda dorada de los dioses y de los héroes ». Ed. M. Aguilar Madrid. Els llibres «Teatro selecto de Cervantes, «Teatro» de Moreto, «Cuentos de la Alhambra de Irving y «La risa» de Bergson, porten una dedicatòria que diu «Regalo de José Mira Bosch de P M., Miciliano de la Cultura» i la seua signatura.

LLIBRES QUE PORTEN EL SEGELL «HOGAR ESCUELA CRIM 11» VALENCIA.

RECLUS, E.: «La atmósfera».Publicaciones «Estudios Valencia.

RECLUS, E.: «Nieves, ríos y lagos». Publicaciones «Estudios». Valencia.

RECLUS, E.: «Nuestro planeta». Publicaciones «Estudios Valencia 1937. Porta el segell de «Cultura Popular».