Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


Mostrando entradas con la etiqueta Fernando Goberna. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Fernando Goberna. Mostrar todas las entradas

martes, 8 de octubre de 2024

El dominico Jaime Bleda y su estancia en Aielo entre los años 1593 y 1594 para hacerse cargo de la rectoria de moriscos. Por Fernando Goberna. (Continuació II)

 

 Los moriscos vivían en pobres cases hechas, de piedra, cañas y una especie de yeso que hacían, aunque si que es verdad que dichas Construcciones tenían algunos elementos destacables tal i como el Deán Ortiz menciona en si “Vitruvio Español”, uno de estos eran las bovedillas que construían sin ninguna armadura de madera, pues las hacían tabicadas con ladrillos puestos de plano unidos por una especie de yeso. Dentro de estas cases apenas tenían mueble, pues casi siempre se sentaban a la morisca en el suelo encima de algún lienzo cruzado las piernas.

Su alimentación principal era el grano que tostaban en los Hornos que fabricaban con piedras, las hortalizas, la carne de cabra, el pan de higo que hacían con el fruto de la higuera mezclado con almendras, y frutas; si podían también comían pescado como abadejo, bacalao y sardinas. La mayor parte de ellos se dedicaban a la agricultura, y si tenían buenas cosechas vendían parte de estas en otros lugares, de ahí que otro oficio común entre ellos fuera el de arriero o trajinante, aunque también los habísa molineros, tejedores de lino, sogueros, alpargateros, olleros, zapateros y albéitares, pues tenían un gran aprecio por los asnos y machos a los cuales cuidaban y adiestraban con esmero, también hacían ellos mismos sus hoces almohazas y hachuelas; las mujeres hilaban y tejían lienzos. Sus vestidos de poco valor así solían llevar greguescos de lienzo o de estameña azul y camisa, y las mujeres almilla de color y una saya; en general iban muy descuidados, aunque las jóvenes solían ir limpias y peinadas.

Su lenguaje era el habla algarabía ya por entonces muy mezclado con romance (Valenciano). De sus antiguas fiestas religiosas mahometanas apenas quedaban algunas, y era una lucha la que tenían los vicarios para tratar de sustituirlas por las católicas; eran también muy aficionados al baile acompañados por instrumentos hechos por ellos mismos tales como sonajas, dulzainas y laúdes y asimismo eran muy supersticiosos y crédulos en coses de brujas y hechiceros; se decía de ellos que nacían con la mentirá en la boca y con el hurto en la mano. Programa festes 2010. (Extracte)

miércoles, 29 de noviembre de 2023

L’arciprestes RafaeI Juan Vidal, 90 anys de la seua defunció. Per Fernando Goberna Ortiz.

 


Efemerides ara fa 90 anys. El arcipreste Rafael Juan Vidal nació en Aielo de Malferit en 1882 y murió en Ontinyent en 1933 a la temprana edad de 51 años. Fue arcipreste de la Iglesia de Santa María de esta población desde 1920 hasta su muerte, años éstos, en los cuales llevo a cabo importantes proyectos como la fundación del semanario LA PAZ CRISTIANA, el cual se publicó durante catorce unos (hasta un poco después de su muerte), la creación, en 1923, de la primera Junta para las fiestas de la Purísima, patrona de Ontinyent, para cuya imagen consiguió unas andas de plata pagadas con las aportaciones de los vecinos, impulsar la educación católica de los jóvenes, y la construcción de un nuevo Centro Parroquial, y, asimismo mejoras en el templo de Santa María, para el cual hizo las gestiones para la adquisición de magnifico órgano etc... 


Antes de residir en Ontinyent, había ejercido su ministerio sacerdotal en las parroquias de Benimasot, Massalavés, Manuel y Carlet, fundando, en esta última población, el semanario EL REDENTOR. De el se dijo que fue: El apóstol de la juventud, gloria singular de su patria chica y ornamento de la Iglesia Fontana, gran apasionado de la Purísima e impulsor de las juventudes católicas de aquellos años, el infatigable Rafael Juan Vidal, persona fundamental en la visa religiosa, cultural y cívica de Ontinyent y su arciprestazgo, organizador nato y gran activista pastoral etc... En las páginas que siguen tratare de
acercarme biográficamente a la personalidad de este ilustre ayelense. 

Fernando Goberna Ortiz Programa de festes de 1999.

 

 El dia 29 de novembre de 1933 va faltar a Ontinyent l’aieloner, el rvdo Rafael Juan Vidal, als 51 anys. Al Centre Parroquial que va fundar col·locaren una plaça a la seua memòria.


 

jueves, 16 de marzo de 2023

JOSEFA ORTIZ ARQUES (Aielo de Malferit 1771-València 1859).

Josefa Ortiz Arques (Aielo de Malferit 1771-Valencia 1859)

Filla de Teresa Arqués Catalá (Alcoleja-Aielo de Malferit) i Joaquín Ortiz i Sanz (Aielo de Malferit). Naix a l’actual carrer Canonge Ortiz. El pare Joaquín, era llaurador, germà menor del Degà Josep Ortiz i Sanz. El matrimoni va tindre 9 fills. Josefa era la filla major i també era cosina del diputat Pere Aparici i Ortiz (Diputat a les Corts de Cadiz de 1812).

 A l’any 1788 l'oncle eclesiàstic i estudiós Josep Ortiz es trobava a Sant Felipe (Xàtiva), Josefa i els pares anaren a visitar-lo, i ella es quedaria a viure amb l'oncle, per a atendre’l en una malaltia que patia (febres palúdiques). A gener de 1789, Ortiz es traslladaria a Madrid, i Josefa amb 18 anys l’acompanyaria. A la posada de Xàtiva, carregaren els baüls en un carruatge de posta, sis jornades de viatge fins a arribar a la vila i Cort de Madrid. Josefa admiraria els grandiosos edificis, palaus, esglésies, passeig del Prado, Puerta d’Alcalà, jardins, fonts, estàtues, i amplis carrers. Arribaren a Madrid tres setmanes després de la proclamació del nou rei, Carles IV, però fins i tot, oncle i neboda pogueren gaudir dels festejos en honor al Rei, que arribaren fins al dia 30 de maig.
Josefa freqüentaria l’església de San Justo i Pastor, les tendes del barri de la Latina, i voltants de la plaça Major i Puerta del Sol.
Josep Ortiz era acadèmic de la Real Académia de San Carlos. Allí estudiava també el valencià i gravador, Tomás López Enguídanos. Josefa era amiga i va conéixer afamats valencians que residien a la Cort de Madrid, al gravador Rafael Esteve i al pintor Vicente López. També tenia amistat amb Bartolome Saiz Ureña, natural d’Ontinyent, que treballava en la Calcografia Real. Coneixeria a destacats personatges com el pintor Francisco de Goya i es relacionava amb gent culta, estudiosa i polítics de la cort. I participava de les festes, romeries, de la vida quotidiana i connectava amb la societat madrilenya.
Tomás López treballava en la Calcografia Real. Un dels seus importants i conegut treball seria l’encàrrec de làmines per a l’obra del botànic valencià Cavanilles “Observaciones sobre la historia natural, geogràfica, agrícola, población y Frutos dels Reyno de Valencia”, 1795. Cavanilles va dedicar unes quantes pàgines a Aielo.
Josefa, amb 22 anys, i Tomàs López Enguídanos, amb 20, es casaren a Madrid el dia 3 d’octubre de l’any 1793, a l’Església de San Martin, després de rebre el consentiment patern de Josefa i efectuar tots els corresponents tràmits.
El primer fill, Jose Tomás, vindria l'any 1795, i seria el padrí l'oncle Josep Ortiz. Després naixeria, Tomás (1796), Benito (1798), Salvador (1800), Juan (1801), Maria Justina (1803)i Pepa (1805), les dues xiquetes moriren albaetes, i Maria Teresa (1806).
En 1802 l'oncle Josep és nomenat pel rei Carlos IV, degà de la Col·legiata de Xàtiva. I el marit Tomàs era nomenat acadèmic de la Real Acadèmia de San Fernando.
A principis de la Guerra de la Independència (1808), Josefa fugiria de Madrid, estant embarassada i amb els seus sis fills. Es refugiaria en Aielo, i al poble va continuar vivint a casa dels pares, durant part d'aquesta guerra contra els francesos. El seu marit, també va estar en Aielo, en breus períodes de temps; i així a Aielo, van nàixer tres dels fills d'aquest matrimoni, Joaquín Pablo (1808), Josefa Dorotea (1810) i Margarita López Ortiz (1812) cega de naixement. L'any 1813 es traslladaria tota la família a València. L’últim fill de Josefa seria Fernando (1814). Desgraciadament, Fernando ja no coneixeria al seu pare, que faltaria a Madrid d’una infecció, un mes abans de nàixer el xiquet. Josefa quedaria viuda amb els seus deu fills. Tenia casa a València, al carrer Trinquet de Cavallers, propietat del marqués de Malferit, casa que adquiriria anys després. L’oncle, el degà Ortiz, l’ajudaria en tot, era padrí dels dotze fills de Josefa, i també en la seua educació, fins a la seua defunció, l'any 1822. Josefa Ortiz moriria a València l'any 1859. Allí seria soterrada.
Seria pels anys 1813, quan el pintor valencià i gran amic, Vicente López Portaña (1772-1850), pintaria uns quadres de Josefa i un altre de Tomás López Enguídanos. Actualment aquestes pintures les podem contemplar i es troben resguardades al Museu de Belles Arts de València. Podeu ampliar informació sobre Josefa i l'oncle Degà Ortiz i Sanz al programa de festes de 2000.

Josefa Ortiz Arques (Ayelo de Malferit 1771-Valencia 1859). Su vida en el Madrid del reinado de Carlos IV. Fernando Goberna Ortiz.