Nostalgia. Rafael Belda Ureña (Programa festes 1976)

 

Siento una profunda nostalgia por las cosas de Ayelo que van desapareciendo; por ello, guardo en mi archivo todo aquello que me permite recordar y revivir el pasado.

A través de estos textos y recuerdos quiero recuperar desde vivencias recientes hasta anécdotas antiguas que muchos ya apenas recordamos:

-El traslado del mercado de la plaza del Mesón a la plaza del Palacio (1887).

-La inutilización de uno de los sellos del Ayuntamiento (1888).

-Curiosos acuerdos como el de abril de 1888, donde se pretendía "sacar el mayor producto posible en arbitrios extraordinarios arrendar las pelotas de los que se dedican a este juego..."

Mi intención es seguir recopilando y compartiendo con todos los ayelenses estas historias, tanto alegres como tristes, para mantener viva la memoria de nuestro pueblo a través de este medio.

Un Abrevadero

Fue en el año 1924, cuando lo realizaron para que nuestras caballerías tuvieran donde apagar su sed al ir y regresar de sus trabajos. Ayelo tenía pocas aguas y había que aprovecharlas al máximo. Ahora todo ha cambiado. Y este abrevadero tal vez sea el que mayores recuerdos nos traiga. El estaba presente cuando nuestros abuelos, nuestros padres y nosotros mismos guardábamos esas largas colas para llenar, en su fuente, los cántaros y botijos. El, presente en nuestras conversaciones y también discusiones. El, presente cuando sentados, en su banquillo, murmurábamos por aquello de tener que pagar diez céntimos de cada cántaro que llenábamos. El era testigo de las parejitas que, sentadas en su banquillo, quedaban reflejadas en sus aguas. Pero fue testigo fiel de las alegrías pasadas por los jóvenes festeros, fueran o no marineros...

Ya no lo tendremos más...

 

Un puente

Es el de Ayelo. Digo que es el de Ayelo, porque el que tenemos ahora creo no lo es. El pez gordo se come al pequeño. Es ley de vida. No debiera ser así. Nuestro puente tenía que estar todavía en pie. Nos hacía falta y nos hacía compañía. Sin embargo, alguien (Obras Públicas) lo consideró de ellos, ciertamente lo era, y por un puñado de monedas...

Memòria viva a Aielo: 80 anys de l'arribada de Sant Pere

 

Moltes gràcies a totes les persones que vau assistir a la meua xarrada a la parròquia, este dilluns 29 de juny dia de sant Pere. Va ser un dia molt assenyalat en què vam recordar el moment històric que va viure Aielo de Malferit ara fa 80 anys. Un dia ple de records i de moltes emocions.

Vam homenatjar la persona que va fer possible que hui tinguem una magnífica imatge del titular de la parròquia presidint la nostra vida diària, i vam rememorar l’emoció del poble en rebre una imatge tan imponent. També vam compartir xicotetes anècdotes que, en realitat, són molt grans; records de la família i, en definitiva, vam parlar de la història local i d'una memòria que encara continua ben viva. Per a mi, va ser una xarrada especialment emotiva, ja que tocava molt de prop la meua família, els Colomer.

Els testimonis d'un dia històric. 

El moment posterior a la xarrada va ser commovedor, escoltar els records i les experiències d'aquells xiquets i xiquetes que van viure l'arribada de Sant Pere en primera persona, i que hui ja són persones més que octogenàries:

•    Juan Juan Cháfer ens va parlar de la quinta de xiquets i xiquetes que van prendre la comunió aquell any i que van tindre la sort de fotografiar-se vora el Sant.

•    Carmen Sanz va cantar de memòria tota la cançó que li dedicaven a Sant Pere a la tornada de la processó, en aquells temps en què la festa era gran i se celebrava amb una missa solemne, volteig de campanes, processó i una foguera a la porta de l'església.

•    Emilia Juan recordava perfectament quan va anar a veure la imatge a casa del benefactor; tenia només 6 anys i la grandària del Sant la va marcar per a sempre.

•    Aurelia Ferrí ens va contar com tota la gent volia tocar-lo. Els xiquets i xiquetes envoltaven l'altar i ningú se volia anar. El seu pare, que era obrer i un dels encarregats de pujar el Sant a la seua fornícula definitiva, els deia: “Aneu-se'n a casa, que encara tenim molta faena!”, però ningú es movia d'allí.

Un agraïment de cor.
Quina meravella va ser escoltar-los i poder veure les fotografies que van immortalitzar aquell moment! Ha sigut una jornada redona que completa la memòria de la nostra parròquia i de la meua pròpia família.

Moltes gràcies, Xesco. Va ser tot un honor poder contar i exposar estos fets, i compartir els records tan entranyables de les persones que van assistir a aquell esdeveniment fa 80 anys. I a Cristina Aparici pel seu magnífic reportatge fotogràfic.

10 anys sense Pepica Colomer: una petjada inesborrable a Aielo.

 

Hui fa deu anys que ens va deixar Josefa Colomer Sanchis. Com deia Llorenç Barber a la revista Almaig, l’any 2016, “Mil gràcies siguen donades, doncs, a aquelles persones que dediquen la seua vida amb tenacitat, generositat i bona lluna als seus veïns. Josefa Colomer, per a mi sempre Pepica la botja ha sigut d’estes.”

Ressalta aquesta "bona lluna" i generositat que definixen a les persones que fan poble de manera silenciosa però constant. Figures com ella són les que teixixen la identitat d'un poble, convertint el silenci del servei en un llegat inesborrable. Pepica més que una bibliotecària, era una pionera de la lectura, una de les seues vocacions (abans de tindre a Aielo una biblioteca oficial) ja havia convertit la seua casa del carrer Sants de la Pedra en un punt de préstec de llibres per a les xiquetes del veïnat. 

Em contava una dona, quan ella era menuda, els rogles que es feien al carrer davant de la seua casa per escoltar-la contar contes, narrar històries, i molts jocs i cançons, i els llibres que tenia a l’habitació de l’entrada! 

Una vida dedicada als altres, el seu llegat no es queda només entre prestatgeries, qui no recorda el repàs a casa? On molts vam aprendre més que lliçons escolars, una altra de la seua vocació. 

I les excursions? Estes caminades inoblidables a la Cria Vella i Penya Mira, que per a ella formàvem part de les lliçons d'amor al nostre patrimoni i la nostra terra. 

O el catecisme? On la seua paciència i amabilitat van ser la seua millor ensenyança. 

Deu anys d'absència física que es transformen en una presència permanent gràcies a cada anècdota que la gent em compartix al carrer. Una vida plena dedicada als altres, generosa i enriquidora per a tothom que la va conéixer. No és un buit, és una petjada permanent. 

Mil gràcies per tot, tia! Mai t'oblidarem.

Miguel “El aguacil” per Encarna Torrijos Castelló (Nassia).

 

Fue un hombre muy entrañable del pueblo, la gente de mi edad o mayor, aún lo recordareis a él y a sus bandos.

El verano pasado veníamos de vacaciones mi marido y yo un domingo, y lo normal de siempre es poner Canal 9 para ver “La Alqueria Blanca”. Siempre la veo en compañía de mis amigos Vicente y Rafa. Cuando empezó, salió Tonet delante de la banda de música tocando los platillos y me vino al recuerdo Miguel “El aguacil”, pues solía tocar en las bandas que venían a la calle san Lorenzo. Todos los niños nos íbamos detrás, pues como en el pueblo no teníamos banda, los niños nos poníamos eufóricos.

Me cuenta mi marido que cundo él era pequeño, el señor Miguel vivía en la calle Iglesia. El día de Reyes le regaló a su hijo Miguelito un corderito. En la Plaza del Palacio los niños jugaban con el corderito, pues el señor Miguel era un hombre muy simpático y querido por los niños; además, bastante consentido.

Después vivía a la calle de san Lorenzo, nosotros teníamos mucha amistad con él y algunas veces nos invito a comer en su casa.

Quien no recuerda sus bandos, allá por las décadas 50 y 60, cuando daba tres pitadas el bando era del alcalde y en las tardes de vaquillas solía decir: “Per orden del señor alcalde de la villa, es fa saber que els bous començaran a les 8 de la vesprada al carrer Major i queda prohibit maltractar als animals”.

Con este escrito he querido traer al recuerdo a Miguel “El aguacil”. Publicat al programa de festes de sant Llorenç 2010.

MES DE LA DONA 2026. Cobertor de D. Matilde Borja Esplugues, naix a 1879 a sant Carles d’Ontinyent.

 

Símbol de llinatge i joia parimonial familiar.

Noble i propietària, casaria amb l’aieloner D. Adrián Sancho Mompó i s’establiria al poble. Una de les filles que duia el seu nom Matilde Sancho Borja, casaria amb Juan Antonio Juan Sanchis, a la dècada dels anys 20, instal·lant-se a viure a la nova casa construïda al carrer Major. 

Matilde, heretaria el magnífic cobertor de la mare, confeccionat en seda roja i brodat amb fil d’or, amb una estructura de gran cos i pes que suggereix una elaboració complexa de diverses teles unides, una confecció reforçada per a suportar el pes d’una caiguda impecable des del balcó. Al centre, la inicial B del cognom matern Borja, llinatge que ostentava el títol nobiliari de la Baronessa de Zafra, està integrada de forma tan subtil que requerix una observació propera per a ser detectada entre l'ornamentació daurada. L'ús de la seda roja i el fil d'or vincula la peça amb l'alta artesania del segle XIX.

Amb una mida excepcional, molt més de 3 metres, la seua funció original genera debat, podria haver estat un cobrellit per a un llit de dosser monumental o, més probablement, una peça de gala dissenyada i concebuda específicament com a ornament de balcó (cobertor colgant). La peça es manté activa en la tradició i cultura local, lluint cada any al balcó modernista, durant la processó del Corpus Cristí, esta propietat privada es convertix en un bé d'interés cultural compartit pel poble, destacant en la façana del domicili de la propietària. Per a penjar-lo fan falta moltes pinces i vetes que estan cosides al mateix cobertor, per a què quede penjat de manera adequada. L'ús de vetes antigues i el magatzematge en teles especials per a la seua correcta conservació ha permés que la peça arribe intacta fins a la tercera, aconseguint ja la quarta generació. 

La transmissió directa entre les aieloneres Matilde Borja, Matilde Sancho i Matilde Juan subratlla el paper de les dones en la preservació de la memòria familiar. Este cobertor no és només una peça d'artesania, sinó un símbol del llinatge dels Borja i joia patrimonial familiar. 

 Símbol de llinatge i joia parimonial familiar.