 |
Julieta Aparicio, la de la casa del Pic
|
“ Ma casa, que no es ma
casa”
Julieta Aparicio
Julieta Aparicio
Andrés, de malnom La de la casa el Pic[i] viu al carrer sant Llorenç nº 82 d’Aielo de
Malferit i va nàixer el 31 d’agost de 1934, este agost 89 anys, que no en són
pocs. Té bona memòria i raona perfectament. Està fresca com una rosa, és normal
cansar-se caminant o tindre un poc de mal ací i mal allà, com ella diu: “quan no
em fa mal el coll, em fa mal la cama”, és el que correspon després de tants
anys de vida, una vida dura en la infantesa i la joventut. I és que la manera
de viure d’ara no té res a veure amb la d’abans... ni la d’ella ni la de cap
persona. El món ha canviat tant!
Actualment, quan passem per
davant de sa casa la podem veure a través de la reixa cosint, asseguda a la cadira
davant la taula redona amb el tabaquet ple de fils, teles, tisores, agulles...
i la màquina de cosir moderna al costat. Té unes manetes d’or, les seues
puntades “fent arreglos” en la roba són
perfectes i les cremalleres... no se li resisteix cap. Totes les apanya.
 |
Els pares Julia Andrés Requena "la Juliana" i José Aparicio Tortosa
|
Però hui no
parlem amb ella d’esta manya sinó per ser testimoni d’un ofici del passat. Hui
parlem de maseros i maseres, un ofici dur, complicat, desconegut per molts, un
ofici que comportava una vida mitjanament aïllada fora del poble i que Julieta
va viure en primera persona. El malnom de Julieta ve precisament per haver
viscut 23 anys en un mas, en La casa de Pic, al terme d’Albaida. Però... com va
anar a parar Julieta al mas?
Son pare era José Aparicio
Tortosa, nascut a Enguera l’any 1904, i sa mare era Julia Andrés Requena
nascuda l’any 1902 al carrer vell o carrer Sant
Antoni d’Aielo, coneguda com La Juliana i també amb el malnom familiar Masip.
El pare de José i els seus germans, anys enrere, havien deixat Enguera buscant
feina i s’havien establert per la zona. N’eren huit germans: dos es van quedar
en l’Olleria, dos en Aielo, dos en Benissuera i dos més en Alfarrasí. Tots
treballant al camp.
La història de
com son pare i sa mare es conegueren i es casaren és peculiar, perquè totes les
històries tenen la seua singularitat. Però alhora és una història prou habitual
donat que feren el mateix que altres parelles en les mateixes circumstàncies. Va
ser un matrimoni mig arreglat. I la que va propiciar l’encontre va ser una dona
d’Aielo, la ti Encarnacioneta la de l’espardenyeria del carrer Major.
Tot començà quan el jove José es
posà a treballar de masero al Campello, al terme de Vallada, a l’anomenada Casa
del Fondo, a la Casa de D. Constantino[ii]. José es va emportar amb ell a son pare. Va
conèixer a una xica de Vallada i es casà, però malauradament al poc de temps va
enviudar. La dona va morir donant a llum dos bessones, que moriren també durant
el part. La ti Encarnacioneta coneixia a José perquè anava al Campello a fer
espart i sovint parava per la Casa del Fondo. Encarnació també sabia que a la jove
Julia se li havia mort el nuvi “de repent”.
Així que els dos estaven sols, per què no fer que es conegueren? I així va ser.
Es conegueren, s’agradaren i a l’any 1932 es casaren.
Aleshores Julia
deixà el poble i se n’anà a la Casa del Campello amb el marit i el sogre. En el
Campello, l’any 1933, el matrimoni va tindre un fill Pepe i l’any següent va nàixer
Julieta que va ser inscrita en Vallada. Julieta ens conta l’anècdota que el
pare va anar a registrar-la dos dies després dels naixement i, coses que passen,
la va inscriure com nascuda el 2 de setembre en lloc del 31 d’agost. El bateig
també va ser en Vallada. Tanmateix la comunió la va prendre en Aielo i la
confirmació en el convent de monges de clausura de l’Olleria, de l’ordre de las
Agustinas Descalzas, unes mongetes que ja no estan.
 |
| Els germans Pepe, Miguel i Julieta |
Però, que suposava ser masero o
masera? Com vivien? Julieta ens ho conta
fil per randa. Era viure en una casa al camp que no era de la seua propietat, s’havia
de treballar en uns camps d’altres sense treva i saber fer un poc de tot, en
tot moment s’havia de vigilar i tindre cura de la casa i els camps dels amos
sempre seguint les seues ordres, i tot amb poc de marge de decisió pròpia. I
també suposava viure en una casa amb molt poques comoditats. Si ja als pobles
es vivia amb mancances, és d’imaginar que la vida en les heretats era pitjor. A
més a més se sumaven altres circumstàncies com la dificultat d’anar a l’escola,
no tindre metge prop, ni tendes per a comprar el més bàsic. I generalment les
inclemències del temps es feien més de notar en el camp. Julieta recorda molt
de fred i molta humitat, “sempre plovent”
i dins de casa no tenien ni aigua, ni llum, ni wàter...
Sent Julieta menudeta son pare va
canviar d’heretat i se n’anà a altra que li donaven millor paga. Deixà el mas
del Campello al terme de Vallada i se n’anà a la Casa de Pic, al terme
d’Albaida, catalogada com arquitectura rústica mediterrània i datada de primeries
del segle XVIII[iii].
La Casa estava vora el riu Albaida, de fet, un poc més avall estava el Moli
Rodenes, que era un moli fariner i molta gent d’Aielo, com la ti Júlia, la Parra i panaders d’Aielo hi anaven a
moldre el blat perquè era un moli diferent,
segons Julieta “era més modern”.
El propietari de
la Casa de Pic era un senyor de l’Olleria de cognom Romero. La casa de l’amo i
la del masero estaven juntes. Al poc de temps d’estar hi vivint i treballant, al
voltant d’un any, Romero va vendre la Casa a D. José Olcina, un senyor
d’Ontinyent. El ti Olcina i la seua dona doña Pilar, com ella volia que la
cridaren, van ser els seus amos durant uns vint anys. El matrimoni es portava
molt bé amb ells. En la Casa de Pic va nàixer el germà Miguel, tres anys menor que
ella, a l’any 1937.
 |
1r comunió de Pepe i Julieta
|
De temps de guerra Julieta recorda
escoltar i veure les avionetes sobrevolar la casa. Per sort no va veure les
bombes caure perquè van fugir a amagar-se a una coveta on, tapats en una manta,
van fer nit. Per sort també era estiu i no van patir fred. En el bombardeig,
una casa xicoteta i propera a la seua es va cremat tota. Era un lloc on anaven en
estiu retors i mongetes del convent de l’Olleria. Quan tornaren de la cova van
veure que d’aquella casa no quedava res. Julieta la recorda perquè de tant en
tant els xiquets anaven junts a veure els retors i les monges. Recorda també
que la casa estava plena de llibres i les
mongetes els donaven per a llegir la “doctrina”.
 |
Julieta de jove
|
I és que el temps de guerra va
ser dur. Al pare el van ferir en el front de Moncada,
“li van pegar un tir i li van foradar les
dos cames” i en Moncada s’hi quedà molt de temps mentre es recuperava. Un
dia van anar a veure’l, Miguel era xicotet encara. L’agüelo els va acompanyar, als
dos germans i a la mare. El pare va estar a l’hospital fins que ja podia
valdre’s un poc per si mateix i encara fluix, va tornar a casa a seguir la
rehabilitació. Però no va tornar sol, va arribar amb dos soldats d’Aielo que decidiren
abandonar el front. Els tres junts van anar en tren de Moncada a Albaida i després
a peu a la Casa de Pic. En arribar a casa el pare, encara convalescent, es gità
al llit. Els altres s’amagaren la primera nit en una cova propera on la mare de
Julieta, amb precaució de no ser vista, els va portar un poc de menjar. Tanmateix
en temps de guerra tothom estava a l’aguait i algú va delatar que a la Casa de
Pic hi havia soldats i van anar a buscar-los. No tardaren en arribar a la Casa i
després de mirar per tot, van veure només a son pare al llit. Quan preguntaren pels
altres, els seus pares digueren que no sabien on podien estar i era cert perquè
els soldats passaren la nit a la cova i tot seguit se n’anaren a buscar altre
lloc. A més a més, la mare afegí que com el marit estava fluix, no podia treballar
i quasi no tenien res per a menjar. Aleshores aquell home els va dur menjar: llet,
arròs, oli, creïlles...de tot... A més a més, tres panaders d’Aielo, el ti Punxó,
el ti panader i el ti Blanco, els portaren farina per a que no es moriren de
fam. En guerra van patir molt.
 |
Casa de Pic fa uns anys
|
El pare a poc a
poc anà recuperant forces, però treball hi havia poc. El camp tampoc donava per
a molt. En guerra menjaven sobre tot cigrons i plantes mengívoles. El pare plantava
on podia regar, ho feia en bancals d’un home de Bufali. En la casa no hi havia
aigua. L’aigua estava baix. Els anys de guerra i els primers de postguerra els van
passar com van poder.
Julieta ens conta que durant la
seua vida en la Casa de Pic realment no va patir fam perquè tenien animals com
gallines, conills o porcs i el menjar no faltava en taula. Diu Julieta que son
pare matava tres porcs a l’any. Es cuinava en un forn de llenya i s’encenia el
foc amb argelaga i oli. Feien el pa en casa. Pastaven la farina i mentre el
forn es calfava el pa es feia bo. Després el posaven al forn i una vegada cuit,
se’l menjaven asseguts en la llarga taula que feien servir per a tot: “la taula
de matar el porc.”
A l’escola va anar
poc. Els xiquets i xiquetes de les masies de la zona anaven a l’escola de Bufali.
Havien de travessar el riu però si plovia molt les passarel·les es tapaven per
l’aigua i no podien anar-hi. Passava sovint. Si feia mal oratge, molt de fred,
vent o havia gelat per la nit, alguns xiquets s’arriscaven a agafar la bicicleta
i com podien, acudien a Bufali, però
ella, que no sabia anar en bicicleta, es quedava en casa. Eixos dies d’hivern,
especialment quan el riu no es podia creuar fàcilment, per a que els xiquets no
perderen ensenyaments, el pare per les nits, els deixava cartes per a que les
copiaren.
 |
La Casa de Pic i altres cases de camp regentades per gent d 'Aielo, al terme d'Albaida.
|
També
hi anava un mestre, Joaquin Sanz Mompó[iv], germà
de la Ti Teresa, la Pantorrilla, que solia
acudir a algunes heretats a ensenyar als menuts quan no podien anar a les
escoles. En el cas de la Casa de Pic, anava dos voltes per setmana i reunia a
tots el xiquets i xiquetes de les masies properes. Julieta diu que anaven a la
casa on vivia ella i no a altra, perquè ells tenien la taula llarga de matar al
porc i cabien tots. És que eren molts, uns 8 o 10 xiquets i xiquetes!. A més
d’ella i els germans el mestre atenia als menuts de la Casa Boto, els de la Casa
el Palloc, el moli Rodenes, Santa Clotilde, Santa Teresa... D’Aielo, eren tres
cases: ells, els de Boto i els de Palloc. El mestre els donava algunes lliçons
i els posava deures... i tot sense cobrar. Fins que el mestre es posà a
treballar en la farinera del xurrers d’Ontinyent i va deixar d’anar-hi. Després els dos germans anaven a estudiar per la nit
a Aielo, a casa de Vicentico Sanz, El
coixo, que vivia enfront de l’església. Ella no anava perquè, com ja hem dit,
tenia por de muntar en bicicleta.
No va ser una vida
fàcil. Julieta ens diu que des que va nàixer fins que va deixar la Casa, la
seua vida es podria resumir en “camp i
més camp”. Tot l’any hi havia treball, quan no eren les olives, el raïm o els
garrofers, era segar herba o collir panís... Tot l’any fent feina de camp per
als amos!... I quan no s’anava al camp perquè plovia, s’havia d’endreçar i
reparar coses. A més, sempre hi havia coses que fer a la quadra o al galliner
amb els animals, però això era assumpte propi. El treball per als amos era
tindre cura del camp i de la casa, els animals era un tema a banda que anava
pel compte de la seua família. A més era una vida solitària, tanmateix eixe aïllament feia que les
famílies de maseros de la zona s’ajuntaven molt i visqueren com una gran
família. Això li passà a Julieta que de
menudeta mamava la llet de la mare d’altre xiquet i l’altre xiquet mamava de sa
mare. Els xiquets es convertiren en germans de llet. Eixe fet els va unir i la
unió perdura. Els caps de setmana descansaven i
anaven als pobles del voltant o es reunien en les heretats. Solien ajuntar-se
cada diumenge en una de les cases. Jugaven a les cartes o simplement xerraven o
ballaven. Julieta recorda que en la Casa Madramany tocaven l’acordió, com
el pare. A l’agüelo li agradava molt ballar les danses, i ballava amb Pepa, la
dona del ti Segle, que sempre estava a punt per a dansar. A Julieta no
li agradava ballar i se n’anava a la cuina per ajudar amb les pastes o a fer rosetes.
Recorda que s’ho passaven bé i reien molt. El pare era “el que feia i desfeia”, el que manava
què fer, on anar i amb qui anar. Malgrat ser terme d’Albaida, els pobles més
propers eren l’Olleria i Aielo. Julieta recorda que, amb el carro, dissabte, el
pare els acompanyava a missa en l’Olleria, a les mongetes de clausura que estaven a l’entrada del poble. Després anaven a
casa d’un dels tios, que tenia un bar, i sopaven. I allà sempre feien festa, el
pare tocant l’acordió i el tio la guitarra. El pare també els acompanyava a Albaida
a veure a la Mare de Deu del Remei. Moltes vegades no anava a soles amb els
germans, s’ajuntaven alguns xiquets i xiquetes de les masies de la zona i bé el
pare o altre pare o tio d’algun d’ells era els que els portava amunt i avall.
Algunes vegades Julieta es va quedar a dormir en la Casa del Conde. D’esta casa recorda que un
dia va morir una mongeta i van estar dotze nits anant-hi a resar el rosari i
era el pare qui els acompanyava per a que no tornaren a soles.
 |
Paella d'amics a la casa de Pic
|
A finals de la dècada de 1950. L’aieloner Paco Barber, Maricruz va comprar la Casa de Pic i passà a ser el nou amo. A la
Casa de Pic feien un poc de vi però no donava diners i Paco va traspassar l’elaboració
de vi a Aielo, fundant “La bodega San Jose”. Julieta i la família seguiren
treballant de valent, fent el que sempre havien fet, però començaren a pensar en
la possibilitat de canviar d’aires... Després de tants anys dedicats a ser
maseros tal volta ja tocava anar a viure a Aielo. Treballant per a Paco Barber
van estar sobre un any, Julieta no recorda exactament quan de temps. El pare tenia cabres i ovelles.
Amb la llet feien formatge i amb la llana de les ovelles, quan les esquilaven,
feien uns edredons que calfaven molt i anaven molt bé els dies de fred. L’agüelo
i el seu germà treien el ramat per a que
menjaren cada dia, també esmunyien les cabres i recorda que si hi havia xiquets
i xiquets de les cases del voltant per casa, es en donaven un got recent
esmunyida. Després van augmentar el bestiar afegint 8 vaques, 4 amb llet i 4
sense llet. El formatge el venien en el mercat del dijous de l’Olleria, cada dissabte
en el mercat d’Albaida i dimecres anaven a Aielo i deixaven formatges i ous per
a vendre en la tenda de la plaça de la Font del Mig, de Ramon, de Quintina, i també davant l’església,
en la tenda de Nieves, l’Ouera.
 |
Julieta i el seu novio Angel Balaguer a l'Eixample.
|
Al costat de la Casa
de Pic, el pare de Julieta va comprar un tros de terra on conreaven productes
de temporada com creïlles o tomaques per a ús propi. Era una xicoteta horta
alimentada per l’aigua d’una sèquia que
venia d’Aielo. Amb
tot podem imaginar el desgast que suposava la vida en les cases de camp, tan per
la duresa del treball com per les condicions. Així que, no és d’estranyar que la
gent a poc a poc anara deixant l’ofici. Durant la dècada de 1950 i 1960 els maseros
de les cases properes a la Casa de Pic començaren a abandonar el camp perquè els
pobles oferien unes millors condicions per a viure. I el fet d’anar-se’n uns
motivava a anar-se’n altres. Julieta i la seua
família foren dels primers que decidiren deixar per a sempre eixa vida i s’establiren
en Aielo l’any 1950. Aleshores iniciaren una nova etapa amb altres
perspectives i diferents oficis. Va ser un gran canvi... però això és altra
història...
 |
Julieta Aparicio Andrés
|
Gràcies a Julieta pel valuós testimoni
mostrant un retall de la seua vida en el camp... amb pinzellades d’infantesa i
del dur ofici... Gràcies per recordar moments, alguns
dels quals, com bé diu, “millor no tornar a passar”... Gràcies perquè realment les
generacions actuals necessiten este tipus de dosis de realitat del passat.
Mariló Sanz Mora
Mª Jesús Juan
Colomer
22 de maig de 2023
dia de santa Júlia de Cartago
[i] Popularment en Aielo es diu tan “La Casa
del Pic” com “La Casa el Pic”, tanmateix al llibre que firma Abel Soler i
altres autors: El patrimoni arquitectònic de la ciutat d’Albaida, se la
cataloga com LA CASA DE PIC. Per tant, quan ens referim al malnom, emprarem la
modalitat popular “el Pic” i quan ens referim a la Casa, emprarem “de Pic”. Segons
Abel Soler el nom de l’heretat “de Pic” podria ser el cognom d’un mercader propietari
de la casa.
[ii] Segons consta en la partida de casament
de José i Júlia. AMAM.
[iii] El patrimoni arquitectònic de la Ciutat
d’Albaida. Diversos autors. ed. Ajuntament d’Albaida, 2004
[iv] Joaquín, el mestre itinerant, estava
casat amb Amparo Martínez Laporta. La germana, Teresa la Pantorrilla, en una
entrevista fa anys ens contà que el germà anava per les heretats impartint
classe als fills dels maseros i maseres.
