Les delicades flors del mes d’agost (passejant pel terme). Primer dia de setembre.

 

L’estiu a la nostra terra sol associar-se al sol radiant, la basca i la secor del terreny. Però si sabem mirar bé, el mes d’agost també ens porta sorpreses naturals d'una modesta i fascinant bellesa. Flors delicades amb colors vistosos que donen vida i frescor als racons dels nostres jardins.

Des de les antigues casetes, on la figuera, els gesmilers o les parres omplien d'ombra els patis tradicionals regalant verdor i raïm, fins a les modernes marquesines i espais amb piscina, estes plantes convertixen el seu voltant en un autèntic oasi.

Amagades dels camins principals, fora de la vista curiosa dels molts caminants que diàriament passegem per estos paratges, estes flors esperen en silenci a qui sap apreciar-les.

El tresor natural de les nostres casetes representat per: 

El Don Pedro, un clàssic dels jardins de tota la vida que s'obri precisament a última hora de la vesprada, quan es desplega en vistoses tonalitats blanques, roses i grogues.

La garlanda o nacional (Lantana), molt resistent a la secor i plena de flors menudetes en rams de colors canviants (groc, taronja, rosa, roig).

La buguenvíl·lea, una trepadora espectacular amb flors de color fúcsia, lila o taronja que cobreix parets i finestres suportant perfectament el sol directe.

 

El tradicional gesmil, perfecte per a les nits d'estiu, no sols per la vista sinó per la seua fragància. Quan el sol cau i la calor comença a donar una treva, a poqueta nit, el gesmil obri les seues flors blanques i regala un aroma peculiar que perfuma totes les vetlades.

El gesmil blau, proporciona una floració abundant de color blau cel durant tot l'estiu i la tardor. Suporta perfectament el sol intens i combina de meravella amb els matisos fúcsia de la buguenvíl·lea.

Galà de nit, si us agrada l'aroma del gesmil a poqueta nit, aquesta planta és una altra opció clàssica de les casetes que obri les seues flors a poqueta nit deixant una fragància molt intensa.

 

És un plaer especial caminar a última hora del dia, quan el terme es calma i l'olor de gesmil ens recorda que la natura continua viva i regalant-nos detalls, fins i tot al cor de l'estiu.

La pròxima vegada que eixiu a fer la volta diària, pareu atenció als murs, als marges i als patis i jardins de les casetes, la bellesa de l'agost està amagada a la vista de tots.

 

Caminades d'estiu pel terme d’Aielo de Malferit (agost)

 Continuem les nostres passejades durant el mes d’agost per la nostra terra...

A la vora dels camins i als marges del terme d'Aielo, la flora ha canviat completament. A poc a poc, el verd primaveral ha donat pas a una vegetació de sequera, adaptada a la calor i al sol d'estiu de la Vall d'Albaida.

Ara, els bancals erms i els contorns dels camins són de tons daurats i s'omplen de canyota, cardos, cardinxes, cugula i espart... Espècies resistents i humils que adornen el nostre paisatge mediterrani i li donen este encant estiuenc tan autèntic.

Matisos daurats i ocres que ens recorden la força de la natura en els dies més calorosos de l'any. L'encant dels detalls d'estiu i la flora de secà creen una atmosfera única, resistència natural i la bellesa d'aquelles plantes que suporten el sol intens d'agost.

La naturalesa no s'atura, només canvia de vestit amb cada estació. Recórrer els camins d'Aielo és aprendre a observar la natura en cada detall.

 

 

Passejades pel secà (juliol)

 

Juny ja queda enrere i juliol ja és ací de ple. Però el camp d'Aielo ens regala una sorpresa rere l'altra. Les nostres passejades pel secà continuen sent un espectacle per als sentits, els camins s'han convertit en un llenç ple de colors i varietat floral. No ens cansem mai de descobrir aquesta bellesa tan nostra!.

 

El terme d'Aielo de Malferit es transforma en un espectacle visual inigualable durant el mes de maig!

La combinació del nostre clima mediterrani i el paisatge de secà regala una autèntica explosió de colors i aromes a cada racó. 

Les flors campestres i silvestres són les grans protagonistes dels camins: xicotets detalls que ens regala la natura en tons blaus, grocs i liles que envaïxen amb alegria els marges dels bancals. 

No hi ha res com passejar sense pressa, respirar la fragància de les nostres plantes aromàtiques i contemplar la flora arbustiva en plena floració. 

I tu, on preferixes perdre't? Quina és la teua zona o camí preferit per a gaudir d'este tapís floral a Aielo? 

 

EL POBLE DELS GARROFERS (anònim)

 

No conec cap poble del voltant amb més garrofers, i amb una relació tant estreta amb ells com la que hem tingut a Aielo.

Tot el poble estava, literalment, rodejat de garrofers, uns arbres grans, majestuosos, tupits de fulles, d’un verd oscur preciós.

No m’estranyaria que fins i tot tinguérem, sense saber-ho, un xicotet microclima gràcies a ells.

Hi ha fotos, no tant antigues, on ho podem veure i els que tenim més de 50 anys ho recordem.

Em resulta curiós com algú, moltes dècades abans, decideixen plantar tants garrofers al voltant d’Aielo, també per tot el terme hi ha molts.

El motiu deu ser la importància que tindria en aquell temps el seu fruit, la garrofa, un producte per a comercialitzar amb els pobles de la comarca i per aliment bàsic dels animals de ferradura i ramats del poble

Molts recordem estos garrofers que formaven part del poble. Els que estaven darrere de l’escorxador, hui Centre de Salut, els de darrere de casa Tarrassó fins al Cementeri, els dels voltants del Calvari, avinguda Alfredo Castelló, etc.

Tots estos garrofers, i molt més, van ser companys i testimonis del dia a dia d’Aielo. De passejos, jocs i berenars a la seua ombra, durant moltes dècades.

Però tot no era oci baix d’un garrofer. A partir de la segona quinzena d’agost començava una activitat molt popular al poble, plegar garrofes.

Els que tenien alguns garrofers, com cada any, anàvem de bon matí a arreplegar-les, amb la mula mecànica, dos cabassos, sacs, tres o quatre canyes llargues i l’esmorzar.

Als pocs minuts d’arribar començava el repic sord i descompensat de les canyes entre les rames. Les garrofes anaven caient a terra sense a penes resistència.

Del terra, les plegabem per a després ensacar-les. Una altra activitat popular al poble i considerada, fins fa poc esport, era el parany on el garrofer era considerat el millor arbre on fer un bon parany.

A partir dels primers anys 80, i per l’expansió del nucli urbà, estos bonics i frondosos arbres van anar desapareguen sent reemplaçats per parcs, nous carrers i noves vivendes, sort que no van acabar amb tots, encara ens queden bonics exemplars que s’han alliberat dels PGO’S i les retroexcavadores per a poder seguir admirant-los i cuidant-los.

Sovint pense, si tots aquells garrofers desapareguts els hagueren replantat a uns terrenys municipals, prop del poble, tindríem hui un gran bosc digne de ser visitat i orgull de qualsevol poble.

Crec que el garrofer ens dona més ens demana, que ha col·laborat a la nostra identitat i que és un arbre emblemàtic del poble i com a tal deu ser especialment protegit i promocionat.

Espere que així siga, salutacions.