La tragèdia del còlera de 1855. Per Mª Jesús Juan

 

Enguany es complixen 170 anys, d’este greu episodi en què moriren 124 persones amb tan sols tres mesos. L'epidèmia seria més forta entre les dones amb 62 dones difuntes, 30 homes, 16 xiquetes i 15 xiquets, una gran tragèdia per a un poble menut com el nostre que comptava en aquells anys amb 2513 habitants. A l’estiu d’aquell any es va viure una virulenta epidèmia de còlera, s’acarnissaria amb la gent de totes les classes socials, sense distinció d’edat, ni sexe, tampoc ofici o carrer on habitava... 

A l’estiu de l’any anterior 1854, Aielo ja va sofrir un brot molt important de còlera, i moriren 46 persones. Cap comparança amb el rebrot que entraria amb força l'any 1855, que desgraciadament triplicaria la xifra de defuncions per esta epidèmia contagiosa, i es convertiria en l'episodi infecciós més greu que ha viscut Aielo en totes les èpoques.

Podem imaginar-se la situació desesperada que es viuria al poble, començaria el dia 27 de juliol amb el primer difunt. Agost seria el més fort amb tots els dies un difunt, i dies de dos a set defuncions diàries, arribant al 30 d’agost amb més morts, un total de huit persones, i amb 102 defuncions en tot el mes. A setembre hi hauria 21 morts, finalitzant l’epidèmia al mes d’octubre amb una defunció.

Les campanes tocarien a morts diàriament sense parar, l’enterrador comptaria amb ajuda per cavar tantes foses a terra, clots oberts i preparats esperant les restes dels difunts. I el retor D. Joan F. Espinós, diàriament portaria l’extremunció, celebraria missa de difunts... segurament es traslladaria el Santíssim Crist de la Pobresa des de la seua Capella al dossel de l’Altar Major on s’exposaria a la devoció de la població per demanar-li la fi de l’epidèmia, com feren durant el còlera de 1834.

Cronologia del còlera a Aielo al segle XIX:

-1834...  9 defuncions

-1854... 46 defuncions

-1855... 124 defuncions

-1865... 33 defuncions

-1885... 56 defuncions

-1890... 19 defuncions

Enguany es compleixen 140 anys de la greu epidèmia de còlera de 1885. Mª Jesús Juan Colomer

 

Enguany es compleixen 140 anys de la greu epidèmia de còlera que va patir Aielo als mesos de l’estiu de 1885. Moririen 56 persones i l'última víctima seria el dia 3 de setembre. Era l’aielonera Vicenta Belda Mompó, havia nascut l'any 1829 i era filla de Vicente i Rita. Casaria amb José Martí Mira d'ofici algepser, dos anys major que Vicenta. D’este matrimoni naixeren els fills i filles: José, Camila, M Encarnació, Clotilde, Daniel i Vicente.

Vicenta moriria el dia tres de setembre, a les 9 de la nit, tenia 56 anys. Cessaria a la seua casa familiar, al carrer Sants de la Pedra núm. 4. El motiu de la defunció la certificaria el metge titular, Enrique Herráez Aguirre, com a còlera epidèmic.

Enterrada l'endemà en el cementeri del poble. Foren testimonis de la inscripció de la defunció al registre civil, Enrique Ortiz Garrigós, mestre superior, i Miguel Pasqual Doménech, llaurador. Jutge Joaquin Barber Ferri i secretari Camilo Vidal Ubeda. Notificaria la defunció, l’enterrador Rafael Martí Bataller, com encarregat de la família.

Si voleu saber més sobre el còlera de 1885 ací us deixe l’enllaç a l’article íntegre

EL COLERA DE 1885 A AIELO DE MALFERIT. Mariló Sanz Mora i Mª Jesús Juan Colomer. https://historiadeaielo.blogspot.com/2020/05/el-colera-de-1885-aielo-de-malferit_9.html

Fa 170 anys... L’any 1854 segon còlera.

 

Sant Roc invocat contra la pesta i les epidèmies.

Fa 170 anys... L’any 1854 es dona al poble un  importantíssim brot de còlera. Epidèmia del còlera morbo va tenir més repercussió, en total foren víctimes i moriren 46 aieloners i aieloneres de totes les edats.

Fa 184 anys... Còlera de 1834.

  

L’any 1834, arriba el còlera morbo al nostre municipi, una epidèmia nova i desconeguda per tots, de la que sols se sabia el nom i que era mortal. A Aielo, moriren 9 persones d’esta greu pandèmia que va assolar tota Espanya. És l’origen de les nostres festes patronals dedicades i en honor al Santíssim Crist de la Pobresa. Segons la novena "Ante una protección tan manifiesta, a propuesta del señor cura y por acuerdo del Ayuntamiento, el día 10 de agosto, ante la santa imagen, hizo el pueblo solemne voto de santificar cada año el día 6 de agosto fiesta propia del Salvador, a no trabajar, oír misa y hacer solemne fiesta en honor del Santísimo Cristo de la Pobreza."

Aielo y el cólera. Els Requena de Aielo de Malferit. Por Santiago Gasset (II)

2-Aielo y el Cólera

Otra de las historias que por tradición oral nos ha llegado es cómo el cólera afectó a una de nuestras familias.

En Ayelo se tienen constancia de tres epidemias de cólera.  De estas tres, las que afectaron con mayor fuerza a la población, fueron las de 1854 y 1885. No sabemos concretar en cuál de ellas fue. No obstante, parece más probable que fuese la de 1854, pues cuando me lo contaron, parecía referirse a un recuerdo lejano, que se había transmitido oralmente, y la epidemia de 1885, la habría vivido directamente mi bisabuela, Rosario Requena Vicent, que nació allá en 1870.

Si el cólera generó tanta mortandad, era, en buena medida, al desconocimiento de las causas de la enfermedad, del contagio y el tratamiento. El cólera no se transmite directamente de persona a persona, sino por contacto con las heces de la persona afectada, o comiendo alimentos o líquidos contaminados. Por ello, no era extraño que la enfermedad se contagiase dentro de la familia, y afectase a varios miembros.

Y esto es lo que pasó a esta parte de nuestra familia en Ayelo, a la que no podemos poner apellidos, fuesen los Requena, los Vicent, los Girónes o los Belda. La epidemia del Cólera afectó a varios miembros de una misma familia, y poco a poco, fueron muriendo varios de ellos. Seguían las indicaciones de los médicos, que, con sus pocos conocimientos de la enfermedad, recetaban beber poca agua
, pues sospechaban que podía estar contaminada, y también, con el objeto de calmar la diarrea.

Una de las últimas afectadas, imploraba poder beber agua, y sus familiares, se lo negaban. Por aquel momento, ya había fallecido el resto de miembros afectados, por lo que ella razonó:

Mirad, han fallecido todos los que han cogido el cólera en la familia, no se ha salvado ninguno, mi fin no va a ser diferente y no pienso morirme con esta sed espantosa.

A los familiares les pareció que tenía razón y la dejaron beber. Por tradición oral, me dijeron que bebió siete cántaros, pero, dejémoslo en 7 vasos, o en que bebió hasta saciarse. Bueno, y…, no murió.

Hoy en día, una parte del tratamiento es la rehidratación agresiva, que reduce la mortalidad. Por ello, es una historia que entra dentro de lo creíble y aceptable.