Paraules i color en temps de Carles Salvador.

Lletres i creacions plàstiques en una trobada artística itinerant pel barri del Fondo d’Aielo de Malferit. 

 

 

El col·lectiu d'escriptors Renadiu i el projecte ReViu participaren en l'activitat "Paraules i color en temps de Carles Salvador"

El barri del Fondo d’Aielo de Malferit aquest dissabte 11 de juny i dins dels actes de la capitalitat cultural, Renadiu-Escriptors i escriptores de la Vall d’Albaida es reuniren i llegiren en diversos espais del barri. 

 

Amparo Sanz, dissenyadora del cartell

 Participaren Rafael Amorós, Toni Espí, Lucía Arenas, Ricard Sanchis, Enric Abad, Pep Alfonso, Mercè Lloret, Joan Sancarlos, i Mariló Sanz.

 

La trobada es vincula a més a la figura de Carles Salvador, capdavanter en la promoció de l’ensenyament en valencià, gramàtic, poeta i dramaturg que va exercir de mestre a Aielo de Malferit a principis del segle XX.

Robert Bravo i Betlem Sala "Andragons"

Alba Aparici "Mamá"

Alfonso Tudela "Ordre i Entropia"

Cristina Aparici (Fent Foto Aielo) "Gent del Fondo"

Noelia Vidal "Com fer vincle amb el Fondo"

Mariló Sanz, escriptora i coordinadora

 

El Fondo de festa

Quadre de la Verge del Carme que es troba en el Portal de les Aigues o del Carmen. Foto: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz.

El barri més antic d’Aielo està de festa, celebra la festivitat a la seua patrona la Verge del Carme. El veïnat ha pintat i engalanat el carrer i a punt està per a rebre la imatge de la Verge que passejarà per tots els carrerons, acompanyada pels devots i fidels, fins arribar a l’Arc on es farà la tradicional missa i s’acomiadarà a la Mare de Déu fins el pròxim any.

Perquè de tot mal ens guarde,

Al carrer i a sos devots,

Donem un “viva” ben fort

A la Mare de Déu del Carme.

Francisco Arroyo. 1999

Mª Jesús Juan Colomer

Un passeig pel Fondo i voltants (i II)

.

C/ Verge del Carme en els anys 70. Foto: postal de l'època.

APROXIMACIÓ A UNA EVOLUCIÓ HISTÒRICA DEL BARRI.

Actualment quan es pregunta al voltant del barri del Fondo, poques vegades et contesten especificant el nom en concret del carrer i així escoltem coses com: “el meu iaio va nàixer al fondo”...”vaig anar pel fondo a passejar”...i només quan es demana el carrer en concret, la persona en qüestió especifica el nom.

Esta ambigüitat onomàstica pot ser deguda perquè és un conjunt menut de carrers curts i entramats, fent-se difícil de vegades la delimitació concreta.

Hui en dia tots els carrer disposen de nom propi: Hospital, Verge del Carme, Travessia del Carme i Fondo. Tots estos carrer formen un conjunt de raconets molt típics del poble que són estimats i coneguts per tothom, llocs especials com són la baraneta del Fondo, l’Arc del Carme, anomenat també Portal de l’aigua, el carrer sense cap, la pedra de picar espart, el llavador i la costera d’allà baix, que és un excel·lent mirador. Este mirador és el lloc idoni per admirar tot el paisatge natural que ens envolta i des d’on els aieloners contemplen, quan arriben, les grans avingudes d’aigua del riu d’Aielo, que és com es coneix el Clariano al seu pas pel nostre poble.

Parlarem a continuació d’eixos trams de carrer que tots junts formen el barri.

C/ Fondo. Foto: Noelia Vidal

C/ FONDO-HONDA.

Abans era popularment conegut com el carreró de l’església.

La primera vegada que trobem el nom c/ del Fondo és a l’acta del 7 d’abril de 1891 amb motiu de la delimitació del poble en dos districtes electorals. Després en acta de 1899 s’especifica la situació:

“ ...Desde la esquina de la Iglesia hasta casa Fulgencio Belda se llamará calle Honda...”(Acta del 24 de setembre de 1899)

En 1939 passa a anomenar-se barri del Carmen junt a c/Carmen, c/Travesia del Carmen i c/ Hospital. (Acta del 12 de juny de 1939).

En Acta de 10 de novembre de 1975 el nom de c/ Honda desapareix per passar a anomenar-se c/ San Pedro, ja que és una prolongació del c/ Honda. Però tal volta no es va dur endavant este canvi donat que actualment el c/ Honda conserva el nom.

Consultant el Padró de riquesa de 1841, s’adonem que la delimitació del barri no ha variat des d’aleshores. El barri del Fondo comença a la plaça de l’Ajuntament segueix cap avall passant per davant del portal del Carme i puja carrer amunt fins girar a la dreta on s’agafa el carrer i es deixa a mà esquerra el carreró sense cap o Travessia del Carme, fins arribar a l’església des d’on es continua cap amunt. Per la part de baix, el carrer no té eixida, esta tancat per unes cases formant així un recinte murallat.Tot este recorregut no recte i costerut era l’antiga c/ Honda.

El Fondo en 1894 tenia 62 cases, algunes fitaven amb corrals de llenya i corrals de tancar el ramat, corrals que miraven al riu.

En l’actualitat este carrer ha patit pocs canvis. Fa relativament pocs anys, ja en l’actual segle XXI, es va fer una obertura al carrer, enderrocant una de les cases per connectar-lo amb el carrer Bocairent.

Jardí en el solar de l'antic Hospital. Foto: Noelia Vidal

C/ HOSPITAL.

La primera menció que trobem d’este carrer és a l’acta de 24 de setembre de 1899.

“... de esta plaza (Constitución) a la puerta del agua por el hospital se denominara calle del Hospital...”.

Li posaren este nom perquè hi s’hi trobava l’Hospital o Casa Asil i refugi del sereno, que construïren gràcies a la donació feta pel matrimoni Juan Bautista Calabuig i Rita Castelló a l’any 1836.

L’Hospital ocupava les cases nº1 i nº 3 del c/ Honda, era el començament d’este carrer. En l’actualitat solament queda d’aquell asil-refugi un solar reconvertit en jardí públic on una placa recorda el nom dels fundadors.

C/ Hospital des de la Plaça Palau. Foto: Noelia Vidal

En 1841 trobem en este carrer una fàbrica d’aiguardent que estava al costat de l’Arc del Carme, i segons documentació estudiada l’any 1894 encara funcionava com a fabrica. En este mateix lloc Batiste Aparici muntaria, molts anys després, el seu negoci de barbats.

C/ VERGE DEL CARME I C/ TRAVESSIA DEL CARME.

Hi ha documentació de l’any 1841 on trobem el nom del carrer Nuestra Señora Virgen del Carmen. Però és en acta de 1899 quan es delimita clarament el tros que portarà este nom i la part que correspon al c/ Travessia, que és un carrer molt curt dels que s’anomenen sense cap.

C/ Travessia del Carme. Foto: Rafael Morant.

“...Desde la esquina de la ermita de San Miguel hasta la puerta del agua se llamará calle de Nuestra Señora del Carmen. El callejon que de esta última calle Honda va a la de Nuestra Señora del Carmen se llamará travesía de este mismo nombre...”

( acta del 24 de setembre de 1899).

Al nº1 del carrer verge del Carme es trobava la casa Abadia fins el començament del segle XX, quan la casa Abadia es traslladà al c/ Església on es troba actualment.

L'Arc del Carme. Foto: Rafael Morant.

D’este carrer cal destacar la baraneta del Fondo, un lloc especialment estimat pel veïnat i conegut per tots. Segurament, esta baraneta serien restes de l’antiga muralla que rodejaria el primitiu Fondo. I també destaca l’Arc del Carme, l’únic que queda en l’actualitat d’entre els quatre portalets que existien a Aielo.

Mariló Sanz i Mª Jesús Juan

Un passeig pel barri del Fondo i voltants(I).

.

Vista del C/Fondo (abans C/Honda) des de l'església. Any 1986*.

CARRERS D'AIELO DE MALFERIT: UN PASSEIG PEL BARRI DEL FONDO I VOLTANTS (I part)

Comencem l’estudi dels carrers per este barri que és un entramat de carrers difícil de desglossar. I abans de parar-se en l’evolució històrica, que per no fer-ho tan extens deixarem per a la següent entrada d’esta secció, volem que feu un passeig amb nosaltres admirant els seus racons.

El barri de Fondo es la part més vella d’Aielo, d’origen morisc, aprofitaren el desnivell del terreny i la proximitat del riu per a edificar-lo. Les elevades pendents del terreny junt als corrals de les cases van formar un tancat defensiu o muralla, sent l’accés principal al poble, per l’arc o portal del Carme.

El recinte medieval conserva l’aspecte morisc, carrers irregulars, costeruts i sense cap, cases de reduïdes dimensions, poca altura i dues plantes, amb façanes emblanquinades i sense ornamentació.

El Fondo va créixer escampant-se cap al Raval, pel carrer vell o de Sant Antoni, hi s’hi trobava la porta de Sant Francesc que comunicava el poble amb el Raval, deixant el Castell en la part alta.

Després de l’expulsió dels moriscos en 1609, el poble va ser repoblat per cristians vells signant amb el senyor territorial la Carta Pobla de 1611. El poble va anar creixent al llarg del segle XVII i XVIII, s’obriren noves portes: Sant Roc i Sant Cristòfol. Al s. XVIII la gran obra de construcció va ser el temple parroquial, prop de l’antiga església.

Esta casa del carrer Fondo, va ser enderrocada per a comunicar el barri amb el carrer Bocairent. Any 1986*.

El carrer principal del Fondo es el c/ Verge del Carme, on es trobava l’església vella, l’ ermita de Sant Miquel: els principis d’esta parròquia caldria situar-los després de la conquesta de Jaume I, l’Alqueria morisca d’Aielo pertanyia a la parròquia de l’Olleria. El Patriarca San Juan de Ribera en 1534 la va constituir en parròquia independent amb la titularitat de S. Pere Apòstol. Va ser Parròquia fins l’any 1744 que es traslladà al nou temple, quedant l’antiga església com a ermita de sant Miquel. Va mantenir el culte fins fa uns anys que va passar a propietat de la casa on es trobava.

El recinte murallat amb els quatre portals Sant Roc, Carme, Sant Cristòfol, i Sant Francesc arribà fins al segle XVIII. A partir de la segona meitat del s. XVIII hi ha un pla urbanístic típic de l’època de Carles III, on es comença a obrir nous carrers i desaparegueren els portalets, quedant tant sols el més antic el portal del Carme o portal de l’aigua, com a porta d’accés a l’Horta Vella. El portal del Carme està format per un arc de mig punt obert i orientat a intramurs de la població mitjançant un balcó amb barana de fusta. Dins l’estança hi ha un xicotet altar amb quadres de la Mare de Deu del Carme i algunes relíquies. De gran devoció al Fondo i a tot el poble, tots els anys al barri es celebra la festa del Carme amb la tradicional processó, sopar i resos a la Verge.

Al portal s’ha afegit fa uns anys els taulellets de la Verge del Roser que estaven a l’antic Hospital Beneficència, creat en 1840. Més de quaranta anys després, l’any 1888, en fer-se càrrec de l’Hospital el grup de religioses de l’Institut de Germanes Terciàries de sant Francesc d’Asis de València, l’edifici es quedà menut per albergar monges i malalts per la qual cosa es va decidir buscar un nou emplaçament als afores del poble. L’edifici es traslladà al camí les Forques, actualment l’Eixample, en 1913. A l’edifici del Fondo abandonat s’instal·laria la Guardia Civil que viuria allí fins l’any 1925, any que estrenaria edifici nou. Actualment el solar de l’Hospital esta ocupat per un xicotet jardí públic.

Una vegada creuada esta porta d’accés medieval es pot contemplar el bonic paisatge del riu Clariano i les hortes, el recinte murallat d’Aielo i el Llavador edificat a primeries del s. XIX aprofitant el pas de la sèquia prop del poble. Actualment està rehabilitat, encara que ja no compleix la funció per a la que va ser dissenyat.

C/ Travessia Verge del Carme. Any 1986*.

En complir el Pont de l’Arcà 200 anys, l’any 2006, l’Ajuntament va manar fer un pannell ceràmic, on queda constància de totes les hortes del terme d’Aielo i edificis més emblemàtics. Des d’ací gaudim d’una vista detallada de l’Horta Vella i d’uns dels racons més típics d’Aielo: com són la Central Hidroelèctrica Ayelense i el pont d’Allà Baix.

La Central Hidroelèctrica Ayelense, fou inaugurada l’any 1895. Va ser la primera fàbrica de llum de la Vall d’Albaida, que subministrava el corrent elèctric a Ontinyent, Bocairent i l’Olleria. Va funcionar fins els anys 30 del segle XX. La Fàbrica de llum, va ser desmantellada l’any 1959, la seua maquinaria la pujaren per la costera de la font d’Allà Baix i el carrer del Carme. A hores d’ara l’edifici està restaurat esperant siga destinat a algun ús.

El Pont d’Allà Baix, d’origen medieval ja apareix documentat al s. XVI. Té grossos pilars hexagonals, 5 arcs de mig punt que creuen el riu. La barana és posterior a esta data i va ser construïda a començament del s. XX, abans solament existien els pilars per a creuar el riu i sobre ells es col·locaven posts de fusta per poder passar.

I amb tot... gaudiu del passeig.

Mª Jesús Juan i Mariló Sanz

*Les fotos perteneixen a l'Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca Degà Ortiz i la procedència és de l'Ajuntament. Catàleg de patrimoni. 1986.

Gent del "Fondo"

...

El "Fondo" juntament amb el Raval i la Barceloneta constitueixen els nuclis originaris d'Aielo de Malferit, les arrels, com si diguéssim, d'allò que és avui el poble. Aleshores tot era més feréstec, més lluït, mes nét i impol.lut, unes poques cases que semblen abocar-se a un riu d'aigües fresques i clares, camins costerosos que davallen a hortetes ubèrrimes treballades per hòmens callats i patits de lo que la història no ens conta mai ni pruna; a la part de dalt una esplanissada de cases i carrers rectilinis, el carrer major entre ells, que van eixamplant el llogaret; i voltant-lo tot la majestat de les muntanyes, la Serretella, l'Ombria, i allà dalt el Campello: amagatall de perdius, xara alta com un home, boscos espessos quasi intransitables, terres fresques d'humus que asseguren les collites i que donen fruites que lleven un pesar de tastar-les; el costellam de les serres va tancan-te per aquella part la vall d'Albaida i el poblet en un alteró sembla una illa rodejada d'un mar de pinars. Al fons, llunyana i alta, molt més alta, enlairada, dominant-ho tot: la Mariola.

La gent del "Fondo" és genuïna, un producte de sempre, un testimoni viu de l'antigor; els sagals semblen més durs, més salvatges, sempre amb la pedra en la mà, com si s'haguessin parat en el neolític; els hòmens i les dones més sencers, més honrats, gent d'una peça, amb un clar sentit comunal, que no sol saber de lletra però que es comunica oralment amb el veïnat, i s'ajuden, i allò que diuen va a missa perquè els jòvens s'enamoren dels pisos, se'n van a a la part alta i en fer uns dinerets abandonen els casuperos on van viure els avantpassats i volen testimoniar el seu millorament econòmic i social vivint en els ruscs que uns anys de desgavell urbanístic han fet créixer pertot arreu. Van quedant-se a soles els pares, els avis, vells i velles que s'aboquen a la porta del carrer i prenen el sol en l'hivern i la fresca en l'estiu; gent amb poques necessitats que tenen prou amb una xerradeta o amb mirar els núvols i els vents i fer càbales sobre si plourà o no, gent que passa de les ximpleses de la civilització del consum, i que no sap d'estress ni de depressions i goja d'un equilibri intern envejable, una mitjana curiositat i una infinita bonhomia...

Manel Bataller naix el 1904 en una de les tres o quatre casetes que voltaven l'hospital (després caserna de la Guàrdia Civil) i avi convertit tot en un parquet rescatat pels socialistes i replantat amb cinc arbres. No en caben més però en qualsevol cas és tot un signe clorofíl.lic ... Amb els anys el xicon rebrà el malnom de la família: el ti Palatxo, probablement per la seua proximitat al Palau o per algun vincle, laboral, antic amb el Marquesat, per més que ell amb certa innocència prefereix pensar que els avantpassats potser eren gent principal... En l'Escola no va passar de les beceroles, hi va estar poc temps i mal aprofitat. Els jornals feien molta falta, qualsevol excusa era bona per a oblidar-se de la cultura:

- Em vaig barallar amb un company en l'escola i D. Leonard em pegà una batussa, em va trencar una vara en l'esquena .... Ja no hi torní ... No, no se de lletra ...

No vull prendre partit en allò que conta Manel, però em passen pel cap de seguida dues coses: una, l'enorme responsabilitat dels mestres en l'esdevenidor dels seus deixebles que poden no arribar a ser res o assolir-ho tot segons l'orientació que el primer siga capaç de imprimir-los; i l'altra aqueix profund refús que l'home mediterrani, en general, té davant de la cultura escrita, de l'enclaustrament, de tot allò que significa sistema i disciplina. Potser hem errat el camí i estem inútilment tractant d'alliçonar la nostra gent mitjançant mètodes que són apropiats en els països nòrdics, on el mal clima invita a tancar-se en una cambra i reflexionar i llegir, però no ací on tot ens empeny a eixir al carrer i sadollar-nos de sol i aire i llum, i xerrar amb la gent i informar-nos oralment de tor allò que passa pel món. Sí, potser els grecs tenien raó i el sistema peripatètic era el convenient: passejades i converses, diàlegs i discussions, i que el coneixement arribe de forma agradable... Allò cert és que els que es dediquem a l'ensenyança sabem ben bé el que costa tancar la gent a les classes i que agafen un llibre...

- Feia falta un jornal: plegar garrofes, fer olives, collir fruita o veremar... Sis quinzets ens donaven per treballar de sol a sol. Anàvem al Campello a peu... Un entrepà, unes ametles o un grapat d'olives, i au!...

Encara se'l veu fort, un home rectilini, clar, honrat a carta cabal, amb el codi ètic clavetejat en els trets de la cara, gent a la qual se li pot confiar tot, de la que ve al món i se'n va d'ell amb el sol capital de les seues mans, que no deixen darrere res llevat del bon record d'amics i familiars, la qual cosa, ben mirat, ja és prou... Pertany, Manel, a la pedrera de treballadors del món que ha fet tot i dels que ningú no se'n recorda, el mèrit sempre per als arquitectes, els industrials, els fabricants, comerciants i intermediaris, inventors, artistes o pensadors, polítics, matemàtics i escriptors, sempre el mèrit per a uns pocs que es situen entre l'obra i els que materialment la fan... Sí, sempre gaudint de les coses més excelses de la creació precisament els que no les han fetes, els qui les han pensades tan sols...

Quan les coses es posen agres, la nostra gent, el poble, els treballadors manuals trien el camí de l'emigració: França, Alemanya, Suïssa, Holanda o Bèlgica arrepleguen mà d'obra barata y dòcil acostumada a creure i a ser manada, i les tasques difícils i molestes, tot allò que no agrada als nacionals, ho fan els espanyolets que es deixen vida i energies en altres llocs, en terres que no són seues, en mig de persones que no entenen i que massa sovint els tracten com a bèsties; i barata això arrepleguen uns quants cèntims, uns dinerets que els permeten tornar-se'n i comprar-se unes hortetes, i casar-se i comprar-se mobles, fer marxa... Manel va anar a França a veremar, i va fer de carreter, i treballà en una fàbrica de llum i col.laborà en la construcció d'un pantà a Niça, i tornà per la promesa, Dolors, i una altra volta a les planures immenses del país veí i a criar els fills fins que la Pàtria el reclamà per fer la guerra, que d'això cap pobre s'escapa...

- Una volta he estat malalt fa més de cinquanta anys. Una bronco-neumonia que agafí a França i que em vaig curar a Aielo. El metge francés m'ho va dir ben clar: "Si vol sanar se n'haurà de tornar a Espanya".

No, ningú no es fa ric treballant. Als vuitanta anys Manel, i Dolors, segueixen tenint una caseta en el Fondo i viuen una vida humil, sense pretensions, no els sobra res però tampoc no els falta, en tot cas d'allò que si que poden enorgullir-se es d'haver treballat i donat fruit i de deixar darrere d'ells un eixam de filles, un vertader capital humà que s'estimen els pares i que porten a veure els avis, un darrere d'un altre, una vintena de néts que alegren la vida de la parella. I la vida continua, va passant plàcida: cremant llenya al racó del foc en l'hivern, suportant alguna nevadeta i la tramuntana; més alegre a l'estiu i enyorativa a la tardor. ¿De què parlen, que pensen aquestes persones que encara tenen el cap clar i han posat en marxa el món per tal que el fruesquen uns altres? Pot ser que les darreres reserves de generositat i la grandesa estiguen a punt de fer-se fonedisses?... Les casetes del Fondo semblen com aqueixes runes romanes irremediablement condemnades a desaparèixer sota el pas del temps i la picola, i amb elles, de segur, s'extingirà també un tipus humà apegat a la veritat eterna que és la terra.

Josep Valor i Gadea. Article publicat en el LLibre de Festes de l'any 1984