Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


Mostrando entradas con la etiqueta Cementeri. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Cementeri. Mostrar todas las entradas

sábado, 2 de noviembre de 2024

Dia d'Ànimes 2024! Dia de record i memòria de tots els difunts.

 

El nostre Cementeri va ser inaugurat el dia 28 de març de 1913. A les 18 hores, es reuniren en el cementeri les autoritats municipals i religioses, acompanyats pels cantors, acòlits i la gent del poble, col·locaren al centre del cementeri una creu de fusta amb tres fanals encesos i el sacerdoci vestit amb ornament sagrats llegiren un comunicat de l’arquebisbat de València en el que l’arquebisbe autoritzava la benedicció solemne del nou Cementeri. 

Desgraciadament, aquell dia no va ser com s’esperava. Un dels regidors de l’ajuntament, Jacinto Ferri Juan, implicat i encarregat de les obres de la construcció del nou Cementeri va morir aquell mateix matí. Estrenant involuntàriament Jacinto la primera sepultura, primer nínxol entrant a la dreta. A la seua partida de defunció es va anotar:

“enterrado al cementerio católico nuevo de esta población en el cual es el primer cadáver que se ha de verificar la primera sepultura”. 


Jacinto era viudo, i els seus fills ràpidament, el mateix any, un 16 de novembre de 1913, determinaren comprar un tros de terreny a l’ajuntament, per a edificar un simbòlic panteó que recordarà eternament al pare difunt i fora allí soterrada tota la família Ferri. Convertint-se el panteó de l’Àngel Custodi, segurament, en el primer panteó del Cementeri.

Text Mª Jesús Juan i fotos Rafa Ortiz

viernes, 1 de noviembre de 2024

Tots Sants 2024: Enrique Andrés Cerdá Berbis (1874-1925).

 

El cementeri guarda en cada caseta o nínxol molts secrets i moltes curiositats, entre les seues parets blanques. Enguany comentem  la vida i nínxol d’Enrique Andrés Cerdá Berbis (1874-1925).

Enrique Cerdá es va casar amb Teresa  Sanz l'any 1896, a la capella del Santíssim Crist de la Pobresa. El vicari D. Senén Miñana Vidal els va unir en sant matrimoni.

Enrique tenia 22 anys i era natural de la parròquia de San Andrés de València, fill d’Enrique Cerdà Requena i Carmen Berbis Michavila.

Mª Teresa Pilar, tenia 21 anys, era filla d’Engracio Sanz i Josefa M. Satorres Calabuig. D’esta unió naixeren un fill i quatre filles: Enrique, Carolina, Pilar, Carmen i Josefa.

Els Cerdá en aquells anys de finals del segle XIX eren una de les famílies benestar del poble. Però Enrique es va casar amb una xica de classe social normal “no era del puntet” com es deia en aquells anys. Enrique no era persona per anar a guanyar-se un jornal, s’havia criat com a ric i no era adequat, ni podia treballar pel seu delicat estat de salut... Teresa, molt enamorada i preocupada pel seu marit, li va dir que no s’inquietarà que ella s’esforçaria, i va muntar la primera tenda al poble on es podia comprar de tot, des d’una sedalina de fil, fins a tot allò que pogueres imaginar dins del món de la costura i passamaneria.

La tenda era a la mateixa casa on habitava la família, a la plaça La Font. (El fill Enrique quan va començar a treballar en el negoci del barbat, i li va anar molt bé, es traslladaren tota la família a viure al c/ Major, i la casa la vengueren a Rafael Mora, que obriria allí una verduleria, en actiu fins fa uns anys del segle XX).

Passats els anys de convivència matrimonial, el marit Enrique que ja no es trobava molt bé de salut, i Teresa era l’administradora de l’economia familiar, tots els dies, li donava uns dinerets per a què acudirà a fer-se un aiguardent al casino de Mercedes, prop de casa, com feien tots els senyorets del poble, a una hora determinada del matí, a migdia. L’enviava ben vestit i conjuntat amb el seu barret i un bon puro a la mà, no faltava cap dia, i acudia a la tertúlia al conegut casino, encara recordat entre els més majors.


Enrique moriria a 51 anys, el dia 24 de març de 1925. Al morir-se tant jove, l’esposa Teresa entristida, va pensar fer-li la millor làpida que poguera costejar, en homenatge i record al marit estimat i amb tan poca salut durant la seua vida. La làpida és única al cementeri, té la raresa d'estar gravada al marbre negre el rostre del difunt Enrique.

Teresa va ser una dona molt valerosa i emprenedora, era ella qui administrava casa i va educar a la família sola. Al morir seria enterrada junt amb el seu marit, però d’ella sols podem contemplar la seua fotografia i poc més, no consta el seu nom ni les dades de defunció com és costum.

Curiosament, al seu costat està enterrat el matrimoni que regentava el casino de Mercedes (Joaquin i Mercedes) matrimoni que tots els dies atenia i escoltava els problemes del seu estimat espòs.

Mª Jesús Juan
fotografiés Rafael Morant

Anne Van de Steene
Gracias María Jesús por contarnos la historia. Quiero añadir que la mujer de Enrique era María Pilar fallecida en 1955 y tuvieron 9 hijos
María Pilar 1897-1906
María Carolina 1899-1900
Enrique 1901-?
Joaquín 1903-1922
Carolina (Ferri)1905-1990
Serafín 1908-1910
Pilar (Egea)1910-1965
Carmen 1913-1927
Josefa (Barber)1916-1990
Los que murieron después de 1913 tienen sepultura en el nuevo cementerio.
Joaquín está con su hermana Carolina Ferri, Carmen en el nicho 152. Enrique se fue a Valencia y murió después de su padre y no sabemos dónde está sepultado.
Un abraç pero a tots y hasta pronto

jueves, 2 de noviembre de 2023

DIA D’ÀNIMES 2023. En memòria dels éssers estimats que ja no estan.


Dia de recordar als nostres parents difunts i resar per totes les animetes del Purgatori. Després de l’habitual visita al cementeri era, i és, costum reunir-se en algun domicili, amb la taula molt ben parada i degustar la popular cristina de panses, ametles i nous, o les cofafes, que han perdurat des de l’època dels moriscos. Tot acompanyat dels licorets de la botelleria o d’un calentet timonet, i contar anècdotes sobre els difunts.

A Tots Sants i Dia d’Ànimes són populars les nostres coques, una tradició gastronòmica que comença, a veure's combinada a les taules amb altres i variats tipus de dolços característics de comarques veïnes, a causa de la globalització.  

Text Mª Jesús Juan 
Fotos Mª Amparo Mollá.

 

miércoles, 1 de noviembre de 2023

TOTS SANTS 2023: Salvador Marchirant Sanz (1910-1927). Per Mª Jesús Juan


Enguany, parem atenció en una làpida de marbre blanc, coloració que ens indica que la persona allí enterrada era un jove. SALVADOR MARCHIRANT SANZ, mor el dia 1 de gener de 1927, a 17 anys. Era fill de Genaro Malchirant i Mª Isabel Sanz. El matrimoni va tindre 5 fills i una filla, i residien al carrer Nou, núm. 5 (actual Puríssima). La família va acudir a una de les millors cases de fabricació de làpides de Xàtiva, va encarregar una làpida que recordara per sempre l’amor i el dolor proporcional de la seua pèrdua. Escolliren la iconografia d’un gravat del rostre de perfil del Salvador, relacionada i identificant el nom del jove difunt, anomenat Salvoret. I a cada costat, afegiren una flor, i decoraren el marc amb un motiu floral. I com a dedicatòria, els pares i germans li dediquen un record.

Observem tot el conjunt emotivament. Com un menut altaret, en la repisa del nínxol, una menuda creu i dues figures angelicals que uneixen les seues mans en actitud orant. Vestits de blau, els plecs de la túnica deixen al descobert un peu dels angelets, guarden la seua ànima i li fan companyia, són intermediaris entre dos mons: el físic i l’espiritual. Tot un simbolisme funerari, una mostra de la iconografia funerària local, que ja queden poques al cementeri.

Els descendents mantenen molt viu el record de Salvoret, i tots els anys, per Tots Sants, netegen la làpida amb molta cura i col·loquen un ramillet de flors en el seu honor, manifestant un recordatori constant, que passa de generació en generació.

Cada any rememoren aquell accident que va portar com a conseqüència la defunció del jove fill de Genaro i Mª Isabel. La família ens explica que va passar...

Hi havia una quadrilla d’homes arreglant la bassa coneguda com la Bassa de Roig, a uns terrenys de Darrere de la Capella, propietat dels “Mesines” Aquesta bassa tenia dret i s’omplia del caudal d’aigua sobrant de la font del Mig des de temps immemorial. Una antiga canalització portava l’aigua des de la font al conegut Hort de les Mesines, i convertia aquelles terres de secà en una fructífera horta, gràcies al reg de l’aigua de la font que procedia de la font de les Belitroies.

De repent, per motius que desconeguem, la bassa es va afonar, amb el grup de jornalers caient dins i banyant-se tots totalment de l’aigua embassada. Per sort, no hi hagué cap pèrdua lamentable, ningú dels bracers resultaria ferit. Era hivern i el xicot, Salvoret, a conseqüència d’aquest fet, agafaria una forta pulmonia, que no podria superar ni curar-se, i el portaria a la mort, faltant un dia tan assenyalat com el dia de Cap d’Any, el dia 1 de gener de 1927, amb tan sols 17 anys d’existència.

Els pares, Genaro i Mª Isabel i els seus germans, quedaren afectats per sempre. Una història tràgica per a la família que actualment, després de 96 anys, quasi centenària, es manté molt viva a la memòria col·lectiva familiar, mantenint viu el record de Salvoret i la desgràcia que va finalitzar amb la seua curta vida.

Genaro i Isabel, van perdre també un altre fill, que moriria amb 27 anys. I Genaro faltaria també prompte. Segur que la mare, Mª Isabel seria una dona amb resignació, que portaria la casa endavant amb pena i patiment, situació d’una època dura i d’una dona que ha perdut a les seues persones amades massa prompte.

 

…”El hombre es como la hierba,

    sus días florecen como la flor del campo:            

    sacudida por el viento,

    desaparece sin dejar rastro alguno”…

    Salmo 103 de David – V. 15 y 16

 

sábado, 21 de octubre de 2023

BATISTE APARICI I LA INAUGURACIÓ DEL CEMENTERI (1913). Per Mª Jesús Juan


Continuem a l'espera de poder presentar-vos el llibre sobre Batiste Aparici Belda, molt prompte i amb tots els honors que el personatge mereix. Així que, per a fer temps, seguim contant-vos sobre la seua existència. Sabeu la seua connexió amb l’actual cementeri? El cementeri es va inaugurar l'any 1913, Batiste era regidor i el dia de la inauguració va signar l’acta inaugural.

El dia 28 de març, a les 18 hores, es reuniren en el cementeri les autoritats municipals i religioses, acompanyats pels cantors, acòlits i la gent del poble, col·locaren al centre del cementeri una creu de fusta amb tres fanals encesos i el sacerdoci vestit amb ornament sagrats llegiren un comunicat de l’arquebisbat de València en el que l’arquebisbe autoritzava la benedicció solemne del nou cementeri.

Desgraciadament, aquell dia no va ser com s’esperava. Un dels regidors de l’ajuntament, Jacinto Ferri Juan, molt amic de Batiste, implicat i encarregat de les obres de la construcció del novell cementeri va morir aquell mateix matí. A les 19 hores finalitzava la benedicció, amb l’acord que, Jacinto Ferri Juan seria el primer sepultat en el sagrat recinte acabat d’inaugurar. Va morir a la seua casa al carrer Major, a les 5 de la matinada, viudo de Mª Magdalena Insa Requena. A la seua partida de defunció s’anota. “enterrado al cementerio católico nuevo de esta población en el cual es el primer cadáver que se ha de verificar la primera sepultura”.


  Acta literal de la inauguració del Cementeri el 28 de març de 1913

Alcalde i regidors: Daniel Mompó Doménech (alcalde), Rafael Colomer Gironés, Bautista Aparici Belda, José Ramon Castelló, Rosendo Sancho Mompó, Vicente Bernabeu Ferri, Joaquin Belda Doménech, Francisco Mas Bernabeu, Miguel Barber Calabuig, Jacinto Ferri Juan, Miguel Beneito Monzó.

“ En la villa de Ayelo de Malferit, a veintiocho de Marzo de mil novecientos trece: Siendo sobre las seis de la tarde del mismo dia, y previa  la oportuna convocatoria, se constituyeron en el recinto del nuevo cementerio católico, recientemente construido, casi en su totalidad con fondos municipales y con la ayuda de prestación personal hecha voluntariamente por el vecindario, bajo la Presidencia del Sr. Alcalde D. Daniel Mompó Doménech, los Sres. del Ayuntamiento anotados al margen, con asistencia del Sr. cura párroco D. Eusebio Garcia, del coadjutor D. Joaquin Garcia, de los cantores y acólitos, y también de una gran parte de los habitantes de esta villa, al objeto de proceder a la bendición del indicado Santo lugar.

Colocada en el centro una cruz de madera con tres faroles encendidos delante de la misma, dió principio al acto y revestido el clero con los ornamentos sagrados, por el infrascrito secretario. Se dió lectura a la comunicación siguiente=“Secretaria de Cámara y Gobierno del Arzobispado de Valencia”=Su Excma. El Arzobispo mi Sr. Por Decreto de hoy se ha servido autorizar la bendición solemene del nuevo cementerio católico de esa Villa, delegando a V. a fin de que proceda a dicha bendición conforme al ritual, salvándose los derechos que a la Iglesia competen en los lugares sagrados y especialmente el consignado en repetidas disposiciones civiles en orden a que obre en poder de V. una de las dos llaves, para el ejercicio de cuento corresponda a la jurisdicción eclesiástica.

 

Sirvase conservar en el Archivo de la parroquia el acta de dicha bendición y dar cuenta de ella a esta Secretaria= todo lo cual comunica a V. para su conocimiento = Dios que a V. ms. Años, Valencia, 4 de Febrero de 1.913. D. (Ilegible)= Rubricado= Rvdo. Cuara párraoc de Ayelo de Malferit= Acto seguido el indicado Sr. Cura, conforme al ritual procedió a la bendición del cementerio indicado y sus dependencias, finalizando dicho acto cerca de las siete; acordando previamente que habiendo fallecido en el dia de hoy D. Jacinto Ferri Juan, concejal de este Ayuntamiento, sea el primero a quien se le de sepultura en este sagrado recinto. Del cual se levanta la presente acta que firman los Sres. del  Ayuntamient, el Sr. Cura, y coadjutor de que yo, el secretario, Certifico, Daniel Mompó= Rafael Colomer= José Maria Castelló= Bautista Aparici =Francisco Mas= Rosendo Sancho= Vicente Bernabeu= Miguel Barber= Joaquin Belda= Eusebio Garcia= Joaquin Garcia= José Maria Gil= Están rubricados. Es copia.”