Enguany, parem atenció en una làpida de marbre
blanc, coloració que ens indica que la persona allí enterrada era un jove. SALVADOR
MARCHIRANT SANZ, mor el dia 1 de gener de 1927, a 17 anys. Era fill de
Genaro Malchirant i Mª Isabel Sanz. El matrimoni va tindre 5 fills i una filla,
i residien al carrer Nou, núm. 5 (actual Puríssima). La família va acudir a una
de les millors cases de fabricació de làpides de Xàtiva, va encarregar una
làpida que recordara per sempre l’amor i el dolor proporcional de la seua pèrdua.
Escolliren la iconografia d’un gravat del rostre de perfil del Salvador,
relacionada i identificant el nom del jove difunt, anomenat Salvoret. I a cada
costat, afegiren una flor, i decoraren el marc amb un motiu floral. I com a
dedicatòria, els pares i germans li dediquen un record.
Observem tot el conjunt emotivament. Com un menut
altaret, en la repisa del nínxol, una menuda creu i dues figures angelicals que
uneixen les seues mans en actitud orant. Vestits de blau, els plecs de la túnica
deixen al descobert un peu dels angelets, guarden la seua ànima i li fan companyia,
són intermediaris entre dos mons: el físic i l’espiritual. Tot un simbolisme funerari, una mostra de
la iconografia funerària local, que ja queden poques al cementeri.
Els descendents mantenen molt viu el record de
Salvoret, i tots els anys, per Tots Sants, netegen la làpida amb molta cura i col·loquen
un ramillet de flors en el seu honor, manifestant un recordatori constant, que passa
de generació en generació.
Cada any rememoren aquell accident que va portar
com a conseqüència la defunció del jove fill de Genaro i Mª Isabel. La família
ens explica que va passar...
Hi havia una quadrilla d’homes arreglant la bassa coneguda
com la Bassa de Roig, a uns terrenys de Darrere de la Capella, propietat dels “Mesines”
Aquesta bassa tenia dret i s’omplia del caudal d’aigua sobrant de la font del
Mig des de temps immemorial. Una antiga canalització portava l’aigua des de la
font al conegut Hort de les Mesines, i convertia aquelles terres de secà en una
fructífera horta, gràcies al reg de l’aigua de la font que procedia de la font
de les Belitroies.
De repent, per motius que desconeguem, la bassa es
va afonar, amb el grup de jornalers caient dins i banyant-se tots totalment de
l’aigua embassada. Per sort, no hi hagué cap pèrdua lamentable, ningú dels bracers
resultaria ferit. Era hivern i el xicot, Salvoret, a conseqüència d’aquest fet,
agafaria una forta pulmonia, que no podria superar ni curar-se, i el portaria a
la mort, faltant un dia tan assenyalat com el dia de Cap d’Any, el dia 1 de
gener de 1927, amb tan sols 17 anys d’existència.
Els pares, Genaro i Mª Isabel i els seus germans, quedaren
afectats per sempre. Una història tràgica per a la família que actualment, després
de 96 anys, quasi centenària, es manté molt viva a la memòria col·lectiva
familiar, mantenint viu el record de Salvoret i la desgràcia que va finalitzar
amb la seua curta vida.
Genaro i Isabel, van perdre també un altre fill,
que moriria amb 27 anys. I Genaro faltaria també prompte. Segur que la mare, Mª
Isabel seria una dona amb resignació, que portaria la casa endavant amb pena i patiment,
situació d’una època dura i d’una dona que ha perdut a les seues persones amades
massa prompte.
…”El hombre es como la hierba,
sus días florecen como la flor del campo:
sacudida
por el viento,
desaparece sin dejar rastro alguno”…
Salmo
103 de David – V. 15 y 16
