Del jardí bell de València és Ayelo ermosa flor que escampa, arreu, les fragàncies que despedeix lo seu cor. Miguel Ferrándiz."Himne a Ayelo"
Hui, una setmana després de l’acte d’entrega dels premis 9 d’octubre, continuem celebrant-ho, especialment el premi a la nostra amiga Mariló, i col·laboradora del blog d'història, i a Maruja i Enrique, totes persones molt estimades i treballadores en les seues distintes facetes.
Hui toca rememorar a les amistats i la família que els acompanyaren, i tants moments plens d’emocions i per al record.
Bona nit, moltes gràcies pel guardó i pel privilegi de donar-nos la paula.
En una novel·la sobre la societat londinenca d’ara fa cent anys, la Virginia Woolf retrata un personatge de certa edat que ens va fer pensar en la nostra mare Maruja. Diu, “...moriria com un pardalet un dia de gelada... pertanyia a una època diferent, però era tan sencera, tant d’una peça, que sempre es dreçaria a l’horitzó, blanca com la neu, eminent, com un far que marca una etapa anterior en aquest joc d’apostes llarg i aventurat, que és la vida” (La senyora Dalloway, Virgina Woolf, 1925)
En efecte, Maruja “pertanyia a una època diferent”, va nàixer un 7 de febrer del 1929 i va faltar el mateix dia, però 96 anys després. De xiqueta, dels 7 als 9 anys, patiria les pors i la mort que portava la guerra, fins perdre el seu germà Antonio. Això marcaria el seu caràcter adust i seriós, però mai infeliç, en el si d’una família molt religiosa i conservadora que vestiria de dol per sempre més.
Així, esdevinguda filla única i educada per al matrimoni, es va casar ben joveneta amb un mestre com son pare, havent-se d’espavilar per afrontar la vida, lluny del poble, criant-nos, al meu germà i a mi, pacíficament, respectant a contracor la nostra deriva personal conforme s’accelerava la modernització del país, en vides i costums. Ella, però, es mantindria aferrada a les seues conviccions i arrels: “en el seu horitzó”, sempre, fins a l’últim moment, Aielo, el centre de gravetat geogràfic i sentimental de la seua vida.
Es diria que no hi ha res d’excepcional si pensem en la vida de tantes i tantes dones, esposes i mares, de tota condició social i tendència ideològica, que van ser fortes a la força en la dura postguerra. Però no deixa de ser admirable i nosaltres sabem, malgrat les aparences, que Maruja no ho va tindre fàcil.
Es va mostrar sempre “tan sencera, tan d’una peça” davant els canvis i les adversitats, i tan centrada en el seu horitzó, que al remat va fer de la conservació de la herència familiar, no sols de la casa, sinó també de la memòria dels qui la habitaren, un objectiu de vida.
En particular, del seu pare, Leonardo, el mestre d’Aielo, i de Francesc, el rector germà d’ell, del seu iaio, José Liñana, el metge del poble, tots procedents de Moixent, del Pare Don José, terciari caputxí, tio seu, com ho era també l’apotecari Don Rafael... (per cert, tots homes!), amb la gran recompensa de vore com eixe llegat interessava a persones estudioses i historiadores, destacant-ne l’atenció des del Consell d’Investigació Històrica d’Aielo, amb Maria Jesús, la perseverant bibliotecària que, de manera encomiable, no perdia ocasió, any rere any, d’entrevistar-la i fer-se càrrec d’algunes de les penyores (papers, documents, fotografies) d’aquesta nissaga familiar.
Lamentablement amb la seua mort, aquesta memòria prodigiosa, aquest “far d’una etapa anterior” que tant ens ha regalat, queda escurçada, amb vivències i xicotets tresors que ja no podrà compartir. Ella n’estaria molt satisfeta i agraïda d’aquest reconeixement, més que a la seua persona, a la família de la qual guardava un tribut que en la història local s’ha considerat valuós i, de retruc, a les dones, esposes i mares, de tota una època, com les seues amigues i veïnes, les altres ‘Marujes’ del carrer Nou, oficialment dit de la Puríssima.
El seus fills, Miguel i Josep Maria, i la seua estimada neboda Maria Amparo Beneito, que hem pogut estar ací presents, ho agraïm de tot cor. Moltes gràcies Aielo i enhorabona per aquesta iniciativa de reconeixements cívics, oberta i participativa, sense prejudicis, que avui se celebra.
Que siga per molts anys!
En la dècada dels 80 participa activament en els campanyes dels Reis d'Orient. Ha segut membre actiu en la preparació i participació de les festes de sant Llorenç. Participa des del 1995 en la Junta i Pensionistes d'Aielo de Malferit. Ha participat en el Club Lectura de la Biblioteca i en el Centre de Dia.
Actualment i, des de fa molts anys, s'encarrega de donar classes, de forma desinterresada d'escasc a xiquets i xiquetes de la població.
Es una persona amb molta força de voluntat i un exemple de superació.
Autoritats, familiars, amistats... públic en general... Bona vesprada. En nom dels distingits i en el meu propi, gràcies. Sincerament. És un honor rebre un reconeixement que és per votació popular i a més a més, en un dia tan especial per als que sentim la terreta a les venes. El 9 d’octubre, el dia dels valencians, ens ha de recordar d’on venim. Saber què va passar en el passat... qui ens va precedir... és la clau per entendre i estimar qui som.
Crec i espere, que tan Enrique com els fills de Maruja, que en glòria estiga, subscriuran el que vaig a dir, que és el que pense, el que sent... perquè tenim en comú, tres aspectes.
Els explique pas a pas.
I comence parlant de sentiments. Estem emocionats pel moment que estem vivint, i comprovar el recolzament i la demostració d’estima de molta gent del poble. Gràcies per valorar-nos. Jo en especial estic agraïda a les amigues i amics que s’alegren tant que estiga ací en estos moments rebent la distinció, especialment Mª Jesús Juan. Ja sabeu, la majoria, que les dos formem un tàndem de treball rescatant històries i vides del passat, ho fem des de la dècada de 1980, quan érem vint anyeres. Encara que les dos fem de tot, M Jesús és la que domina els arxius i jo l’escriptura. I ho dic amb modèstia. No és cap do natural, com deia jo als alumnes en temps de mestra, s’aprèn a escriure escrivint i jo porte molt escrit. Pense que l’escriptura és important per a la difusió de tot allò que se sap: per als curiosos, per als estudiosos, per als que volen ampliar informació...
Diuen que allò que s’escriu permaneix i per això tenim escrit sobre les campanes, sobre el cementeri, sobre la guerra de Cuba, sobre el colera...per dir alguns temes. I hem tret a la llum, i seguirem fent-ho, vides aieloneres entranyables, tan anònimes com rellevants. Totes són importants i formen part de la història d’Aielo. Algunes, en la meua faceta particular d’escriure novel·les, relats i contes, són les protagonistes principals, és una manera de donar-los una segona vida, i en format novel·la arriba a més gent.
En segon lloc parle de treball desinteressat. Esta distinció 9 d’octubre, que tenim el privilegi de rebre hui, és important perquè valora l’altruisme.
Enrique, forner de tota la vida, que sap molt bé que és l’esforç per a fer front als entrebancs, porta anys ensenyant a jugar als escacs als xiquets i xiquetes i també ha aportat el seu treball en associacions del poble... sense demanar res a canvi.
Maruja, una dona molt culta, sempre estava a punt per parlar del seu pare l’estimat mestre Don Leonardo Carrreres, un home que deixà empremta al poble. Quin goig escoltar-la, quina devoció pel seu pare i la seua tasca. Quin orgull quan recordava el tio Francesc, capellà i erudit, que malgrat morir jove, va ser un dels més actius col·laboradors en el Diccionari Valencià-Català-Balear Alcover Moll. Un diccionari molt utilitzat i més des que es va informatitzar en el 2001. Maruja sabia molt de la seua família i del poble i li agradava contar-ho.
El guardó per a Maruja, que han rebut els fills a títol pòstum, arriba en un any especial, per una celebració que té a veure amb el pare. El 25 d’octubre es compleixen els cent anys de la col·locació de la primera pedra de les Escoles Velles, i este transcendental fet va ser possible, en part, a la tossudesa del mestre Don Leonardo, que malgrat ser moixentí se sentia com si fora d’Aielo i va lluitar incansablement per unes escoles en condicions. Don Leonardo va escriure una memòria tècnica detallada que va ser fonamental per a donar el pas endavant en la construcció. Un valuós document que ja llegireu en uns mesos, no avance més, és altre tema del que ja en parlarem.
I de mi... què dir? Em dol veure que actualment la majoria dels joves paren la mà abans de fer. Em ve al cap quan era joveneta... i més majoreta... fins el moment... Quantes hores dedicades al poble! I ben a gust. Eh! Any rere any... sense importar quin alcalde regia, perquè el treball era per al poble, sense mirar el color polític. I sempre de manera voluntària. Perquè la passió per fer coses té molt a veure.
I de passió parle en tercer lloc: un ingredient fonamental en la vida. Esta distinció també la valora, i nosaltres, de sobra crec que hem demostrat i demostrem que la sentim pel que fem i pel poble.
Queda clara la passió d’Enrique per Aielo i els aieloners, inculcant valors als menuts, formant part d’associacions, acudint als actes culturals que es programen o assistint a les classes de l’EPA i participant en activitats que s’hi proposen. I em ve al cap les vegades que va llegir fragments literaris en el dia de les escriptores. A Enrique li agrada llegir, sabíeu que llig històries curtes, contes i rondalles als usuaris de centre de dia?. Quina tasca més lloable!
La passió de Maruja, hereva de l’estima paterna pel poble, era compartir el llegat del pare, no solament el que fa referència a la docència sinó també tot allò seu que guardava amb cura, com calendaris de l’època, treballs manuals, fotografies fetes per ell mateix...També premsa de principi de segle XX o el periòdic satíric en valencià, el paixerell, que creà ell en 1906, possiblement ajudat pel germà Francesc. Com veieu, Don Leonardo Carreres tenia moltes facetes i ho sabem gràcies a la filla.
Alhora, Maruja volgué deixar en Aielo objectes personals com una davantal de ballar les danses pintat a mà pel pintor Luis Requena, conegut com Basquiña, casat amb una germana de sa mare, que li recordava bons moments de la infantesa i joventut en Aielo.
I si parlem de la meua passió, una d’elles és escriure, i més si és sobre Aielo. Però com també m’apassiona viatjar, allà on vaig, siga on siga, faig promoció del poble. Quan em pregunten d’on sóc, sempre passa el mateix... Ah del poble de Nino Bravo, em diuen. I jo ho afirme amb orgull, però alhora aprofite, si volen escoltar-me i veig interès, que també és el poble d’altres persones que han portat o porten el nom d’Aielo per tot arreu, com Ivana Andrés o Batiste Aparici i és quan explique sobre el barbat aieloner. Com allò de Malferit generalment fa gràcia i els resulta xocant... de vegades em dona peu per explicar sobre els marquesos, quan a principi de segle XX venien amb els seus criats... tots carregats de baguls disposats a passar una temporada en el palau, que era sa casa.
O els conte l’anècdota personal, ja situats en temps actuals, quan un dia caminant amb la meua germana cap al Pi de Cairent, trobarem al ja difunt marqués, germà de l’actual marquesa. Acovardia un poc, cert, per gran i gros, amb el cabell tan roig... Estava mig amagat vigilant, vora el camí i de sobte, com una aparició, ens va sorprendre preguntant on anàvem... Estamos paseando... li vam dir tímidament... Mira per on, li vam caure bé i ens va donar permís per entrar a la bassa. El que no sabia era que a la bassa entravem igualment sense permís d’ell. Ah el marqués!
Un dia, si em permeteu altra anècdota personal, en un cafè emblemàtic de Lisboa, “A brasileira”, casualment vam trobar un amic seu. Vam estar tota la vesprada xarrant!. Ens digué que era un grande d’Espanya, com el marqués... això va dir, encara que tinc els meus dubtes. Però de la resta que va contar donava detalls fiables per creure’l. Mare meua quantes històries sobre les vegades que havia vingut al poble amb el marques a la casa de Cairent... clar és... quan la casa encara habitable i no estava mig enderrocada! Quines festes s’hi muntaven! Festes... per dir-ho suaument... si les parets parlaren!
Quan explique estes contalles, alguns amics de viatge queden intrigats... i els convide a que vinguen a la plaça del palau i que el visiten o que entren a la Botelleria perquè el tema coca cola també és dels freqüents... Els faig ganes que passegen pel Fondo i baixen al riu.... i que gaudiesquen de la vida sana d’este poble...
Hi ha qui em fa cas i quan venen queden meravellats. Perquè Aielo és bonic el mires per on el mires... està clar que podria estar més bonic encara... i funcionar millor en molts aspectes... Perquè tot es millorable...
No vull fer ho llarg. Acabe ja... i ho faig ressaltant la importància del dia perquè la cultura és la protagonista.
Tan de bo ho fora tots els dies... per contrarestar l’allau de mostres d’ignorància i mala educació que es veuen sovint en la televisió de boca de gent que deuria ser bon exemple. Al capdavall eixos mals models es normalitzen i no és el que volem. No són els exemples que s’han d’inculcar a les noves generacions sinó els que representen estes distincions: el valor de l’esforç, el valor de compartir, el de posar passió en cada cosa que es fa... el de l’empatia amb els que pateixen, amb els necessitats... i el de mirar enrere per reflexionar-hi, per comparar i crear esperit crític per saber discernir encertadament les veritats de les mentides.
Tan de bo la cultura inculcara més sensatesa, sensibilitat i humanitat en el món. Als poderosos mandataris actuals els fa molta falta.
Visca la cultura i moltes gràcies.
El dia 28 de juliol de 2025 es va inaugurar una nova rotonda a Aielo de Malferit, a la CV-651, molt a prop del pont d’Aielo sobre el riu Clariano, i també altres obres de millora. Rotonda que dona un nou accés al nucli urbà, al polígon industrial i cementeri municipal. Obres que han estat subvencionades per la Diputació i amb un cost d'1,4 milions de €. Està rotonda ha estat embellida amb una escultura que la corona.
Molts han de preguntar-la raó per la que s'ha posat i què significa.
La Asociación Valenciana de Empresarios Viveristas de Vid (AVEVV), que enguany està celebrant el seu 41 aniversari, proposà a la Diputació Provincial, Direcció de Carreteres i Ajuntament d’Aielo de Malferit, dedicar-la a la vid americana, un cultiu local que aprovisiona de barbats a tota Espanya, i que és un trosset de la nostra història local.
S'adreçaren a la Biblioteca Municipal per consultar el Fons Fotogràfic i aconseguir alguna imatge per a poder servir com a model a l’escultor ontinyentí Ricardo Morales, ell seria l'encarregat de dissenyar-la, i qui hauria de valorar-la com un homenatge al primer introductor de la vareta a Aielo, Batiste Aparici Belda, així com lloar la tasca de les diferents generacions de viveristes i d’Aielo.
El seu president, Roman Egea Colomer i la junta al complet, triaren una fotografia d’una sèrie del fons fotogràfic d’Emilio Castelló i Isabel Colomer, una bonica imatge d’un treballador d’Emilio. Emilio era empresari viverista, successor de Batiste Aparici, i el seu magatzem instal·lat a l’Era, era conegut com la vareta.
Amb este retrat seleccionat, l’escultor Ricardo Morales, plasmà la idea i presentà l’esbós, una figura abstracta d’un jornaler sostenint les varetes d’una cep mare, una imatge típica del nostre poble.
És una escultura de tres metres d’altura, feta amb acer, instal·lada dalt d’un pedestal on s'hi pot llegir la llegenda “El barbat d’Aielo”. L'escultura ens conta molt sense recórrer a complicades interpretacions, i ens fa un autoretrat d'una vida d'expectatives, de treball d’abans i ara, de tradició i poble, de feina d’homes i dones... I d'ara endavant servirà per a recordar el nostre vincle agrari.
Emblemàtic monument, és un bell gest i homenatge a tots els homes i dones d’Aielo de Malferit, un símbol als aieloners i aieloneres, gent treballadora i emprenedora!!!
Enguany, per primera vegada en la història del nostre copatró Sant Engraci, les seues relíquies desfilaren en la solemne processó del dia 5/8/2025, portades pel rector Xesco Vañó amb molta devoció i respecte, juntament amb el canonge aieloner Juan Damián Gandía Barber.
“En el archivo parroquial existe un escrito, con el sello del Gobierno Eclesiástico del Arzobispado de Valencia, dirigido al propio Juan Bautista Bataller; iba firmado por el citado D. Joaquín Ferraz con la fecha del 31 de julio de 1840.
Dicho escrito es muy importante para establecer el día en el cual llegó al pueblo el busto con la reliquia; decía lo siguiente:
Sr D. Juan Bta. Bataller Pbro Cura Párroco de Ayelo de Malferit: Comisionamos á V. Para la traslación á Ayelo de Malferit y colocación en su iglesia, del Cuerpo de San Engracio Mártir, y del vaso manchado en sangre de que hace mención la auténtica, debiendo proceder con el mayor cuidado y escrupulosidad en su trasporte y colocación, dándonos aviso de haberse así verificado para unir la contestación al expediente que se ha formado sobre este particular. Dios que á V m’.a.' Valencia y Julio 31 de 1840. Joaquin Ferraz. (Gobierno Eclesiástico del Arzobispado de Valencia).
Al final de la carta, de puño y letra de Juan Bautista Bataller escribió lo que sigue:
Se entró en esta el domingo 2 de Agosto y se colocó en su sepulcro ó urna el 17 por la tarde. Con fecha del 18 del mismo cumplo lo que se me previene en este oficio y letra de comisión”.
https://historiadeaielo.blogspot.com/2012/10/la-traida-de-la-reliquia-por-fray-jose.html.
0
Presentació grup percussió Armonia
Banderins
1
Present, passat i futur
Versadora Cristina Soler
Ballet Somnis
Filà Joventut Divina
Banda d’Alfarassí
Carrossa de xiquets
Cavall batedor
Homanatge als nostres difunts
Filà del Passat
Banda la Gramola
Camp i terra
Ballet Ohana
Filà Gerard, cosins i amics
Filà Mukhtalit
Banda Agrupació Musical d’Agullent
3
Ambaixador Vicent Almiñana Mas
Músics heralds
Torxes
Carrossa ambaixador
Filà de la nit
Banda Unió Musical d’Atzeneta
4
Foc i vidre
Versadora Cristina Soler
La revolució del vidre a l’època àrab
Filà amics capità
Filà Alshabab Gharbil
Banda artistico cultural de Montaverner
5
Ensenyança i Capitans
Ensenyament: les madrasses dels àrabs
La filà Mora
Filà Cabuts
Banda de Planes
Ballet Ópera
Estandarts
Guardia dels capitans
Carrossa capitans: Carles Soler Mas i Laura Almiñana Mas
Agrupació musical “la Banda” d’Alfarrasí
Text: Comparsa Garbellarabes
