![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg_MSJ9_CwTUIWTPSUR0X5qylbVo5cTPhXbL6HiAEhhc89XReoiraKPCLIkXQe-6Ix3FQHLcbENiyRCknvve41zKg0VG_zr5YESzt-jv32iErqYMmN5arHo_H06jFCRNA2Nw8fuSY9UX5Y/s400/%25C3%25ADndice-r.jpg)
En
el meu viatge a Paris, junt a la meua dona, vam coincidir en el vol amb una
estudiant d’Erasmus. Ella portava ja un temps en esta ciutat, la qual semblava conèixer bé i ens va recomanar alguns llocs d’interès mes enllà
dels fullets turístics. L’IMA, açò és, l’ Institut del Mon Àrab, centre per
promoure i donar a conèixer la cultura àrab, era un dels llocs del qual, ens va
aconsellar no havíem de deixar de visitar. A banda de l’interès arquitectònic
del centre, un espectacular i original edifici, ens va insistir en que pujarem
al seu terrat on estava el cafè-restaurant, i des d’ell contemplar una de les
mes belles vistes de Paris. Des d’ací la vista sobre la capçalera de Notre-Dame
i de l’illa de la Cite són úniques així com la panoràmica de la ciutat. Als
nostres peus les aigües del Sena i el seu curs sinuós que es perd en la
llunyania. L’IMA és un espai on podem trobar-nos amb un gran auditori multi
usos, sala d’exposicions, filmoteca i projeccions, cursos d’idiomes i estudis
sobre civilitzacions... i entre l’amplia gama de ofertes culturals, no podia
faltar una gran llibreria.
De
la biblioteca vaig eixir amb un interesant llibret de a penes unes seixanta
pagines i de temàtica culinària titulat “Les secrets du Pain”. A l’índex
vint-i-set receptes del pa i entre elles dos que em va cridar l’atenció la de la “fougasse
“ i la de la“ mouna”, dos paraules
gens estranyes, per a nosaltres els valencians. La nostra paraula fogassa, equivalent al castellà hogaza, és emprat en molts llocs com a
sinònim de mona com es el cas d’Elx,
tal vegada, per la forma redona d’una i
altra. En la Pasqua dels àrabs sembla que la “mouna” era un present que feien els
súbdits al soldà i la seua traducció equivaldria de manera genèrica a queviures
o menjar i també el significat més concret d’obsequi
o present.
En Aielo de Malferit conservem el nom de mones de Pasqua junt al de pa-socarrats nom que rep este dolç, tou
per dins i que per fora apareix, al untar-lo amb rovell d’ou, com socarrat i
d’ací la seua denominació popular. En València i en altres llocs, per
influència del castellá s’ha perdut la denominació de pa-socarrat que es mantes al nostre poble deixant pas als
barbarismes de panquemao o panquemat un us incorrecte derivat de la
paraula castellana panquemado.
Les variades formes que en
l’actualitat es dona a estos dolços parteixen del segle XIX i són producte,
segons alguns estudiosos ,de les pastisseries.
Les figures aconseguides amb la pasta del pa-socarrat
són generalment animalístiques lluny de
la seua tradicional forma redona. Era en casa on les dones elaboraven este dolç
,en quantitat suficient per celebrar les nostres dos pasqües: la de Resurrecció
i la de Sant Vicent, dilluns després del Diumenge de Resurrecció. El Dissabte
Sant, sobre tot, un dia litúrgicament anodí, les dones del poble l’aprofitaven
per portar-los al forn. Era una estampa repetida anualment la de vore a les
nostres mares, portant les mones de Pasqua a coure, amb amples postetes de fusta sobre el cap
i cobertes de nets mantells. Després de recollir-les del forn i
guardades en la despensa el seu aroma impregnava l’aire de la casa i anunciaven,
als nostres famolencs estomacs, que els dies de festa pasqual havien per fi arribat... i per això tots nosaltres, com diu
el refranyer popular, es posàvem més contents que unes pasqües
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhDgnnJ0QJUznWtpoUTiUCDfcK8pxT3YmZObCLSysJDVl9pSfFdrfTQ7r-XZu8JVppWLwC6SVqGpTdEtHnSW2BA4RPKUhdVB5QsAdoqry9YbtGxthEKIqyv_YXJjLIJeeMA-wfYZqSDSrM/s320/%25C3%25ADndice2.jpg)
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjR1akStk8Pp305FlmseVFelfCxjsIpOCpqXHGFZOFaEun-GgmtAL-W5-IynQ8x0S8yfzt7qS9RSKkLIg47WhxDEEGC45CFZw9oA3jj-LQEAt58bkgbSa5l0KjQnBaQh7mE5SBmBhqOsI4/s320/%25C3%25ADndice1.jpg)
Adjunte la fotografia que il·lustra la recepta de la
“mouna” del citat llibre “Les secrets du Pain”. Els seues
ingredients varien poc de les mones
d’avui en dia: farina, ous , rent ,sucre
, sal , oli- mantega i aigua. Les lamines d’ametla i la fruita confitada distribuïdes
sobre la superfície del dolç, com observem en la la fotografia, és l’opció que
diferix dels pa-socarrats nostres. En les mones fetes per als menuts s’encrostava en la pasta un ou i es calorejava
este amb paper de seda. El color roig era el que més s’emprava per tenyir-los.
Els xiquets observàvem que, al
trencar-los, en un del dos extrems de l’ou havia un minúscul buit; preguntant quin era el motiu d’allò les nostres mares ens deien que era el forner
que l’havia mossegat desprès d’haver-lo portat al forn. Es per açò que eixe boci
que falta als ous el coneguem com el mos
del forner.
La
conquesta catalano-aragonesa del nostre territori no va suposar l’expulsió
inmediata dels musulmans vençuts. Les dos cultures van conviure al llarg de
moltes dècades i les tradicions que venien del nord cristià es fusionarien amb
nombroses tradicions dels musulmans valencians. La mona, un dolç d’origen àrab i que sembla que empraven els
musulmans en la seua Pasqua, passa a ser un dolç característic de la nostra
Pasqua cristiana. Una vegada més, la gastronomia,
junt a altres elements de la civilització musulmana, passa a ser un valor d’unió entre les dos cultures.
Francesc
Juan Chàfer