-r.jpg)
A l’estiu
de 2020, en unes de les seues moltes cites amb les festes del poble i visita
obligada per a Maruja Carreres, tornaria a visitar-la al seu domicili, com he
fet durant anys. Maruja desitjava contar i xarrar de tot allò que ella coneix i
vol divulgar. Em diu que té por que amb ella s’oblide tot allò d’Aielo que sap.
Com sempre,
s’asseguem a la taula del menjador, una estança i una casa repleta d’objectes i
relíquies familiars. De fons, la llum solar que es filtra per les finestres de la
porta del pati, corral tant característic de les cases d’Aielo, amb les plantes
típiques i sempre ben cuidades. Mamprèn ràpidament
la conversa, i de seguida adopta un matís apassionat, m’anomena que li ha afectat
la pandèmia, les amistats que ja no estan. Em diu Maruja “és que m’he fet tan
vella i molt major”.
Maruja guarda
autèntics tresors familiars i diu que vol que m’assabente “abans de
morir-se”. Em parla de les dures vivències de la guerra civil, i em narra
la història de la imatge de les Tres Avemaries de tanta devoció a la seua
família, una anècdota fins ara desconeguda per a mi.
És una crònica
familiar carregada de sentiments, una història personal entre els pares
Leonardo i Josefa que s’estén als fills. Maruja va viure i conèixer de primera mà
aquesta devoció familiar.
Leonardo era un
jove moixentí, que va vindre a Aielo com a mestre de l’escola a començament del segle XX. A Aielo tenia família, un oncle
patern, el metge José Liñana Sales, casat amb l’aielonera Rafaela Sancho
Barber, amb filles casadores.
Leonardo, prompte s’enamorà
de Josefa Liñana, però ella estava per un viatjant i no li feia cas, així que, desencantat, Leonardo que ja comptava
amb 33 anys, es casà amb la germana Herminia Liñana Sancho, de 29 anys, l’any
1913. Leonardo va comprar una casa al carrer Nou (actual Puríssima) on la
novençana parella instal·laren el domicili.
El matrimoni va
tindre dos fills, Antonio i Pepito. A l’any 1918, i durant la pandèmia de la Grip espanyola o “la cucaratxa”,
Herminia es va contagiar i morir de la temuda grip. Tenia 36 anys, i va deixar viudo
a Leonardo amb dos xiquets menudets. Pepito desgraciadament va morir amb 3 anys,
l’any 1920, dos anys després que la mare Herminia, i fou soterrat amb ella.
En aquells anys,
quan un home es quedava viudo i amb fills menuts, acostumaven a persuadir-lo
per a que contraguera segona unió amb alguna germana de la difunta, es deia que
era millor que criara els fills una germana que no una estranya. Això li va
passar també a Josefa, la convenceren que la seua relació amb el viatjant no
avançava i calia que fora ella la que cuidara i educara als fills de la germana
Herminia. Per fi, a l’any 1921 Leonardo, es casà amb Josefa, a la capella del Santíssim
Crist de la Pobresa com era pràctica en aquells temps. La cerimònia la va oficiar
el cunyat, Jose Liñana Sancho, el padre D. José de Ayelo, terciari caputxí de
la comunitat de Torrent, qui els uniria en matrimoni. Josefa tenia 33 anys.
El viatge de nuvis seria
a la ciutat de Totana (Murcia), allí havia instal·lat un convent de la
comunitat de frares caputxins, un centre cultural i religiós de primera
magnitud. Leonardo era un fervent admirador de l’ordre dels franciscans
caputxins i tenia interès en visitar-lo.
A Totana, Leonardo va
adquirir una bella i menuda imatge de les Tres Avemaries, com a regal per a la
seua esposa Josefa.
Als quatre anys, va
arribar al món el primer fill del matrimoni, Jose Maria, era març de l’any 1925
i moriria tres mesos després. L’any
1926, va nàixer el segon fill, batejat amb el nom de Rafael, desgraciadament també
moriria a l’any 1931, amb tant sols 5 anys de curta vida.
Josefa pregava
contínuament a la imatge de les Tres Avemaries, li demanava poder tindre una
xiqueta, prometent-li que si algun dia es feia realitat el seu desig, donaria
l’adorada imatge a la parròquia.
I després de tant de resar, l'any 1929, per fi va
naixeria la desitjada xiqueta, Leonardo comptava amb 47 anys i Josefa 41 anys, a
la xiqueta la batejaren amb el nom de Maria Trinidad. Josefa recordava la
promesa feta, no volia donar l'estimada imatge a l’església com havia promès, però
el retor Joaquin Garcia Dobón li va dir que un vot havia de complir-se, i ella va accedir. La imatge
la col·locaren a l’entrada de l’església a la part esquerra, prop de la pila
baptismal, al primer arc en una fornícula, en un buit que hi havia a la paret.
A España, la vida política
s’estava complicant, arribant l’any 1936 amb la destrucció de les esglésies i
la cremà de les imatges. Aielo no va ser diferent de la resta de pobles i
ciutats, i un calorós dia 31 de juliol de 1936 començaren la crema de totes les
representacions religioses de l’església, l’oratori de sant Miguel i Calvari.
Tot anava a parar a
les fogueres que feren, una immensa, a l’esplanada de l’antic cementeri vell i
en l’església, altra dins de l’edifici, que va cremar els rajols del piso, i
altra foguera més que feren davant de la porta de l’església. Les incandescents
flames abrasaren veritables tresors religiosos de la història d’Aielo, piles de
llibres, objectes de culte, vestidures sagrades, l’extraordinari orgue,
retaules i altars, quadres i imatges de gran valor artístic, relíquies i els
patrons, confessionaris, bancs, l’arxiu parroquial... Tota esta gran pila
d’atifells ocupava la menuda placeta de davant de l’església i va fer desaparèixer
entre les elevades flames part de la nostra historia i tantes vivències personals.
En poc de temps destruïren tot el patrimoni religiós. D’entre les brases, poc o
gens es va poder salvar, algunes persones, xiquets i xiquetes que s’acostaven
per a veure, recolliren parts de les imatges cremades, quan la foguera ja
estava extingida.
Tota aquesta agitació
i rebombori d’individus, elevada quantitat de viatges del camió carregat amb
les grans imatges, gent que traslladaven els nombrosos objectes cap a la
foguera, foc i molt de fum negre que envoltava tots els carrers del poble, ocasionant
una gran confusió per tota la població. Les persones començaren a eixir de les
cases per saber que passava i veure les greus destrosses que s’estaven
produint. Maria, des de la curiositat d’una xiqueta de 7 anys, també va córrer
cap al carrer en escoltar tant gran estrèpit, insòlit, al tranquil poble, just
en l‘instant que un milicià passava i portava carregada al coll l’apreciada
imatge de les Tres Avemaries, camí de la fogata. Sentint-se profundament
pertorbada, el seu món es va capgirar, un gran cop que ara als seus 93 anys
encara recorda, horroritzada de contemplar aquell fort i inèdit espectacle,
gravat a la seua memòria.
A casa del mestre
Leonardo quedaren afectats, commovent-se els quatre membres de la família, els
pares Leonardo i Josefa, i els fills Antonio i Maria, molts plors, una
grandíssima pena i dolor, i moltíssima por
i preocupació. Es prometeren que finalitzat el conflicte, el pare encomanaria
una nova imatge tant elevada com el fill Antonio.
Però no sabien que encara quedava el
pitjor, vindrien moments duríssims. En esclatar la guerra, el conflicte armat
va comportar la mobilització al front dels joves d’Aielo, prompte el fill
Antonio, el seu estimat Tonin com l’anomenaven de xiquet, seria cridat a files
i partiria a lluitar al camp de batalla. Un dia els arribà un comunicat oficial
informant-los de la mort del fill, al front d’Aragó el dia 10 de març de 1938,
tenia 23 anys, causant-los un gran patiment per a sempre. Antonio havia
estudiat magisteri, volia ser mestre com el pare, de fet ja donava lliçons i era mestre del col·legi de S. Hermenegildo,
en Dos Hermanas (Sevilla).
Cinc fills va
tindre Leonardo i quatre els va enterrar, tres moriren xicotets i un li’l va
arravatar la cruel guerra. Com descriure l’aflicció i dolor d’uns pares al
soterrar als fills?
L’any 1941, finalitzada
la guerra civil, Leonardo compliria la seua promesa. Va encomanar una nova Mare
de Déu de les Tres Avemaries, similar a la dels caputxins de l’Olleria, igual a
la que ell va regalar a la seua dona en el viatge de nuvis. Col·locada a un
altar de fusta que construïren a propòsit, va ser instal·lada entrant a la part
esquerra de l’església, al costat de l’altar de la Mare de Déu dels Desemparats.
El cunyat Luis Requena “Basquinya”, autodidacta i pintor, embelliria el retaule
pintant tres àngels, un a cada lateral i l’altre al centre a la part alta. Un
xicotet quadre col·locat discretament al mateix costat de l’altar, explica la
història del benefactor, però no explica la crònica familiar i privada que s’amaga
darrere.
Ara en homenatge a una
gran dona Maruja Carreres Liñana, publique aquesta historia i vivències, i com
ella sol dir “per a que eu sapiau i no es perga”.
Durant uns anys farien
festa fomentada pel devot Leonardo: una processó amb una menuda talla de les
Tres Avemaries, que portaven en andes des de l’església fins al retaule de
ceràmica, que es troba al carrer del mateix nom. Este retaule ceràmic també era
nou i va ser col·locat a la dècada dels anys 40. Fou costejat per Leonardo,
sembla que durant la guerra destruïren l’antic que hi havia a la façana i que també
havia estat sufragat pel mestre.
Poc a poc, aquesta
festivitat, portada des d'Oriola fins a L'Olleria pels frares caputxins l'any
1913, va anar apagant-se fins desaparèixer del nostre calendari fester, i actualment
està completament oblidada pels aieloners.
Mª Jesús Juan
Publicat al programa de festes de 2023
-r.jpg)
-r.jpg)
-r.jpg)
