Aielo de Malferit té places i racons amb encís,
no només ho diem els que som del poble, també ho diuen els forasters que per
alguna raó o altra visiten la localitat. Una de les places aieloneres més boniques
és la del Palau, que a més de donar pas a la baixada al riu passant pel portal
del Carme, acull el restaurat Palau dels Marquesos de Malferit, seu actual de
l’ajuntament. A la plaça s’hi troba també la Botelleria on, només traspassar la
porta suposa retrocedir més de cents anys. Hi també veiem algunes cases amb
prestigi com la que ens ocupa.
Parlem de la “Casa dels Gironés”, que és una de
les més grans de la plaça i la tanca en un dels laterals. La grandària s’endevina
perfectament veient que no només donà a la gran plaça, la part de darrere dona
al carrer Tres Avemaries.
I s’entén mirant l’ampla façana,
que denota importància. En una escriptura de 1742
ens detalla les mesures:
“…de
17 metros de fachada por 12 de fondo lo edificado y otros doce de corral en
total 408 metros cuadrados, todo aproximadamente…”
La casa també ressalta per blanca, pels balcons de
ferro forjat o pel rellotge de sol que tant serviria als antics habitants de la
casa, els quals, mirant l’ombra de la vareta o gnòmon sobre la superfície
marcada per una escala horària, sabrien l’hora exacta.
La casa, actualment, està quasi exactament igual
com quan el primer Gironès l’habità: dependències per a viure, pati i quadra com
correspon a un llaurador hisendat.
Hem trobat un document, protocol del notari
Francisco José Martínez y Vicente,
datat en 01/08/1796 en el qual Francisco Bellot, “procurador patrimonial del muy ilustrisimo señor marques de Malferit y
conde de Buñol” tramita la compra-venda de la casa. Els propietaris que
venen la vivenda són Agustín Beneyto, llaurador, i la seua dona Ana Maria Mira
i el comprador és Joaquin Gironés, menor:
“[…]una casa de habitación y morada situada en
este poblado en la plaza del Palacio lindante con casa de José Aparici, con
otra de Vicente Ortiz y por parte opuesta con los lagares de la señoria con
todas sus entradas, salidas, usos, costumbres, servidumbre quantos tiene, de
hecho y de derecho le queda…”
Segons els records familiars, a la casa, s’han
fet pocs canvis al llarg dels tres segles d’història. Fonamentalment s’anà restaurant
allò que al llarg dels anys, pel pas del temps, anava fent-se malbé.
Concretament sabem que en el segle XX, alguna paret s’enderrocà per canviar-la
de lloc, es tallà una palmera que hi havia al pati perquè les arrels molestaven
i la canviaren per una llimera i també taparen un pou. En postguerra, els amos
d’aleshores, Rafael Colomer Barber i Pilar Inglés Sellés canviaren la porta principal
d’entrada a la casa per unes amb finestrals.
Pilar volia que des de la plaça entrarà llum i alhora volia veure la plaça des
de dins de la llar. El canvi també fou per seguretat, per si tocava algú a la
porta, saber qui era abans d’obrir. La vella porta encara servia i la col·locaren
en la part de darrere, la que dona al carrer tres Avemaries, on s’hi conserva encara
en l’actualitat.
Així que en la
gran plaça del Palau, està perenne en el temps, la gran façana de la Casa dels
Gironés guardant el secrets de generacions i generacions que l’ocuparen durant
segles i també, una molt bonica història que aquest any 2025 fa 200 anys. Una
història que té a veure amb una espectacular imatge religiosa de la Divina Aurora.
Imatge feta a grandària natural, amb uns colors que ressalten, que impacta
tothom quan la veu en entrar a la casa i dirigir-se a la cambra de l’esquerra.
Realment sorprèn. Hi està l’Aurora, majestuosa i protegida dins del seu armari amb
la porta de vidre transparent.
Voleu saber la història? Us la contem i també un
poc sobre la nissaga familiar que ha custodiat la tan preuada imatge.
Sabem que el primer Gironés, de nom Isidro,
arribà a Aielo al segle XVIII com procurador general de D. Carlos Josep Roca
Malferit, marqués de Malferit.
Segurament no vindria soles, ja que hem trobat en el seu testament una germana de
nom Maria.
Malauradament no sabem exactament quan s’instal·là
en Aielo a viure però en una escriptura de 1733 dels protocols del
notari d’Aielo Francisco Martínez y Vicente, trobem referència i consta que
Isidro ja viu al poble.
El procurador del marqués s’encarregava de protegir tots els bens del
marquesat. Amb el seu nom arrendava la llenya, el forn, el molí, la
carnisseria.... cobrava deutes, donava consentiment per a comprar o vendre
terrenys o cases... Isidro, en nom del
marqués, concediria establiment
als habitants de les cases construïdes al carrer vulgarment conegut com Casas
Nuevas.
Com a curiositat transcrivim part d’una escriptura de 1743 on ens diu
exactament on es troba el bovalar d’Aielo
i explica el procés per a la subhasta.
[...] Procedido por voz de Blas Juan,
pregonero público de esta Baronía por diferentes días, por el abasto de la
carne de oveja por 4 años.
Encendiéndose la candela como
es costumbre (…) se extinguió y no hubo quien pujase y se otorgó a Juan
Calabuig (…), tiene obligaciones de pagar en San Juan y en Todos los Santos,
costear las obras y componer las puertas del BOVALAR. El ganado no puede
exceder de 500 cabezas de ganado y no anexionar otro abastecedor.
El Bovalar esta comprendido
entre el camino de Cayrent, barranco Abaxo que llaman de Serrans hasta el
Camino Real, y del camino e Cayrent por el camino llamado de Valls o de Molla
hasta el camino Real, y del barranco que remata con el camino Real, por la
tierra de Jayme Calabuig, por la de Antonio Mompó, Francisco Mompó, Vicente
Ortiz, o ya arriba al barranco donde tiene las higueras a la sierra, tierras de
Gabriel Juan a la sierra, y del otro camino de Cayrent por barranco de las
Covatellas y del camino de Montesa (…) sin tocar tierras de la heredad de
Cayrent. [...] Al Bovalar no puede entrar ganado cabrío… [...]
Isidro també acompanyava el noble en les seues sortides com per
exemple a la guerra de Successió, on el marqués va participar.
Aquestos són alguns exemples de les seues funcions com procurador, que
efectivament, n’eren moltes.
Isidro arribà a Aielo jove i fadrí i
no tardà en trobar una aielonera per a casar-se, la jove Clara Requena, que
formava part d’una família destacada i influent.
Segons consta en l’Índex Juan Bautista Bataller, la parella tingué dos fills i tres
filles: Joaquina Maria, nascuda en 1720, Jose Joaquin nascut en 1722, Mª Clara
que nasqué en 1725, Clara Maria Josefa de 1729 i Joaquin Jose nascut en 1730. Llegint
els noms, constatem una peculiaritat que moltes vegades dificulta l’anàlisi de
la documentació, parlem del costum, com aquest cas, de repetir noms als fills,
que segurament morien albaets.
Sobre els fills d’Isidro i Clara, ens anem a centrar en
Joaquin José, nascut en 1730. Aquesta és
la branca que seguirem per ser la família que va viure en la casa de la plaça
del Palau. Consultant la documentació notarial, sobre els germans de Joaquin
José, sabem que José moriria jove i Clara es casà amb Rafael Martínez. De la
resta dels fills d’Isidro i Clara, no hem pogut assabentar-nos res i ens fa
suposar que moririen albaets.
Seguim doncs, com hem dit, el rastre de Joaquin José, el fill d’Isidro, que
es casà amb Josefa Calabuig. La parella, en 1764 tingué un fill que posaren de
nom Joaquin Gironés Calabuig.
Aquest Joaquin es casà amb Vicenta Belda i la parella tingué 14 fills. Amb
tanta prole, conseqüentment, l’extens llinatge va seguir per diferents branques
familiars que anaren emparentant amb llinatges aieloners i d’altres municipis.
Quasi tots els descendents d’Isidro, com aquest net, s’hi dedicaren a
l’agricultura. Eren llauradors rics, propietaris i hisendats. Posseïen moltes
terres per tot el terme d’Aielo i els voltants.
Com una curiositat us mostrem alguns fragments del testament d’Isidro
Gironés, datat en 20-06-1746
redactat quan estava molt malalt, de fet no firma segons diu literalment: “por la grande enfermedad que padece de
apoplejía, firmándolo uno de sus testigos…”
(…) enfermo en cama
de enfermedad corporal, es mi deseo ser sepultado en la iglesia de Ayelo, en
Nuestra Señora del Rosario, con el hábito de santa Teresa de Jesús, dar limosna al convento de Enguera, y a los cantores como es costumbre, y tres misas
cantadas de cuerpo presente en el altar mayor. 40 libras para celebración de
misas rezadas por su alma y demás fieles difuntos. No debe dinero que sepa a
nadie, nombra albaceas testamentarios a Clara Requena mi mujer, y Antonio Ortiz
mi cuñado.
Declaro
que he sido una vez casado, y
tiene hijos Josep, Joaquin y Clara Girones, doncella, menor de
edad (…) después de la muerte de Pascuala Colomer, su tía, se otorgó por
herencia de sus bienes a su suegra unos dineros a la muerte de su suegro Pedro
Requena (…) dineros a su mujer Clara Requena (…). Por la confianza que tiene
con su cuñado Antonio Ortiz que arregle la partición entre sus hijos herederos
universales y su esposa (…)
Continuant amb la nissaga, seguim el devenir del nét d’Isidro, Joaquin
Gironés Calabuig, centrant-nos ara en un
dels seus 14 fills tinguts amb la seua dona Vicenta Belda, concretament parem l’atenció en el que ocupà el
segon lloc. Ens referim a Joaquin Gironés Belda (1786-1858) que es casà
amb Joaquina Sancho Bellot i ambdós tingueren cinc fills i una filla.
En la documentació estudiada quan Joaquin Gironés fa
compra o venda d’algun terreny, se’l diferència del pare amb el qualificatiu de
“menor”, ja hem vist un exemple en una cita anterior, quan en 1796 comprà la
casa.
A Joaquin Gironés el trobem en un document molt interessant, el Padró de
riquesa de 1842, on especifica els bens que posseïa. Corrobora el seu domicili
a la plaça Palau, a la casa dels “Gironesos”, també diu que era propietari de
part d’una caseta situada al carrer sant Antoni. A banda posseïa una gran quantitat de terrenys
distribuïts per tot el terme d’Aielo, era propietari d’un forn de coure pa que
estava situat al carrer Nuestra Señora de los Dolores, i tenia una industria de
ruscs per a fer mel. Joaquin va morir als 72 anys, ja viudo. (Continua).
