Julio Ferri Sanz “Julio el Ferrer”.

 

Ahir dissabte ens va deixar Julio Ferri Sanz, a 91 anys. Per a tota la població era el nostre “Julio el Ferrer”. El seu ofici li venia de llarg, diverses generacions de ferrers en la família l’avalaven, pare i oncles, avi i besavi… Persona compromesa en la vida de la parròquia d’Aielo des de ben menut. Membre fundador de la Confraria del Natzarè i la Mare de Déu dels Dolors. I també soci i membre fundador de l’actual banda de música, l'any 1983 farien la seua presentació oficial, després de molt de treball i esforç. Julio, a la banda tocava el clarinet, igual que el seu fill i la seua neta, qui continuen la seua afició per la música, a ell li vènia el gust pel seu aguelo Vicente, que va ser un dels fundadors de la banda de música, l’any 1914.

Julio ha estat una persona molt volguda al poble, tots en algun moment hem anat a la seua ferreria, instal·lada primer a l’av Diputació i després al polígon de Serrans, per un apero, un pany, una porta, una reixa, mil coses!… Quantes encomandes i quina bona atenció hem rebut per la seua part. DEP

Santa Cecília 2024.

 

Moltíssimes felicitacions a totes i tots els músics. 

Antigament, en una festa, en les moltes serenates o combois organitzats al poble, no faltava la música popular d'un acordió, era qui feia la festa. Abans molta gent sabia tocar este popular instrument musical i el feien sonar “d’oït” sense tindre coneixements de solfeig, ens compta Adrián Martínez (a qui vegem de jove en esta foto, tocant el seu primer acordió). 

També posseïm les vivències de Conchin Mira (de la Venta), “el meu pare tocava l’acordió molt abans de la guerra civil, a casa acudien molts xicots a aprendre i ell amb molta paciència els ensenyava, hi havia molta afició”.

Conchin encara recorda una de les cançons que tocava el seu pare, basant-se en la cançó popular de “clavelitos”, havien modificat la lletra original per una altra, dedicada al Crist de la Pobresa, i era tant apassionada esta melodia per a tots els aieloners i aieloneres!.

 Si quieres amigo ser

del Cristo de la Pobreza.

Con ansias has de vivir

y llevar la vida recta

y con ánimos vivir

guardando el respeto humano

llegaremos hasta el fin

junto con nuestros hermanos.

Ayelense Ayelense.

No te olvides que Dios te llamó

y te llama la conquista

para hacer una Aielo mejor.

Si algún día.

Ayelense

en la lucha pudierais caer.

No te olvides

que tienes a Cristo

y que todo lo puedes con él.

ADRIAN MARTINEZ SANCHIS: LA MÚSICA ES LA MEUA VIDA. Per Mariló Sanz i Mª Jesús Juan

  

El meu nom és Adrián Martínez Sanchis, fill del ti Adrian Maquinero i Maria L’enguerina i vaig nàixer a l’any 1949. Va ser mon pare qui em va inculcar les meues inquietuds musicals perquè tocava l’acordió, però d’oïda, com la majoria. Era un acordió de  botons, aleshores no hi havia teclats, un que feia una nota cap a fora i altra cap a dins, el mateix botó feia dos notes per exemple cap a fora feia el do i cap a dins el mi. En no res feien un ball.

El caprici de mon pare era que jo sapiguera solfeig, però no d’oïda com ell, volia que tocara “l’acordió de música”, que era com deia ell al de solfeig. Aleshores va parlar amb la Senyora Maruja Colomer de Santiago per a que m’ensenyara i la dona va acceptar ben encantada. Mon pare em va dir que jo aprenguera i que ell em compraria un acordió quan tinguera diners. Vaig estar des dels 8 anys fins el 14 anys només donant solfeig tots els dies de la setmana després de l’escola,  fins i tot diumenges. Donya Maruja deia que un bon músic es forma a base de solfeig i jo havia d’aprendre’l. I mentrestant mon pare estalviava per poder comprar-me l’acordió que m’havia promès.

Per a que no m’avorrira durant les classes Donya Maruja em deixava tocar el piano que tenia en casa. I em deia: La mano izquierda detrás y la derecha a tocar el piano, primero me lees la lección y luego la tocas con el piano.

 I així va ser com vaig començar a tocar el piano que després em va aprofitar per a l’acordió, perquè el que jo tinc és de piano, era el mateix, l’únic que canviava era la posició: de tocar en horitzontal a tocar en vertical.

 Als 14 anys mon pare ja havia estalviat diners i li va encomanar l’acordió a Rafael Barber Colomer, el segon fill de Donya Maruja, que estava en Alemanya en el negoci que portaven de la fusta y les guitarres. Ens van portar un Hohner, un acordió clàssic que encara el tinc. No té res metàl·lic i pesa 14 quilos, i ho recorde perquè mon pare deia “cada quilo, mil pessetes”. Li va costar 14.000 pessetes que aleshores era una fortuna. La de temps que mon pare va estar arreplegant diners per a que tinguera un acordió! El guarde com una joia.

Des d’aleshores allà on anava, me l’emportava, tan si m’ho demanaven o no. Era la meua il·lusió. Com pesava tant, el recolzava en la taula mentre el tocava. Ja no calia que anara a classe de música tots els dies perquè Donya Maruja em manava lliçons per a que les practicara en casa. I ho feia a gust. Tots els amics després de l’escola, se n’anaven a jugar i jo a casa, a practicar. Mon pare em veia estudiar de valent, però crec que no acabava de creure’s que aprenia tan ràpid.

Un dia estava amb la colla d’amics i amigues a la porta del cine Patronato, xerrant, i fumant, cosa que  teníem prohibida. De sobte em veig vindre mon pare cara a mi i per a que no em veguera el cigarret me’l vaig posar en la mà i l’apretava per a apagar-lo. I jo clar, hi estava, cremant-me… I en arribar mon pare, es posà davant meu, es quedà mirant-me i em va dir: T’has cremat? Ara parlarem. Massa sabia el que estava fent. Mon pare era un home molt recte. Vam anar a casa i em va dir: Mira Adrián si et dic que no fumes és per salut, jo quan tenia la teua edat també volia fumar, i fumava com tu, amagat. Ara bé, si vols fumar-te algun cigarret de tant en tant el pare no va a dir-te res, però hi ha una condició. La condició era saber tocar “Islas Canarias“ a l’acordió.  Només això? I ja em deixava fumar? Ho tenia fet. Vaig demanar  la partitura per correu a una tenda del carrer la Pau de València, Casa Dotesio,  per 10’56 pessetes. I quan va arribar, vaig veure que no tenia cap problema per llegir-la. Als pocs dies vam anar a casa de la Senyora Maruja, mon pare volia comprovar com la tocava. I la senyora Maruja em va dir que molt bé. El diumenge jo estava fumant i fent-me el xulo davant de tots, sense por a que em vegueren.

Per eixa època, un dia estava jo practicant en l’habitació de casa que donava al carrer, de sobte veig que un xic em toca a la finestra i em diu que tocava molt bé, que ell era cantant, i li deien Luis Manuel, Nino Bravo. I jo, que no coneixia Nino Bravo encara li vaig dir que jo cantava també. Al dia següent em va portar unes partitures que havia escrit per a que les tocara... llàstima, ja no sé on estan... Imagineu... de Nino Bravo... lo cotitzades que estarien ara.

 A partir d’ací fins ara, la música formaria part de la meua vida. Ens ajuntàvem amics i formaven grups musicals que ens duraven dos o tres anys. Anàvem desfent uns i fent-ne altres. Començaria sobre l’any 1964 o 1965, jo tenia uns 15 anys. La primera vegada li vam demanar a l’alcalde, Rosendo Sanz, que ens ajudara a pagar l’equipet. Cadascú es comprava el seu instrument. Assajàvem en la Casa dels quatre cantons, al carrer Major. Érem LOS GEIS. El nom té la seua anècdota perquè nosaltres no sabíem què volia dir la paraula, però en eixa època hi havia una sèrie de tebeos fets per l’alemany Peter Gay i quan buscàvem nom per a la banda vam pensar en el creador del còmic que tenia tanta fama. Tocàvem un repertori de 15 o 20 cançons, en festes vam tocar en la comparsa de Mossàrabs, la llimona, en la plaça l’Hostal, en un escenari i llumenetes… desprès ens va contractar l’ajuntament, en l’Eixample. Amb el nom “los GEIS” vam anar a l’Olleria, a Moixent... El ti Felix amb el seu taxi ens duia, s’esperava i ens tornava a casa. I vam buscar un cantant: era Mora, l’home de Lola Castelló, que tenia amistat amb Ximo Porra. Així que érem cinc. Cantàvem en angles sense saber què diem. El ti Félix deia…”Este cantaor canta menys que uns espardenya dins d’una gabieta”. En aquella època un dia vam tocar en Sant Llorenç i va pujar una xica a cantar que era Vicentica la porra... cantant “Juanita banana”... Ho va fer molt bé, però aleshores no volíem xicona en la banda. Quan vam saber què significava el nom Los Geis”, vam canviar a LOS MELODICOS.

 Quan es va desfer, tot seguit creàrem MªAMPARO Y LA ORQUESTA ELECTRONICA MAV (Manolo, Adrián  i Vicent) i després ens ajuntàrem amb altre grup i formàrem GUADALCANAL. Per malaltia, una úlcera, vaig deixar l’orquestra i darrere de mi se’n va eixir els d’Aielo i GUADALCANAL va continuar amb altres.

 Una vegada curat ens ajuntàrem amb uns d’Ontinyent formant RANGO.  I quan es va desfer vaig entrar amb els ELS TEXMONS d’Ontinyent que necessitaven un teclat.

Després començaria l’etapa de tocar en la platja de Gandia, amb Manolo, Salva i jo, vam estar 13 anys. Estiu i hivern. Després amb Barberà i Juan Miguel Boto, vam fer un trio. El trio passà a duo, Juan Miguel i jo que estiguérem uns 20 anys junts, però ja només tocàvem el cap de setmana i professionalment no.

Així que la música és la meua vida. Ara ha canviat tot, ja no queda res d’aquells temps. Abans s’ho fèiem tot nosaltres i empalmaven dia i nit, actuació en actuació. Estàvem dies sense dormir però ho passàvem bé. Les xiques, només per ser del conjunt ens parlaven i els xics ens miraven mal per si els furtaven les xiques.

Vaig fer actuacions per a l’ajuntament, per a les  dames, per a la reina de festes, per a comparses, en guateques, en tot… pubs, restaurants... i encara que tot açò es va acabar,  jo no he parat. Quan es va acabar l’etapa de la platja, vaig muntar una acadèmia d’acordions en Castelló de Rugat i després en Almiserà donant classes. Em vaig cansar d’anar totes les setmanes, i els vaig dir que vingueren a Aielo. Vaig crear una associació d’acordions per poder donar classe, fem els assajos en la Casa del Pobres. Un dia, en la festa de sant Llorenç, ens ajuntàrem molts acordions al sopar del carrer, allò va ser tot un espectacle!.

 Vaig tindre sort amb la meua dona, no em va posar mai cap problema sobre la meua vida tocant l’acordió, sap que lo primer de tot, per a mi, sempre és la música!!!.

 

Mariló Sanz Mora

Mª Jesús Juan Colomer

 Programa festes sant Llorenç 2024

Dia de santa Cecília, patrona de totes i tots els músics.

Hui 22 de novembre, dia de santa Cecília, patrona de totes i tots els músics. Felicitem a tots els músics de la banda d’Aielo, i la resta de músics d’altres associacions, particulars i entusiastes i amants de la música en general.

Dos programes de la celebració de santa Cecília de la Unió Musical Ayelense, de fa 20 i 30 anys, amb els nous components de la banda. 

Molt bon dia de la música!.

RACONETS I MOMENTS DEL MEU POBLE AIELO: Aielo de Malferit bressol de Nino Bravo. Música Espectacle itinerant (dissabte 13 de maig 2023).

 

 Enhorabona a tots els participants.

Ayelo necesita su Banda de Música. Mª Angeles Belda Soler (1982)

Cuando en nuestras Fiestas mayores, recibimos a esa cantidad de Bandas de Música que vienen a alegrarnos esos días, no podemos menos que sentir envidia de esos diminutos y encantadores pueblos que, pese a su escasa importancia demográfica, menor que la de nuestro pueblo, poseen su entidad musical, su Banda de Música, que, vista desde otro ángulo significa interés y entusiasmo por una actividad cultural que, está más allá de la música mecánica de la televisión casera y de las discotecas.

La importancia formativa de esas agrupaciones musicales, su impacto sobre la juventud, su trascendencia en el ámbito local, no está lo suficientemente valorado. Imaginemos que en Ayelo se organizara una academia, escuela o como se le quiera llamar, de música, comenzando por el solfeo, paso previo a toda ejecución musical. ¡Cuántos muchachitos y muchachitas jóvenes asistirían a ella ¡cómo nacería entre ellos la emulación y el entusiasmo que en Ayelo, aunque, actualmente soterrado, tiene una trayectoria tradicional! Porque en Ayelo, siempre hubo rasgadores de guitarras y de otros instrumentos de cuerda, siempre se cantó durante las faenas del campo, costumbre hoy, por desgracia desaparecida.

Al mismo tiempo una agrupación artística en Ayelo constituiría, dotándola de un local modestamente adecuado, un lugar para la convivencia juvenil que tanta falta hace en los pueblos de tipo medio, como sanos lugares de camaradería y esparcimiento.

Hemos dicho que en Ayelo existe tradición musical. De no haberla habido no hubiera podido crearse allá por los años veinte, su Banda de Música local, integrada por ayelenses y que desgraciadamente desapareció hace años.

Vicente Ferri Marti, el ferrer. El requinto

El que NINO BRAVO fuese un cantante de fama internacional, no fue extraño; lo llevaba en su sangre. Precisamente fue su abuelo, el iniciador de la formación de aquella primera y hasta ahora única BANDA DE MUSICA de Ayelo de Malferit. Este abuelo era Vicente Ferri Martí, el “Ferrer”, que vivía y tenía su taller en la calle de la MESTRA, hoy San Pedro y que además de ser un experto en su oficio, era músico por afición, pues sabia tocar el REQUINTO. A él se unieron otros ayelenses, que tenían nociones de tocar otros instrumentos, pero que ninguno era musico de por un arte tan maravilloso como la música.

El nombre de aquellos músicos PIONEROS nos lo facilitó un estimado amigo ayelense: Vicente Ferri. Así sabemos que:

Joaquín Castelló (alias Suchet), tocaba el SAXOFON.

Rafael Egea (alias Cagarruta), el BAJO.

Valeriano Martínez (alias Quincena), el BOMBARDINO.

Ramón Martínez (también de los Quincena), el CLARINETE.

Rafael Martí (alias Coca), la CAJA o tabalet.

Salvador Juan (el tío Bollet), los PLATILLOS. 

También formaban parte de la Banda Manuel Liñana y Miguel Requena Arabi. Todos éstos y otros más que sentimos no poder citar aquí formaron la primera y hasta ahora la única BANDA DE MUSICA de Ayelo de Malferit. La fábrica de Licores Aparici Sanz y Ortiz, colaboró en aquella ocasión pagando los instrumentos e incluso se contrató un director llama. do Ramón de Matilde que por cierto era de Montesa.

Aquel grupo entusiasta, con ánimo de perfeccionarse acudieron a D. José Ramón Juan Cerdá, entonces excelente músico y organista del pueblo, que les recomendó a su hijo Paco Juan Requena de 16 años, estudiante de Bachiller y ya buen músico. Paco Juan Requena, más tarde médico, y su amigo Manuel Liñana, organizaron una clase de solfeo para aquellos aspirantes a verdaderos músicos: con seriedad y disciplina, pues el que llegaba tarde a clase de música se le imponía una multa. Así es como se consolidó alrededor de 1914, la primera -repetimos- y única, hasta hoy, BANDA DE MUSICA DE AYELO DE MALFERIT,y que perduró hasta 1936.

Hace poco tuvimos ocasión de conversar con uno de aquellos músicos pioneros: con D. Miguel Requena Arabi. Me decía "los componentes de aquella Banda formábamos una piña; llevábamos uniforme que consistía en gorra y chaqueta blanca, y pantalón oscuro. Nos llamaban a veces para actuar en los pueblos. Una vez fuimos a Alcoy ¡y que bien lo pasamos allí! Todo esto dicho con enorme nostalgia.

Pero demos los recuerdos y consideremos lo presente.

En Ayelo existen jóvenes, que profesional o no profesionalmente, cultivan la música; quizá no sean muchos, pero reunidos podrían constituir el núcleo inicial para crear algo superior: UNA NUEVA BANDA.

Es una sugerencia que brindo a todos los jóvenes y a los maduros y naturalmente al Ayuntamiento de Ayelo y muy especialmente a su concejal de Cultura.

Se podría objetar que el primer obstáculo sea el económico. Habría que contratar a un buen maestro de música; habría que adquirir instrumento; habría que adecuar un local para esa "academia" Asociación o Club Musical de Juventud.

Pero lo que es bien cierto, y esto debiera confundirnos por no decir avergonzarnos, que una villa que ha dado al mundo un cantante excepcional -y recordemos otra vez a NINO BRAVO, -, aparezca indiferente ante una tarea tan noble y formativa, es el cultivo de la música. Confiamos que nuestra sugerencia, más o menos pronto sea recogida por lo que aún se, suele llamar "fuerzas vivas del pueblo".

Y no olvidemos que en el mundo, toda obra grande, mediana o pequeña, se inicia con una palabra "¡EMPEZAR!".

Ayelo, Mayo de 1982

Mª Angeles Belda Soler

Cronista de Ayelo