Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


Mostrando entradas con la etiqueta Memòria Històrica. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Memòria Històrica. Mostrar todas las entradas

miércoles, 23 de abril de 2014

“EN PRIMERA PERSONA” de Mariló Sanz Mora

Una novel.la on el poble d'Aielo és protagonista.

Portada de la novel.la i l'autora, Mariló Sanz Mora, el dia de la presentació a Aielo, 4-4-14

“Tots els pobles haurien de tindre una novel•la sobre la seua historia, sobre les seues tradicions i sobre les seues maneres de ser i Aielo de Malferit ja la té”  Són paraules d’un expert en la matèria, Casimir Romero, que sobre Patrimoni cultural de la Vall d’Albaida en sap molt. Casimir va ser l’encarregat de fer la presentació a Aielo, d’esta novel•la escrita per una col•laboradora habitual d’este bloc d’història d’Aielo: Mariló Sanz. L’acte, que va concentrar quasi un centenar de persones, es va celebrar el dia 4 d’abril de 2014, encetant els actes de la XXXV setmana de la lectura, Biblioteca Degà Ortiz i Sanz.

En la taula, d'esquerra a dreta: Mariló Sanz, Casimir Romero i MJesus Juan, bibliotecària d'Aielo.

Molta gent d'Aielo i de fora acudiren a l'acte
on a més a més es va presentar un vídeo, per tastar un poc de novel.la. 
L'acte es va acompanyar de música en directe interpretada per Guy Fourcaud.

De què tracta la novel.la? La novel.la és de misteri, amor i desamor, passió i felicitat… i tot en un marc alhora únic i universal, un marc del qual es mostra història i tradicions, fets i personatges reals i inventats ambientat a primeries del segle XX.
Però per explicar-ho, qui millor que l'autora? Agafem fragments d’una ressenya escrita per Marilo Sanz i publicada al periòdic digital VILAWEB

“EN PRIMERA PERSONA” és com un trencaclosques format per moltes peces. Unes peces són tradicions preservades en la memòria oral i altres són història que dorm en silenci als arxius i que en esta novel•la he despertat per poder-la mostrar, unes vegades es mostra fidel a com va succeir, altres amb ingredients adaptats al fil narratiu. El trencaclosques també mostra peces que són persones, algunes han existit realment i són avantpassats de gent d’Aielo i altres són fruit de la imaginació i han estat creats per complementar. Així que pensar quins apartats, de tot el conjunt, són reals o inventats, ja és una tasca que deixe en les vostres mans. 

Tot este entramat està situat al poble que més conec, Aielo, l’entranyable llogaret de la Vall d’Albaida situat “entre Olleria i Ontinyent”, que és el que sempre dic a qui pregunta per on para. I és per això que esta novel•la és el millor suggeriment lector que des de la Biblioteca d’Aielo es pot fer, perquè convida a passejar pels seus carrers i conèixer la seua gent. 

BOOK TRAILER de la novel.la "En primera persona"de Mariló Sanz,
 un tast de novel.la i de poble.

Però malgrat ser Aielo l’escenari on passa “tot el que passa”,(i no vaig a dir més) qualsevol poble s’hi pot veure identificat perquè les tradicions que es conten són les de qualsevol lloc, procedeixen de la tradició oral que és la que s’encarrega de perseverar esta informació. I també les situacions creades són les que poden passar a qualsevol persona perquè formen part del rol de viure.

No vull desvetllar la trama, però us avance que la novel•la comença amb un crim el dia de Reis de 1901, pocs dies després d’encetar un nou segle, i es desenvolupa al llarg dels anys posteriors. La intriga s’arrossega durant quasi tota la novel•la compaginant-ho amb històries que van passant i van omplint el dia a dia de la gent. Són històries tendres o dures, de vegades són lluites perquè la vida aleshores no era gens fàcil. Apareixen  personatges que en tot poble estan presents com és el metge però també apareix un roder, un dels que fictíciament encara rondaven per estes terres. I així línia a línia, pàgina a pàgina, anirem coneixent als protagonistes i als secundaris, les seues vides i les dels seus. 

També formen part de la vida i de la novel•la, les històries d’amor i desamor, sexe, felicitat o dolor, tot portat amb intensitat. Personatges hi ha molts, però us agradarà conèixer, estic segura, les dones que cobren protagonisme especial. Elles són les que viuen històries per moments dolces, per moment agres. Us agradarà viure amb elles allò que viuen i allò que senten. També els personatges masculins cobren importància, perquè és un relat coral, en el que tots són importants.

Per saber tot al voltant de la novel.la hi ha una pàgina de facebook
on es podeu dirigir per estar en contacte amb l'autora.

I el per què del títol? Hi ha una raó i us la vaig a explicar. De vegades llig novel•les en les quals un narrador ho explica tot i sovint m’he preguntat i com sap tant? En “EN PRIMERA PERSONA” hi ha dos narradors, un situat al moment actual, assenyalat en lletra cursiva, i altre del passat, però les seues veus s’intercalen amb la dels veritables protagonistes que són els que en realitat saben què fan i què pensen. És per això que he creat una novel•la que no va en línia recta, com és habitual, és a dir va saltant capítols que segueixen la trama i sovint un mateix fet està narrat des del punt de vista de varies persones diferents, cadascú el conta en primera persona i així dóna la seua visió que de vegades contrasta amb la d’altre. Així podem conèixer millor els personatges i els fets, així ens identifiquem amb ells. 

La novel•la no busca cap finalitat en concret sinó la de fer gaudir tothom, que ja és prou. Tanmateix llegint-la podem descobrir com es vivia a principis del segle XX en el món rural i podem conèixer les tradicions i els costums dels avantpassats que han anat evolucionat fins tenir les actuals, algunes han desaparegut però altres continuen en els nostres pobles més o menys arrelades. M’agrada pensar que escrivint-les estic contribuint  un poc a no oblidar-les. Siga doncs, esta novel•la, un xicotet homenatge a totes aquelles persones que en el seu temps feren memòria per recordar-les i transmetre-les i així jo poder plasmar-les.

Llegir la ressenya sencera a VILAWEB


Equip de redacció 

Bloc d’història d’Aielo 



sábado, 13 de abril de 2013

L'ANTIGA CREU DE LA SERRATELLA


Des de fa unes setmanes Aielo té una creu col•locada al cim de la Serratella ocupant el lloc d’aquella que va ser col•locada just ara fa 50 anys i que era punt de referència, aquella que tothom veia en alçar el cap i mirar cap a la muntanya.
La primera Creu feta de pi a la carena de la Serratella, any 1963

D’aquella creu, la que es va fer amb motiu de la Santa Missió  “Cruzada de la bondat” fa 50 anys, ja hem parlat en este bloc  i també hem mostrat les fotos, però ara sabem un poc més i a més a més, tenim un relat escrit a un quadernet per Josefa Colomer Sanchis . Hi conta el que passà aquell dia. 

Josefa Colomer Sanchis.

Transcrivim les seues paraules, mirada directa de l’esdeveniment. Pepica aleshores era catequista i va participar intensament en tots els actes, era una de les principals organitzadores. El seu caràcter inquiet sempre han fet que fóra una dona disposada a ajudar i col•laborar en la vida social i cultural d’Aielo

Llibreta on Pepica anava apuntant , entre altres coses, el que passava de rellevant al poble, iniciada el dia 1 de febrer de 1941.


CRÓNICA HISTÓRICA REDACTADA
PER JOSEFA COLOMER SANCHIS (1963).

El día 23 de marzo de 1963, año del Concilio y estando en Santa Misión, a las 4 de la tarde  se bendijo la Cruz que hay en el monte de la Serratella. 
Subiéndola los hombres a hombros, con toda la ilusión y las mujeres con pozales de agua para amasar el yeso.
La Cruz pesa más de 2.000 k. y mide 11 metros de alta. Fue una cosa grandísima la subida y la bajada con faroles encendidos y cantando el Ave María, subiendo a la montaña la mayoría del pueblo.

Ayelo de Malferit, 14 al 24 de marzo 1963
Josefa Colomer


Text escrit per Josefa Colomer.


A més a més hem sabut més coses. Parlant amb gent de més de 50 anys hi ha alguns que recorden aquells dies, uns sent xiquets i amb mirada expectant i juganera i altres més adults que d’una manera o altra participaren en la “festa”. Perquè realment allò va ser una festa plena d’actes organitzats pels pares franciscans d’Ontinyent Salvador Perona i el pare Jose Aparicio. 

Diuen que el pare Perona tenia molta facilitat de paraula i aconseguia que als seus sermons, assistiren molta gent. L’església estava abarrotada de fidels que arribaven  fins al carrer, traspassant les portes del cancell i fins i tot omplint la placeta davant de l’Església.

Remedios Mateu,  Pepica Sanz,  pare Salvador Perona, Josefa Barber, Josefa Colomer i un grup de xiquets i xiquetes vestits per a un dels molts actes organitzats en la Santa Misión, a l'entrada de l'Hospital Beneficiència, d'esquerra a dreta Carmen Vicent, Marisa Sanchis, Flora Egea,  Carlos Colomer, Pepe Ortiz, Juana Penalba, Consuelo Mateu i ¿....?

Per a confeccionar la gran Creu, triaren dos pins entre els arbres més grans del terme d’Aielo. Ens conten que els pins seleccionats foren tallats de la pinada de Bataller al Campello, a la part de darrere de la caseta de Santiago. Era un lloc on hi havien molts pins d’una grandària apreciable.

En principi, i com s’hi feia en aquells anys, els animals de tir pujaren al Campello per baixar els grans pins, perquè l’esforç dels matxos no era suficient per a tan gran pes.

En aquell temps a Aielo sols hi havien tres tractors. Emilio Castelló Silvestre, en tenia un, el tractor de la vareta. Enganxaren els pins al tractor amb cordes  però en entropessar  amb les pedres i l’herba no podia avançar, així que van haver de demanar l’ajuda i col•laboració d’un altre tractor, el de José Asins Mayo.

I així va ser com van baixar els pins al poble, nugats amb maromes i controlats per grups d’homes. Era dia 23 de març de 1963 i la creu havia de ser col•locada al cim de la Serratella. 

Foren moltes les persones, que aquell dissabte, es reuniren a les 4 de la vesprada a la pl. Sant Engraci. Hi ha qui diu que tot el poble estava present i així deuria ser pensant que Aielo aleshores, com tots els menuts pobles, no tenia moltes distraccions i este era tot un esdeveniment.  Hi havia molts homes per pujar la Creu, dones per portar poals d’aigua necessària per poder obrar els algeps  i xiquets per escodrinyar i jugar al voltant d’aquell rebombori general de poble que s’havia armat.

A l’hora prevista la creu estava a punt i va ser transportada a muscles pels homes d’Aielo cap al final del c/ Església. Diuen que la Creu era tant gran que entropessava amb les cases del carrer Església. Quasi no cabia pels carrers del poble.

Després la pujaren damunt la caixa del camió d’Eliseo Belda “Tabaquera”. Tothom anava espai camí del Moli Paperer, on els homes la recuperaren de nou i a muscles, en un tres i no res, la pujaren al cim de la serra. 

Una vegada a la carena de la serra, el Pare Perona va dirigir els treballs d’instal•lació de la Creu. Conten que estigueren al voltant de tres hores per a col•locar-la. Així que s’hi va fer de nit. 

La baixada es va fer per la cara de la serra més propera al poble i no donaren la volta com a l’anada; i ho feren  resant càntics de l’Avé Maria i il•luminant-se amb torxes. Aquella nit, recorden el mes majors anecdòticament, va fer molt de fred, va caure una gelada que va cremar fins i tot els garrofers.

El que passà després, ja se sap, ja ho hem contat. El temps la va corcar  i després un incendi a la serra va cremar el que quedava d’ella. 

Gràcies  a la iniciativa de Rafael Egea Bataller “Pigat” i un grup de gent que el recolza, 50 anys després tenim nova Creu però esta vegada de ferro per a que dure més. 



La Creu corona la Serratella. Era i és, punt de referència i destí preferent d’excursionistes, caminants i veïns, que recorren l’estimat paratge natural. 

Aielo enorgullit, la mirava abans i la mirarà a partir d’ara. A més amés el paratge que l’envolta ho val, com deia el mestre poeta Miguel Ferrandiz, mirant a un costat i altre trobem la serreta silvestre passejada i treballada per totes les generacions d’aieloners amb timons i baladre, trobem el pont de l’Arcà, les aigües del riu i la sèquia ampla, la sènia o les coves. 

Actual Creu de la serratella col.locada dissabte el  dia 16 de març del 2013.
A la seua falda, el poble d'Aielo i a l'esquena la serra d'Agullent i la Mariola.



AL POBLE D’AIELO
“El riu i l’Arcà,
l’horta nova i vella;
els barrancs, joncars,
baladres, la sèquia;
les cases de camp
 i entre elles la Sènia;
vinyes, garrofers
i tanta olivera...
formen un conjunt
 de tan gran bellesa,
que em fa perdre el sentit i me posa
en el Cel i de Déu en presencia.”
“Oh que bell que és el poble on vaig nàixer!”

Miguel Ferrándiz Bataller 
(1877-1962)


Mª Jesús Juan Colomer
Mariló Sanz Mora


martes, 28 de junio de 2011

Sobre la Memòria Històrica en Aielo de Malferit



Donat l'interès històric de l'escrit repartit pel poble per Miquel Mollà i Egea, publicat en este blog en l'apartat de comentaris (en l'entrada "Hilario Martínez, un campeón de leyenda"), creguem oportú el publicar-lo en una entrada independent per a facilitar la seua lectura i difusió. 

·····oooOooo·····

Cal fer memòria i recordar allò que va succeir fa anys? Miquel Mollà i Egea. Foto: Google Images


LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ…… PER A QUÍ?
per
Miquel Mollà i Egea*


L’Associació de Festes (Junta Directiva) de Moros i Cristians d’Aielo, no ha volgut publicar aquest escrit de Història del poble i no ha donat cap explicació ni cap raonament convincent de la seua decisió. Amb aquesta actitud han violat constitucionalment la llibertat d’expressió i a més a més han perdut tota credibilitat com a demócrates i com a representants de tots i totes els festers i festeres d’Aielo i de la resta de veïns del poble.

LA DEMOCRACIA SOLS TÉ UN CAMÍ PER PODER ENTENDRE-LA: LLIBERTAT, TOLERÀNCIA I RESPECTE MUTU. CAL FER MEMÒRIA?

Cal fer memòria i recordar allò que va succeir fa anys? Recordar la memòria històrica no és sols un dret que tenim tothom, és també un deure per a tots/es el no oblidar-la.

Es tant evident recordar quan arribem a una certa edad que tenim la necessitat de reviure allò que ara ens fa il·lussió passar per la nostra ment i el nostre pensament els records i vivències d’infantesa, de joventut i maduresa com una pel·licula de cinema.

El que ens apeteix evocar és tot el que en la nostra vida hem viscut o simplement ens varen contar perquè són rememoracions o vivències agradables o altres no tant feliços, però no per això deixem de voler-los recordar, doncs ara els mirem des d’un altre punt de vista i des de l’experiència dels anys viscuts i això fa que els grans problemes que ens pareixien abans, ara els evoquem amb un somriure i sense donar-los la trascendència d’aquells anys passats, malgrat que hi ha altres que perduren aferrats al nostre pensament com records desagradables per la duresa en que es produïren o ens contaren.

Recordem fets, persones, accions, llocs, colors, paissatges…..i tot això és un reviure o un rebobinar la nostra vida, les nostres il·lussions, les nostres passions, els nostres objectius aconseguits o aquells altres que s’han quedat pel camí, però malgrat tot, tambè ens agrada retenir en el record altres fets o esdeveniments que marcaren profundament la societat i en particular algunes vides. Aquests fets ens obliguen, d’una forma o altra, a no oblidar-los perquè ningú puga distorsionar-los canviant el seu contingut, la seua realitat i la seua existència.

Al programa de festes de l’any 2000, pàgina 150 he rellegit un article on es demanava el record i reconeiximent a unes persones que durant la “guerra incivil” espanyola foren assassinades per un dels bandols establerts en aquells anys. L’article feia insistència en que se’ls recordara com a persones que havien donat la seua vida per una causa que creien justa i encertada i que hi ha que recordar-los com herois del nostre temps comparant-los amb els martirs dels primers segles del cristianisme.

Impulsat per aquell article-comentari, i ara per les afirmacions desafortunades, innecessàries i sense cap rigor històric, aparegudes al llibre que últimament s’ha editat vers la història i geografia del poble, (….segons acusacions arreplegades el 1939….pàgina 286, segon paragraf) no he pogut ressistir la temptació de fer aquest que esteu llegint per tal de recordar la memòria històrica d’altres persones que, per lluitar i defensar idees de justicia i democràcia, tant vàlides, justes i encertades com les altres, tambè pagaren OFICIALMENT amb les seues vides i com que aquest llibre-programa de festes pense que és de tots/es i per a tots/es, permitiume un xicotet record per a tots ells perquè crec que és de justícia.

Pense que tots no han rebut el reconeiximent que se’ls deu com a persones i membres de la nostra societat.. Uns han tingut durant mès de 70 anys el seu lloc de descans, el seu reconeiximent públic i oficial i a mès a mès considerant-los com a martirs de la tradició.

L’estat i l’esglèsia varen saber fer molt bé allò de portar els cossos i despulles dels assassinats durant la guerra als seus llocs d’origen i donar-los tota mena de reconeiximents públics i amb molta creixença, mentre que l’altra resta de persones han estat els grans oblidats des del dia en que foren afusellats i encara dormen a fosses comunes o, qui sap on estaran soterrats?.

Reflexionem amb seny i objectivitat per recordar tambè aquestes persones que, en moments de caos i confusió, lluitaren per una societat millor i més justa i així serà com farem justicia per a tots/es.

Foto: Enric Soler. Enricsol.blogspot.com

L’any 1939, l’11 de setembre (feia poc que la guerra havia acabat) es celebrà un Consell de Guerra contra 7 veïns d’Aielo i el dia 20 del mateix mes i any contra altres 9 veïns més amb els resultats i conseqüències que encara molta gent del poble recorda.

Els 16 veïns foren ingressats a la presó de Sant Miguel de los Reyes de València i tant sols 2 mesos desprès foren jutjats i condemnats (no sabem encara quins càrrecs i per quins motius els imputaren i condemnaren) a penes entre totes a veure quina era la més dura, més cruel i vexatòria: privació de llibertat durant molts anys, tortures i menyspreu a la presó, pagament de fortes multes econòmiques i, la que no te retorn, afusellament davant un pelotó d’execuciò arrimats a una de les tàpies del cementeri de Paterna les gèlides matinades dels dies 25/11/1.939 i 19/12/1.939. (1)

Eren homes de tota condició social i econòmica: metges, llauradors, espardenyers, secretaris, jornalers… i amb edats entre els 33 i 63 anys i situacions familiars diverses com els casats amb xiquets i xiquetes al seu càrrec i solters amb tota una vida per davant.

Des d’ací, al recordar-los, els donarem un reconeiximent a tots ells que encara no han estat, ni dignificats com a persones ni recordats (exceptuem els seus familiars més directes) i que sembla mai han estat considerats públicament com a membres que foren de la nostra societat aielonera i ja és arribada l’hora de preguntar-se: SÓN O NO SÓN FILLS D’AQUEST POBLE ? PER QUÈ HAN ESTAT ELS GRANS OBLIDATS?. Perquè l’Espanya de la postguerra era un país de silencis, els silencis dels morts i els seus familiars; els silencis dels presoners, els silencis dels depurats, els silencis obligats per les autoritats.

Caldrà fer-los justícia i, encara que siga al programa de festes, recordar-los, per a que tots/es reben el merescut reconeiximent i la adecuada dignificació, impedint, d’aquesta manera, que l’adulteració i, moltes vegades, les falsetats de la nostra història ens confundeixca.

Ne foren un total de 31 els represaliats després de la guerra, dels quals:

16 sobreseïments : 7 jornalers. 2 espardenyers. 1 paperer. 1 tinent d’invàlids. 1 obrer de vila.. 1 pastor. 2 llauradors i 1 metge.
3 multats amb 1000 pts. : els tres llauradors
2 multats amb 500 pts. : 1 camperol .1 paperer.
3 que no se sap el càstic: 1 jornaler. 1 metge. 1 camperol.
4 afusellats el 25-11-1939: Urbano Diaz Lozano (34 anys) secretari d’Ajuntament, Rafael Egea Tormo (63 anys) llaurador, Antonio Castelló Bernat (36 anys) espardenyer, José Belda Martínez (38 anys) jornaler.
3 afusellats el 19-12-1939: Manuel Belda Pérez (38 anys) llaurador, Francisco Nadal Penalba (38 anys) espardenyer i Fermin Martí Nadal (49 anys) empeltador.(1) 

ES POT PERDONAR, PERÒ MAI OBLIDAR PER A QUE NO ES TORNE A REPETIR!


Miquel Mollà i Egea. 


(1) Calzada Aldaria, Antonio. "Entre la nit i el marasme. La Vall d'Albaida 1939-1952". Editorial Germania, S.L. Alzira, 2005