Jocs que s'obliden

L'Eixample, escenari de molts jocs que s'obliden. Nativitat Barber, Amparo Belda Sanz “cacaua” i Vicente Martínez “coca”, a l’Eixample. Esta vegada, el fotògraf, va situar l’escenari per a recrear un dia de platja. Una entranyable fotografia davant de l’Hospital Beneficència, any 1963. Arxiu fotogràfic Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz” Aielo de Malferit. (Col·lecció de Nativitat Barber).

Quí no recorda, de quan era menut, els jocs que més o menys jugava al carrer?. Si que és veritat que la selva d'asfalt estava molt llunyana de nosaltres, que el carrer era tot nostre, que la TV no ens menjava el «coco» i que l'escola era diferent i no exigia a les nostres ments infantils i un poc salvatges, els coneixements de tota mena que ara demanen.

Per un moment, recordeu els malabarismes que teniem que fer quan la pluja havia mullat el carrer i jugàvem a guanyar terreny o a «l'estacadeta». Una taxa, un tros de fulla de ganivet o qualsevol tros de ferro, suficientment dur per a que poguera estacar-se a la terra remullada per la pluja d'abans, constituïa l'instrument únic i necessari per passar les hores jugant; clar està que ahí també jugava molt la nostra imaginació i el nostre afany per guanyar. Quan a un dels jugadors sols li quedava una xicoteta illa, lo suficient gran per posar la punta del peu, alçava l'altre i reballava el punxonet amb total concentració perquè s'estacara en el terreny del contrari, i si tenia sort de no tropessar en cap de pedreta, faria les mil i una peripécies per ratllar i furtar-li el màxim de tros.

Aquest, com altres jocs, eren d'una participació total, de gran imaginació, jocs que ajudaven a tindre ingeni i, per què no, a mantenir el cos en forma. Penseu en alguns d'ells i recordeu com el jugàveu per ensenyar-los als vostres fills!.

La trompa, la rutgla amb manilla, l'escampilla, gossos i conills, gerri, gerri, rellotge parat, a tella, la samarra, flendit, quatre cantons, al potet...A més a més, aquests jocs eren de temporada, es jugaven durant els mesos de més fred, perquè eren més moguts i ajudaven a llevar-se el fred de damunt

Quan el bon temps donava senyals de vida, i sobretot a l'estiu, els jocs eren reposats, silenciosos i tranquils. La sesta era sagrada per als majors i els menuts que no volien dormir-la, preferien passar-la jugant.

El municipal vigilava perquè no es trencara el silenci del poble en les hores de més calor; tot el món dormía o becava als racons més freds de la casa fugint del calor sufocant del sol. Els carrers eren de terra, la pluja de l'hivern havia deixat al descobert les pedres que poc a poc anaven soltant-se i constituint un perill per als vianants més majors. El municipal s'encarregava de que els carrers estigueren nets dels perillosos terrossos; xiquet que veía donant soroll al carrer durant la sesta, a l'endemà ja el portava arreplegant pedra pels carrers junt a altres que també havien caigut baix la seua vigilància.

Xiques jugant a ballar la trompa al c/ Sants de la Pedra, darreres de les escoles Velles, anys 60. Arxiu fotogràfic Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz” Aielo de Malferit. (Col•lecció de Mª Carmen Mateu)

Aleshores, els jocs tenien que ser, per força, silenciosos, tranquils i quiets. Jugàvem als cartonets, a la llepaeta, a tereseta en ratlla, a l'os de cerdo, al punyet... Se'n recordeu d'aquelles caixetes de «mistos»?. Els cartonets que d'aquelles caixetes arrancàvem eren els que hui son «cromos» i en ella jugàvem a mil i un joc. Els xiquets més espavilats o més hàbils en el joc, eren els que més varietat i quantitat de cartonets tenien, i també estava allò del «repe» que intercamviàvem entre nosaltres mateix fins aplegar a tindre vertaderes col·leccions que hui ens agradaria conservar a més d'un.

Eren jocs nascuts de la imaginació, de la necessitat i de l'ingeni infantil, jugats amb tota la intensitat per guanyar; jocs que ara no s'acoblen o s'han perdut per manca d'imaginació, de temps, d'espai o per sobreabundància d'altres més sofisticats i atractius als ulls dels xiquets. A més a més, eren jocs per jugar en el més ampli sentit de la paraula. Eren senzills, però d'una gran força, perquè eren nostres i perquè podíem incloure, dintre de cadascun, noves regles i variades formes de jugar-los sense perdre per això el seu encant i interès.

M. Mollà Egea. Publicat al Llibre de Festes de 1986