Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

domingo, 26 de febrero de 2017

EL MOTÍ, per Francesc Juan Chàfer.



D’esquerra a dreta, Don Francisco vicari i Don Manuel Castelló Quilis rector de la parròquia (1940-1942)

Comentari al llibre:  
Imatges de Vida. 
Aielo de Malferit
(Don Pascual, pag.178)

                  

Després del cop d’estat militar i encetada la dictadura, a Aielo van vindre destinats dos sacerdots germans, Don Manuel i Don Francisco, retor i vicari respectivament. Ells dos cobriren una llarga etapa important en la història del nostre poble, no sols en l’aspecte religiós si no també en el cultural. Una gran part de les fotografies parroquials de grups de feligresos en el llibre “Aielo de Malferit  imatges de vida” (1) pertanyen al llarg període en la que van exercir estos dos germans com a capellans.

Jo era prou menut però recorde encara que cada vegada que trobava un d’ells pel carrer anava corrents al seu encontre per besar-li la mà, era el que ens havien ensenyat en el catecisme en senyal de respecte als retors.

Desprès de molts anys dedicats a la parròquia va arribar l’hora de  traslladar-los a un altre poble... el de Gata de Gorgos. El canvi suposava per al poble perdre dos persones molt estimades i a les que s’havien ja acostumat els feligresos. En aquest ambient enrarit qualsevol capellà destinat al poble ho tenia molt agre.
Aielo es va avalotar contra la decisió que procedia de l’arquebisbat de València: a la porta de la casa abadia es va concentrar mig poble impedint d’eixa manera que Don Francisco i Don Manuel pogueren eixir de casa. L’oposició dels fidels d’Aielo a la iniciativa emanada de l’autoritat religiosa era tota una provocació.    

L’arxipreste d’Ontinyent va prendre carta en l’assumpte i va pregar al poble que deposaren l’actitud rebel recordant que les ovelles devien d’obeir als seus pastors. Els dos germans van poder finalment abandonar el poble i prendre el camí cap al seu nou destí. Alguns parroquians van proposar en un últim acte de resistència no xafar l’església i rebutjar al retor que enviaren al poble, esperant que la màxima autoritat eclesiàstica de la diòcesis canviarà la seua decisió i restituirà als dos germans Castelló.
El poble va ser convocat per l’arxipreste d’Ontinyent. L’Església estava plena de gom a gom i les cares llargues dels fidels, junt al remor que s’estenia per tot el temple, semblava el preludi d’una forta tempesta. L’arxipreste va pujar al púlpit i es va produir un llarg silenci. El mutisme de la feligresia convocada en el temple, l’atmosfera enrarida, la tensió que allí existia es podia tallar amb un ganivet. Des de d’allí dalt de la trona, amb crits amenaçadors, alçant els seus braços i senyalant a tota la bancada  amb un dit acusador,  bramava l’arxipreste com un bou, mormolant als fidels i exigint-los que deposaren la seu actitud rebel. Mai la trona ha tingut un nom més apropiat.
La forta reprimenda va donar pas a la lectura d’un escrit en el que s’amenaçava de clausurar la parròquia i deixar al poble sense els oficis religiosos si els parroquians no deposaven la seua actitud  i no  acolliren com cal  al nou capellà. Al qui li va tocar esta dissortada loteria va ser a Don Pascual que va passar pel poble com una animeta en pena.
 Don Pascual va ser un retor de transició, segurament elegit per  l’arquebisbat de València com un capellà  que facilitarà el camí, en este període conflictiu, a un nou  titular de la parròquia,política subtil però poc humana. D. Juan Sanchis Requena seria el nou retor destinat a la parròquia de Sant Pere Apòstol d’Aielo de Malferit.
D. Juan Sanchis Requena, 1952-1971




L’imatge que guarde en la memoria de Don Pascual és la d’una persona que semblava malalta: prim, cara demacrada i amb un color groguenc que  recorda als malalts de fetge. Curt de caràcter, tènia que suportar diàriament el rebuig dels fidels d’Aielo incloent en esta nomina a les que popularment coneguem com beates. Don Pascual es deuria sentir en el seu nou destí com un intrús, com l’home innocent que es sent injustament culpabilitzat per la gent.
En este període que Don Pascual era capellà de la parròquia hi havien feligresos que, periòdicament, llogaven autobusos per visitar “als retors de Gata”. Este pelegrinatge afectiu vers als retors de  Gata  era una manera poc sotil per part  dels parroquians de tirar-li en cara a Don Pascual que estava suplantant-los. Don Pascual després de la seua curta estança en Aielo va abandonar el poble.

 Passat un temps em pertocava cóm acòlit ajudar en la missa diària del matí. El nou titular de la parròquia era D. Juan Sanchis Requena. Era hivern, encara de nit i, a l’entrar a la sagristia en vaig topar de manera inesperada amb D. Pascual. Feia algun temps que havia deixat Aielo i jo, espontàniament, vaig saltar d’alegria al vore’l. Li vaig besar la mà, i ell agafant -me de la  barbeta i alçant-me la cara va fixar la seua mirada en la meua i en va preguntar:

D. Pascual Solivares Ferrer (

Carcaixent 1901- València 1958)



-Però tu saps qui sóc jo?

sense dubtar li vaig contestar:

-Clar... Don Pascual!

i amb una immensa tristesa va exclamar...

-Gracies a Déu que encara hi ha algú del poble que se’n recorda de mi!

Malgrat el temps que ha passat, tinc gravada en la meua memòria  la tristor de la seua mirada, i aquest lament que eixia del seu dolgut cor i encara avui entre els meus records  mantinc una gran afecte a Don Pascual... qui, com Sant Joan el Baptiste va preparar el camí del nou retor.
 
(1)Potser que siga un grup de religiosos i predicadors a l’eixida de la missa major dedicada al Stm. Crist de la Pobresa tal com senyaleu en el llibre. L’enramat de la porta de l’església que sols es feia en dates especials, així ho indica.


Tot i això a la missa del 5 d’agost acostumaven a vindre a demés del predicador de campaneta els capellans fills del poble com Mataranyes i Pusseta dos dels qui no faltaven a la concelebració de la solemne missa del dia del Crist i que no apareixen a la fotografia. Potser que esta corresponga a l’acte de benvinguda al nou retor després del motí popular i que l’enramat es fera per esta ocasió. Les capes i els barrets  que llueixen els retors s’empraven en moments solemnes i el grup de capellans vendrien a acompanyar a D. Pascual en la presa de possessió de la Parròquia, junt a les autoritats civils d’Aielo: l’alcalde, el jutge de pau, el cabo de la guàrdia civil, el secretari de l’ajuntament, el censor d’espectacles... etc. En resum “les forces vives” com s’acostuma a dir.


Francesc Juan Chàfer

(1) Aielo de Malferit imatges de vida. Marilo Sanz, Noelia Vidal, Mª Jesús Juan, Rafael Morant. Col·lecció: biblioteca Degà Ortiz Sanz, nº6. Ed. Ajuntament Aielo de Malferit. 2011

(si voleu ampliar informació sobre D. Pascual podeu consultar este enllaç


jueves, 23 de febrero de 2017

FOTOTECA: Cassoleta



Al Calendari de Festes, Tradicions i Gastronomia de la Vall d’Albaida editat per l’IEVA, es publicava a l’any 2015 la nostra festa local, La Cassoleta.

Mara Vicent va ser l’encarregada de contar a tota la Vall els orígens i evolució de la Cassoleta, esta típica i singular festa nostra, que es celebra dos dijous abans de del divendres de cendra. 

I sense variar l’essència de la festa perdura con fa molts, molts anys, tants que ni recordem.  

Purin la de quintina, Paquita gasaqui, Fina carlampia, Luci Martínez berlandino, Pepa de l'hostal i Pepa Palmi la llatera, assegudes a un marge on van menjar l’apetitosa cassoleta, als anys 70.

I la fotografia més menuda correspon als anys 40, i son les parelles de nuvis, Paco el panader i la novia Remediet, Encarnacio Alemany de la sabateria, Amparito i Antonio el panader, Josefa Alemany llatera i Batiste Palmi.

AF Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”
Aielo de Malferit