Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

sábado, 30 de julio de 2011

El Rebost de Maruja. Corona de Clares




Estem en festes. Ja hem començat assaborint algunes de les que es fan als carrers del poble: la festa dels sants de la Pedra, la del Carme...però les que tothom espera de manera impacient són les festes Grans, les festes Majors, este any a més a més, celebrant els 50 anys des que eixiren per primera vegada desfilant moros i cristians.

Són dies per gaudir amb amics, són dies de música, de focs artificials i trons, de desfilades, balls i cançons... dies especials de retrobament amb coneguts o parents allunyats, de cases tancades tot l’any que s’omplin de vida i d’altres tantes, que ja estan plenes de per si, que han de tindre llits, i sovint grans taules amb menjar a punt per als convidats.

Són dies d’esplendor religiós, de flors de decoració, de devoció, de processons, de solemnitat...

I és que tots sabem que l’arribada de les Festes Patronals no només significa passar uns dies d’alegria i de descans del treball rutinari, no solament són jornades de no parar ni de dia ni de nit perquè vius la festa en primera persona o perquè t’agrada vore-la i no et perds cap acte, les festes Patronals també signifiquen recordar aquell remot any de 1834 quan els nostres avantpassats feren promesa al Santíssim Crist de la Pobresa davant de perill del colera que amenaçava el poble.

Familiars i amics contagiats per l’alegria que desprèn l’ambient dels carrers d’Aielo gaudeixen dels actes principals de la festivitat, tan dels civils com dels religiosos, cadascú vivint-ho a la seua manera, diferent segons edat i condició, segons si ets o no ets fester...o si has de treballar o tens tot el temps lliure...segons devoció personal en els actes religiosos...segons la gent que t’envolta en eixos moments o l’ànim propi...i és que en són tantes les maneres de sentir la festa!

Per reprendre forces de tant de rebombori, es gaudeix d’una assortida taula. Cal posar atenció en la presentació, diferenciar-la de la resta de l’any. S’ha de traure del calaix  el millor mantell, de l’alacena les copes, la vaixella... i no oblideu la beguda, s’ha d’elegir un bon vi que acompanye el tradicional putxero de festes o altres plats preparats.

I és que són dies de gal·la no només al carrer, també a casa.

Davant d’una excel·lent taula ben parada per a celebrar el dia del Crist i després d’un bon dinar, nosaltres vos proposem un dolç tradicional que, no cal dir, sabreu acompanyar amb una d’eixes begudetes tan nostres que teniu guardades per a ocasions especials.

Segur que esta corona de clares vos agradarà, a vosaltres i als convidats.



Ingredients

7 o 9 ous, la quantitat ha de ser  impar, (sols necessitem les clares).
2 gots de sucre.
Tulipan o mantega per untar el motlle, (que serà el mateix que utilitzem per a fer corones).

Elaboració


Primer untem el motlle amb el Tulipan o mantega.


Alcem a punt de neu les 7 o 9 clares, i quan  estiguen ben alçades, anirem afegint-li un dels got de sucre que tenim preparats.


L’altre got de sucre que tenim reservat l’aboquen a un casso i a baix foc anem desfent-lo fins  que no quede cap grum, així queda caramel·litzat.


Amb molta cura, afegim el caramel al recipient on tenim les clares i es va mesclant tot.


Posem la mescla en el motlle al forn uns 5 minuts aproximadament.


Una vegada treta la corona del forn cal deixar-la gelar un poc i després s’aboca a un plat gran i rodó.




Consells

Recomanem que feu este dolç entre dos persones. El  moment d’abocar el sucre caramel·litzat a les clares és molt delicat, el sucre com està  líquid pot caure fàcilment i es poden produir cremades. Així el millor és que mentre una persona aboca el caramel, l’altra amb una paleta mescla la clara i el sucre líquid.
És important que el forn no s’obriga mentre les clares estant pujant, encara que semble que vaja a eixir-se’n del motlle, no ho feu!, pararíeu el procés.
Una vegada treta la corona del motlle i col·locada al plat convé deixar-la a la nevera; és un postre per a servir gelat.

Ah! I per acabar un consell: per aprofitar els rovells que vos han sobrat podeu fer unes natilles per a menjar-les de postres altre dia.







El millor de qualsevol celebració és la companyia.
El millor del receptari de l’àvia és 
el seu record.



Bon profit. Bones Festes Patronals i de Moros i Cristians.

Mª Jesús Juan i Mariló Sanz.  
Fotos i treball de cuina: Rafael Ortiz.

jueves, 28 de julio de 2011


LAS CENSURAS DE LA JUNTA DE LA ASOCIACIÓN DE LAS FIESTAS EN LOS ESCRITOS QUE SE PRESENTAN PARA PUBLICAR EN EL LIBRO - PROGRAMA

Leo fotocopiado y distribuido por el pueblo un escrito de Miquel Mollà que la Junta de la Asociación de las Fiestas no ha querido que se publicara. El año pasado me sucedió a mí, como se recordará (me lo censuraron y luego lo publicaron sin decirme a mí nada de lo hecho. Una villanía). Miquel Mollà ha escrito a propósito de unos desafortunados comentarios de Abel Soler en el libro recientemente publicado.

La censura de opinión es una acto contrario a la Constitución Española. Durante la dictadura franquista se realizaba como norma. Una asociación, aunque sea privada, no puede censurar opiniones, puede señalar que temas desea que se traten en los escritos, o aspectos formales del escrito tales como la extensión y demás, pero no puede ejercer censura de opinión como se está haciendo, y no sólo por la citada asociación, pues a mí también me censuraron un escrito para un librito de la Asociación de la Fiesta de Sant Antoni.

Estas asociaciones, además, reciben ayuda económica de fondos municipales que es dinero del común de vecinos, es decir de todos.

Que duda cabe que falta una publicación en el pueblo en las cual se puedan tratar los temas de la historia del pueblo, reflexionar sobre aspectos culturales, biografías, fotos que sirvan de documentos (y no como se han tratado en un libro de fotografías también recientemente publicado), y evocaciones literarias sobre el pasado de nuestro pueblo y su presente. Está claro de desde el ayuntamiento no se va a apoyar tal iniciativa por razones obvias, ya que esto sería apostar por la democracia y no creo que tal cosa interese a dicha gente del ayuntamiento.

Pero esto debería ser una realidad durante estos días de las Fiestas Patronales. Esta publicación sería una manera de mostrar los aspectos más dignos del pueblo. La ayuda económica debería venir de dichos fondos municipales, y así, una parte de dicha ayuda sería para el referido Libro-Programa de las Fiestas, y la otra para esta publicación cultural. Los anunciantes también podrían elegir en cual de las dos publicaciones colocar sus anuncios.

Desde aquí quiero enviar mi mensaje de solidaridad con Miquel Mollà, y de defensa de la Constitución Española.

Fernando Goberna Ortiz


domingo, 24 de julio de 2011

El Fondo de festa



Quadre de la Verge del Carme que es troba en el Portal de les Aigues o del Carmen. Foto: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz.


El barri més antic d’Aielo està de festa, celebra la festivitat a la seua patrona la Verge del Carme. El veïnat ha pintat i engalanat el carrer i a punt està per a rebre la imatge de la Verge que passejarà per tots els carrerons, acompanyada pels devots i fidels, fins arribar a l’Arc on es farà la tradicional missa i s’acomiadarà a la Mare de Déu fins el pròxim any.


Perquè de tot mal ens guarde,
Al carrer i a sos devots,
Donem un “viva” ben fort
A la Mare de Déu del Carme.

Francisco Arroyo. 1999







Mª Jesús Juan Colomer

miércoles, 20 de julio de 2011

Aportación a la historia de Ayelo de M. Cap.X



Iglesia Parroquial de Ayelo de Malferit dedicada a S. Pedro Apóstol. Su construcción data de 1740. Foto: Noelia Vidal.


EL TEMPLO PARROQUIAL DE AYELO (1)


Todo ayelense se enorgullece de tener un excelente templo parroquial, que data, según unos, de 1787; según otros, entre ellos Madoz, de 1740. Pascual Madoz, en su Diccionario geográfico, estadístico histórico de España..., escrito hacia mediados del siglo pasado (1850), nos dice: 

"La Iglesia Parroquial de Ayelo de Malferit, dedicada a San Pedro Apóstol, tiene varios altares, el mejor de ellos dedicado a San José, sito a la derecha del crucero y embellecido con cuatro lienzos de mérito, y sobre su mesa está el sepulcro de San Engracio Mártir, con un busto ricamente vestido, dentro del cual se encuentran los restos del santo. El órgano es muy bueno y los ornamentos sacerdotales, de mucho mérito, sobresaliendo el palio, bordado de oro y plata a realce."

Desgraciadamente, muchas de las cosas que admiró Madoz desaparecieron en 1936, entre ellas la venerada reliquia de San Engracio Mártir y el magnífico órgano, cuya reposición en la actualidad costaría varios millones de pesetas. Las campanas de la torre se colocaron más tarde, por la casa Roses, de Adzaneta, que trabajaba en esta clase de fundición desde 1760.

Así como no hay tradición de que existiera en Ayelo una mezquita, habiendo sido como fue un pueblo de moriscos, sí la hay de que hubo un edificio para la parroquia anterior a la actual, que hoy es una casa particular, en la calle de la Iglesia, número 10, esquina a la calle de la Virgen del Carmen, propiedad de la familia Barber (hoy de Don Miguel y de los llamados Mahó). Esta casa se extiende a lo largo de la calle, y no en profundidad, como las corrientes del pueblo.

Al instalarse la familia Mahó en el edificio de la antigua iglesia dejó una pequeña parte de ella en la esquina que forma la calle de la Iglesia con la de la Virgen del Carmen; ésta fue la ermita de San Miguel, que todos hemos conocido y donde por Semana Santa era expuesto un Cristo yacente. Modernamente esta porción de la casa de los Barber ha vuelto a sus antiguos dueños, formando parte de la vivienda. Al hacer estos señores Barber, modernamente obra de acondicionamiento, y para ello abrir una ventana en la antigua ermita por la calle de la Virgen del Carmen, se encontraron, según me asegura la señora Barber, con un arco de medio punto de piedra de sillería: era, indudablemente, la entrada a la vieja iglesia. La casa abadía era la finca contigua de la misma banda y calle, señalada con el número 1. Esta casa fue abadía hasta aproximadamente el año 1910 y forma parte del pueblo primitivo.

"... hubo un edificio para la parroquia anterior a la actual, que hoy es una casa particular, en la calle de la Iglesia, nº 10 ... Esta casa se extiende a lo largo de la calle, y no en profundidad, como las corrientes del pueblo". Foto: Noelia Vidal

El que no exista en Ayelo tradición de la existencia de una mezquita es perfectamente explicable. Según la documentación conservada, el lloch de Ayelo estaba poblado en su mayoría de moriscos, posiblemente bautizados todos, o casi todos, desde que una disposición de Carlos V y otras posteriores les obligaba a hacerlo o a salir del país. Desde entonces estos bautizados a la fuerza, bajo amenaza de abandonar la tierra donde habían nacido, no podían tener mezquita, sino un templo cristiano.

Don Vicente Rausell, autor de un artículo publicado en el libro de Fiestas de Ollería (1974), dice:

"... este caserío —refiriéndose a Ayelo—, formado por cristianos nuevos o moros que reconocieron como monarca a Jaime 1 y se bautizaron, era de la jurisdicción de la parroquia de Ollería, de la que era aneja. En tiempos de San Juan de Ribera se erigió en parroquia independiente. Constaba de 70 casas. Aunque en 1445, Alfonso V hizo donación de este caserío a Francisco Malferit... el pequeño templo ayelense seguía siendo anejo a Ollería."

El primer "vecindario" que hemos encontrado referente a Ayelo de Malferit es de 1510(2). En la página 8 de este vecindario aparece Ayelo con 43 casas y 575 bestiars (animales). Al enumerar el número de casas con el nombre de sus dueños aparece la casa del prevere o vicario del lugar, llamado Mossén Pere Pascual.

El segundo "vecindario" consultado y referente asimismo a nuestro pueblo es de 1646, y se titula: Memoria de las casas o vecinos y habitadors del lloch de Ayelo de Malferit...(3). Incluye una lista de nombres de vecinos o casas habitadas en número de 81, y entre las cuatro últimas están:

La del retor del lloch.
La del Senyor del lloch.
La de Montserrat Izquierdo, colector (o recaudador de impuestos).
La de Joan V., ministre (o alcalde) del dit poble.

Cuando el sacerdote del lloch, en esta fecha de 1645 se le denomina retor y no prevere es porque la parroquia de Ayelo está ya desligada de la deOllería(4).

Nuestra parroquia, ya con vida independiente, siguió organizándose, y según la documentación encontrada, en 1662 comienzan a confeccionarse los libros ordenados por el Concilio de Trento (de bautismos, matrimonios, defunciones, etc.). De 1662 hasta 1835 transcurren 173 años, y con datos de todos ellos, el cura, don Juan Bautista Bataller, confecciona un índice, documento meritísimo, que consta en el Archivo Parroquial de esta villa, y que este señor cura dedica a los reverendos curas, sus sucesores, en la parroquia de Ayelo.

Primera página del Libro Índice elaborado por el párroco Juan Bta. Bataller en 1836. Foto: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz. 

En él constan todos los apellidos del pueblo por orden alfabético, y a continuación de cada uno, el número del folio donde consta su partida de nacimiento. Al final se encuentra también un índice de todos los matrimonios celebrados en la parroquia desde 1662 hasta 1835, fecha en que el señor cura don Juan Bautista Bataller termina su trabajo. Los apellidos existentes en Ayelo en 1836 son 102.

Respecto a la devoción al Santo Cristo de la Pobreza recurro al testimonio de don Leonardo Carreres, meritísimo maestro que fue durante muchos años en este pueblo. Dice en un artículo publicado en el libro de fiestas de 1969 que ni por escritura ni por tradición se sabe cuándo comenzó esta devoción al Cristo de la Pobreza.


Muy diferente es la de San Engracio Mártir. El 30 de diciembre de 1839, el papa Gregorio XVI hizo entrega al reverendo don Juan Bautista Bataller Pla, párroco de Ayelo (precisamente el autor del índice), del cuerpo de San Engracio Mártir, encontrado en el cementerio de Priscila, en la Vía Salaria de Roma, con un vaso que contenía una esponja con sangre del mártir. Entraron solemnemente estos restos en Ayelo, en la nueva parroquia, el 2 de agosto de 1840, celebrándose su fiesta el 7 del mismo mes, con misa propia por concesión especial.

La antigua imágen de S. Engracio que fue destruida en 1936. Foto: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz. J.J. Tudela.

Desde 1840 vienen celebrándose en Ayelo las fiestas mayores en honor del Santísimo Cristo de la Pobreza y San Engracio Mártir. La fiesta en honor del Santísimo Cristo data de 1834, año en que el cólera hacía estragos en los pueblos de la comarca. Los vecinos, atemorizados, acudieron al Santísimo Cristo, imagen antiquísima que se veneraba en la parroquia y que sacaron en procesión de rogativas; y habiendo cesado la epidemia y atribuyéndolo a la intercesión de su Cristo, los ayelenses hicieron voto de constituir, el 6 de agosto de cada año, en fiesta de precepto en honor del Santísimo Cristo de la Pobreza, con misa solemne, oírla y no trabajar, en reconocimiento del favor alcanzado.

En 1940 se celebró el centenario de este voto con solemnes festejos.


LAS DEVOCIONES LOCALES DE AYELO


Hermanos de San Francisco. Estuvo muy extendida en el pueblo la Asociación de Hermanos de San Francisco de Asís. Cuando moría alguno de estos asociados, una de las hermanas, provista de una campanilla, se detenía en cada esquina del pueblo, y después de agitar aquella, gritaba: "Germans i germanes de Sant Francesc, ha mort Fulano de Tal, pregueu per sa ánima. El anterro a tal hora." Su distintivo en las procesiones y otros actos piadosos era un escapulario grande y cuadrado con la imagen del santo que se colgaba al cuello sujeto con una cinta marrón.

Asociación de Hijas de María. A la que pertenecían la mayoría de las muchachas solteras del pueblo y que celebraban su fiesta mayor el día de la Inmaculada, con misa solemne y una nutrida procesión, a la que sólo asistían las asociadas, puestas de tiros largos. La insignia era una medalla de la Virgen con cinta azul que se colgaba al cuello. Ni qué decir tiene que la procesión resultaba solemne y espectacular por la juventud que la constituía.


El Rosario de la Aurora. Los devotos de la Virgen del Rosario, acompañando a la Aurora, imagen que afortunadamente se conserva en la casa de don Rafael Colomer Barber, hoy de su viuda, doña Pilar Inglés, sacaban a la madrugada, a veces aún de noche, cada domingo primero de mes, a la imagen de su casa y la conducían por las calles del pueblo acompañándola con el rezo del santo rosario cantado. Era una piadosa despertà para todo el pueblo.

Virgen del Rosario. Foto: Noelia Vidal.
Otra devoción que podríamos calificar de domiciliaria, a la Divina Pastora y al Corazón de Jesús. Eran dos cuadros con las imágenes respectivas provistas de una peana y que se pasaban de vecino a vecino, permaneciendo tres días en cada casa. La dueña de la casa receptora preparaba con antelación el correspondiente altarcito, que solía ser una pequeña mesa cubierta con cualquier paño, de los mejores de la casa, y provista de un par de candelabros. Por la tarde acudían las vecinas, se encendían las velas y se rezaba el rosario. Y siempre había alguna señora que, sabedora de alguna oración especial o de la letanía a la perfección, llevaba la voz cantante.

La Conferencia de San Vicente de Paúl, de señoras y caballeros.  Por separado unos y otros se reunían semanalmente en la sacristía de la iglesia, presididos por el señor vicario; analizaban las peticiones de los necesitados y concedían los auxilios en dinero o en vales para con los cuales los beneficiarios podían comprar en las tiendas. Los fondos los aportaban los asociados. La Asociación duró hasta 1936.

Les Festes de carrerCostumbre que todavía perdura, con más o menos solemnidad. Son festejos costeados por los vecinos de la calle titular del santo. Las más solemnes han sido casi siempre las de las calles San Lorenzo y Santos de la Piedra. El festejo consta y constaba de una misa solemne en honor del patrono de la calle, iluminación especial, banderolas y colgaduras en los balcones, algo de pirotecnia (generalmente una traca) y, por las tardes, procesión, con acompañamiento de los vecinos de la calle y de una banda (o parte de ella) de música. Después de cenar, los músicos interpretaban música festiva, contribuyendo al jolgorio y alegría de la velada. La banda de Alfarrasí vino en muchas ocasiones a Ayelo a amenizar estas fiestas.(5).

Mª Ángeles Belda

NOTAS:
(1) Nos referimos aquí solamente a la vida externa, no a la que podríamos llamar vida interna de la parroquia: señores curas que la rigieron, Censos, visitas pastorales, amortización, etc., todo ello podría constituir otra monografía.
(2) Vid, cap. III, nota 8.
(3) Vid, cap. III, nota 6.
(4) El patriarca San Juan de Ribera, contemporáneo de la expulsión de los moriscos, murió el 6 de enero de 1611.
(5) Mi sobrino don Víctor Reig Juan nos trajo de Alfarrasí la copia de una poesía cuyo autor, un viejo músico que hace muchos años formaba parte de la banda de su pueblo, que venía a amenizar aquellas festes de carrer (suponemos que por los años 1925, cuando ya existía el Ensanche y las escuelas allí levantadas y que hoy llamamos "viejas"). Nada menos que hace cincuenta años atrás. Reproducimos aquí esta poesía, pues, pese a sus ripios, es expresión de cómo desde mucho ha Ayelo impresionaba a los forasteros hasta el punto de recordarlo después de tantos años. Sentimos que no nos dijeran el nombre de su autor:

Pa bon anís, el de Ayelo,
Que és de fama mundial. 
Y para chiques boniques 
No ya atre poble igual.
Té dos coses molt rebones 
Y que són molt superiors: 
El Ensanche y les Escoles, 
Que no i a de millors.
Y en les festes de carrer 
Em consta saber a mi 
Que duen a un coheter
Y als musigs de Alfarrasí.

domingo, 17 de julio de 2011

La Festa dels Sants de la Pedra





Aielo de Malferit ja està immers en la festa, els Moros i Cristians venen precedits de les tradicionals festes de carrer: els Sants de la Pedra i la Verge del Carme.

Els Sants de la Pedra són invocats al camp contra les pedregades i les plagues, representen el patronatge dels agricultors. El culte a estos sants martiritzats en el segle III, es va estendre per terres valencianes a partir de la conquesta del rei Jaume I. 

Preguem al Sants 
“Sants de la Pedra Gloriosos,
Os tenim en la memòria,
i demanem confiats 
que ens tingau preparat
un lloguet allà en la glòria”.

Francisco Arroyo (1999)

Esta festa popular i valenciana ha estat celebrada pel carrer que du el seu nom i pel poble d’Aielo des de fa més de dos segles, amb cavalcades, balls, sopars, missa i processó. 

Felicitats a tots els veïns i devots...  i que Abdon i Senen guarden els nostres camps de la pedra que fa malbé l’esforç de l’any.
  
Mª Jesús Juan Colomer

martes, 12 de julio de 2011

MALNOMS D’AIELO DE MALFERIT, mante... i tu de qui eres?



Es trau a la llum en este apartat el llibre “MALNOMS D’AIELO DE MALFERIT, mante... i tu de qui eres?”, amb la finalitat de donar-li una difusió més allà d’Aielo a este complet estudi editat ara fa sis anys per la Biblioteca Degà Ortiz i Sanz i del qual el blog es va ocupar fa mesos fent una ressenya.

Amb les noves tecnologies s’amplia la manera de llegir, els llibres de sempre els podem tindre amb nous formats i a l'abast de qui tinga conexió a la xarxa d'internet, és el que anem a fer amb "Malnoms.... ". També es pretén revisar i actualitzar aquell exhaustiu treball amb possibles noves aportacions de les persones d’Aielo que poden saber algun aspecte més de l’origen del malnom o tal volta en saben d’algun que no apareix al llistat. 

Per la qual cosa el llibre eixirà per parts i  després dels primers capítols que aborden la intencionalitat de les autores i l’origen en general dels malnoms i dels quals es va fer un resum a la ressenya, apareixeran altres aspectes com la metodologia emprada o l’estudi formal, lingüístic i fonètic,  per acabar presentant, a  poc a poc, els malnoms seguint un ordre alfabètic. 

······0000000······

MALNOMS D’AIELO DE MALFERIT
mante... i tu de qui eres?
per
Mariló Sanz i Mª Jesús Juan






INTRODUCCIÓ

En la majoria de poblacions menudes com és Aielo de Malferit, tothom es coneix. Este fet era més patent antigament, quan el nombre d’habitants era menor i la totalitat de les persones que hi convivien eren nascudes al poble. Tots els aieloners treballaven i vivien colze a colze, junts dia a dia, i els qui no, que residien fora, venien, sovint en estiu, a passar temporades llargues amb les seues famílies.

De tots és sabuda la “curiositat general” dels habitants d’un poble per conèixer a tot el que hi viu. De la gent que habita una localitat se sap tot perquè són familiars, amics o veïns i si hi ha algú de qui no se sap res, no hi ha cap inconvenient a preguntar-ho. Quin xiquet o jove d’Aielo no ha sentit alguna vegada allò de: mante...i tu de qui eres? Esta frase típica que es remunta a molts anys enrere, amb la qual es pretén escodrinyar el llinatge de l’interrogat, suposa sempre el començament d’un grapat de preguntes que acabaran descobrint els malnoms no sols del pares, sinó de tots els avantpassats més recents. Seguirà la conversa recordant unes anècdotes o succeïts sobre la família del preguntat que corroboraran que s’ha encertat en el llinatge. I per últim s’acabarà fent un examen exhaustiu de com s’assembla el preguntat amb la persona en qüestió. 

Kiko "el Pesaor". Any 1951

Entre la gent de més edat, els malnoms suposen la manera més ràpida de saber qui és un individu, actualment encara s’utilitzen per tal de designar a qualsevol o per a dirigir-se a algú. Quan es pregunta a una persona major sobre qui és la família que porta un malnom, de vegades, es curiós escoltar en l’explicació malnom rere malnom, sense estar presents en cap moment ni els noms propis ni els cognoms filials de cap de les persones esmentades.

Esta tradició tan nostra i tan arrelada a la vida dels pobles, també portava a batejar llocs, carrers, paratges del nostre municipi...Passava abans i continua en l’actualitat. Sovint es creen renoms a places o carrers, que en ocasions acaben per substituir el nom original. La gent jove també utilitzen malnoms entre ells, de vegades deixen de costat els heretats procedents de la família i en creen d’altres seguint un codi personal entre els amics. Siga com siga, este apartat no és el nostre objectiu. Nosaltres ens referirem en tot moment als malnoms antics, els que es coneixen des de ja fa anys, els transmesos de pares a fills i que corren el perill de desaparèixer. Concretament parlem dels malnoms utilitzats pels aieloners des de finals del segle XlX fins a mitjan segle XX.

Manolo "Bufes". Any 1920

Amb tot, pretenem recuperar part de la nostra història local. Potser siga pretensiós voler que este llistat quede com a patrimoni popular lingüístic del nostre poble. Primer perquè som conscients que de segur falten molts malnoms, ja que no és fàcil fer-ne un llistat complet. Així com també és difícil abordar de manera rigorosa l’aspecte fonètic o lingüístic, perquè hi ha vacil·lacions en la pronúncia d’alguns malnoms utilitzats. Malgrat les dificultats, es feia necessària la recopilació perquè encara que cada família d’Aielo porte un o dos malnoms, no hi ha, a hores d’ara, cap registre fet i publicat. Era una tasca pendent i urgent, abans no fóra massa tard. Enaltim la conservació de les nostres tradicions populars i donem valor a la informació treta de la transmissió oral, una informació que per a validar-la hem contrastat i verificat escoltant-la per boca de moltes persones.

Hauríem de fer un esforç perquè els malnoms dels pobles no s’oblidaren, atés que porten imprès un univers cultural que ens parla del món obrer, cultural o religiós i ens mostren informació i detalls dels veïns. Malauradament alguns d’estos sobrenoms es perden amb el pas del temps i són substituïts per altres, és un fet que no es pot evitar i que alhora enriqueix la cultura popular del futur. Així en tenim, de recent creació, alguns com Alcoiana, Demí, Volqui, Pilón, Caramelo, Pàmpol, Brossa, Bar Nou, Buaneta, Cabra, Romualdeta...

El que està clar és que els malnoms són per als pobles i per a la comarca un símbol d’identificació col·lectiva. A més a més, el seu estudi hauria de ser el punt de partida del vertader coneixement de la llengua que s’ha de fer a partir de la parla real, de la llengua en estat pur i col·loquial.

Salvador "Botja" i una amiga. 1930

ORIGEN GENERAL DELS MALNOMS

Els malnoms han estat utilitzats des de temps immemorials per identificar els membres d’una família i han estat emprats per totes les cultures.

Antigament, era quasi obligat per poder conèixer i designar les persones utilitzar el seu malnom. Sorgiren per poder diferenciar els noms i cognoms que sovint es repetien a una localitat. Els malnoms es crearen en un ambient col·loquial, sense seguir les regles de la llengua culta i que tendeixen a fer curt el nom o a transformar-lo sense haver d’utilitzar el nom i el cognom. El que si es pot dir és que els motius bàsics que porten a la creació dels malnoms en cada persona són fonamentalment de tres tipus: culturals, de caràcter i anecdòtics. Els motius culturals són els que pretenen establir un vincle amb la tradició i amb els costums, treballs o hàbits de les persones. Els motius de caràcter s’instauren basant-se en els aspectes físics o morals de qui es parla. Els malnoms anecdòtics són els més nombrosos, qualsevol cosa dita, qualsevol succeït és motiu suficient per a l’elaboració d’un malnom que, tal volta, es transmeta de generació en generació.

Conxa "l'Agrera" i Dolores. Any 1915

Siga com siga, els malnoms són un fet lingüístic existent, popular i que analitzant-los expliquen molt, no sols de les persones que el porten sinó del lloc d’on són. Els malnoms que es refereixen a oficis expliquen quins treballs existien al poble, alguns desapareguts, d’altres no. Analitzant-los es pot fer un esbós de la base econòmica que imperava en un temps en concret i que amb els anys de segur ha evolucionat i canviat. Dels malnoms es pot deduir la qualitat lingüística en la parla de la gent del poble o el grau de castellanització que la zona tenia, atés que els malnoms sorgeixen, com ja s’ha dit, del llenguatge col·loquial. A més a més, entre altres coses, el recompte deixa entreveure moltes vegades el percentatge aproximat de gent forastera que el poble tenia, perquè la majoria de les vegades a la persona de fora se li posava el malnom del poble d’on procedia. També amb els malnoms es descobreixen un grapat d’històries i anècdotes que al capdavall han estat els motius que han portat a inventar el malnom.

Tot junt ens fa aprofundir en el coneixement del nostre poble. Malauradament no sabem l’origen de tots els malnoms, en molts casos perquè han estat heretats d’algun avantpassat llunyà i la circumstància en concret que va portar a la creació del malnom, s’ha perdut en el temps i no ha estat transmesa oralment.

Carolina, Elena i Julia "la Parra". Any 1920

És un recopilació feta basant-se fonamentalment en la transmissió oral. No hi ha documentació escrita al voltant dels malnoms d’Aielo, perquè no és esta la seua finalitat, per als usos formals ja hi ha els antropònims (noms i cognoms). En alguns casos n’hem trobat esmentats en documents antics procedents dels arxius, que ens confirmen que durant l’any  en  què està datat el manuscrit estudiat ja existien.


METODOLOGIA EMPRADA

Este treball és el fruit de molts anys de recopilació. Som conscients, malgrat l’esforç, que falta informació i que hem pogut incórrer en alguna errada. De segur que ens hem deixat al tinter alguns malnoms i les seues històries o anècdotes originàries. Possiblement, en algunes històries hem comès algun error. De vegades, hem hagut de destriar entre diverses versions. Són moltes les cases que hi ha a Aielo, i en cada casa, al menys un malnom. I, de vegades, diferents integrants d’una mateixa família portadora d’un mateix malnom, conten històries diferents. També, hi ha el cas que un mateix malnom es pronuncia de diferent manera. Són molts els dubtes i moltes les vacil·lacions que hem trobat. Per estes raons,  tenim present que este treball és pot rectificar o ampliar.

La familia de Batiste "el Segle" i Pepa "la Gabriela". Any 1930

Ha estat un treball encetat fa temps, una tasca exhaustiva preguntant a les famílies el perquè de cadascun dels malnoms i les anècdotes al seu voltant, buscant el testimoni oral de les persones d’Aielo de més edat que pogueren haver conegut els portadors inicials dels malnoms heretats i així poder ampliar la informació. Algunes d’estes persones, informadores desinteressades, malauradament ja no estan entre nosaltres, però ens queda el seu testimoni oral i el seu record. 

També hem regirat els arxius i hem trobat malnoms en escriptures i en actes municipals, constatant així, l’existència d’alguns d’ells en el segle XIX. Quan el malnom era degut al nom propi d’algun familiar, hem pogut saber la data antiga des de la quan s’utilitzava, buscant a l’arxiu parroquial, municipal o al jutjat. També hem rebuscat i analitzat articles d’informació sobre el poble, escrits en llibres de festes, articles de premsa o revistes de la Vall d’Albaida, per tal de destriar els malnoms d’Aielo i descobrir-ne de nous. 

Hem recollit al voltant de 700 malnoms. Uns són individuals, d’altres familiars; alguns molt antics del segle XIX i principis del segle XX, d’altres relativament més recents, que es remunten a la postguerra. En tot cas, hem posat de límit  els anys 60,70 i tots els recopilats d’estos anys els hem guardat al calaix, perquè els hem considerat moderns. 

Al llistat exposat, dintre de l’apartat de malnoms  que podem anomenar no tan antics, hem inclòs alguns noms propis  i cognoms de persones que estan derivant a malnom. Malnoms de fills, que són el nom propi del pare o mare o malnoms dits a hòmens o dones que són el nom propi de la parella. El temps dirà si estos noms propis i cognoms es transmeten a generacions posteriors.

La familia "Cabota". Any 1925 

Hem aconseguit reunir un bon grapat de malnoms, alguns tan antics que poca gent recorda, sols els més vells del poble que conserven bona memòria, altres també molt antics però què són recordats, encara que no siguen malnoms utilitzats en l’actualitat. I cal ressaltar com han traspassat la barrera del temps alguns malnoms, que es remunten a molts anys enrere i encara s’utilitzen actualment amb assiduïtat. Hi ha malnoms repetits, en ocasions pertanyen a famílies diferents, en altres són de la mateixa família. En alguns casos hem especificat la forma femenina, masculina o en diminutiu, en altres no, segons el cas.

Una vegada recollits els malnoms i ordenat tot el llistat alfabèticament, hem consultat el diccionari catala-valencià-balear de mossèn Antoni Mª. ALCOVER, per comprovar la grafia més normativa i alhora descobrir diferents significats que els malnoms podien tenir-hi. Cal ressenyar que en este diccionari va col·laborar com a informador, Francesc Carreres, germà del mestre D. Leonardo Carreres Liñana, (mestre d’Aielo durant molts anys), aportant moltes de les paraules utilitzades a Aielo de Malferit.

Per acabar, cal dir que malnoms n’hi ha de tot tipus, graciosos i no tant, alguns procedeixen d’herència familiar, d’altres no. Tal volta al·ludeixen a alguna característica física, ofici, paraula dita, lloc on es viu o lloc d’on es ve. En tot cas hem treballat amb molta il·lusió i demanem als habitants del poble del nap (els aieloners) que ens disculpen si hem omés el seu malnom. També voldríem que no s’ofengueren si ens hem equivocat en relatar alguna anècdota o origen; i sobretot, que no s’enfaden si hem tret a la llum algun malnom que no volien recordar.

Mariló Sanz i Mª Jesús Juan. Llibre publicat en la col·lecció "Biblioteca Degà Ortiz i Sanz" en abril de 2005Fotografies: "Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz".



domingo, 10 de julio de 2011

Abolició del Règim Senyorial en Ayelo de Malferit (1792-1858)(2ª part)






LA LEGISLACIÓ ABOLICIONISTA DELS SENYORIUS I L'OCUPACIÓ FRANCESA.

El decret d'abolició dels senyorius del 6 d'agost del 1811 es va rebre en Ayelo amb gran alegria, naturalment es deixà de pagar al marqués i de les regalíes que li quedaven, com era el forn, l'ajuntament féu que se n'obrira un (17). D'entre els diputats valencians que estigueren en les Corts de Cadis i més treballaren per aquest decret, cal destacar D. Pere Aparici i Ortiz naixcut en Ayelo al 1762 i mort a València en 1829, era advocat i relator pel civil en la Reial Audiència de València; coneixia per tant el plet que portaven els veïns d'Ayelo, més quan havia tingut algunes terres per l'herència dels seus pares en Ayelo.

En dit decret es resolia el problema dels senyorius fent als senyors propietaris particulars i entrant dins del dret comú, aquest punt hauria de matisar-se molt, ja que no era gens fàcil portar-lo a la pràctica. D. Pere Aparici i Ortiz formà part d'una comissió que havia d'estudiar-ho, i per a tal efecte preparà un escrit que havia de llegir-se en la sessió pública de les Corts del 1 d'abril de 1813 (18). D. Pere féu primerament el plantejament del problema dels senyorius i per a demostrar les condicions que havien de soportar alguns pobles hi va incloure la carta-pobla d'Ayelo. També esmentá el problema dels primers establiments i les novas terres cultivades:

"En ellos los que se dicen dueños directos ningún gasto han tenido: los han establecido para fabricar casas, y reducidos a cultivo, y a pretesto del Señorío directo exigen muchos los mismos tributos, cánones, o réditos que estipularon en la primitiva escritura" (19).

La tesi principal de D. Pere era que totes les càrregues introduïdes pels senyors després de l'expulsió dels moriscos eren il·legítimes, ja que els béns-arrels que deixaren aquestos i passaren als senyors, no haurien d'haver-ho fet, perqué hi havia una disposició reial que aquestos béns quedaren en la hisenda reial; per tot açò proposava D. Pere que tan sols pagaren els enfiteutes un gravamen mínim per les terres que deixaren cultivades els moriscos, l'abolició del dret de fadiga i la modificació del de lluïsme que deuria senyalar-se sols sobre el valor de les finques antigues i no sobre les millores introduïdes pels llauradors. Feia notar també D. Pere, la desigualtat jurídica entre els senyors i els enfiteutes a l'hora d'aplicar el decret, que podía quedar desvirtuat a favor d'aquells si no es matisava molt bé. No res de tot açò pogué ficar-se en pràctica pel colp de força de Ferran VII.

En gener de 1812 havia capitulat València davant les tropes franceses. El marqués molt actiu durant tota la guerra, ocuparà càrrecs sota les ordres franceses i aprofità açò per a fer que en Ayelo li pagaren; després de l'expulsió dels francesos se li acusà d'aquests actes. Tadeu Castelló alcalde d'Ayelo relata els fets:

"...pues valiéndose para ello de reiteradas representaciones con expresiones injuriantes a personas de Autoridad en este Pueblo y sin perdonar a la Magestad misma, deningrándola con estampadas voces de supuestas cortes; logrando con ello cerrar los hornos y que en virtud del decreto seis de Agosto de 1811 se había construido y quedar a la privativa que antes tenia abolida por dicho decreto. Aun atendiendo al espíritu que animava a este Marqués hubiera llegado a mayores vejaciones sus procederes, si estando entendiendose en la misión de este Pueblo no hubiera intervenido la circunstancia de que la partida de Aparici sorprendiese la comisión interceptando los papeles concernientes..." (20).

Açò que diu Tadeu Castelló sembla ser cert, ja que en desembre de 1812 el governador militar francés de Xátiva Sr. Paselach, envià un ofici a l'ajuntament per tal que es desplaçara un destacament a càrrec d'un oficial a Ayelo, a prendre comptes al seu alcalde de tots els pagaments. (21)

El marqués es defensá de totes aquestes acusacions en una exposició en la qual a la seua volta acusava a l'ajuntament de fets contra les seues propietats en el poble:

"...al  tiempo de demoler la horca que había en aquel termino, de consentimiento y a presencia del mismo Alcalde y Ayuntamiento vistieron con un traje a un hombre del pueblo apodado el Marqués, haciendole representar la persona del que expone, y que se opusiese al derribo de la horca, para ridiculizarle ejecutando una burla, o farsa que terminó en atarle, montarle en un pollino, y pasearle por el pueblo, llenándole de dicterios" (21).

Admetia que sol·licità la continuació de les regalies, entre elles la del forn, perquè en altres pobles es mantenia i per les excesivas contribucions que li exigien per part de les autoritats, i a més perquè en Ayelo li devien part de les rendes per partició de fruits d'anys passats.

El diputat de la ciutat de València D. Manuel Bertran de Lis demanaria que s'elevara a les Corts l'expedient sobre el comportament del marqués, però el colp de força contra la Constitució de Ferran VII d'abril de 1814 faria canviar tota la situació.

En Ayelo es va rebre el 12 d'agost de 1814 l'ordre d'extinció de l'ajuntament i alcalde constitucional, restablint-se els corregiments i alcaldes majors, tal i com estava l'any 1808.


Possiblement Ayelo fóra un dels última pobles d'Espanya en lliurar-se del senyoriu (F. Goberna). Foto: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz.

 RECTA FINAL: LA DISSOLUCIÓ DEL RÈGIM SENYORIAL EN EL SEGLE XIX

Una vegada assentat Ferran VII com a rei absolut i perseguits els diputats de les Corts de Cadis, la reacció dels aristòcrates que havien sigut afectats pel decret d'abolició no es féu esperar. Un grup d'ells entre els quals estava el marqués de Malferit, signaren un manifest el 8 de juny de 1814, en el qual després de queixar-se dels atropellaments sofrits en llurs propietats durant els anys de la Constitució, demanaven una disposició específica sobre els senyorius, per mig de la qual es deixara clara la completa restauració de les rendes senyorials i s'evitaren noves possibilitats que els arrendataris acudiren amb plets a les audiències. (22)

En Ayelo per tant es tornà a fer el llibre d'encapçalament en diners com abans de la guerra, en l'arxiu municipal d'Ayelo en queden dos d'aquestos llibres, un que començava per Sant Joan de 1819 i havia de durar quatre anys i l'altre per Sant Joan de 1832 de sis anys de duració. Pel que respecta a les regalies, el règim de Ferran VII mantingué dels senyorius el domini sobre la terra dels senyors i certa terminologia de vassall i vassallatge, però les altres jurisdiccions i drets de regalies quedaren definitivament extingides, pasant per tant en el cas d'Ayelo les regalies de forn i altres a ser lliures.

Per altra banda la sentència que per motius de la guerra havia quedar pendent, es donà a conéixer el 18 d'agost de 1817 i de forma manuscrita apareix al final de la relació impresa dels autes: 

"Vistos estos autos la Sala por Decreto de 18 de Agosto del corriente año 1817 declara que los vecinos y terratenientes de Ayelo deben satisfacer solo los derechos de partición al Marqués de Malferit en las tierras del primer establecimiento, comprendidas en la Carta-Puebla, que entonces era de secano, y despues se redujeron á regadío al fuero que entonces se señalo a las de secano; y por lo que hace a los demas se remite á la vista de mayor numero de SS. Ministros. Firmado y Rubricado" (23).

Encara que la sentència reconeixia en allò fonamental la demanda dels veïns, el moment polític farà que el marqués estiga en avantatge davant els veïns per a fer valer els seus criteris, així la impressió de la seua defensa legal en el plet s'edità en 1817, i no cal esmentar que acusà a aquestos de tot, i presentà amb extensió la solidesa dels seus títols.

El marqués D. Salvador Roca i Percusa morí als 81 anys en 1822 a València, amb ell es tancà una etapa molt cruenta en les relaciona entre els veïns d'Aielo i els futurs marquesos. Al nou marqués D. Pascual Mercader i Roca li tocaria fer la completa dissolució del senyoriu en els anys venidors.

El trienni liberal suposà un interludi curt en el qual apenes en tres anys s'intentà aplicar el decret d'abolició dels senyorius fet per les corts de Cadis, per tant s'establí que els senyors per a entrar en la clase de propietaris dins del dret comú, havien de presentar els seus títols en els jutjats de primera instància, en el cas d'Aielo en Ontinyent. La reacció absolutista de 1823 no deixà que les coses passaren de la redacció de la llei, ja que aquesta fou del 3 de maig de 1823.

Deu anys més d'opressió absolutista amb la legislació sobre els senyorius derogada, i així fins arribar la mort de Ferran VIl. El país sofrí convulsions polítiques de matís liberal durant els anys 1835-6. En Ayelo tots els sentiments anti-senyorials acumulats durant aquestos anys esclataren amb una radicalització; es deixà de pagar al marqués i altres manifestacions de protesta (24), el rector del poble D. Joan Bautista Bataller sofrí el confinament en Alacant tal i com ell ho conta:

"...pero la Divina providencia dispuso que por orden del Gobierno Superior Civil de Alicante me trasladasen en clase de confinado a aquella Capital en 3 de julio de 1836 por mis opiniones olíticas segun me persuadí, pues que ninguna declaración se me tomó, ni se me hizo cargo alguno" (25).

Per fi en juny de 1837 es promulgà una nova Constitució que recollia els decrets abolicionistes anteriors, donant-se dos mesos perquè els senyors presentaren els títols de propietat.

El marqués presenta en novembre de 1837 un recurs sobre la necessitat de presentar els títols i el pagament de les prestacions que li devien; segons ell tenia propietat particular independent del senyoriu d'Ayelo, en un heretatge fundat per D. Francesc de Malferit en 1667 que donava el dret sobre les següents propietats:

A la plaça del Palau: la casa-palau i el seu hort, l'almàssera i una casa enfront, i una altra casa acabada de construir.
Edificis en el poble: la casa de la fonda, la carnisseria al carrer del Carme, un açujat en dit carrer amb cups per a fer vi, una casa al carrer Sants la Pedra.
Altres edificis: un corral en el portal nou immediat al joc de la pilota i altre en la partida de les eres, un rajolar partida del dilluns.
Terres: hort en la partida del dilluns de 15 fanecades, 4 jornals de secà plantats de moreres i oliveres en la partida del Pla, una fanecada d'horta de moreres i oliveres en la partida del Pla, una fanecada d'horta plantada amb moreres junt al molí, 8 jornals de terra de vinya i 14 de garrofers i figueres de secà a la Criavella, i 26 jornals de terra cultivada i erma a la partida de la bassa del cervo.
L'heretatge de Cairent: alquería amb dues cases, 112 jornals de terra de secá i horta i una bassa per al reg (36)

Respecte a la casa on celebrava sessions l'ajuntament incloïa la presó a la plaça del Palau, el marqués la cedía a l'ajuntament amb la condició que no poguera edificar-se sense acord d'ambdues parts i que l'ajuntament s'encarregara que la plaça estiguera en bones condicions de salubritat.

Aquestes possessions són les que finalment es quedarà el marqués com a propietari, per altra banda la reclamació sobre la presentació dels títols no prosperà i amb un nou termini perquè els presentara, el marqués bé en cópia o en original presenta els següents:

Privilegi atorgat en 1445 sobre Ayelo.
Una acta d'establiment als vasalls moros en 1478.
La carta-pobla de 1611.
Una escriptura notarial de 1737.
Una escriptura d'arrendament dels drets dominicals de 1824 (27).

Davant d'aquestos títols el jutjat d'Ontinyent acceptà la reclamació del marqués sobre els pagaments i sentencià el 21 d'abril de 1849 que se li pagaren tal i com ho havien fet fins l'any 1835; l'apoderat del marqués va voler fer efectiva aquesta sentència, però l'ajuntament acudí a la sala de l'Audiència i aquesta revocà la sentència del jutjat fallant a favor de l'ajuntament el 18 d'octubre de 1850, declarant no cumplida correctament la presentació dels títols i per tant lliurava a l'ajuntament de qualsevol pagament al marqués; un nou recurs de súplica per part del marqués fracassà i la sentència fou definitiva el 20 de juliol de 1854 (28).

Quedava per resoldre l'assumpte de les muntanyes, aigües i deveses i fer finalment l'amollonament del terme, per tant de l'anterior plet es separà una segona peça.

Respecte a les aigües de reg que el marqués havia disfrutat sense subjecció de torns, ara se l'encloïa en les tandes com un més dels veïns, encara que se li compensava amb més dies de reg.

La mateixa cosa ocorregué amb la utilització de la llenya baixa, la tala de pins i les deveses.

Per últim, la propietat de les muntanyes del terme tingué una darrera complicació, ja que el marqués presentà una disposició reial que li donava la seua propietat:

"la nación había considerado en su dia los montes de Ayelo como de la hacienda publica, como finca del estado. Acudió a la Reina y expidió por su secretario de estado y del despacho de la gobernación la real orden que garantizaba al marqués su titulo legitimo sobre los montes" (29).

Açó podía allargar un plet ja de per si llarg, el marqués proposa a l'ajuntament que per evitar nous costs, en un procés que no sabien com acabaría, dividir les muntanyes del terme entre ambdues parts, tot tenint-se en compte la seua reclamació sobre que la senda del Pla que atravessava llurs propietats i anava a desembocar en el camí de la lloma es rectificara.

L'ajuntament prèvia autorització governativa, convocà els veins a una reunió per tal de deliberar sobre quina decisió prendre. La reunió tingué lloc a la plaça de la Constitució que era la del Palau, i a la crida del pregoner Salvador Egea es reuniren els veïns a les nou del matí del dia 31 de maig de 1857, eren tan sols 124 veïns, encara que a la una de la vesprada eren 47 veíns més; açó dóna idea del poc interés despertat per l'assumpte ja que el poble en aquest moment comptava al voltant de 600 veïns.

Acceptada la proposta del marqués no quedava res més que fer l'amollonament definitiu del terme i que per sentència es tancara el plet. Així el jutjat d'Ontinyent després de la renúncia del marqués i successors al senyoriu, declara el 3 de febrer de 1858 que:

"...y a virtud de la renuncia de dicho Marqués, se declara el pueblo de Ayelo de Malferit y su termino restituidos a la clase de libres al igual que los demás llamados de realengo, y a sus vecinos y terratenientes exentos para siempre del pago de prestaciones, censos, luismos, rentas, etc..." (30)
Possiblement Ayelo fóra un dels última pobles d'Espanya en lliurar-se del senyoriu, un anacronisme degut al llarg procés de desmuntange d'un senyoriu sòlidament assentat durant segles, a les vicissituds polítiques i a la personalitat dels marquesos.

Els veïns passaven per l'article 10 de la llei de 26 d'agost de 1837 de ser antics enfiteutes o tenir tan sols el domini útil de la terra, a ser propietaris d'eixa terra; i com ja deia la sentència uns serien terratinents i formarien la nova burgesia rural, altres es conformarien amb poqueta terra i els restants seguirien treballant de jornalers.


 CONCLUSIONS

El nom que denota possessió d'Ayelo de Malferit hui apenes té connotacions, però podem imaginar el que en aquell temps suposa, com a testimoni encara es por veure l'escut d'armes de la casa Malferit que hi ha damunt de la porta de l'església, tot picat en algun avalot popular.

Quines repercussions tingué aquest llargíssim plet, A. J. Cavanilles ja senyalà que els veïns hagueren de comprar terres en altres termes del voltant, efecte hui observable encara i que mostra que la inversió no queda en el poble. És un fet incontrovertible que Ayelo comparat amb els pobles del voltant no ha tingut gairebé indústries. En el famós diccionari de P. Madoz de 1845 es parla d'Ayelo com un poble de 2709 habitants amb una economía agrícola fonamentalment, alguns telers de llençs de tipus familiar i aprofitament dels desperdicis de la seda per a fer cintes; aquestes manufactures no quallaren en indústries per falta d'inversió, a més una gran part de la má d'obra hagué de treballar en l'arrieria, i en indústries dels pobles del voltant.

Possiblement el cas d'Ayelo siga una excepció i presentar-lo com a prototipus de relacions entre senyors i vassalls durant l'antic règim és exagerar, ja que dins del camp valencià es donà un tipus de relacions molt variable, com passà en l'Horta que era completament diferent a allò que passà en Ayelo pel que respecta a aquestes relacions. Siga com siga el cas d'Ayelo és un exemple de condicionament econòmic d'un poble al llarg del segle XIX per l'antic règim senyorial.


Fernando Goberna. Publicat a la revista Alba nº2-3. Anys 1986-1988. 

NOTES:
(17) Arxiu Históric Municipal de València, documents capitulars, D-216 (1813), fols. 475-476.
(18) MOXO, SALVADOR: "La disolución del régimen señoríal en España". Madrid., Consejo Superior de Investigaciones Científicas 1965., Documento n° 3.
(19) Vid. nota 18.
(20) Vid. nota 17., fols. 475-476. L'esmentat Aparici deu tractar-se de Romuald Aparici guerriller que segons l'historiador J. Perales actuava per la Vall d'Albaida. PERALES, JUAN B.: "Historia de Valencia". Valencia. Terraza, Aliena y Cia. Ed. 1880. TomoIII., pp., 1019.
(21) Vid. nota 17., fols. 480r-481v.
(22) Vid. nota 18, Op. cit., Documento n° 6.
(23) Vid. nota 2.. Op. cit., pp. 58.
(24) Arxiu Municipal d'Ayelo., lligall 690/20. "Testimonio del pleito entre el Ayuntamiento de Ayelo y el Sr. Marqués de Malferit primera pieza de los Autos en los que se declara el Marqués ser dueño absoluto y exclusivo, por títulos legítimos y legales independientes del de el señorío de Ayelo de las fincas urbanas y rústicas contenidas en dichos Autos. Principiaron en Noviembre de 1837 y terminaron el 27 de Octubre de 1857".
(25) Arxiu Parroquial d'Ayelo de Malferit., Índex Joan Bautista Bataller.
(26) Vid. nota 24.
(27) Vid. nota 24., "Testimonio del pleito con el Sr. Marqués de Malferit sobre que se le declare con derecho a continuar cobrando las prestaciones de cuyo pleito se separó dicho señor y así terminó. Principió en Noviembre de 1837 y concluyó en Marzo de 1858".
(28) Vid. nota 27.
(29) Vid. nota 24., "Testimonio del pleito con el señor Marqués de Malferit y el Ayuntamiento de Ayelo solicitando este su incorporación a la Corona, 2ª pieza de los Autos referente a los montes, cuya cesión de la mitad de ellos hace el señor Marqués a favor del Común de Vecinos. 1857.

domingo, 3 de julio de 2011

Les campanes d'Aielo de Malferit. (1ª part)





Al programa de festes d’Aielo de Malferit de l’any 1989, Mariló Sanz i Mª Jesús Juan publicaren l’article “Las campanas de Aielo de Malferit”. Hui, quan ja han passat 22 anys des de la publicació i després que les autores han traduït, revisat i actualitzat amb noves dades aquell treball a traves del qual no només varem poder conèixer el conjunt de campanes que posseeix Aielo, sinó també saber el procés de fabricació i descobrir el seu peculiar llenguatge ja desaparegut, comença, dins d’este blog d’història, el primer capítol d’una sèrie de diferents apartats en els quals es donarà a conèixer una part de  l’important patrimoni que Aielo conserva.


Les campanes d'Aielo de Malferit


Tenen la seua història, tenen la seua importància, són les campanes, les nostres campanes.

Acollides en un campanar del segle XVIII, proveït de torre amb coberta de teulada àrab en forma de piràmide corbada, hi ha setanta graons fins arribar a elles, 27 dels quals es fan entre estretes parets i pujant escala de caragol. És un camí sobri, camí només il•luminat per unes sageteres estretes i allargades.




Salvador Juan Vila, el Campaner. Foto: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz.

Salvador Juan Vila* conegut a Aielo com Salvador de Bollo, Bollet, El Regaor de l’horta Vella i sobre tot com El Campaner, pertanyia a una família de tradició campanera. L’ascendent més allunyat que ell recordava ja exercint l’ofici de campaner, fou el seu oncle Miquel, (oncle de son pare, germà de l’avi). Anecdòticament contà que la primera vegada, sent xiquet, que va intentar pujar al campanar fou amb l’oncle, però en arribar a l’escala de caragol li entrà por i va escampar a córrer. Al dia següent es va decidir i pujà; fins i tot tocà ell mateix la campana xicoteta. A partir d’eixe moment i fins la mecanització de les campanes, hi pujaria tots els dies. Primer com ajudant de son pare, junt al seu germà i de vegades la mare; i més endavant rebent ajuda de molta xicalla que voltejaven amb ell les campanes: Juanito Sacristà, Juanito El fill del Sigle, Vicent Calavera, Rafael l’Acolic...entre altres.


L’estreta escala de caragol d’accés a la torre del campanar vista des de dalt.


A més pujaven altre xiquets amb ulls plens de curiositat, estos havien d’ocupar un lloc molt reduït davall la campana menuda. En posar-se en marxa totes les campanes juntes, resultava molt perillós no ocupar el limitat i concret espai que cada persona tenia adjudicat en el campanar. D’esta manera els 3 o 4 campaners que hi s’hi concentraven no havien de moure’s del lloc exacte on estaven situats, amb el perill de rebre un colp de campana quan donaven voltes.


A les parets de l'escala es poden veure alguns forats on antigament s’hi col·locaven els ciris que es necessitaven per il·luminar el camí. 

Hi ha un document arxivat a l’ajuntament d’Aielo datat en 1922, d’ingressos i despeses de l’església, en el qual estan els honoraris dels campaners que en aquells temps era de 2 pessetes al mes. Eixa és la quantitat que cobraria el pare de  Salvador Juan. Este recordava  haver cobrat d’un enterro de primera de  100 a 150 pessetes i d’un enterro de segona 60 pessetes, inclòs enterrament i missa. Es cobrava mensualment i depenent del treball realitzat.

Després de la guerra, dos vegades es trencà el batall, el qual anava unit a la campana per mig de trossos de  pell de bou, prèviament posats a remull i cordes de primera, segona i tercera. Els encarregats d’acudir a restaurar les cordes o el cuir en cas de deteriorament eren el campaner principal i el sagristà de l’església de sant Carles d’Ontinyent de vegades també hi acudia el campaner de la Vila.


Una de les sageteres que donen llum natural a la pujada a la torre.


La primera vegada que es trencà va ser un vespre de Nadal. Salvador i son pare pujaren a tocar, es partí el batall per la meitat i va caure davant la casa de L’Ouera, on hi havia xiquets jugant i sortosament no els va passar res. Inevitablement anys després de ser reparat tornà a caure.

Antigament els campaners s’il·luminaven posant ciris en els forats de la paret  fins que Salvador va aconseguir que els retors d’Aielo, coneguts com els retors de Gata, instal·laren llum al campanar i a meitat de l’escala.

Mª Jesús Juan i Mariló Sanz. Fotos: Noelia Vidal i Rafa Morant. Publicat al Llibre de Festes de 1989.

*Salvador Juan Vila va nàixer l’any 1914 i va morir l’any 1999, deu anys després de fer este article. Il·lusionat en cada moment de l’entrevista per explicar amb detall cada aspecte sobre l’ofici de campaner, va pujar i baixar, aquell any de 1989 amb 75 anys, per l’estreta escaleta amb el mateix ànim com de jove ho havia fet tantes vegades. Traure a la llum este article és un homenatge que li fem a Salvador i a tots aquells com Juan Juan Martí que feren de campaners després d’ell.