Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

domingo, 29 de agosto de 2010

Sobre el nombre de Ayelo

.


La Fuente del Ensanche cuando Aielo se llamaba Ayelo. Foto: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz.


SOBRE EL NOMBRE DE AYELO
por Fernando Goberna


Los argumentos que siempre he defendido respecto al nombre de Ayelo los vuelvo a exponer aquí. El cambio a Aielo siempre me ha parecido una injusticia, pues obedecía a motivos derivados del nacionalismo que iban directamente en contra de la historia de nuestro pueblo. Pensar que una personalidad de tanto peso en la cultura como el deán Ortiz estaba equivocado cuando escribía el nombre de su pueblo es de mucha presuntuosidad por parte de todos aquellos que han favorecido este cambio.

El topónimo Ayelo no es, evidentemente, una palabra que se encuentre en ningún vocabulario y menos en el valenciano o catalán, por lo tanto nunca debe estar sujeto a las normativas convencionales de ninguna lengua. El topónimo obedece a la historia y a los documentos que nos informan de la misma, y a mí me gustaría conocer esos documentos de los partidarios de escribir Aielo, y me quedaré sin conocerlos porque no los tienen.

Los filólogos deben aconsejar un cambio de nombre teniendo en cuenta los documentos y, en algunos casos, una determinada fonética del nombre acomodándola a una lengua en concreto, como es el caso de Ontinyent, donde hay una tradición en la fonética valenciana que lo respalda; pero en el caso de Ayelo no hay tal cosa, ya que existe diferencia fonética al leer Ayelo y Aielo, entonces ¿por qué se cambia?.

La razón es muy simple: porque en la normativa catalana creada por Pompeu Frabra se eliminan la y griega y esto que se refiere, como no puede ser de otra manera, a la lengua de uso, es decir a las palabras que se pueden encontrar en el vocabulario, nunca debería tener su efecto en los topónimos, pero aquí entra el nacionalismo.

El cambio de Ayelo por Aielo es consecuencia de los intereses del nacionalismo. La transición política, una vez concluida la dictadura franquista, predispone a estas actuaciones sobre los topónimos con el argumento de que la lengua ha estado prohibida y ahora toca volver a poner las cosas en su sitio. Pero los topónimos como el de Ayelo nunca han estado en otro sitio que en el que le corresponde por su historia, y aún así, por una decisión de la corporación municipal, se procede a solicitar el cambio oficial sin aportar ninguna prueba documental.

Esto ocurre en el ochenta y tantos y este hecho de oficializar el cambio en la forma de escribir el nombre se convierte en un tema tabú, yo mismo me he sentido en muchas ocasiones silenciado por tratar de explicar lo improcedente de este acuerdo. El único argumento que se aporta para solicitar dicho cambio es el de un acomodo a la lengua valenciana o catalana, y ya he dicho anteriormente que ni aún este hecho está justificado porque no existe ninguna variación fonética al pronunciar Ayelo o Aielo, tan sólo la decisión de Pompeu Fabra de eliminar la" y".

Aprovechando esta circunstancia, los nacionalistas, para llevar esta decisión también a los topónimos como Ayelo, atropellan su historia. El hecho de que no hubiera protestas en el pueblo es sencillo de entender, estamos hablando de la transición política y, además, hay que tener en cuenta las pocas referencias culturales de la mayoría de la población, y así, a los partidarios de que pase a ser Aielo no les es difícil presentar el hecho como consecuencia del cambio político, y así todo queda resuelto.

En un reciente escrito de Emili Casanova sobre la toponimia "Aielo" sus argumentos son que la decisión de cambiar la forma escrita de Ayelo a Aielo no obedece a ninguna intención política, que hay un consenso a propuesta de la UNESCO sobre la validez de que en los nombres de localidades se puedan aceptar los apelativos, que el cambio ha sido bien aceptado por la población de esta localidad, y que la decisión del cambio obedece tan sólo a la normativa catalana - valenciana, esta última por lo dictaminado en las Normas de Castellón.

Sobre la intencionalidad política no voy a insistir porque parece evidente, y de no ser así nadie se hubiera molestado en cambiar la forma escrita del nombre cuando toda la documentación de su historia, hasta el cambio, está con y. Yo he sufrido presiones al respecto, y, al escribir por ejemplo que el deán Ortiz nació en Ayelo de Malferit, he sido rectificado y se ha puesto en su lugar Aielo de Malferit, cuando a todas luces es algo incorrecto.

El argumento de que el cambio ha sido bien aceptado por la población yo creo, y así lo he dicho ya, que fue debido a las circunstancias especiales de la transición política después de la dictadura franquista, y a que además la población tiene, en general, poco contacto con la documentación histórica de su pueblo, y por último a que no es un cambio muy sustancial y que no afecta a la manera de pronunciar el nombre.

El argumento de la UNESCO esta muy bien, pero precisamente Aielo no es tal cosa ni ha tenido tradición popular a su favor.

El de la normativa de la lengua de uso catalana (Pompeu Fabra), valenciana (Normas de Castellón) es eso: una normativa convencional que no debe entrar, salvo que el topónimo así lo precise, en este campo de la toponimia, porque, sinó, ¿para que sirve la documentación de la historia del pueblo?.

Las consecuencias del cambio, a mi juicio, son las de ruptura en la historia del pueblo, porque, quiérase o no, los nacidos antes del decreto del cambio han nacido en Ayelo de Malferit, y los nacidos después lo han hecho en Aielo de Malferit. Este hecho trata de salvarse ignorando el acontecimiento en sí, cual es el de que hay una fecha concreta en la cual se pasa, por decreto, de Ayelo a Aielo. Y esta es parte de mi revindicación sobre este asunto, es decir que se reconozca publicamente que tal decreto ha existido.

Fernando Goberna


viernes, 27 de agosto de 2010

Un passeig pel barri del Fondo i voltants(I).

.



Vista del C/Fondo (abans C/Honda) des de l'església. Any 1986*.

CARRERS D'AIELO DE MALFERIT: UN PASSEIG PEL BARRI DEL FONDO I VOLTANTS (I part)


Comencem l’estudi dels carrers per este barri que és un entramat de carrers difícil de desglossar. I abans de parar-se en l’evolució històrica, que per no fer-ho tan extens deixarem per a la següent entrada d’esta secció, volem que feu un passeig amb nosaltres admirant els seus racons.

El barri de Fondo es la part més vella d’Aielo, d’origen morisc, aprofitaren el desnivell del terreny i la proximitat del riu per a edificar-lo. Les elevades pendents del terreny junt als corrals de les cases van formar un tancat defensiu o muralla, sent l’accés principal al poble, per l’arc o portal del Carme.

El recinte medieval conserva l’aspecte morisc, carrers irregulars, costeruts i sense cap, cases de reduïdes dimensions, poca altura i dues plantes, amb façanes emblanquinades i sense ornamentació.

El Fondo va créixer escampant-se cap al Raval, pel carrer vell o de Sant Antoni, hi s’hi trobava la porta de Sant Francesc que comunicava el poble amb el Raval, deixant el Castell en la part alta.

Després de l’expulsió dels moriscos en 1609, el poble va ser repoblat per cristians vells signant amb el senyor territorial la Carta Pobla de 1611. El poble va anar creixent al llarg del segle XVII i XVIII, s’obriren noves portes: Sant Roc i Sant Cristòfol. Al s. XVIII la gran obra de construcció va ser el temple parroquial, prop de l’antiga església.


Esta casa del carrer Fondo, va ser enderrocada per a comunicar el barri amb el carrer Bocairent. Any 1986*.


El carrer principal del Fondo es el c/ Verge del Carme, on es trobava l’església vella, l’ ermita de Sant Miquel: els principis d’esta parròquia caldria situar-los després de la conquesta de Jaume I, l’Alqueria morisca d’Aielo pertanyia a la parròquia de l’Olleria. El Patriarca San Juan de Ribera en 1534 la va constituir en parròquia independent amb la titularitat de S. Pere Apòstol. Va ser Parròquia fins l’any 1744 que es traslladà al nou temple, quedant l’antiga església com a ermita de sant Miquel. Va mantenir el culte fins fa uns anys que va passar a propietat de la casa on es trobava.

El recinte murallat amb els quatre portals Sant Roc, Carme, Sant Cristòfol, i Sant Francesc arribà fins al segle XVIII. A partir de la segona meitat del s. XVIII hi ha un pla urbanístic típic de l’època de Carles III, on es comença a obrir nous carrers i desaparegueren els portalets, quedant tant sols el més antic el portal del Carme o portal de l’aigua, com a porta d’accés a l’Horta Vella. El portal del Carme està format per un arc de mig punt obert i orientat a intramurs de la població mitjançant un balcó amb barana de fusta. Dins l’estança hi ha un xicotet altar amb quadres de la Mare de Deu del Carme i algunes relíquies. De gran devoció al Fondo i a tot el poble, tots els anys al barri es celebra la festa del Carme amb la tradicional processó, sopar i resos a la Verge.

Al portal s’ha afegit fa uns anys els taulellets de la Verge del Roser que estaven a l’antic Hospital Beneficència, creat en 1840. Més de quaranta anys després, l’any 1888, en fer-se càrrec de l’Hospital el grup de religioses de l’Institut de Germanes Terciàries de sant Francesc d’Asis de València, l’edifici es quedà menut per albergar monges i malalts per la qual cosa es va decidir buscar un nou emplaçament als afores del poble. L’edifici es traslladà al camí les Forques, actualment l’Eixample, en 1913. A l’edifici del Fondo abandonat s’instal·laria la Guardia Civil que viuria allí fins l’any 1925, any que estrenaria edifici nou. Actualment el solar de l’Hospital esta ocupat per un xicotet jardí públic.

Una vegada creuada esta porta d’accés medieval es pot contemplar el bonic paisatge del riu Clariano i les hortes, el recinte murallat d’Aielo i el Llavador edificat a primeries del s. XIX aprofitant el pas de la sèquia prop del poble. Actualment està rehabilitat, encara que ja no compleix la funció per a la que va ser dissenyat.


C/ Travessia Verge del Carme. Any 1986*.


En complir el Pont de l’Arcà 200 anys, l’any 2006, l’Ajuntament va manar fer un pannell ceràmic, on queda constància de totes les hortes del terme d’Aielo i edificis més emblemàtics. Des d’ací gaudim d’una vista detallada de l’Horta Vella i d’uns dels racons més típics d’Aielo: com són la Central Hidroelèctrica Ayelense i el pont d’Allà Baix.

La Central Hidroelèctrica Ayelense, fou inaugurada l’any 1895. Va ser la primera fàbrica de llum de la Vall d’Albaida, que subministrava el corrent elèctric a Ontinyent, Bocairent i l’Olleria. Va funcionar fins els anys 30 del segle XX. La Fàbrica de llum, va ser desmantellada l’any 1959, la seua maquinaria la pujaren per la costera de la font d’Allà Baix i el carrer del Carme. A hores d’ara l’edifici està restaurat esperant siga destinat a algun ús.

El Pont d’Allà Baix, d’origen medieval ja apareix documentat al s. XVI. Té grossos pilars hexagonals, 5 arcs de mig punt que creuen el riu. La barana és posterior a esta data i va ser construïda a començament del s. XX, abans solament existien els pilars per a creuar el riu i sobre ells es col·locaven posts de fusta per poder passar.
I amb tot... gaudiu del passeig.

Mª Jesús Juan i Mariló Sanz

*Les fotos perteneixen a l'Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca Degà Ortiz i la procedència és de l'Ajuntament. Catàleg de patrimoni. 1986.


El Gesmil

.



Gesmiler en flor.



Hui convertim el gesmil en protagonista. Li tornem l’escalafó i la importància que temps enrere ha tingut en els jardins, patis o cases d’Aielo des de la primavera fins la tardor. I si en volem més per a la temporada següent, és en esta última estació quan s’ha de fer el sobocó i plantar branquetes per deixar-les arrelar. Per sant Josep és moment de podar i en estiu de gaudir de la floració i perfum.

Sovint hem escoltat l’expressió, “tan blanca com el gesmil” que comporta accepcions positives, se li diu a una xica guapa i de faccions fines. També s’usa per a dir que la roba ha quedat molt neta i blanca.

La coneguda història de la “delicà” de Gandia també ens fa pensar que el gesmiler dóna una flor lleugera, suau, bonica...delicada, com la jove a la que li va caure damunt i per eixe motiu es va fer famosa, i és que en realitat li caigué al cap una flor de pedra.

Quan érem menudetes gesmilers se’n veien emparrats per tot arreu. Nosaltres en teníem a casa i també n’hi havia a casa de les iaes... i a casa de les veïnes i a casa dels familiars.

Que bonic¡ quin olor que desprenien! De fet moltes varietats d’esta planta tenen un oli especial molt utilitzat per fer fragàncies.

Hi havia testos i testos plens i florits amb el verd i blanc contrastant i rivalitzant per ocupar el seu espai en tota la planta. Les mares i iaies tenien cura de la planta, regant-la i mimant-la.




La planta tenia la seua funció, ens contaven aleshores.

Si, quina?- preguntàvem incrèdules nosaltres -.

I elles, mares, iaies o ties ens contestaven convençudes que la planta del gesmil als patis espantava les molestes mosques. I ens ho deien convençudes perquè era cert.

I a més collien les floretes de matinada amb la flor tancada. Tenia la seua explicació. La flor al llarg del dia anava obrint-se i anava desprenent eixa suau flaire que encisava qualsevol.

Unes vegades les posaven en un plateret damunt la taula o en gerros en algun aparador o tauleta raconera per ambientar la casa. Altres vegades li passaven un fil o enganxaven en agulla passadora per col·locar-ho al vestit.

I les ties, mares i iaes ho feien perquè les seues mares ties i aies ho havien fet abans.

Ho recordem perfectament i alhora ens ve al cap la fragància: el ramellet enganxat a la roba era típic, igual en roba de faena com en roba de mudar, la dels diumenges, la de passejar i festejar. El gesmil mai faltava.

La gent piadosa col·locava de vegades cistelletes plenes de gesmil al Sagrari o davant d’alguna imatge religiosa a la qual li professava devoció.

També les dansaores se’n posaven, elles sempre al topo del monyo. Era un complement més i indispensable de la vestimenta per a ballar les danses que enriquia els vistosos mantons de Manila i faldes amb teles damascaes.

I és que el costum d’enganxar-se un ramellet de gesmil a la roba o al cap ve d’antic.

A més les xiques joves utilitzaven la flor per fer un senyal a algun enamorat. El codi secret que amagaria seria diferent segons qui. Eixe llenguatge personal tendria la seua importància en aquells temps quan simplement poder parlar un xic amb una xica estava tan complicat. És difícil d’entendre per a les mentalitats actuals, però així era. Eren altres temps, tan diferents! ..Tal volta mirant esta foto es comprenga millor. Pareu l’atenció un moment.




Són els inicis del segle XX, l’invent de la fotografia encara era recent i tenia la imperfecció de no avisar quan es disparava per fer la foto. Està imatge està feta un dia d’estiu. Pocs dels personatges miren a la càmera, tots estan en posició i a punt. Potser la instantània s’ha anticipant. Aleshores no era com ara i la foto que es feia era la vàlida, la que anava a quedar-se per a la posteritat. O tal volta el grup d’amics juguen a fer una foto informal, sense barrets ben col·locats, amb brosses per terra i cadascú mirant a una lloc indeterminat.

Es veuen els hòmens amb els millors pantalons i jaquetes, amb corbata o pajarita i jupetí, fins i tot alguns amb barret.



Les dones també van amb els millors vestits, repentinades i curiosament totes porten el ramellet de gesmil al cap.

El que dèiem unes línies amunt, eixe costum que nosaltres observàvem encuriosides a les nostres iaies i mares i que també arribarem a imitar nosaltres, no s’ho havien inventat elles. Ho demostra esta antiga imatge. El que està clar és que mai hagueren imaginat els retratats que tornarien a ser protagonistes cent anys després pel costum de portar gesmil damunt.

Mariló Sanz i Mª Jesús Juan. Un dia qualsevol d’estiu baix d’un gesmiler.

Article publicat al Llibre de les Festes del Carrer S. Llorenç de 2010.

miércoles, 25 de agosto de 2010

Sobre l'autoria del Sant Llorenç, un plafó ceràmic d'Aielo de Malferit





Imatge del Sant enmarcat en la seua fornícula tal i com es veu a la façana del nº 61 del Carrer S. Llorenç d'Aielo de Malferit. Si es fixem en l'angle inferior dret del plafó, observarem dos taulell intercanviats. El fallo d'un obrer despistat perdurant a través dels segles


Si parlem de ceràmica devocional, podem dir que el nostre poble, Aielo de Malferit, és afortunat per ser un dels que més obres té de tota la Vall d’Albaida. Un passejant curiós dels nostres carrers que alce la vista podrà admirar més de 20 plafons ceràmics repartits per la part vella del poble; alguns estan datats del s. XVIII i molts són del s. XIX. Una herència dels nostres avantpassats que ens parla de la devoció d’una gent senzilla en uns temps molt diferents als que hui vivim.

D’entre tots destaca per la seua bellesa i qualitat artística el Sant Llorenç que des de fa quasi dos segles es troba al carrer del mateix nom a la altura del nº 61. Es tracta d’un plafó de la primera meitat del s. XIX que representa al sant amb la iconografia coneguda ( la palma de màrtir a la mà dreta, les graelles sobre les quals el van martiritzar i damunt del cap una corona de llorer, símbol de santedat i del seu nom). De gran qualitat pictòrica, amb un tractament detallista de la vestimenta i un profund coneixement de l’anatomia, mostra clarament l’autoria d’un especialista.

Una mirada atenta a este plafó ens descobreix també una peculiaritat d’ell que, com explicaré després, tindrà una importància decisiva en la correcta atribució de la seua autoria. Parle de la col·locació incorrecta de dos taulells de l’angle inferior dret del quadre.

Muntatge fotogràfic amb les dos peçes ben col·locades

Josep Sanchis i Cambra

El plafó està signat per un dels pintors ceràmics més afamats de l’època: Joseph Sanchis i Cambra (1772-1845?), vinculat a les “Reales Fábricas de Azulejos” de València i amb treballs documentats entre 1804 i 1845.

Sanchis fou un gran innovador, tant en el camp tècnic, amb l’ús que fa de l’esponja per a fugir de la càrrega del pinzell, com en l’estil de les seues pintures, amb perfilats parcials que afavoreixen la comprensió del dibuix. Una de les seues obres més afamades va ser el paviment del saló de la casa del carrer de Santa Teresa nº 9 en València, on destaquen uns fruiters pintats amb un realisme semblant al de la pintura de cavallet i que en la seua època sorprengué i fou elogiat per tota la crítica valenciana. Per tot açò els seus contemporanis el reconegueren com al “Rafael dels taulells” i va crear escola, amb destacats deixebles com Ramón Peris, Pasqual Roselló o Rafael González Valls, que es formà en la “Fàbrica de Azulejos” de Miguel Royo, al carrer Russafa de València, de la qual va ser director durant al menys 16 anys.

Un Sant Llorenç atribuït a Juan Bru i Plancha

El passat any 2009, amb motiu de la preparació del meu llibre “Un patrimoni a descobrir: ceràmica devocional, taulells ornamentals i paviment hidràulic d’Aielo de Malferit”, em vaig dedicar a fotografiar els plafons devocionals del poble, tan els que podem gaudir al carrer com els que s’amaguen a l’interior de les cases (tasca, esta última, amb l’ajuda de Mª Jesús Juan, bibliotecària, arxivera i minuciosa coneixedora de les cases antigues del poble). També vaig contar amb la impagable col·laboració de Fernando Sendra Bañuls que em va ajudar en els treballs de documentació i és l’autor del pròleg del llibre.

Fernando és un gran coneixedor de la nostra ceràmica i a l’aixopluc de la seua saviesa vaig acudir en moltes ocasions. En una d’elles, contemplant les fotos del Sant Llorenç, em parlà de la singularitat artística d’este plafó que destacava per damunt de la resta i que, encara que no tenia signatura (això creiem llavors), estava atribuït a Juan Bru y Plancha segons la catalogació feta per Inocencio Pérez Guillén (considerat la màxima autoritat en ceràmica valenciana i autor d’obres de referència en tots els estudis del tema). Juan Bru, nascut en 1773, era coetani de Sanchis i tenia una bona formació acadèmica (fou alumne de la Real Acadèmia de Bellas Artes de San Carlos) que es manifestava en les característiques tècniques i la qualitat de les seues pintures; junt a Joseph Sanchis són considerats els millors pintors ceràmics de la primera meitat del s. XIX.

Respecte a la signatura dels plafons devocionals, he de dir que, normalment, no es signaven, ja que eren fets en tallers per artesans anònims sense cap protagonisme. Tan sols, i això en contades ocasions, si es tractava de l’obra d’un mestre reconegut i este ho considerava oportú, portava la signatura del autor.

Tornant a fotografiar el Sant Llorenç. Un descobriment inesperat

Recorde que després de parlar amb Fernando i mentre tornava en el cotxe a casa, vaig pensar que tal volta el mestre Bru, el qual suposava autor del Sant Llorenç, havia signat en algun racó inadvertit este plafó del que, sens dubte, devia haver-se sentit orgullós. I és així com al dia següent, càmera en mà, em vaig plantar davant de la imatge del sant amb la intenció de fotografiar-lo novament, però utilitzant esta vegada un trípode i el zoom de la càmera.

He de confessar-vos que em vaig emocionar quan en tornar a casa i visualitzar les fotos ampliades, vaig esbrinar, entre l’ocre de la terra d’un dels taulells trastocats, el que pareixia una signatura diminutament perfilada. Havia descobert un detall inadvertit per tots: el Sant Llorenç d’Aielo de Malferit estava signat i ara podíem saber l’autor amb certesa.

Però la meua sorpresa va ser majúscula quan vaig comprovar estranyada com el nom, inadvertit durant 180 anys, no era el del mestre Bru, al qual tots atribuïen el Sant Llorenç, sinó el de Joseph Sanchis, amb el que pareix una H com a inicial del nom, però que si es fixem bé comprovarem que és la fusió d’una J amb una H, la primera i l’última lletra del seu nom JOSEPH.

Ampliació d'un dels taulells on s'aprecia la signatura de Joseph Sanchis

Dies després del descobriment, amb una ampliació de la foto del sant, vaig fer la composició correcta del plafó, retallant els taulells mal col·locats i pegant-los on tocava. I va ser llavors quan em vaig adonar que si s’hagueren disposat els taulells correctament, la signatura no haguera pogut ser captada per la càmera perquè la part inferior de la fornícula l’hauria ocultat.

La distracció d’aquell obrer que va trastocar dos taulells i que tal volta s’adonà massa tard de la seua errada i ho va deixar així, confiant en que qui tinguera que pagar-li no s'adonaria del fallo, eixa equivocació ha permès, molts anys després, complir el desig de l’autor en signar la seua obra: passar a la posteritat com el vertader creador d’aquella imatge.

Per tant, el Sant Llorenç que dóna nom al nostre carrer i que durant 180 anys ha meravellat als devots de tot el poble, podem afirmar que està fet pel mestre Joseph Sanchis, un artista reconegut en el seu temps i també en l’actualitat, encara que d’ell poc se sap. Durant molts anys s’ha considerat a la ceràmica, i més en concret els plafons devocionals, com a un “arte menor” i falten estudis en profunditat sobre molts autors, Joseph Sanchis entre ells.

Noelia Vidal Belda*. Article publicat en el llibre de les Festes del Carrer S.Llorenç de l'any 2010.

* Noelia Vidal és diplomada en Ceràmica. Té un taller en el poble i l’any 2009 va publicar el llibre “Un patrimoni a descobrir: Ceràmica devocional, taulells ornamentals i paviment hidràulic d’Aielo de Malferit”. Editat en 2009 per l'Ajuntament d'Aielo de Malferit en la col·lecció Biblioteca Degà Ortiz i Sanz.

lunes, 23 de agosto de 2010

Carrers d'Aielo de Malferit, una nova secció del blog.

.



Vista d'Aielo de Malferit des del seu campanar (any 1986). Al fons es retalla la Serra Grossa.(Foto: Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca Degà Ortiz. Ajuntament d'A.M.)



CARRERS D'AIELO DE MALFERIT


Analitzar els noms dels carrers suposa assabentar-se d’una part de la història que estos noms reflecteixen.

Trobem noms de personatges cèlebres d’Aielo.
Trobem nom de sants o als que se’ls professa devoció.
Trobem continus canvis de noms al llarg dels anys segons la identitat política del moment.
Qui eren? Què els va passar? Per què canviaren els noms als carrers?

Este estudi es basa en Actes dels plens d’Ajuntament celebrats a l’Ajuntament d’Aielo de Malferit des de 1885 fins 1990. Falten actes dels anys 1889, 1894, 1898, 1900 1907 i 1915 a 1919 1925-1926, anys en els quals tal volta va haver algun canvi que no hem pogut constatar. L’estudi d’arxiu es va fer l’any 1990 i el treball complet es publicà al llibre de festes d’eixe mateix any. L’article portava per títol “Nuestras calles: 1885-1990”.

Han passat molts anys des d’aquell estudi exhaustiu i calia ja una revisió.
I esta nova versió la intentarem ampliar en la mesura que siga possible, amb altres documents orals o escrits que en la primera edició no contemplàrem.

Este blog d’història d’Aielo de Malferit i esta nova secció és un lloc perfecte per presentar a poc a poc el treball actualitzat. Exposarem gradualment, començant pels primers carrers i places, l’anàlisi objectiu de cadascun mirant els diferents noms que han tingut des de l’inici. I ho farem de la manera més objectiva que es pot emprar, transcrivint literalment de les actes les cites on explica els seus orígens, els canvis patits i els motius pels quals es feren. Així podrem saber el perquè del nom que porten actualment i les altres maneres com van ser anomenats en el passat.

Esperem ens seguiu en esta sèrie onomàstica que comença hui per descobrir els carrers o les places que configuren Aielo i així seguint l’evolució de noms, fruit de la investigació arxivística, sabrem un poc més de l’evolució històrica que ens ha envoltat als aieloners des de temps passats.


Mª Jesús Juan i Mariló Sanz

viernes, 20 de agosto de 2010

Fototeca d'Aielo de Malferit

.


El blog d’Història d’Aielo de Malferit està d’enhorabona. Són molts els visitants que lligen els articles que anem penjant, alguns dels quals, com ja es va dir als inicis, han estat rescatats de llibres antics i altres són nous, escrits exclusivament per a este compendi d’història que pretén la divulgació de les nostres coses, les coses de l’Aielo d’abans.

I estem d’enhorabona perquè el blog avança i va fent-se gran. Tot és possible gràcies a la col·laboració imprescindible de molts: la gent gran que recorda el passat, o no tan gran que recorda el que li han contat, la gent que s’encarreguem de recopilar totes estes mirades a la història i per últim el més important, la gent com tots vosaltres que ens en llegiu el que mostrem i que sou la raó per seguir.

Volem continuar creixent i per això hui encetem una secció nova, la secció dedicada exclusivament a les fotos d’Aielo, les fotos que ens mostren com érem abans, què fèiem, on estàvem... fotos del passat i de la nostra historia. Cada article generalment ve il·lustrat per fotos, però a banda, en este apartat s’hi concentraran amb breus comentaris explicatius.

Esta secció fotogràfica compta amb arxius importants com és el de Juan José Tudela o Rafael Belda "Pitxi", però necessita més. Des de la Biblioteca Degà Ortiz i Sanz s’està fent la tasca de recopilació d’estes fotos antigues assegurant d’esta manera, que mai es perdran. Des d’ací aprofitem este moment per fer una crida general a tots els aieloners i aieloneres que en tenen en casa, volem traure a la llum eixes fotos vostres rescatades dels baguls heretats... eixes fotos de quan éreu menudets... eixes que mostren oficis desapareguts. Deixeu-les i contribuireu a augmentar l’arxiu, a potenciar esta secció i a mostrar-nos a tots un poc de nosaltres mateixos

Fototeca. Un 25 d'octubre de 1925

.




Ayelo de Malferit, 25-10-1925. Cerimònia de benedicció i col·locació de la primera pedra de les Escoles Velles pel Cardenal Benlloch. Al seu costat Mª Ángeles Belda, madrina de l'acte, i Bautista Aparici, padrí i donant del terreny. Darrere les autoritats civils, militars i eclesiàstiques que assistiren a l'acte. A la part esquerra de la foto, José Ramón Martínez "Maquinero", obrer al càrrec de la part tècnica.(*)






Discurs de Manuel Simó, empresari i polític d'Ontinyent, en l'acte de benedicció de la Casa Quartell de la G.C. (25-10-1925). Segons la premsa (Diario de Valencia 27-10-1925), " un bellísimo y ardoroso discurso, de matiz eminentemente doctrinal" en el que va mencionar a l'Exèrcit i la Guardia Civil "cuyas virtudes ensalzó con elocuencia arrebatadora, sentida y soberana".(*)






El Cardenal Benlloch dirigint unes paraules a la gent del poble i les autoritats presents després de beneir l'edifici. L'esdeveniment, un diumenge assolellat de la tardor, va crear una gran expectació en el poble i foren molts els qui anaren a presenciar-ho. 85 anys després l'edifici no existeix, i al seu lloc s'alça l'Auditori Municipal.(*)


Calabuig


(*) Les fotografies perteneixen a l'arxiu fotogràfic de la Biblioteca Degà Ortiz i Sanz d'Aielo de Malferit i van ser aportades per Juan José Tudela.

......oooOooo......

La primera pedra de les Escoles Velles i la inauguració de la Casa Quartell de la Guardia Civil

.


Portada del diari ABC del 5 de novembre de 1925. (Procedència: Juan José Tudela)


El 25 d’Octubre de 1925 va ser un dia important en la història d’Aielo: es posà la primera pedra del grup escolar conegut com les escoles velles i es va inaugurar l’edifici de la Guardia Civil.

El projecte de l’edifici escolar va ser realitzat per Vicente Valls i Gadea. Els terrenys van ser donats per D. Bautista Aparici, fill d’Aielo, que a més a més va pagar el material de construcció i va donar 10.000 pts per a altres despeses. Com a reconeixement a les escoles li posaren el seu nom.

L’acte va ser un esdeveniment social, multitudinari i popular, ple de personalitats: el Governador Civil, el cardenal Benlloch, el marques de Sotelo, els marquesos de Malferit...

La gent d’Aielo va eixir al carrer a gaudir de tots el actes: inauguració de la casa destinada a la guàrdia civil, benedicció de la primera pedra de les escoles i descoberta de la placa del nom al carrer Primo de Rivera. Desprès de les misses i benediccions corresponents, parlaments i discursos exposats, totes les personalitats es traslladaren al palau dels Marquesos de Malferit per a gaudir d’un banquet.

Va ser un dia assenyalat del qual la premsa es va fer ressò. El diari ABC (dia 5-11-25), també el periòdic “Blanco y Negro” (17-11-25) i “El diario de Valencia” (dia 27-10-25), publicaren uns extensos articles, il·lustrats amb reportatge fotogràfic, explicant pas a pas tot el que esdevingué aquell recordat dia.

Mariló Sanz i Mª Jesús Juan

lunes, 16 de agosto de 2010

Vivències d'un segle. Maria la "Parpalloca"



.

VIVÈNCIES D'UN SEGLE




Maria Magdalena Martínez Alemany, la "Parpalloca"


Jo crec que entre tots els pobles,
és Aielo el més formós;
per haver nascut en ell,
em considere ditxós.
Miguel Ferrándiz


Faré un repàs de la vida de Maria Martínez Alemany, la de Gerardo, que és com popularment se la coneix, per ser la persona més major del carrer Sant Llorenç.

Maria, també coneguda amb el malnom de la Parpalloca, va nàixer sent Rei d’Espanya Alfonso XIII de Borbón i va ser testimoni de la I Guerra Mundial (1914-1918), la II República (1931-1936), la Guerra Civil (1936-1939), la II Guerra Mundial (1939-1945), l’etapa del Franquisme (1939-1975), l’etapa de la segona restauració dels Borbons, en la que Espanya va tornar a ser una monarquia encapçalada pel Rei Juan Carlos I (nét d'Alfonso XIII) i la posterior transició a la democràcia i que amb la Constitució ens va portar llibertat i progrés.

I que millor preguntar-li del passat a una persona que l’ha viscut i ens pot donar bona i detallada referència degut al bon estat de la seua ment.

Maria prompte celebrarà el 98 aniversari d’una vida plena de records i vivències. Una vida amb etapes d’incertesa, amb etapes d’esperança i amb etapes de felicitat, tot açò barrejat ha tingut cabuda en la seua llarga vida.

Maria va nàixer el 23 de Setembre de 1912 a les vint-i-una hores en el carrer dels Sants de la Pedra número 41. Com va ser inscrita al registre civil el dia 24 de Setembre, aquesta és la data quan Maria sempre ha celebrat l’aniversari, però a l’acta de naixement s’especifica que va nàixer el dia anterior.


Joaquín Calabuig, Magdalena, José Ramón, Mercedes Alemany, Marina
Calabuig i Maria. Pilar Sanz Martínez, Marina i Silvia Barber Calabuig.

Filla de José Ramón Martínez Calatayud, Maquinero, de 24 anys i d’ofici paperer i de Magdalena Alemany Belda, Parpalloca, de 22 anys i costurera de professió. Magdalena cosia els dots a totes les xiques del poble, Maria va aprendre de sa mare i de ben menuda sempre feia els traus i les presilles per als gafets.

Era néta per línia paterna de Joaquín Martínez Gironés i Secundina Calatayud Aparici i per línia materna José Alemany Ureña i Milagro Belda Calatayud.

Joaquina López i Magdalena Alemany Belda.

Com a dada curiosa apunte que José Alemany Ureña era molt beat i quan s’assabentava que alguna persona en el poble estava morint-se anava corrent a ajudar-la a bé morir, com si fos un sacerdot. També ressaltar les 17 xiquetes que va parir la seua dona Milagro Belda Calatayud, sobrevivint-ne pels anys solament quatre.

Li pregunte a Maria si de xicoteta va anar a l’escola i em diu que anava tots el dies. I em segueix contant que allí cada dia els donaven un full on feien les coses bàsiques que calia conèixer. A l’escola va aprendre a llegir i a escriure, cosa no massa freqüent entre els xiquets i xiquetes, ja que solien posar-se a treballar de ben menuts.

José Ramón treballava a la fàbrica de paper que hi havia a la zona de la Clariana d’Ontinyent, però barallava la necessitat de recórrer a la immigració per tal de fer uns dinerets més de pressa.

Milagro Belda Calatayud.

I no va tardar en presentar-se-li l’oportunitat d’anar a treballar a França, oportunitat que va aprofitar. Així que sense pensar-ho molt, junt a la seua dona i filla marxaren cap al país veí. Maria tindria aleshores uns 6 o 7 anys.

Allí van passar set anys de les seues vides. Son pare treballant al port carregant vagons del tren i algú que altre vaixell. I com que era molt valent, tots els dies feia el doble de tasca per a guanyar-se dos jornals i així poder tornar a Aielo el més aviat possible.

Sa mare com que era cosidora li van oferir cosir a casa i també per a les xiques d’una madame on anava tots els dies, la qual era molt fina i molt bona persona. Quan la madame va conèixer a Maria va quedar encisada en vore-la ballar i li va regalar una cistelleta plena d’ous.

Maria va anar a l’escola per conèixer un poc aquella desconeguda parla que cap dels tres sabia. Quan anaven a comprar la mare deia a Maria el que feia falta i esta li ho demanava a la botiguera.

Foren anys llargs i plens d’enyor per la família, per la terra i pel volgut Aielo.

Però com tot passa, al cap de set anys i amb prou estalvis, tornaren. Maria tindria uns 14 anys.

Maria va conèixer a Gerardo Sanz Soler sent quasi una xiqueta. Ell anava a festejar a casa d’ella i alguna que altra vegada ella no estava, però l’esperava impacient. I és que Maria sovint anava a la font a per aigua i s’entretenia amb les amigues. Gerardo sempre la justificava dient que era cosa normal, ja que era una xiqueta.

Maria es va casar als 19 anys amb Gerardo que tenia 27 i obrer de professió, el dia 25 de Maig de 1932. Va oficiar la cerimònia un dels sacerdots que per aquell temps hi havia al poble D. Heliodoro Clerigues Marí.

De lluna de mel se n’anaren a Madrid, allí es feren la fotografia de nuvis, conegueren la ciutat i visitaren a la tia Encarnación Alemany Belda que estava casada amb Juan Barber Martí "Marc", tenien tres fills. Vivien allí perquè el tio treballava de cuiner en un convent de frares.

Com que sabien de la professionalitat de Gerardo el van recomanar per a fer unes reparacions en el convent. Aquells retocs es van demorar durant sis mesos, temps que estigueren vivint allí en el convent i temps que aprofitaren per a tornar al poble amb la butxaca plena.

Quan es van casar van fixar la seua residència a casa dels pares d’ella al carrer 1º de Mayo número 17 (hui en dia, Sant Llorenç).

Al poc de temps Maria es va quedar embarassada i el 20 de Juny de 1933 a les quinze hores va tindre un xiquet que li posaren el nom de Gerardo, com el pare.


Maria i Gerardo, fotografia feta a ROCA, Tetuan 20, Madrid.

Uns anys després compraren la casa del carrer Primo de Rivera número 34, que en l’actualitat s’anomena carrer del Mig. Com que era filla única i sempre havia viscut amb els pares, aquestos van vendre la casa del 1º de Mayo i van anar a viure amb ells.

En Juliol de 1936 va començar la guerra civil, una part de l’exèrcit es va rebel·lar contra el govern de la II República i va quedar truncat l’intent de convertir Espanya en un país modern i democràtic. Probablement aquesta seria l’etapa més dolenta que podia viure un país. Foren quasi tres anys d’ angoixa i incertesa.

José Ramón Martínez i el seu nét Gerardo.

Maria tenia un xiquet de 3 anys i un altre que venia de camí quan els milicians es varen emportar al seu marit Gerardo i a son pare José Ramón. Poc després a son pare el deixarien anar. Seguint bancals i camins va tornar a casa i s’amagà en la caseta de camp durant tres mesos. Del seu marit Gerardo i dos més del poble no se sabia res de res, no se sabia si estarien vius o morts. Açò creava una angoixa i un malviure permanent.
El seu segon fill va nàixer el 4 de Març de 1938 a les set del matí, en plena Guerra Civil i sense notícies del pare del recent nascut al que li posaren de nom Joaquín, (aquest aniria pel seu propi peu a rebre el sagrament del baptisme quan va acabar la guerra el 16 d’Agost de 1939 quan contava 17 mesos d’edat).

Una nit de nevada a les quatre de la matinada van tocar a la porta. Tots s’espantaren ja que es vivia en una certa por sempre pensant “ara vindran també per nosaltres”.

El pare de Maria va obrir la porta i va vore al seu gendre Gerardo que venia d’amagat en un camió per tal de conèixer al seu fill Joaquín que ja tenia set o vuit mesos. Gerardo va passar dos anys i mig a Algemesí.

José Vicent “ Bobi” Mercedes Calabuig i Joaquín Sanz.

Degut a la tensió i l’angoixa en la que es vivia Maria caigué malalta, va tindre una pujada de llet que quasi acaba amb la seua vida.

Per aquella època el tio Juan, Marc, ja no treballava a Madrid, estava de cuiner als frares d’Ontinyent i en assabentar-se que Maria estava molt malalta, una nit va arribar amb un cotxe per endur-se-la. Fent-la passar com a la seua dona, volia portar-la al convent on hi havia molta gent amagada i entre ells metges que la podien visitar.

Milagro Belda, Encarnación Alemany i Juan Barber “Marc”

Els milicians tenien el Comité a les eres del poble. Era el lloc on donaven de menjar als homes que havien reclutat d’altres pobles, i on s’organitzaven els escorcolls i saquejos. Per a dormir els repartien per diferents cases. A casa de José Ramón, Magdalena i Maria els assignaren set homes. Hi havia un que era distint als demés i que Maria i els seus pares li van concedir certs privilegis. Li deien Salvador tenia bons modals, tenia les mans molt fines i va demanar si podia dormir en una habitació tot sol. A més demanava tots el dies aigua calenta per a llavar-se, sempre volia estar ben net. La resta dormien en la pallissa tots junts sense privilegis.

Maria havia llevat els sants de tota casa, no sabia qui li havia d’entrar i calia anticipar-se. L’església era perseguida, es van paralitzar els ritus o qualsevol manifestació cristiana, fins i tot van matar els quatre retors que hi havien al poble: D. Salvador Oltra Martínez (retor), D. Joaquín García Dobón (vicari), D. Heliodoro Clerigues Marí (vicari) i D. Juan Bautista Requena Juan (beneficiat).

Un dia en tornar Maria del llavador va vore que Salvador havia agafat al braç a Gerardo i a Joaquín. Es va aterrir pensant que havia entrat a l’habitació on dormien els xiquets i allí tenia al Cor de Jesús i a la Immaculada Concepció. Salvador la va tranquil·litzar dient-li: “señora Maria no se preocupe que no he visto nada”. I Maria va respirar tranquil·la. Quan acabà la guerra s’assabentaren que Salvador era retor.

En Abril de 1939 va acabar la Guerra Civil amb la victòria de les tropes franquistes. El General va demostrar des del principi que estava en contra de la democràcia, va reduir les llibertats dels espanyols i encara que va formar un govern, ell anava a ser l’únic que decidiria assumptes importants.

Aquest va ser un període esperançador en el que s’havia de començar el que havia estat destruït i reprendre el que havia quedat paralitzat en l’època de guerra.

Gerardo treballava d‘obrer en la construcció, també coneixia a la perfecció l’ofici de llanterner, ofici que va ensenyar al seu germà Joaquín. El iaio José Ramón treballant les terres de casa i Maria i sa mare cosint i fent dots per a les xiques del poble, a mes de portar casa i criar la família.

Maria Martínez Alemany (asseguda en terra, la 1ª per la dreta) amb un grup de xiques que anaven a costura.

Un dia estant Maria embarassada de quasi sis mesos, es va dur un ensurt en aparèixer una gitana quan estava pastant al rebost. Dos dies després Maria va avortar, era un xiquet.

El dia 6 de Gener de 1944 a les quatre de la vesprada, Maria va donar a llum al seu tercer fill. En saber-ho els retors de Gata, D. Francisco i D. Manuel Castelló Quilis, que eren el que estaven al poble, acudiren de seguida i li digueren a Gerardo i a José Ramón que degut al dia tant assenyalat de reis, havia de posar-li el nom d’un d’estos. El iaio els va dir que anava a posar-li Ramón com ell, però si volien podien escollir un segon nom i així quedarien tots “contents i pagats”. És per això que a la nova criatura li posaren Ramón Gaspar.

José Ramón Martínez Calatayud “ Maquinero”.

El 8 de Juliol de 1947 a la una del migdia va haver un esclat d’eufòria a casa de Maria, tots estaven contents perquè per fi, després de tres xiquets, havia arribat al món la desitjada xiqueta.

Pilar Sanz Martínez. 1949.

En eixe moment passava pel carrer Enrique Aparici, "Xales" i degut al rebombori va entrar en casa i en assabentar-se de la notícia digué que ell tenia que ser el primer en agarrar la xiqueta al braç. I així ho van fer degut a la confiança i l’amistat que tenia amb la família per ser veïns durant molts anys al carrer 1º de Mayo.

Ramón i Pilar Sanz Martínez. Any 1951.

Boda de Gerardo Sanz Martínez i Vicenta Soler Andrés, 26 de Desembre de 1959.

La mare de Maria, Magdalena Alemany Belda va morir el 13 de Gener de 1961, als 74 anys i el pare José Ramón Martínez Calatayud el 7 de Maig de 1973 als 87 anys.

Gerardo Sanz Soler va morir a les cinc de la matinada del 10 de Desembre de 1976 a l’edat de 71 anys, després d’una vida plena dedicada a la llanterneria i la construcció; i més si cap a les atencions de la seua família.

Maria amb les seues tres nétes. Vicenta, Maria i Yolanda.

Grup de dones que resaven el viacrucis.

Maria viu en l’ actualitat amb molta pau i tranquil·litat en sa casa de quasi tota la vida i està rodejada de l’afecte i l’estima dels seus quatre fills, sis néts, onze besnéts i tots els que la coneguem. I esperem siga per uns quants anys més.

Maria besant el Crist de la Pobresa en les Festes Patronals.

Des d’ací un record per a les tres amigues i veïnes del carrer Sant Llorens que junt amb Maria van viure de ben aprop també les festes en honor al Sant Màrtir.

Maria Martínez, Joaquina Malchirant, Dolores Martí Calabuig i Lola Martínez Martí.


Ramón i Pilar Sanz Martínez amb sa mare Maria Martínez Alemany, Maig de 2010.


No puc acabar sense mencionar a una altra dona longeva del poble, Maria Magdalena Belda Bellot, la ti Malena Fèlix, que va nàixer el 23 d’ Agost de1912, un mes abans que la nostra Maria a la qual anomena la “meua germaneta”.

No se si és pura casualitat, un capritx del destí o un privilegi celestial el fet que les dos dones més majors del poble comparteixen el mateix nom.


Imatges de l'homenatge que li feren a Maria els veïns durant les Festes de Sant Llorenç, el 15 de agost de 2010.

He d’agrair a Pilar Sanz Martínez l’ajuda prestada ja que és coneixedora a la perfecció de moltissimes vivències i anècdotes que ha sentit al llarg dels anys de boca de sa mare, històries que dóna gust escoltar ja que coneixent l’ahir valorarem el present i sabrem treballar-nos el futur.

Rafael Morant Requena. Juliol de 2010.