Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

viernes, 27 de agosto de 2010

El Gesmil

.



Gesmiler en flor.



Hui convertim el gesmil en protagonista. Li tornem l’escalafó i la importància que temps enrere ha tingut en els jardins, patis o cases d’Aielo des de la primavera fins la tardor. I si en volem més per a la temporada següent, és en esta última estació quan s’ha de fer el sobocó i plantar branquetes per deixar-les arrelar. Per sant Josep és moment de podar i en estiu de gaudir de la floració i perfum.

Sovint hem escoltat l’expressió, “tan blanca com el gesmil” que comporta accepcions positives, se li diu a una xica guapa i de faccions fines. També s’usa per a dir que la roba ha quedat molt neta i blanca.

La coneguda història de la “delicà” de Gandia també ens fa pensar que el gesmiler dóna una flor lleugera, suau, bonica...delicada, com la jove a la que li va caure damunt i per eixe motiu es va fer famosa, i és que en realitat li caigué al cap una flor de pedra.

Quan érem menudetes gesmilers se’n veien emparrats per tot arreu. Nosaltres en teníem a casa i també n’hi havia a casa de les iaes... i a casa de les veïnes i a casa dels familiars.

Que bonic¡ quin olor que desprenien! De fet moltes varietats d’esta planta tenen un oli especial molt utilitzat per fer fragàncies.

Hi havia testos i testos plens i florits amb el verd i blanc contrastant i rivalitzant per ocupar el seu espai en tota la planta. Les mares i iaies tenien cura de la planta, regant-la i mimant-la.




La planta tenia la seua funció, ens contaven aleshores.

Si, quina?- preguntàvem incrèdules nosaltres -.

I elles, mares, iaies o ties ens contestaven convençudes que la planta del gesmil als patis espantava les molestes mosques. I ens ho deien convençudes perquè era cert.

I a més collien les floretes de matinada amb la flor tancada. Tenia la seua explicació. La flor al llarg del dia anava obrint-se i anava desprenent eixa suau flaire que encisava qualsevol.

Unes vegades les posaven en un plateret damunt la taula o en gerros en algun aparador o tauleta raconera per ambientar la casa. Altres vegades li passaven un fil o enganxaven en agulla passadora per col·locar-ho al vestit.

I les ties, mares i iaes ho feien perquè les seues mares ties i aies ho havien fet abans.

Ho recordem perfectament i alhora ens ve al cap la fragància: el ramellet enganxat a la roba era típic, igual en roba de faena com en roba de mudar, la dels diumenges, la de passejar i festejar. El gesmil mai faltava.

La gent piadosa col·locava de vegades cistelletes plenes de gesmil al Sagrari o davant d’alguna imatge religiosa a la qual li professava devoció.

També les dansaores se’n posaven, elles sempre al topo del monyo. Era un complement més i indispensable de la vestimenta per a ballar les danses que enriquia els vistosos mantons de Manila i faldes amb teles damascaes.

I és que el costum d’enganxar-se un ramellet de gesmil a la roba o al cap ve d’antic.

A més les xiques joves utilitzaven la flor per fer un senyal a algun enamorat. El codi secret que amagaria seria diferent segons qui. Eixe llenguatge personal tendria la seua importància en aquells temps quan simplement poder parlar un xic amb una xica estava tan complicat. És difícil d’entendre per a les mentalitats actuals, però així era. Eren altres temps, tan diferents! ..Tal volta mirant esta foto es comprenga millor. Pareu l’atenció un moment.




Són els inicis del segle XX, l’invent de la fotografia encara era recent i tenia la imperfecció de no avisar quan es disparava per fer la foto. Està imatge està feta un dia d’estiu. Pocs dels personatges miren a la càmera, tots estan en posició i a punt. Potser la instantània s’ha anticipant. Aleshores no era com ara i la foto que es feia era la vàlida, la que anava a quedar-se per a la posteritat. O tal volta el grup d’amics juguen a fer una foto informal, sense barrets ben col·locats, amb brosses per terra i cadascú mirant a una lloc indeterminat.

Es veuen els hòmens amb els millors pantalons i jaquetes, amb corbata o pajarita i jupetí, fins i tot alguns amb barret.



Les dones també van amb els millors vestits, repentinades i curiosament totes porten el ramellet de gesmil al cap.

El que dèiem unes línies amunt, eixe costum que nosaltres observàvem encuriosides a les nostres iaies i mares i que també arribarem a imitar nosaltres, no s’ho havien inventat elles. Ho demostra esta antiga imatge. El que està clar és que mai hagueren imaginat els retratats que tornarien a ser protagonistes cent anys després pel costum de portar gesmil damunt.

Mariló Sanz i Mª Jesús Juan. Un dia qualsevol d’estiu baix d’un gesmiler.

Article publicat al Llibre de les Festes del Carrer S. Llorenç de 2010.

1 comentario:

  1. Que casualitat, fa poques dies vaig llegir un article sobre la costum del gesmil. Nomenava que esta tradició era originaria de Babilònia, ciutat que era coneguda pels seus jardins penjats.
    A les nostres terres l’introduïren els àrabs, per axó foren les seues dones les primeres en utilitzar-la con ornament personal. Les morisques foren les inventores de la bronja, un conjunt de flors en forma de borla que es posava als cabells.
    Caldria conservar esta tradició de les nostres iaies, i a l’estiu passejar amb una bonica bronja de gesmil al pit.
    Vosaltres, des de ací pugeu fer molt per mantenir estes menudes tradicions, ànim que teniu una gran tasca.

    ResponderEliminar