Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


martes, 30 de junio de 2020

FOTOTECA: Sant Pere Apòstol


Nova imatge de Sant Pere Apòstol a l’altar Major, junt a les  germanes i nebodes de Pere Colomer (benefactor): Isabel, Pepica i Flora Colomer Sanchis, Vicenta i Maria Colomer Sanz, Maria Colomer Sanchis i assegudes Isabel Colomer Sanz,?, i Aurelia Colomer Sanz. 
Després de ser beneït, fotografiat i admirat per tothom, utilitzant maromes i andamis, va ser col·locat definitivament al retaule de l’altar major. 29 de juny de 1946, enguany es compleixen 74 anys . 
Arxiu Fotogràfic Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”. (Col·lecció: Maria Colomer Sanchis)

lunes, 29 de junio de 2020

PERE COLOMER SANZ BENEFACTOR DE SANT PERE APÒSTOL. Per Mª Jesús Juan i Mariló Sanz




Pere Colomer "botja", 1946
La imatge que precedeix l’altar major, està dedicada al titular de la parròquia Sant Pere Apòstol d’Aielo de Malferit.
               Durant la guerra civil, la imatge de Sant Pere va sofrir la mateixa sort que la resta de Sants i Santes que omplien els altars de l’església, foren destruïdes sense cap mirament. Després de la guerra, moltes persones piadoses d’Aielo costejaren les actuals estàtues fins reomplir els buits deixats per les antigues.
               Pere Colomer Sanz, es va rendir a les influències exercides  per les seues devotes i caritatives germanes (Vicenta, Maria i Aurèlia) fent-se càrrec de totes les despeses de la imatge de Sant Pere que substituiria a l’antiga destruïda.
                Primer es posà en contacte amb el millor taller d’art religiós, “Rabasa-Roy”, que estava en València al c/ Trinitarios, 4 i encarregà als escultors Antonio Royo Miralles i José Rabasa Perez que feren esta majestuosa escultura. Els escultors feren una replica del Sant Pere que es troba a la plaça del Vaticà.
               El dia que portaren a Aielo el sant, un dia de juny de l’any 1946, el deixaren en casa del seu benefactor Pere Colomer, al c/ Sant de la Pedra, 85. Des d’alli, va ser traslladat a l’església damunt del camió de la vareta d’Emilio Castelló, passant per tots els carrers principals del poble. Fou un dia gran i festiu per Aielo. A l’acte acudiren nombrosos aieloners i molts veïns eixiren al carrer per veure la nova escultura.
En arribar a l’església totes les associacions religioses d’Aielo es fotografiaren junt al sant, quedant així plasmat per al record i la historia de la parròquia.
Després de ser beneït, fotografiat i admirat, utilitzant maromes i andamis, va ser col·locat definitivament al retaule de l’altar major. 

Familiars de Pere: Isabel, Pepica i Flora Colomer Sanchis, Vicenta i Maria Colomer Sanz, Maria Colomer Sanchis i assegudes Isabel Colomer Sanz,?, i Aurelia Colomer Sanz. 29 juny 1946
Aquell dia és recordat encara per molta gent com un dels més solemnes.
Enguany es compleixen 64 anys de l’obsequi que va fer el feligrès Pere Colomer a la seu parròquia i des d’aleshores la nova imatge del sant titular presideix tots els actes religiosos que tenen lloc al temple.
En memòria a Juan Juan Martí i Maria Colomer Sanchis,
dos confrares devots i creients de les tradicions
apreses dels seus avantpassats.
 “com éreu vosaltres, mai trobarem a ningú” 


Mª Jesús Juan Colomer
Mariló Sanz Mora
Publicat programa Setmana Santa 2010

domingo, 28 de junio de 2020

FOTOTECA: Eixample i dona


Un diumenge de festa a l'Eixample, anys 50. 

Segurament, aquesta fotografia seria presa durant les festes del Stm. Crist, i la realitzaria algun fotògraf dels que solien vindre a fotografiar en l’Eixample, estaria esperant que algun jove li encomanara alguna instantània. 

I seria la jove xica, Vicenta Mora Martí “Vicentica la Mora”, qui li demanaria que l’immortalitzara aquell dia, amb un posat natural i senzill, agarrada a un dels fanals que il·luminaven el passeig. 

Ara és un agradable record per a tots. D.E.P. ens va deixar el dia 15 de juny a 87 anys. 

Arxiu Fotogràfic Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”. (Col·lecció: Enrique Pastor)

miércoles, 24 de junio de 2020

Sant Joan 2020


Per Sant Joan bacores, verdes o maures però segures... 

Moltes felicitacions a tots els Joans, Juan i Juanitos, Batiste... i a les Juanes i Joanes!

lunes, 22 de junio de 2020

DE MÀSCARES I CARASSETES, per Ximo Juan-Mompó Rovira



 Com a conseqüència de la pandèmia de la COVID-19 hi ha algunes paraules que s’han escampat moltíssim per l’enorme pressió periodística del castellà. Sens dubte, la reina és mascarilla. Però és prou evident que es tracta d’un castellanisme, ja que la majoria de les paraules que presenten el sufix -illa ho són, amb poques excepcions (bresquilla, illa, llentilla…). Vist això, ¿quines possibles alternatives tenim en valencià per a designar el tros de tela que servix per a resguardar la cara i el nas de possibles agents patògens o tòxics? Les analitzarem una a una.
La primera és carasseta. Segons el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) és una «Màsquera de cartó o de goma, generalment grotesca, amb què es cobrix la cara per a disfressar-se o que es penja en la paret com a ornament». Per tant, el DNV no preveu per a carasseta l’accepció sanitària, creiem que equivocadament. A més, si consultem el Corpus Informatitzat del Valencià (CIVAL) de l’AVL, que arreplega les aparicions d’una determinada paraula en les obres literàries escrites des de l’Edat Mitjana fins ara, comprovarem que, efectivament, carasseta sempre s’ha usat en el sentit donat pel DNV. Per exemple, en la novel·la En blanc i negre de Rafa Gomar (1998) llegim: «Els majors es posaven a l’últim vagó, asseguts al capdamunt del seient i desafiaven la bruixa, la qual solia portar una carasseta de goma molt lletja, una falda de llunes i una camisa arromangada…».
La segona és careta. El DNV dona, entre altres accepcions, la de «Peça de tela, de metall o d’un altre material, utilitzada per a protegir la cara o per a evitar la inhalació de gasos o de gérmens»; va en eixa línia la definició de careta antigàs: «Màsquera hermètica dotada d’un filtre, que s’utilitza per a protegir la respiració de gasos tòxics i de fum». Consultant el CIVAL trobem, per exemple, que Ferran Torrent en Gràcies per la propina (1995) diu: «el metge resolgué portar una botella gran d’oxigen amb una careta per tal de facilitar-li la respiració».
La tercera és màscara o la variant màsquera, que es documenta des del 1546, molt relacionada amb la festa de carnestoltes. La definició del DNV és: «Careta per a amagar, protegir o medicar la cara, o per a administrar narcòtics». La majoria de les llengües europees denominen així aquesta protecció facial (anglés mask, francés masque), sense recórrer al diminutiu; de fet, hi ha lingüistes que consideren que mascareta és un castellanisme (una projecció de mascarilla), mentre que d’altres creuen que només és la forma diminutiva correcta. No cal dir que l’ús sanitari és modern.
Per a aquells lectors a qui els agraden les curiositats lingüístiques, direm que la paraula màscara deu provenir de l’àrab máshara, que significa ‘joglar’ o ‘pallasso’, creuada amb l’antic germanisme maska, que significava ‘xarxa’, ‘malla’, ‘antifaç’ i inclús ‘bruixa’.
La quarta és mascareta o la variant masquereta. El DNV només en dona el sentit estètic: «Preparat cosmètic que s’aplica a la cara per a netejar-la i millorar la textura del cutis». Si optàrem per usar-la en el sentit sanitari, hauríem de tindre clar que és una màscara menuda.


Com a conclusió, i segons la revisió feta del DNV, la forma general de referir-nos a la protecció facial hauria de ser màscara o màsquera, sense recórrer al diminutiu mascareta. Però hem d’afegir que la llengua popular completa i complementa la informació que aporta el DNV, ja que també són usuals els termes carasseta i careta, afortunadament no tant en el sentit sanitari com en el sentit agrícola; és el cas dels llauradors que fan les faenes de fumigar, sulfatar o polvoritzar els cultius, i es tapen la cara amb una carasseta per evitar inhalacions tòxiques. En conseqüència, és pertinent, just i necessari reivindicar l’ús de carasseta i inclús de careta com a sinònims de màscara. I siga dit també, i per damunt de tot, que esperem que prompte deixen de ser necessàries.
Ximo Juan-Mompó Rovira