Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

sábado, 14 de diciembre de 2013

CENTENARI de L'HOSPITAL BENEFICIÈNCIA (1913-2013)

" a fin de que vivan con más ilustración 
los párvulos y más comodidad los enfermos".


Hospital Beneficència, encara habitat per les mongeteson acudien alumnes a rebre classes. Dècada 1950.

De sempre es coneguda la caritat i preocupació pels pobres i malalts a Aielo. La Beneficència a Aielo va tindre com predecessor l’asil i refugi de sereno, establert al Fondo, va ser el primer refugi-asil que coneguem i es va fundar l’any 1837 gràcies al matrimoni d’Aielo, Juan Bautista Calabuig i Rita Castelló. 
A l’any 1889 s’estableix a l’hospital un convent de germanes Franciscanes Terciàries de sant Francesc d’Assis. 

Són molts els esdeveniments, persones involucrades en el funcionament, juntes de la beneficència, malats o asilats, els que conformen la història i perfilaren la trajectòria d’este primer asil, nosaltres no anem a parar-nos en esta primera època, directament passem al temps quan s’instal•laren les monges al novençà edifici, construït als afores del poble, actual Eixample, en quedar-se menut l’asil del Fondo.

Les monges es comprometeren a cuidar de pobres i ancians a la Beneficència i organitzar classes per a pàrvuls.

La construcció del nou edifici que anava a ser assistencial i educatiu, no va ser una tasca fàcil. Era un projecte ambiciós i per acabar de finançar-lo, l’ajuntament va haver de demanar ajuda monetària a alguns dels  principals contribuents del poble i veïns residents en diferents poblacions.  I així va ser com les obres es pogueren finalitzar l’any 1913, moment en el qual comença la història de l’edifici de l’Hospital Beneficència que tots coneixem i que continua en peu malgrat el temps passat.

Un dels grans benefactors de l’hospital va ser Batiste Aparici Belda. Batiste va contribuir generosament en tot moment, primer en la construcció de l’edifici i desprès aportant per al manteniment del convent i beneficència, fins i tot després de la guerra, l’Hospital-Beneficència va poder subsistir gràcies al seu patrocini i generositat. També Miguel Ferrándiz va contribuir amb la publicació de treballs i poesies, aportant els beneficis obtinguts de la venda de l’edició.

A més a més, la Beneficència subsistia gràcies a altres aportacions privades, donacions i almoines de molts habitants d’Aielo i també eren moltes les deixes fetes en testaments. 

I arriba el dia...
“Terminadas las obras había que proceder a la bendición de la capilla, antes de su inauguración. El día 13 de enero fueron congregados a la puerta del nuevo hospital, tomando asiento en los bancos previamente colocados las autoridades e invitados y un gran número de vecinos. Se dio principio con la bendición de la campana, fabricada en Adzaneta, apadrinándola doña Clara Sancho Mompó y el señor alcalde; a continuación se bendijo la capilla, terminando estos actos a las cinco de la tarde.
A las ocho de la mañana siguiente la comitiva compuesta por el clero, la Junta de Beneficéncia, el Ayuntamiento y numerosos vecinos se dirigieron desde la parroquia a la capilla de la Beneficencia, donde se formó la procesión para trasladar al Santísimo Sacramento, bajo palio, hasta la nueva casa. La custodia era conducida por el señor cura de Adzaneta, don Juan Bautista Colomer Satorres, natural de la villa, al que seguía el Ayuntamiento, Junta, religiosas y asilados; y por imposibilidad de hacerlo a pie (y aquí viene un detalle conmovedor), los asilados Ramón Jorge Pérez y Bautista Aparici Mompó fueron traslados en el carro del molinero Rafael Soler.
La procesión fue por la plaza del Palacio, calles de la Iglesia, de Enmedio, Mayor, hasta el nuevo hospital. Las calles estaban adornadas con arcos de papel de colores. En la nueva Beneficencia se ofició a continuación una misa cantada acompañada de armónium, que se trajo de Onteniente.
Reunidos a continuación la Junta con la superiora, madre del Corazón de Jesús, se acordó la inauguración de las clases gratuitas para párvulos de tres a siete años para el 26 de enero siguiente. El mueblaje y demás material quedaron de parte de la Junta. Por último, aquel día hubo comida extra para todos los asilados...” (Acta Junta de la Beneficència 14-12-1913).

Ara just fa cent anys, i encarà es conserven molts records, són imatges que van esborronant-se en la ment fins quedar difuminades. Quantes vivències entre els murs d’este emblemàtic monument... Es recorden noms de monges com la hermana Luz, la hermana Carmen, la hermana Asunción, la hermana Herminia... es recorden alguns malaltets i persones amb alguna deficiència mental, “que no estaven bé”, que eren acollits a l’establiment i també com sovint algunes joves d’Aielo acudien a ajudar les monges a tindre cura d’ells perquè elles eren poques i no donaven a bast.

Any 1966. Pàrvuls de l'escola de l'hospital de la Beneficiència.
Primera fila:
Madre Consuelo, Juanito Cebrian, Juan Martinez coca, Eugenio, Paco Andres Penalba, Salvador Juan, Miguel Juan Sanz coll, Ramon locaes, Emili Barber Cebrian, Javier Egea Soler soria, Madre Herminia.
2on fila:
¿?,Reme Castelló Mateu tagano, Carmen Belda Ureña, portala, Tere Aparici, catarra, Amparo xirra, Ana reiet, Lourdes Morant Vidal, Juan Jose porro, ¿?, Juana Juan Colomer, Vicenta Mateu potate, Rafaela Martinez Nadal rana.
3er fila:
Rosa Malchirant cairent, Xelo Vila Requena bota, Mª Carmen Albert,
Mª Jose Palop Barber, Xelo Mira Barber marqueset, Tere bolqui, Dolores Penalba Sanz, Mª Carmen Albert Vicent, Mª Jesus Ferri.
De les classes de pàrvuls, l’escola dels “cagons”, s’hi conserven un grapat de fotografies que demostren que poques són les persones d’Aielo que no anaren a estes classes. Les aules estaven situades a  la part dreta de l’edifici  i xiquets i xiquetes estaven separats. Molts xiquets i xiquetes passaren per les mans d’aquelles mongetes tan estimades, i en cert moments “temudes” perquè en qüestió de disciplina eren estrictes i si el xiquet o xiqueta se n’eixia de la norma sovint era castigat a passar el temps al corredor que hi havia fora de les classes. Així, corredor amunt i corredor avall passaven les hores.

1-11-1956. Col.egia de la Beneficiència, una de les classes de pàrvuls de l'antiga Casa Beneficiència. Arxiu Valencià Diocesà, sig. 134 i lligat 23.
Però malgrat este sistema disciplinari predominant a l’època, les monges demostraven un gran apreci per la menudalla i cada any, en acabar l’etapa de pàrvuls, el fet de l’escolarització dels xiquets que suposava deixar-los en altres mans educatives,  suposava per a elles dies de tristor.

Any 1954. Grup de xiques assistents a les classes de costura, impartides per les monges de la Beneficència.
1er fila: Lola Cano, ¿?, Teresa Batalla, Amparo Bata, Paquita.
2on fila: Hermana Asunción, Pepica Tomaca, Marita Mora, Maria Petita, Amparin Fortuna, Vicentica, Molinera, Nieves Molinera, Pepica Porrona, Maruja D. Leonardo.
3er fila: ¿?, Maria Eliset, Julieta, Rafelita dona de Rana, Maria Carnero, Barrera.
4art fila: Teresita Poldeta, Maruja farmàcia, Isabelin Cebrian llumenera, Consuelo Sanz.

Les classes de costura si que són gratament recordades perquè a més a més, moltes dones d’Aielo mostren a hores d’ara enorgullides les labors fetes baix l’atenta mirada de les mongetes i recorden el temps passat a l’ombra dels pins i la frescor del florit i ben cuidat pati. 

Eren poques les remuneracions que les monges rebien per part de l’ajuntament, una font important d’ingrés eren les classes de labor o costura impartides a les joves. Estos ingressos servien per a pagar gran part de les despeses de la Beneficència i l’asil.

També subsistien gràcies a l’hort que tenien al convent. Molta gent recorda encara aquella bassa rodona que utilitzaven  per a regar les hortalisses cultivades a l’horta, treballada pels asilats. Tota la hortalissa servia per alimentar als habitants de la casa Beneficència i abastia el rebost de la cuina.

Any 1945. Grup de xiques aprenent a brodar en les monges de la Beneficència. Asseguda davant la taula Amparin de Liset, Isabel Cigala, Carmensita Eleneta, Hermana Asunción, Amparin Colomer i Consuelo Sanz.

Però la Beneficència era un gran edifici que calia mantenir i el sostén que rebien per part de l’ajuntament no era suficient, així que regularment, i sovint, visitaven les heretats del terme, demanat i sol•licitant productes i menjar. Un burret les acompanyava i carregava els donatius. També era habitual trobar-les pels carrers d’Aielo demanat almoines per les cases. Tots els veïns donaven, de vegades sense quasi poder, el que tenien per casa, botifarres tretes després de la matança, fruita de temporada, quan replegaven les collites, ous del corral, tal volta alguna gallina... hortalisses de l’horta, oli... les mongetes carregaven  a la sàrria del burret garrafes per omplir-les d’oli.  Les monges recollien totes les donacions i segurament els sobrants els vendrien per aconseguir més diners i poder mantindre tant gran edifici.


Durant la guerra civil, la Beneficència va continuar funcionant, però esta vegada  com a hospital militar, i sense les monges. Les monges hagueren d'abandonar el convent, encara que, segons records de Josefa Colomer, va quedar una mongeta, la hermana Carmen, que va tenir que abandonar el convent i residir en una casa del poble però totes els dies anava l’hospital.

Josefa Colomer, recorda també una anècdota sobre un soldat que mentres estava destinat a Aielo en temps de guerra, va escriure una carta als pares dient que estava al poble d’Aielo de Malferit. Els pares no van entendre que Malferit era part del nom del poble i a corre cuita, va vindre a buscar-lo per veure al seu fill pensant que estava greu i malferit.

Després de la guerra van tornar algunes de les monges i altres noves, i a banda de posar en ordre totes les destrosses que la guerra va ocasionar, van reiniciar les tasques sanitàries, educatives i culturals que desenvolupaven al municipi. 

La destacada existència i activitat de l’edificació de la casa Beneficència, omplia d’alegria i animació l’Eixample.. que en aquells temps era el lloc que concentrava gent de passeig, les monges tenien molt de contacte amb la vida social de la població, hi ha qui les recorda quan, amb els seus catrets, anaven a l’església per escoltar la missa de huit i també són recordades les festes organitzades per honrar el seu patró sant Francesc: missa, sermó, novenes i teatrets a la capella de la Beneficència.

Les mongetes de la Beneficiència i un grup d'alumnes a pati de la Casa poc abans de ser tancat definitivament.
Dècada de 1960-1970

També es recorda el gran betlem que muntaven per Nadal, de visita obligada junt al betlem de la parròquia i les celebracions del mes de Maria a la menuda capella situada a la part central a l ‘esquerra de l’edifici, on acudien tots els xiquets amb safates plenes de pètals de flors per a ofrenar a la Verge Maria. Algunes de les flors ofrenades eren silvestres i replegades pels xiquets per les rodalies del poble.

Va passar el temps i arribà el  moment en que l’Hospital-Beneficència d’Aielo ja no acollia, per inexistents, a pobres, malats o vells desemparats, a la Beneficència, sols funcionava la guarderia. Va ser quan les Germanes Franciscanes, les poques que quedaven, foren traslladades a altres convents de l’ordre.



La guarderia va quedar atesa per l’ajuntament. Durant un temps els alumnes compartiren dependències amb els metges. Després i durant anys, l’Hospital és convertiria en un centre cultural que englobaria al Llar de Jubilats, Biblioteca Municipal “Degà Ortiz i Sanz” i Aula de Cultura. A l’any 2007, la Biblioteca va abandonar l’Hospital i va ser  traslladada a les noves instal•lacions ubicades a les Escoles Velles i la Beneficència va sofrir una nova remodelació. Actualment és seu dels Jubilats i Centre de Dia ”L’Aljar”. 


_____________________________________________________________
*Per a saber tots els obstacles passats fins a la construcció de l’edifici que des de sempre presideix l’Eixample, us recomanem la lectura de l’excel•lent treball de Luis Mira i el d’Angeles Belda.
- Mira Borderia, Lluís. Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, edi: Ajuntament d’Aielo de Malferit, Col. Biblioteca “Degà Ortiz”, núm. 3; 2003.
- Belda Soler, Mª Angeles. Aportación a la historia de Ayelo de Malferit. Edi: Mari Montaña, Valencia, 1982. Pag.72-77.

MªJesús Juan Colomer
Mariló Sanz Mora
Lllibre de festes d'Aielo de Malferit, any 2013



jueves, 1 de agosto de 2013

REBOST DE MARUJA: LES BAJOQUETES adobades



Per als dies de festa major i també tot l’any...

Ja estan ací les festes patronals i de moros i cristians,  cal preparar la despensa de bons i refrescants menjars casolans... és molta gent la que arriba a casa, entre familiars i amics, i hem de tenir a punt begudes, refrigeris típics i aperitius. 

Enguany el rebost de Maruja vol felicitar les festes amb un aperitiu característic i conegut a Aielo: els tradicionals adobats de vinagre amb verdures i hortalisses cultivades a les hortes i regades amb la fresca aigua del riu Clariano que roda per tot un entramat de sèquies, filloles i regadores traçades pels moriscs que habitaven estes terres. 


Són moltes les verdures i hortalisses cultivades i moltes les maneres que hem après per a conservar-les. I una de les més habituals, antiga tradició culinària heretada i que seguim mantenint a la nostra taula és l’adobat. Anys enrere era habitual anar a la taberna i prendré un gotet de vi acompanyat d’adobats de vinagre de ceba, taperes, safanòries... i a hores d’ara encara hi ha bars que en demanar per esmorzar, trauen directament el platet amb olives i cebetes envinagrades.


No cal anar al bar per menjar-ne, és fàcil fer-ho en casa i és un bon acompanyant de l’amanida refrescant que ens fem diària. Hi va la recepta. Maruja era una experta en adobats, però on veritablement tenia mà, era fent les bajoquetes adobades, era un gran especialista en preparar este tipus d’aliment. 

Se’ns fa la boca aigua nomes pensar-hi... i ens venen al cap records d’infantesa al voltant d’una tauleta al costat de la llar de sa casa. Hi estàvem la colla d’amigues, els gats que ocupaven les cadires com amos que eren de la casa i dels seients, i Maruja, que no parava anant d’una part a altra de la casa i  sempre ens preguntava com estaven les seues bajoquetes en vinagre. En este moment ens retorna l’olor i el sabor de les bajoquetes... que estaven molt bones i que no menjàvem d’altra manera que no foren en vinagre. Així que les nostres mares podien estar contentes perquè Maruja aconseguia que en menjarem amb la seua recepta.


Us mostrem la recepta general que val no solament per a les bajoquetes, qualsevol hortalissa o verdura que preferiu pot fer-se.
-Agafeu els aliments que voleu adobar i els renteu amb aigua.
-Tallar-los com indiquem:
         
           -Ceba menuda tallada a trossos
           -Pebrot “Pimento verd”, amb un tall vertical o en creu en la punta del pebrot. També hi ha persones que els trossegen. 
          -Tomaca verd  tallada per la meitat sense partir-la o partida en quatre trossos.
          -Bajoquetes, tallades a trossos no molt grans
           -Olives trencades, s’adoben ara però han estat collides verdes a  l’octubre i conservades en aigua i sal.

-Posar-ho tot dins d’un pot o orseta de vidre
-Desfeu a una safata l’aigua amb un pessic de sal i un poc de vinagre, reompliu tot el pot fins dalt i damunt poseu pebrella. 
-Deixeu els pots adobats ben tapats al rebost i després d’unes dies ja estan bons per a menjar.




Per a fer l’adoba’t no indiquem les proporcions, per que cadascú les sol fer al seu gust i paladar, així que en este cas és “a ull”. Hi ha qui li agrada més vinagre i altre menys, també el temps fa que s’agafe més sabor o no.
I tal volta algú es pregunte sobre el color rogenc de les cebes i safanòries. Doncs antigament a la botiga de casa d’Honorio (c/ Sants de la Pedra), venien grams de pols que donava color, era el que usava Maruja amb els seus adobats tan saborosos. 

I amb tot, bones festes...
I bon profit tingueu tots!

Mª Jesús Juan Colomer
Mariló Sanz Mora


jueves, 11 de julio de 2013

A Xelo

No és un somni,
malgrat voler que ho siga.
Malauradament ja no estàs.
Però al nostre cor sempre estaràs.

Dediquem este post a Xelo Mira Barber, amiga nostra i de molts. Als  només 49 anys ha fet el gran viatge que no té bitllet de tornada. Ella ja sap el què hi ha una vegada traspassada eixa frontera que cap persona vol passar.

i així va ser... te n’anares un dia clar i nét.
Este bloc d’història d’Aielo, com tots els blocs, es nodreix per les col•laboracions escrites que s’aporten i també pels lectors. Sense uns i sense altres no existiríem i no tindríem raó de ser. Per això quan “se’n va” una persona lectora i col•laboradora que estimem i que ha estat al nostre costat aportant idees, escoltant les nostres, animant-nos a seguir i llegint sempre cada una de les línies escrites, no podem més que sentir tristor.

Xelo era mestra, va ser regidora, membre de la junta de la Biblioteca, i voluntària treballadora durant les setmanes de la lectura. Quan se la necessitava...ella hi estava a punt, sempre a punt.

Més endavant eixirà en este bloc un treball inèdit que estava destinat a formar part d’un llibre de fotografies, Xelo va escriure la part dedicada al temps lliure. Però serà en altra ocasió, hui volem mostrar fotos seues, tal com era, natural, rient, parlant...junt als amics o la família...és una manera de mantenir-la viva.

Perquè  Xelo, sobre tot era una persona de les que s’estima i mai s’oblida.



S’hi veu al vídeo que era una persona senzilla,  agradable, col•laboradora, que sabia escoltar i comprendre a les persones i amics. Transmetia tranquil•litat i alegria. Quants bons ratos  hem passat junts, Xelo!

Equip de redacció i amics.

sábado, 13 de abril de 2013

L'ANTIGA CREU DE LA SERRATELLA


Des de fa unes setmanes Aielo té una creu col•locada al cim de la Serratella ocupant el lloc d’aquella que va ser col•locada just ara fa 50 anys i que era punt de referència, aquella que tothom veia en alçar el cap i mirar cap a la muntanya.
La primera Creu feta de pi a la carena de la Serratella, any 1963

D’aquella creu, la que es va fer amb motiu de la Santa Missió  “Cruzada de la bondat” fa 50 anys, ja hem parlat en este bloc  i també hem mostrat les fotos, però ara sabem un poc més i a més a més, tenim un relat escrit a un quadernet per Josefa Colomer Sanchis . Hi conta el que passà aquell dia. 

Josefa Colomer Sanchis.

Transcrivim les seues paraules, mirada directa de l’esdeveniment. Pepica aleshores era catequista i va participar intensament en tots els actes, era una de les principals organitzadores. El seu caràcter inquiet sempre han fet que fóra una dona disposada a ajudar i col•laborar en la vida social i cultural d’Aielo

Llibreta on Pepica anava apuntant , entre altres coses, el que passava de rellevant al poble, iniciada el dia 1 de febrer de 1941.


CRÓNICA HISTÓRICA REDACTADA
PER JOSEFA COLOMER SANCHIS (1963).

El día 23 de marzo de 1963, año del Concilio y estando en Santa Misión, a las 4 de la tarde  se bendijo la Cruz que hay en el monte de la Serratella. 
Subiéndola los hombres a hombros, con toda la ilusión y las mujeres con pozales de agua para amasar el yeso.
La Cruz pesa más de 2.000 k. y mide 11 metros de alta. Fue una cosa grandísima la subida y la bajada con faroles encendidos y cantando el Ave María, subiendo a la montaña la mayoría del pueblo.

Ayelo de Malferit, 14 al 24 de marzo 1963
Josefa Colomer


Text escrit per Josefa Colomer.


A més a més hem sabut més coses. Parlant amb gent de més de 50 anys hi ha alguns que recorden aquells dies, uns sent xiquets i amb mirada expectant i juganera i altres més adults que d’una manera o altra participaren en la “festa”. Perquè realment allò va ser una festa plena d’actes organitzats pels pares franciscans d’Ontinyent Salvador Perona i el pare Jose Aparicio. 

Diuen que el pare Perona tenia molta facilitat de paraula i aconseguia que als seus sermons, assistiren molta gent. L’església estava abarrotada de fidels que arribaven  fins al carrer, traspassant les portes del cancell i fins i tot omplint la placeta davant de l’Església.

Remedios Mateu,  Pepica Sanz,  pare Salvador Perona, Josefa Barber, Josefa Colomer i un grup de xiquets i xiquetes vestits per a un dels molts actes organitzats en la Santa Misión, a l'entrada de l'Hospital Beneficiència, d'esquerra a dreta Carmen Vicent, Marisa Sanchis, Flora Egea,  Carlos Colomer, Pepe Ortiz, Juana Penalba, Consuelo Mateu i ¿....?

Per a confeccionar la gran Creu, triaren dos pins entre els arbres més grans del terme d’Aielo. Ens conten que els pins seleccionats foren tallats de la pinada de Bataller al Campello, a la part de darrere de la caseta de Santiago. Era un lloc on hi havien molts pins d’una grandària apreciable.

En principi, i com s’hi feia en aquells anys, els animals de tir pujaren al Campello per baixar els grans pins, perquè l’esforç dels matxos no era suficient per a tan gran pes.

En aquell temps a Aielo sols hi havien tres tractors. Emilio Castelló Silvestre, en tenia un, el tractor de la vareta. Enganxaren els pins al tractor amb cordes  però en entropessar  amb les pedres i l’herba no podia avançar, així que van haver de demanar l’ajuda i col•laboració d’un altre tractor, el de José Asins Mayo.

I així va ser com van baixar els pins al poble, nugats amb maromes i controlats per grups d’homes. Era dia 23 de març de 1963 i la creu havia de ser col•locada al cim de la Serratella. 

Foren moltes les persones, que aquell dissabte, es reuniren a les 4 de la vesprada a la pl. Sant Engraci. Hi ha qui diu que tot el poble estava present i així deuria ser pensant que Aielo aleshores, com tots els menuts pobles, no tenia moltes distraccions i este era tot un esdeveniment.  Hi havia molts homes per pujar la Creu, dones per portar poals d’aigua necessària per poder obrar els algeps  i xiquets per escodrinyar i jugar al voltant d’aquell rebombori general de poble que s’havia armat.

A l’hora prevista la creu estava a punt i va ser transportada a muscles pels homes d’Aielo cap al final del c/ Església. Diuen que la Creu era tant gran que entropessava amb les cases del carrer Església. Quasi no cabia pels carrers del poble.

Després la pujaren damunt la caixa del camió d’Eliseo Belda “Tabaquera”. Tothom anava espai camí del Moli Paperer, on els homes la recuperaren de nou i a muscles, en un tres i no res, la pujaren al cim de la serra. 

Una vegada a la carena de la serra, el Pare Perona va dirigir els treballs d’instal•lació de la Creu. Conten que estigueren al voltant de tres hores per a col•locar-la. Així que s’hi va fer de nit. 

La baixada es va fer per la cara de la serra més propera al poble i no donaren la volta com a l’anada; i ho feren  resant càntics de l’Avé Maria i il•luminant-se amb torxes. Aquella nit, recorden el mes majors anecdòticament, va fer molt de fred, va caure una gelada que va cremar fins i tot els garrofers.

El que passà després, ja se sap, ja ho hem contat. El temps la va corcar  i després un incendi a la serra va cremar el que quedava d’ella. 

Gràcies  a la iniciativa de Rafael Egea Bataller “Pigat” i un grup de gent que el recolza, 50 anys després tenim nova Creu però esta vegada de ferro per a que dure més. 



La Creu corona la Serratella. Era i és, punt de referència i destí preferent d’excursionistes, caminants i veïns, que recorren l’estimat paratge natural. 

Aielo enorgullit, la mirava abans i la mirarà a partir d’ara. A més amés el paratge que l’envolta ho val, com deia el mestre poeta Miguel Ferrandiz, mirant a un costat i altre trobem la serreta silvestre passejada i treballada per totes les generacions d’aieloners amb timons i baladre, trobem el pont de l’Arcà, les aigües del riu i la sèquia ampla, la sènia o les coves. 

Actual Creu de la serratella col.locada dissabte el  dia 16 de març del 2013.
A la seua falda, el poble d'Aielo i a l'esquena la serra d'Agullent i la Mariola.



AL POBLE D’AIELO
“El riu i l’Arcà,
l’horta nova i vella;
els barrancs, joncars,
baladres, la sèquia;
les cases de camp
 i entre elles la Sènia;
vinyes, garrofers
i tanta olivera...
formen un conjunt
 de tan gran bellesa,
que em fa perdre el sentit i me posa
en el Cel i de Déu en presencia.”
“Oh que bell que és el poble on vaig nàixer!”

Miguel Ferrándiz Bataller 
(1877-1962)


Mª Jesús Juan Colomer
Mariló Sanz Mora


jueves, 28 de marzo de 2013

II PART: MARIA INES RIBES CASTELLÓ, PERSONATGE D’AIELO ANÒNIM I OBLIDAT






II PART: MARIA INES I EL MON RELIGIÓS QUE LA VA ENVOLTAR


A la sepultura de MºInes hi ha escrits uns termes que cal explicar per poder conèixer-la millor: hermana i beata professa.

El fet d’anomenar a Mª Ines hermana, pot induir a pensar que pertanyia a una  ordre religiosa. Tot apunta a que no. El titol de” hermana” o “sor “era prou comú en aquell temps per anomenar a les beates terciàries d’alguna ordre, així que no era necessari ser monja i estar dins d’un convent*13 . En tot cas creguem que no importa si va viure o no en un convent el que importa és mostrar la seua manera de viure fins la seua mort en 1821, quan tenia 61 anys.

En general les beates solien dur hàbit i vel, per la qual cosa s’anomenaven també professes. No té este terme el sentit de professió solemne religiosa, sinó més be de presa d’hàbit ja que no seguien els estatuts o regles fixes d’un ordre religiós. No obstant això, sembla que es realitzava una certa professió però que no suposava vots perpetus, en el cas de Mª Ines el vincle era amb l’ordre del Carme*14 . 

El món de les dones beates resulta huí enigmàtic i poc conegut. És poc el que s’ha escrit al voltant del tema. Moltes d’estes beates permaneixen en l’anonimat de les cròniques religioses, en papers manuscrits; altres tingueren més sort i els seus noms foren coneguts. També estaven els casos de les dones que renunciaven al mon exterior i es dedicaven  exclusivament a l’oració intima sense necessitat de contacte amb l’exterior i sense mostrar a ningú la seua obra.





Amb tot, algunes s’ajuntaven i formaven beateries davant la impossibilitat d’entrar en un convent, altres vivien adossades a la parròquia i també estaven les que solitàries vivien la seua espiritualitat. El que és evident és que les beates demostraren amb la seua forma de vida que podien ser exemple per als demés  i el que és més important desenvolupar la seua pròpia individualitat de dona al marge de les rígides normes religioses.

Les causes que portaven a moltes dones a optar per una vida religiosa de beata són moltes i variades, segons cada persona. De tots és sabuda la influència dels rectors en les poblacions en aquells temps on la religió estava present en tots els aspectes de la vida, i les dones dins de cada població eren les que més contacte directe tenien amb els cures.

Si analitzem les característiques comuns i més aparents de les beates importants, perquè són de les que queda constància escrita, trobem que per a poder ser beates havien de tindre una edat mínima, ja madura. 
...30 años de edad  cumplidos para tomar el hábito y 35 para profesar y han de ser novicias por lo menos tres años cumplidos...




També havien de demostrar virtut i s’exigia dels pares que no hayan tenido nota de infámia.*15
Moltes tenien estret contacte amb un confessor o mestre que és el que les guiava i assessorava pel camí de la vida espiritual. També es troba com nota comú en algunes de les beates, la vida plena de penitències i mortificacions corporals. En línies generals les beates eren gent del poble, gent corrent i senzilla, algunes sense nivell cultural que van viure la seua espiritualitat de forma intima.

No sabem res del cas de Maria Ines, tot el que puguem dir sobre la seua vida no deixen de ser especulacions, són molts els anys passats i ninguna l’empremta deixada per esta dona en Aielo. ¿Qui seria el seu confessor o guia?... es fàcil pensar que la beata Ines Ribes Castelló estaria dirigida espiritualment per un confessor que no deuria estar lluny d’Aielo, o inclòs podria ser de la família. Prop del poble hi havia dos convents de l’ordre del Carme: un de carmelites calçats a Xàtiva i altre de carmelites descalces a Ontinyent ¿Quines causes la portarien a portar una vida de devoció ?...Res sabem. Potser simplement era una simple dona senzilla, que passaria desapercebuda en els anys en els que va viure, sols preocupada de la vida contemplativa.


El que si és cert és que el paper de l’església ha estat influent  des del inicis del cristianisme i concretament en els segles XVIII i XIX , en els que la família Ribes Castelló va viure. La religió impregnava totes les facetes de la vida i és de suposar  l’ambient familiar religiós en el que seria educada Maria Ines i els seus germans. Ambient religiós que no sols la va portar a ella a un vida d’oració sinó també va formar nebots religiosos.
El perquè Maria Ines va ser soterrada a l’ermita és un més dels dubtes a aclarir. Algunes persones eren soterrades en les ermites a canvi de la donació de terrenys a l’església. No és el cas. Quan va néixer Maria Ines, l’ermita de San Joaquim ja estava construïda, com queda constància en el document de possessió del marques D.Salvador Roca i Pertusa de 1760.

“En el término de la Varonia de Ayelo de Malferit y en partida conmunmente nombrada de Pursons(...) se constituyó en la Hermita llamada comunmente de San Joaquín sita en esta partida al lado del calbario, la qual linda por una parte con tierras de Thomas Juan camino en medio, y siendo en ella se paseó por la misma, abrió y cerró las puertas de la propia mandó salir a los que estaban dentro y á poco rato les hizo volver a entrar y practico..” *16 . 

L’ermita està situada junt a la carretera de Moixent a l’entrada del poble per l’oest. Es una sòbria i modesta construcció feta amb una nau única rectangular amb contraforts a l’exterior en la meitat dels murs laterals . En el lateral dret s’adossa una construcció auxiliar que altera la regular silueta del conjunt. 

L’enterrament de Mª Ines en una ermita, no és un cas aïllat ni estrany; és fàcil trobar-ne soterrades a les esglésies. Per posar un exemple de prop, al convent de Sant Agustí de Xàtiva van ser enterrades en el segle XVII una desena de beates del tercer ordre de Sant Agustí, que tenien allí la sepultura. *17. 

¿Però què vol dir “bienhechora de esta capilla”? ¿Va fer alguna donació a l’església? La hipòtesi més gastada és que contribuiria econòmicament a l’església, siga en reformes, siga en alguna compra per a l’ermita... però no ho sabem cert. Altra possibilitat és que l’ermita fora el lloc de recolliment per a l’oració preferit per Maria Ines i per això la família decidira enterrarla a l’atri. També cal la probabilitat de que s’encarregara de guardar-la i es fera mereixedora de ser hi soterrada. Tot són especulacions i dubtes que queden en l’aire.

Per acabar este apartat, cal dir que en la Biblioteca valenciana de Fuster (1830) hi ha  referències a alguns manuscrits sobre beates terciàries del Carme, i en els títols hi ha similitud respecte a la inscripció de la sepultura de Mª Ines Ribes*18. Per exemple:

-Fr. Gerónimo D. Tuesta (carmelita): “breve relación de la vida de la Venerable Teresa de S. Joseph, en el siglo: Francisca Caset, beata profesa de la Tercera Orden del Carmen de Onda (1674, aprox.)

-Fr Francisco Pastor(carmelita d’Ontinyent +1746): “relación de las virtudes, vida y muerte de la V. Hermana Francisca Caset, Beata profesa de la Orden del Carmen...” y “Relación de las virtudes y maravillas de la venerable Hermana Serafina Alcacer, Beata profesa del Carmen deOnda”  


      ***********OOOOOOOOOOOOO*******************OOOOOOOOOOOOOOO********
I algun dia, algú tornarà a mirar darrere la porta enreixada de l’ermita i llegirà:

“Aquí descansa la hermana Maria Ines Ribes y Castelló, beata Profesa del Carmen, bienhechora de esta capilla...murió en 9 de Mayo del año 1821, a los 61 años de edad.”   
I de nou es preguntarà ¿qui serà esta dona que va ser enterrada en esta solitud del calvari?.         
 Ara ja sabem alguna cosa més.


         *********OOOOOOOOOOOOOO******************OOOOOOOOOOOOOOO********

                                      

*1 Index Bautista bataller llibre 3p 187. La família Castelló es mereix un estudi a banda: En 1800 en esta família hi ha presbíters, un frare de l’ordre de Montesa, un advocat...i tots ells disposen d’una almassera al carrer Sant Roc.
*2 Segons consta al Índex de Juan Bautista Bataller que es conserva a l’arxiu parroquial
*3 Tots estan inscrits als llibres 3i4, llibres que per desgràcia desaparegueren i no tenim la sort de conservar-los.  A l’índex també consten les defuncions de dues de les filles: Maria magdalena i Maria Ines. La mort d’esta ultima esta llistada al llibre 7 foli 8, este llibre no es conserva però si el que inscriu la defunció de la germana Maria Magdalena al llibre 8 pag 74.
*4 Acta 9-2-1896 de ple d’ajuntament.
*5 Acta de ple d’ajuntament 24-9-1899. 
*6 Fernando Governa té molts articles al respecte que es poden consultar a la biblioteca Degà Ortiz i Sanz.
*7 Llibre de festes de 1994, EL AYELO DE 1760 de Fernando Governa : relata  la presa de possessió del marques en 1760,  fent una transcripció abreviada del document protocolar conservat als fondos notarials del “Real Colegio Seminario Corpus Christi” deValencia.
*8 Fernando Goberna: Abolició de règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858) y “ Lucha antiseñorial en Ayelo de Malferit”. Llibre de festes 1985. Text que pertany a l’enciclopèdia Nuestra Historia. Mª Jesús Juan Colomer.
*9 La renda senyorial en l’etapa final de la transició al capitalisme: El marques de Bèlgida. David Mahiques. Alba nº7. Any 1992
*10 Protocols notarials de: Francisco Martinez , Manuel Martinez i Manuel Valls. Arxiu municipal d’Ontinyent.
*11 llibre de les matrícules parroquials, any 1817,1818 i 1820, conservats a la col•legiata de Xàtiva
*12 Arxiu municipal d’Aielo.
*13 Orellana en el seu tractat de las “Mujeres emparedadas” (1801) diu referint-se a estes: Pero por lo venerable de aquel estado, solian añadirles los dictados de Ancillas, Sorores, Beatas, Madres, Hermanas, etc...” afegint que aquelles dones retirades, tot i que la reclusió no fos rigorosa o solemne, “las calificaba cada uno con el dictado que mejor le parecia” .Apunts facilitats per J Vicente Ferre de Bocairent, teòleg i estudiós del tema.
*14 Apunts facilitats per  J.Vicente Ferre Domínguez, *15 Misticos, Beatas y Alumbrados. Francisco Pons. Edicions Alfons el magnànim.
*15 ALCOI, Sociedad, fiestas, devociones iconografia (S Xlll-XlX). Jose Lluís Santonja. Edita Llorens.
*16  Transcripció  abreviada del document protocolar de 1760 pel qual el marqués pren possessió de l’ermita en la que dos anys més tard seria enterrada Mari Ines. Llibre de festes any 1994. Fernando Goberna.
*17 Apunts facilitats per Vicente Ferre.

*18 Apunts facilitats per Vicente Ferre




MARILÓ SANZ MORA
Mª JESÚS JUAN COLOMER

 Llibre de festes d'Aielo de Malferit, any 2OO2  
                                                                                                                       

viernes, 8 de marzo de 2013

MARIA INES RIBES CASTELLÓ: PERSONATGE D’AIELO ANÒNIM I OBLIDAT


Dia 8 de Març, dia de la dona,
per commemorar-ho, el bloc d’història d’Aielo rescata del passat la vida de 
Maria Ines Ribes Castelló, com diu el títol del treball, 
personatge d’Aielo anònim i oblidat.



I PART:
 Mª INES RIBES CASTELLÓ 


“Aquí descansa la hermana Maria Ines Ribes y Castelló, beata Profesa del Carmen, bienhechora de esta capilla...murió en 9 de Mayo del año 1821, a los 61 años de edad.”   
Inscripció de la tomba que està a l’atri de l’ermita  del calvari St Joaquin i Sta Ana d’Aielo, tot just darrere la porta enreixada que hi ha a l’entrada.


INTRODUCCIÓ

Esta és la història d’un personatge nascut a Aielo fa més de dos segles, personatge anònim i oblidat que hem volgut rescatar del passat perquè pensem que saber les xicotetes històries personals contribueix a conèixer un poc més la història d’un poble. Però....¿Qui era Maria Ines Ribes Castelló?

Un dia, algú que sap del nostre interès per escorcollar en el passat ens va fer esta pregunta, i el fet de no saber la resposta ens va animar a investigar de qui era la tomba que estava a l’ermita...què faria esta persona per ser hi soterrada...com seria Aielo en aquells temps ... així com qui seria la seua família o els possibles descendents al poble. Al final tot acabaria en saber un poc més d’història d’Aielo investigant en la història de Mª Ines Ribes Castelló. El primer inconvenient que vàrem trobar va ser que ningú sabia res d’ella i el segon, que falta molta documentació als arxius d’Aielo que es remunte a finals del segle XVlll i principis del XlX.

Els camins inicials buscant possibles familiars ens donaren a conèixer una curiosa i antiga paraula que continua viva al poble: Beguina, que significa beata,  i que és un malnom que perdura en algunes persones d’Aielo. Pensàrem en un primer moment que seria un fil a seguir, tanmateix ho deixàrem córrer en saber que  els habitants de l’Olleria eren vulgarment anomenats beguins.

I seguírem investigant arxius començant pels d’Aielo: el municipal i el parroquial, desprès enfonsant-nos a l’arxiu municipal d’Ontinyent intentant buscar en els protocols notarials testaments  de la família Ribes Castelló; i també rebuscant a l’arxiu de la Col•legiata de Xàtiva.

Tomba a l'atri de l'ermita on està enterrada Ines Ribes Castelló

MARIA INES RIBES I L’ENTORN FAMILIAR  A AIELO

La història de Maria Ines Ribes Castelló comença a Aielo en 1762, any en el que va néixer. Son pare, vindria a Aielo a principi de 1700 i es va establir com a cirujà al carrer Sant Antoni. Al poc de temps es va casar  amb Francisca Mª Castelló,(*1) filla d’una de les primeres famílies repobladores d’Aielo segons ” la carta puebla” de 1611. Segurament es casarien a l’antiga ermita de Sant Miquel, donat que l’actual església San Pedro Apostol encara tardaria uns anys en ser inaugurada.

Fruit del matrimoni  tingueren 11 fills.(*2) El primer en néixer va ser Francisco José, al voltant de 1735, seguiria Jose Gabriel, desprès Francisco Vicente, anys darrere Mª Josefa, li seguiria Mª Magdalena en 1751, després Jose, Francisco, Pasqual naixeria després, i la que feia número vuit dels germans seria Maria Ines en 1762; desprès vendria Juan Bautista, a continuació Rafaela Eugenia i el més menut dels fills va ser Jayme nascut cap a l’any 1765(*3) .

La seua casa familiar estava al carrer de Sant Roc nº3, molt a prop del portal de Sant Roc i de la nova església. Este carrer era estret i constituïa el camí d’eixida del poble i fins molts anys després, ja en 1896, quan la casa pertanyia als hereus no es feren les obres de millora, sent com era, fins i tot perillós per als transeünts (*4) . Anys desprès en 1899 el carrer Sant Roc s’ajuntaria amb el carrer de la Presó, formant el carrer església (*5).

Descriure l’Aielo que visqué Mª Ines és remuntar-nos a més de 200 anys enrere. No és la nostra pretensió fer un estudi exhaustiu. Hi ha molts escrits complets que expliquen i detallen com era el nostre poble a finals de 1700 i principis de 1800 (*6) . Tanmateix pensem és necessari mostrar una visió general del poble en aquells anys per poder situar millor la família Ribes Castelló.

En primer lloc cal dir que Aielo en 1762, moment en el que va néixer Maria Ines, era propietat del marqués D.Salvador Roca i Pertusa.
El 29 de febrer de l’any 1760 es firmava en la Reial Audiència de València el document que declarava que per la mort sense testar del marques De Malferit, veí que havia estat de València, devia succeir en el referit vincle el seu fill major D Salvador Roca i Pertusa. La mare, que quedava com administradora degut a la minoria d’edat de D Salvador; va encomanar la presa de possessió de” la Baronia de Ayelo” a D. Ceferino Ortiz veí de Xàtiva i probablement parent d’ella.
I així D. Ceferino acompanyat de persones distingides i autoritzades va vindre a Aielo el 3 de març del mateix any i en dos dies va prendre possessió en nom del marqués de la població i del terme. Tot queda patent en un document protocolar que encara es conserva.
Va començar prenent com a propietat les quatre portes del poble: San Roc, el Carme San Cristòfol i la del carrer de San Francesc.
“...siendo en ellas entró, salió y pasó por los portales, abrió y cerró distintas veces las puertas de ellas, y practicó todos los demás actos de dominio y posesión que se suelen acostumbrar a hacer....”

De la mateixa manera va fer a l’església, en el forn vell situat a la plaça , el forn nou i l’hostal en el carrer del “mesón”, en una tenda...en la taverna, en la carnisseria del carrer del Carme. Va prendre possessió de la casa palau en la plaça major i de l’almàssera, de l’escrivania dels jutjats, de la jurisdicció suprema, de la casa presó, del forn de vidre, del molí fariner, del teular, de l’hort anomenat del Senyor,  de l’ermita de Sant Joaquim , de dos corrals per tancar ramat, d’hortes, de terres de secà... Va prendre també possessió de l’heretat i Baronia anomenada Cayrent, ...Prengué possessió de tot el terme d’Aielo( *7).

Llegint el document protocolar de la presa de possessió del marques en 1760 , podem imaginar-nos un poc l’Aielo d’aleshores. Era un poble molt mal comunicat, travessat per sendes i camins en males condicions. Les muntanyes eren amagatalls dels roders que de tant en tant baixaven al poble a proveir-se d’aliments. La vida en el poble era al voltant del marques, els carrers principals rodejaven el palau i eren carrers estrets i menuts encara  amb emprempta morisca.

La supeditació al marqués era abusiva fins l’extrem que en 1792 la gent del poble de la “Baronia de Ayelo” inicià un plet contra els abusos del marques en la seua demanda de tributs. El plet anà endavant, va arribar en 1793 al consell de Castella i va durar molts anys( *8) .

En 1797 Jose Cavanilles, botànic destacat  visità el poble, i les seues impressions sobre els pagaments excessius que s’havien de fer al marques, així com la riquesa de la terra del poble queden explicites en el seu llibre “Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de  Valencia”

“...Al principio del siglo actual (XVIII) apénas tenia Ayelo 200 vecinos, y en el día tiene 442 (1791). Pocas tierras hay en el Reyno  superiores a estas en fertilidad y cultivo; pero ninguna tiene condiciones menos favorables al cultivador, el cual contribuye al Señor territorial la tercera parte del fruto de los árboles, excepto las higueras, que son francas; la cuarta parte de los granos criados en la huerta; la sexta de los sembrados de secano; y algo menos de la séptima del vino. A esta contribución, que igualmente pagan muchos otros pueblos del Reyno, se añade, que el propietario del campo incurre en tres pesos de pena si coge la mas pequeña porción del fruto de sus campos antes de verificarse la partición: no puede hacer su aceyte sino en la almazara del Señor, donde debe dexar la mitad: no puede sin licencia cortar ramo alguno principal de los arboles, podarlos, ni arrancar los muertos, cuyo tronco se apropia el Señor territorial: debe también a sus expensas las cosechas y hacer de ellas tres montones, para que el representante del Señor escoja el que mas le acomode, resultando de las demoras indispensables, perjuicios que causan las lluvias y contratiempos. A pesar de tan duras condiciones los de ayelo cultivan con esmero su termino, que tiene tres cuartos de hora de norte a sur y otro tanto de oriente a poniente. Solo quedan incultas las crestas de los montes vense las lomas de marga blanquecina y en general el secano cubierto de corpulentos algarrobos y olivos, o plantado de viñedos..."

Façana de l'ermita de san Joaquin i santa Ana

La conflictivitat social i l’enfrontament entre marques i els camperols dels pobles no és un fet exclusiu d’Aielo. Tanmateix és de ressaltar que Aielo era un dels pobles que suportava una de les més injustes situacions. L’agudització d’eixos conflictes a nivell general oposant-se al pagament de les prestacions al senyors i el rebuig dels monopolis que estos exercien, portaria a la desaparició dels senyorius (1813-1858) (*9) .

Tot açò ho veurien i ho viurien Mª Ines i la seua família en un poble sobre tot treballador del camp però també ric en algeps. També estarien presents en els primers anys de l’actual església parroquial San Pedro Apóstol, construïda en 1739; també veurien la reconstrucció del pont de l’Arcà en 1806-1807. Observarien la creació de l’horta nova així com assistirien a l’ampliació urbanística del carrers en el poble. Viurien, alhora, la devoció popular que va impulsar a posar plafons ceràmics en els carrers: en 1780 el de Sant Francesc que es trobava fins fa poc al carrer Major nº21, els Sants de la Pedra en 1790, Sant Josep també de finals del segle XVIII al carrer església, la Purissima i la Verge dels Desemparats, els dos plafons de 1790 i els dos situats al carrer Major, Sant Llorenç de 1795...i molts més que es van fer als mateixos anys i que es van col•locar a l’interior d’algunes cases per a devoció particular.( Santa Bàrbara i San Cristòfol... o la Verge del Rosari a l’antic hospital)

Este és l’Aielo en el qual visqué Maria Ines, els pares i els germans. Eren onze els fills que tingué el matrimoni i tots serien educats en l’ambient religiós que es vivia per tot arreu i que impregnava amb força tots els aspectes de la vida. 

Amb el pas dels anys, alguns fills es van casar i van abandonar la casa en la que vivien tots junts al carrer Sant Roc, altres es quedarien hi vivint de per vida. En 1787 el pare, D.Vicente Ribes, va testar davant l’escrivà d’ Aielo, D.Francisco Martinez Vicent, concretament el dia 30 de setembre i al testament anomena sols sis fills dels onze inscrits als arxius parroquials: Josef, Francisco, Jayme, Josefa, Magdalena i Mª Ines. ¿Moriren els que no anomena? És fàcil pensar-ho tenint en compte les continues malalties que sovint s’emportaven als més menuts: tuberculosi pulmonar, malalties infeccioses de l’aparell respiratori i digestiu, la pigota, la pallola, la tosferina , la diftèria , el tifus...o simplement un constipat.

En testar  D.Vicente estava postrat al llit per malaltia, però conscient de tots els seus actes. Deixa ben clar la seua última voluntat.

“...Primeramente mando y encomiendo mi Alma a Dios mio Señor que la eximió y la redimió con el inestimable precio de su sangre, suplicando a la divina Maria le lleve consigo a la Gloria para donde fue criada y el cuerpo mando a la Tierra de la que fue formado, otrori mando que cuando la voluntad de Dios .mio señor fuese servida llevarme de esta presente vida mi cadaver sea sepultado en la Iglesia Parroquial del Señor San Pedro Apostol de esta Baronia en la capilla del señor San.Jose vestido con ábito del padre Santo Domingo dando por el almoina acostumbrada que por mi devoción quiero de tome del convento de la Villa de la Olleria y que a mi entierro acudan en procesión los cantores acostumbrados y en el dia de aquel fuese hora decente y sinó al siguiente se me digan y celebren por mi Alma tres Misas cantadas de cuerpo presente en el altar Mayor de dicha parroquia porque así es mi voluntad...”

Ressaltem que D.Vicente Ribes seria un personatge important pel fet de ser soterrat en la capella de San Jose, capella de la que parla Madoz al seu “Diccionario geográfico, estadistico-histórico de España”:

“La Iglesia Parroquial de Ayelo de Malferiut, dedicada a San Pedro Apostol, tiene varios altares, el mejor de ellos dedicado a San José, sito a la derecha del crucero y embellecido con cuatro lienzos de mérito, y sobre su mesa está el sepulcro de San Engracio Mártir, con un busto ricamente vestido, dentro del cual se encuentran los restos del santo...”

En llegir el testament i altres documents familiars de l’època(*10) poden saber algunes coses dels fills.

El fill major de D. Vicente Ribes, Francisco José, segons dicta al testament ja havia rebut l’herència corresponent al moment de casar-se nou anys enrere, en 1778. De Francisco trobem documents d’uns anys abans de morir el pare en els que el marques de Malferit, D. Salvador Roca i Pertusa li cedeix un terreny en el carrer Purissima per a construir-se una casa, terreny pel que pagaria forts tributs, els mateixos impostos abusius que imposava el marques a tothom d’Aielo. També es conserven altres documents de compres i ventes de propietats entre els membres familiars.

El fill D. Josef, en 1787,segons consta al testament patern, estava casat amb Josefa Sanz Alonso. El pare el va anomenar marmessor (“albacea”) junt al rector Francisco Martinez. També s’especifica que al contrari del germà, José no havia rebut ninguna part de l’herència. Segurament es va dedicar al mateix ofici que el pare: hi ha documents en els que apareix el metge Don José Ribes, i el tractament de “Don” ho corrobora. Este tenia un fill nascut en 1780 que de major es va dedicar a la vida religiosa, era “presbítero de la orden de Nuestra Señora de Montesa y San Jorge de Alfama, y  caballero templario” i va arribar a ser  canonge de la col•legiata de la ciutat de S. Felipe, l’actual Xàtiva on vivia al carrer Sant Domenech nº 16 molt prop de la Seu, i just enfront d’un altre  paisà important en la història d’Aielo: Josep Ortiz i Sanz que també estava en la col•legiata però fent les funcions de degà*11 . El canonge José Ribes va morir als 53 anys, el dia 23 de juny de 1833, en Xàtiva on va ser soterrat, i va deixar tots els seus bens a l’ordre de Montesa a la que pertanyia i una tia germana del pare, la tia Magdalena, va ser anomenada com usufructuaria. El matrimoni format per D Josef Ribes i Josefa Sanz també va tindre una filla anomenada Rafaela que es va casar amb Francisco Faus, que era llaurador de Rotova.

El tercer fill anomenat en el testament de D.Vicente Ribes és Jayme, que al moment de testar té menys de vint-i-cinc anys i per tant és menor d’edat. El pare anomena com a tutor a un familiar, Josef Castelló, germà de la mare, per ser digne de la seua confiança. De Jayme no hem trobat res més en tots els documents protocolars consultats.

Al testament també queda inclòs el nom de tres filles a les que deixa la casa: Josefa, Maria Magdalena i Maria Ines.

“...morada que tengo y poseo en el poblado de cita Baronia en la calle San Roque, bien entendido con todo lo que se encontrase en ella el dia de mi fallecimiento. Y que las expresadas mis hijas  no pongan en esta casa arrendatario alguno...”

De Josefa sabem poc, sols és anomenada al testament com hereva de la casa junt a les germanes i en 1787 encara estava soltera. Anys després es casaria amb Jose Vicente Calabuig segons consta a l’índex de J.Bautista Bataller .El matrimoni va tindre un fill Andrés Calabuig, que va estar de canonge en Xàtiva junt al seu cosí José Ribes.

Mª Ines, al moment de testar el pare, any 1787, tenia 25 anys. Es va quedar soltera  i optà per una vida religiosa. Hem trobat pocs documents en el que siga anomenada: el del testament patern de 1787, una carta de pagament de Francisco de 1820 i el seu testament dictat el 26 de juny de 1804 , davant del notari Francisco Martinez  Carreres, quan tenia 42 anys. Tanmateix imaginem molt de la seua vida, tant que és mereix un capítol a banda. Al testament, malauradament prou il•legible i fet junt Magdalena, les dues germanes expliquen clarament el lloc on volen ser soterrades i l’hàbit que deuen posar-les. També es deixen els bens que fins el moment posseeixen una a l’altra.

Per a Mª Ines pensem que este seria l’únic testament, doncs és l’únic que hem trobat. Per altra banda, Magdalena anys després faria un altre testament que va anular este primer de 1804.

“...como nosotras, Magdalena Ribes, donzella, mayor de edad y Maria Ines Ribes, beata profesa de la Orden del Nuestra Señora del Carmen, hermanas vezinas que somos de esta Baronia de Ayelo de Malferit¿...? buenas y sanas pero temerosas de la muerte que es natural y por la divina clemencia con nuestro libre juicio entendimiento  conforme...mandamos que cuando la voluntad de Nuestro Señor¿...? llevarnos nuestros cuerpos sean sepultados en la Iglesia Parroquial del Señor San Pedro Apostol de esta Baronia y en la misma sepultura que quedan enterrados mis difuntos padres...en la capilla del patrairca San José, vestidas con abito de Nuestra Señora del Carmen...”

En l'última voluntat dictada al testament, Mª Ines, especifica que vol ser soterrada a la capella de San Jose en l’església, junt als pares. Este desig no va poder ser complit al posar-se en pràctica la pragmàtica reial que va prohibir enterrar en les esglésies a excepció dels casos previstos al ritual romà.

Ines volia ser enterrada a l'esglèsia, a la capella de sant Josep,  però no va poder ser prohibició reial
així que fou enterrada a l'ermita de san Joaquin i santa Ana.

Magdalena Ribes, en 1787, també estava soltera i així seguiria durant tota la seua llarga vida. Sabem que va néixer en 1751 i va morir en 1843, als 92 anys. Va viure a la casa familiar heretada del pare però no de seguit. Va estar vivint algun any en Xàtiva ( 1817) , junt al nebot canonge, fill del germà José.  Este al morir en 1833 quan tenia 53 anys, la va deixar com usufructuaria dels seus bens.

Indagant en la família Ribes ens adonem de la importància i influència que esta dona va tindre. En els padrons de Riquesa de 1832 i en els de 1841*12 , Magdalena es anomenada, i apareix com propietària de molts terrenys i bens que ella va anar heretant de tots els germans i altres familiars. També es anomenada com usufructuaria en varies ocasions.

 De Magdalena es conserven “les seues ultimes voluntats”: un primer testament fet junt a la germana Mª Ines, dictat en 1804, altre posterior datat en 18 d’agost de 1840 i revisat en un codicil  el 11 de desembre, tres anys abans de morir.

“Primeramente encomiendo su alma a Dios que de la nada la creó y el cuerpo a la Tierra de cuyo basto elemento fue formado el cual hecho cadaver manda que amortajado con ábito y velo del convento de Religiosas de la Villa de Beniganim y colocado con una caja ataud sea enterrado en el cementerio de la Iglesia Parroquial de esta dicha villa de Ayelo, debiendo ser su entierro ordinario y celebrarsele tres misas cantadas según costumbre...elige y nombra por sus albaceas testamentarios y pios executores a Fray Don Gabriel Castelló Presbítero vecino de la ciudad de Valencia y al señor Cura de la Parroquia de esta Villa que fuese cuando ocurra su fallecimiento...Declara que no tiene ascendientes ni descendientes...y por cosiguiente que es libre de disponer de sus bienes...”

I deixa tots els seus bens repartits en dos parts: una per a  la neboda Rafaela Ribes i l’altra part repartida entre altres  quatre nebots. Tots cinc són els encarregats de Magdalena en els últims anys de la seua vida, els que  li procuraran “la manutención y el vestir”. Als fills de Rafaela, que en este moment son menors d’edat, els deixa habitació en la casa  del carrer Sant Roc.

“...lindante por un lado con la de Antonio Ortiz y por el otro con la de Luisa Vicent, para que la abiten gratuitamente...”

Alhora que Magdalena va fer la revisió del testament el 11 de desembre de 1840, Rafaela Ribes, la neboda a la que deixava la meitat dels seus bens també fa testament.

En 1843 va morir Maria Magdalena, segons ens diu en la seua partida de defunció que es conserva als arxius parroquials.

...”habito de agustinas descalzas....Falleció ayer de vejez sin haber recibido mas que extremaunción por no estar capaz de más...hoy dia 18 de Diciembre de 1843.”

I també segons ens diu en una carta que, Juan Bautista Bataller rector en aquell any a la parròquia d’Aielo, va enviar a la col•legiata de Xàtiva anunciant la seua mort. I es que els bens que el nebot canonge li havia deixat en usufructe, ara devien vendre’s i cedir els diners a la col•legiata.

Indagar en la vida de Maria Ines porta a conèixer un poc la societat del segle XVlll i observar la força de la religiositat sobre tots els aspectes. També ens porta a descobrir les vides paral•leles que portarien les dues germanes Maria Ines i Maria Magdalena. Maria Ines dedicada exclusivament a la oració i Maria Magdalena, fent front als problemes quotidians que la vida comporta.

Posant un poc d’imaginació ens podem traslladar a finals de 1700. En una societat on la majoria de les dones es casaven i vivien supeditades als  marits, les dues germanes solteres vivien en la casa familiar que havien heretat dels pares. Maria Magdalena que era la major de les dues, també portaria una vida devota però sense deixar de costat tot el que suposa portar un casa endavant És de ressaltar que al moment d’especificar bens materials  en documents familiars sempre és el seu nom el que apareix; la qual cosa demostra una vegada més el pes i influència que està dona va tenir dins la família Ribes. I és que Maria Magdalena no va tenir més remei que enfrontar-se a tot, com a cap d’una casa que era; la germana Maria Ines seria l’encarregada de resar per l’ànima de les dues i ella de solventar els problemes diaris. I si  afegim el fet de que va durar tants anys s’entén el perquè Maria Magdalena apareix en molts dels documents de familiars descendents. 

Buscant en l’actualitat trobem que hi ha un terreny en el Barranquet de Bayle, on està la caseta coneguda com “la del canonge”. Esta casa  dóna nom a una gran partida de terres que huí en dia estan en part urbanitzades: c/ Alfredo Castelló, Av Jaume I... Segons ens consta en molts documents, eren terrenys que pertanyien a la família Ribes. El canonge José Ribes, nebot de Mª Ines, tenia allí la seua casa de camp on anava a passar els estius, d’ací el malnom que encara perdura. Estes propietats, en 1841 quedaren inscrites a nom de Magdalena Ribes Castelló i de José Ribes Sanz i queda registrat al padró de riquesa conservat a l’arxiu municipal d’Aielo; huí en dia estes propietats estan en mans dels descendents.

MªJesús Juan Colomer
Mariló Sanz Mora

I PART de l'article publicat al llibre de festes d'Aielo de Malferit, any 2002


sábado, 2 de febrero de 2013

EL PRIMER CENTENARIO (AÑO I9O4) DEL HALLAZGO DE LA RELIQUIA EN ROMA. III PARTE


EL DRAMA LÍRICO QUE ESCRIBIÓ EL REVERENDO RAFAEL JUAN SOBRE SAN ENGRACIO, Y LA BANDERA PROCESIONAL QUE FUE BORDADA POR ENTONCES. 


En el año 1904 se cumplieron los cien primeros años del hallazgo de la reliquia de San Engracio en la catacumba de Priscila. De las celebraciones del primer centenario quiero destacar dos hechos: el drama lírico titulado San Engracio ó la semilla de cristianos, el cual fue escrito por, el que luego seria arcipreste de la iglesia de Santa María en Ontinyent, Rafael Juan Vidal, y la bandera procesional, bordada también en este año del centenario, la cual es de mi familia y, todavía en la actualidad, es sacada cada 7 de agosto delante de la imagen del santo patrono.

En 1904 el reverendo Rafael Juan Vidal estaba estudiando en el seminario de Valencia. Rafael era, por entonces, un joven que destacaba por ser buen estudiante y tener una fuerte religiosidad, además de que, como luego demostró a los largo de su vida, estaba dotado para la poesía. El drama lírico que escribió, "San Engracio ó la Semilla de Cristianos", cuyo cuaderno manuscrito de sesenta y seis páginas tiene en la actualidad su descendiente José Vicent Juan, es una obra teatral escrita en verso compuesta de dos actos, el primero dividido en dos cuadros y diecisiete escenas, y el segundo también en dos cuadros y quince escenas. El joven Rafael, al escribir esta obra debió de documentarse en obras tales como la de José Muñoz Maldonado, publicada en 1849," Las Catacumbas ó los Mártires. Historia de los tres primeros siglos del cristianismo", obra escrita con gran fervor y que fue bastante popular en su época.

El personaje de Engracio, es esta obra de Rafael Juan, es un joven tribuno de la época del emperador Nerón. La acción se sitúa en Roma y sus alrededores, durante la persecución decretada por este emperador contra los cristianos entre los años 64 y 68 de nuestra era, la cual está considerada la primera de las diez persecuciones importantes de los primeros tiempos áel cristianismo. Aparte del personaje de Engracio y del propio emperador Nerón, en la obra está de Celio que es el padre de Engracio, el cual es un patricio que tiene una villa romana al lado del mar no lejos de Roma, Claudio hermano de Engracio, Octavio, el joven patricio amigo de Engracio y también convertido al cristianismo, Pancracio, un venerable anciano cristiano, el asistente de Engracio, que destaca por ser locuaz y gracioso, además de dos oficiales de la milicia romana, uno de estos convertido al cristianismo por Engracio, soldados, un niño y su madre, criados de la casa del padre de Engracio y esclavos.

Reproducción fotográfica de mi tia abuela Balbina Ortiz Pinter y esquela con motivo de su fallecimiento en 1906.

Tal y como indica el título de la obra, Engracio es como una semilla de cristianos, pues con su ejemplo convertirá al cristianismo a varios personajes de la obra, entre estos a su propio padre. Al final de la misma, Engracio es muerto por el propio emperador Nerón, el cual, desesperado y abandonado por todos se quita la vida. En la última, y conmovedora escena, en la que están todos los personajes ante la presencia del cuerpo sin vida de Engracio sostenido por su padre entre sus brazos, el coro canta:

En pro de tu Pueblo

Engracio, tu vida,

Tu sangre vertida,

Y tu intersección

Ofrece al eterno

A que consigamos

que al fin le veamos

siempre en su mansión.


Esta obra de Rafael Juan Vidal nunca ha sido representada, que yo sepa, ni editada impresa.

Por su parte, la bandera bordada con motivo del centenario, es una preciosa tela que bordada por mi tía-bisabuela Balbina Ortiz Pinter cuando tenía quince años (murió dos años después, en 1906, cuando tan sólo tenía diecisiete años), junto con Magdalena Alemany también muy jovencita por entonces y que luego se la conoció en el pueblo con el apelativo de Magdalena la costurera; probablemente, ambas, fueron dirigidas en esta labor de bordar la bandera por las monjas residentes en Ayelo por aquellos años.


Bandera.


La tela es de raso de color rojo, también llamada damasco y lleva bordado, en hilo de oro, una letras que dicen lo siguiente: VIVA S. ENGRACIO MÁRTIR, y debajo, bordado en hilos de diferentes tonalidades, dos ramas, una de olivo, y la otra de ciprés, esta última además con pedrería engarzada, las cuales forman un arco. En el espacio que dejan estas dos ramas está bordado, en grueso hilo de oro pasado a mano, el símbolo de una P y una X, que son las dos iniciales del nombre griego de Nuestro Señor, es decir un monograma de Cristo que se encuentra en el primitivo arte cristiano, el cual, aparte de ser el emblema de la cruz era al mismo tiempo el de los mártires cristianos. Este símbolo, tal y como se ve en la fotografía que reproduzco, estaba también en la parte superior del sepulcro que contenía la reliquia del Santo, así como en la imagen procesional; a propósito de esto, yo tengo el convencimiento que este símbolo bordado en la bandera corresponde exactamente, en tamaño, al que había en el propio sepulcro de la reliquia de San Engracio. Como remate, la bandera tiene una tela de seda blanca, la cual pende del asta; dicha tela blanca tiene bordado, también en hilo de oro, el año de 1904, año del centenario del hallazgo de la reliquia en la catacumba de Priscila.

Reproducción del dibujo que hizp, en el año 1941, el escultor Jose Maria Bayarri para la Nueva Imagen de san Engracio ( archivo diocesano de Valencia)

Dos de mis hermanos mayores portando la bandera del centenário delante de la imagen de san Engracio en la procesión del 7 de agosto (finales de los años cuarenta)


BIBLIOGRAFÍA

JOSÉ MUÑOZ MALDONADO: Las Catacumbas ó los Mártires. Historia de los tres primeros siglos del cristianismo. Madrid, 1846.
ANDRÉS DE SALES FERRI CHULIO: Imaginería Patronal destruida en la Comunidad valenciana, Sueca. MCMXCIX.
SANDRO CARLETTI: Guía de lo Catacumba de Priscila, Pontificia Comisión de Arqueología Sacra Ciudad del Vaticano, 1985 (traducción de la 2ª edición italiana al español por el padre A. Recio Verganzones OFM)  En uno de mis viajes a Roma saludé personalmente al padre Antonio Recio en el Pon. Institutum Archoelogiae Chistianae 
ANTONIO FERRUA:  Inscriptiones Christianae Urbis Ramae septimo saeculo antiquitiores, Pont¡. Institutum Archoelogiae Christianae in Civitate Vaticanum, 1980. (Por medio del padre Alejandro Recio saludé, fue un momento en uno de los pasillos del Instituto de Arqueología Cristiana a este sabio padre jesuita, el cual murió hace mucho tiempo según leí en la prensa).
JOSÉ IUIS BOUZA ÁLVAREZ: Religiosidad contrarreformista y cultura simbólica del Barroco, Biblioteca de dialectología y tradiciones populares (C.S.I.C.), Madrid, 1990.
ANASTASIO NAVARRO O.EM.: Santi Quaranta. Semblanza Histórico-Artística, Roma, 1917. (Tengo una anotación mía en la contraportada de este libro que dice: En la tarde del 19 de septiembre de 1994 me regaló el propio padre Anastasio Navarro este libro en el convento de franciscanos de Santi Quaranta en Roma).
RIOPEREZ, A (OFMM): Historia Del Convento franciscano español de los santos Cuarenta Mártires y de San Pascual Bailón en el Transtévere en Roma, Guadalajara 1974.
L'ABBÉ J. GAUME: Histoire des Catacombes de Rome, Paris, 1848

Fernado Goberna
Libro de fiestas 2004