Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

sábado, 29 de octubre de 2011

Les tombes de la primera dècada del s.XX al cementeri d'Aielo de Malferit





L’any passat, per celebrar la festivitat de Tots Sants, convidàrem tothom a fer un passeig especial (vegeu les entrades "Una mirada al silenci" i "Làpides del s.XIX al cementeri d'Aielo de Malferit"), era una ruta pel nostre cementeri .

Volíem donar veu al silenci, mostrant algunes de les làpides més antigues d’aieloners. Volíem fer-los homenatge després de tants anys hi soterrats.

Este any continuem el camí encetat i mostrem les làpides conservades de la primera dècada del segle XX (1900-1910), traslladades des de l’antic cementeri, intentant relatar una xicoteta ressenya de les persones que ocupen estos nínxols que compten amb mes de cent anys d’història, tot un patrimoni funerari d’Aielo que hem de respectar i cuidar. 

Celebrem doncs així esta festa de recordatori i memòria dels avantpassats ja difunts, homes i dones que treballaren i visqueren al poble que tots compartim.



D. José Vidal Ortiz
26 mayo de 1908
A los 70 años
R.I.P
Su esposa e hijos


Sols hem trobat d’esta dècada un total de huit làpides, des de 1902 a 1909. Poques làpides per fer un estudi exhaustiu del l’estil funerari més característic i utilitzat en aquella època, però observant-los ens adonem que la majoria eren gravats austers, predominant com a elements decoratius la representació d’ àngels molt semblants o la decoració vegetal de rams de  fulles i flors, i en les altres restants observem simplement una creu (símbol d’eternitat) com a ornament que acompanya les inscripcions que identifica a la persona soterrada al nínxol. També s’aprecia  l’ús del vidre com a tancament del nínxol i per a protegir la làpida de les inclemències climàtiques. Este sistema ja el trobem utilitzat en algunes làpides del segle XIX.



Dª Teresa Calabuig Castelló
Falleció 27 julio 1906
A los 64 años de edad
R.I.P
Su esposo e hijos


Totes les làpides tenen les abreviatures “R.I.P”, que formen les inicials de la fórmula litúrgica “Requiescat in Pace”, la traducció seria “Que repose en Pau”. Ninguna d’elles porta fotografia del difunt soterrat.
Dos de les làpides estudiades estan fetes a València i una a Ontinyent, les altres restants no porten marca del fabricant.

Tot el conjunt segueix una formula semblant, D. Dª davant del nom, excepte una,  curiosament la del difunt Fulgencio Belda, que sabem era un reconegut empresari de l’època.

I a l’apartat del record de les famílies, destaca la làpida de Fermin Vicent, la seu esposa anota el seu nom complet i la làpida de Rafaela Sancho a la que s’afegeix el cognom del marit Liñana.

El costum d’utilitzar el marbre blanc per als difunts xiquets, albaets i joves solters ho trobem representat en la làpida de Maria Colomer, una xiqueta que va faltar amb solament 10 anys.



Maria Colomer y Colomer
Falleció 28 noviembre 1904
A los 10 años 
R.I.P
Recuerdo de sus padres



L’edat de defunció és aproximada entre tots els soterrats, destacant l’ancianitat, per a aquella època, de Fulgencio Belda, que va morir als 82 anys.

Fulgencio Belda, fabricant d’aiguardents,  era el tio de Batiste Aparici, que suposem l’introduiria en el coneixement de la fabricació de begudes alcohòliques  portant-lo, així, a ser un dels tres fundadors de la botelleria.



R.I.P
Fulgencio Belda Juan
3 enero 1903
A los 82 años de edad
Su sobrino
B. Aparici Belda


Cal destacar i fer una paradeta en la làpida de Fermín Vicent, encara recordat pels majors del poble. Conten que era una persona rica, i solia repartir totes les setmanes pa amb xocolate entre els xiquets d’Aielo. Fermín encara que es va casar dos vegades no va tindre descendència.



D. Fermin Vicent Gironés
Falleció 13 mayo 1902
A los 70 años de edad
R.I.P
Su esposa Dª Teresa Vicent Juan 


Curiosament observem que totes les persones soterrades que mantenen la  làpida ( moltes s’han trencat per deteriorament i abandonament) són propietaris, com se solia denominar en aquells anys a la gent acomodada i amb moltes propietats. Enrique Ortiz i Balbina Pinter eren també mestres del poble (podeu consultar més informació sobre ells en esta entrada).



 D. Balbina Pinter Albert
30 abril 1907 - a los 55 años
D.Enrique Ortiz Garrigos
9 octubre 1909 - a los 66 años
R.I.P.
Sus hijos



Per altra banda, Rafaela Sancho era la dona de D. José Liñana Sales, un dels  metges que cuidaven la salut dels aieloners en esta primera dècada del segle XX junt a  D. Lorenzo Llabres Fornes. A l’any 1908 va morir el pare del metge Lorenzo LLabres, D. Gabriel LLabres que també era de professió metge-cirurgià i accidentalment s’hi trobava a Aielo el dia que va faltar. D. Gabriel era natural d’Inca (Mallorca, Balears).



Dª. Rafaela Sancho Barber
de Liñana
fallecio 20 abril 1904
A lo 47 años
R.I.P.
Su esposo e hijos


En aquella primera dècada del segle passat, els aieloners, sobre tots els xiquets més menuts, patiren les febres tifoides de 1906-07 i en 1908 els aieloners suportaren el xarampió, una altra malaltia infecciosa que afectaria a tota la població. 

A banda, consultant les partides de defunció, trobem accidents molt greus que costaren la vida, com el de  la persona que es va ofegar a la bassa de Santiago, a la Peña Mira i una altra ofegada en el pou del Teularet als Serrans. I va haver altra defunció a conseqüència d’una ferida amb hemorràgia, un homicidi, així com altres malalties comunes que anaven disminuint el nombre d’habitants del poble.


D. José Colomer Calabuig
Falleció 17 agosto 1903
A los 65 años de edad
Su esposa hijos y nietos le dedican este recuerdo
R.I.P



MªJesus Juan Colomer
Mariló Sanz Mora

4 comentarios:

  1. Carai!!, mai havia pensat que podrien existir tombes tant antigues al cementeri, sembla interessant fer una visita al recinte sant de la manera que proposeu, per que si t’arrimes a la part nova amb tantes persones conegudes, es molt trist.
    “Que repose en Pau” tots els difunts.

    ResponderEliminar
  2. En un cementerio de lugar castellano.
    Miguel de Unamuno.


    Corral de muertos, entre pobres tapias, hechas también de barro, pobre corral donde la hoz no siega, sólo una cruz, en el desierto campo señala tu destino. Junto a esas tapias buscan el amparo del hostigo del cierzo las ovejas al pasar trashumantes en rebaño, y en ellas rompen de la vana historia, como las olas, los rumores vanos. Como un islote en junio, te ciñe el mar dorado de las espigas que a la brisa ondean, y canta sobre ti la alondra el canto de la cosecha. Cuando baja en la lluvia el cielo al campo baja también sobre la santa hierba donde la hoz no corta, de tu rincón, ¡pobre corral de muertos!, y sienten en sus huesos el reclamo del riego de la vida. Salvan tus cercas de mampuesto y barro las aladas semillas, o te las llevan con piedad los pájaros, y crecen escondidas amapolas, clavelinas, magarzas, brezos, cardos, entre arrumbadas cruces, no más que de las aves libres pasto. Cavan tan sólo en tu maleza brava, corral sagrado, para de un alma que sufrió en el mundo sembrar el grano; luego sobre esa siembra ¡barbecho largo! Cerca de ti el camino de los vivos, no como tú, con tapias, no cercado, por donde van y vienen, ya riendo o llorando, ¡rompiendo con sus risas o sus lloros el silencio inmortal de tu cercado! Después que lento el sol tomó ya tierra, y sube al cielo el páramo a la hora del recuerdo, al toque de oraciones y descanso, la tosca cruz de piedra de tus tapias de barro queda, como un guardián que nunca duerme, de la campiña el sueño vigilando. No hay cruz sobre la iglesia de los vivos, en torno de la cual duerme el poblado; la cruz, cual perro fiel, ampara el sueño de los muertos al cielo acorralados. ¡Y desde el cielo de la noche, Cristo, el Pastor Soberano, con infinitos ojos centelleantes, recuenta las ovejas del rebaño! ¡Pobre corral de muertos entre tapias hechas del mismo barro, sólo una cruz distingue tu destino en la desierta soledad del campo!

    ResponderEliminar
  3. Sols voldria informar-vos d’una làpida que he vist esta matí i no teniu anotada al treball de l’any passat. Es una làpida en molt bon estat de conservació, supose que per este motiu no pararíeu en ella. Esta entrant a la dreta, pròxima a la dels mestres Francisco Bordas i Patricia Girones.

    D. Francisco Más Juliá
    Falleció el 24 de diciembre de 1899
    A los 73 años de edad
    Recuerdo de su esposa e hijos
    SOLO OS RUEGO SOLO OS
    ENCARGO UN PADRE NUESTRO
    POR MI DESCANSO
    R.I.P.

    ResponderEliminar
  4. MºªJesús Juan i Mariló Sanz5 de noviembre de 2011, 20:12

    Vullguem agrair-li al anònim de dalt la informació aportada sobre esta tomba del s. XIX que l'any passat no vam incloure en l'escrit. La làpida ja l'hem fotografiada i la podeu vore en l'entrada http://historiadeaielo.blogspot.com/2010/10/lapides-de-segle-xix-al-cementeri.html

    ResponderEliminar