Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

sábado, 25 de agosto de 2012

Sembra, sega i trilla del blat a Aielo de Malferit.




Per a inaugurar esta etiqueta “La Cambra de Romualdo”, vull començar amb una de les tasques que sovint es feien en esta època de l’any, la sega i trilla del blat.

No hi ha sega sense sembra i és per això que he fet més extens este treball per tal d’arrodonir el procés del blat, unes tasques interessants i molt laborioses les quals no cal oblidar i per les que han passat molts dels nostres majors o avantpassats.

L’objectiu d’esta etiqueta és mostrar ferramentes o estris del passat hui en dia en desús o modernitzats, i ho farem de manera més o menys extensa segons la importància o l’ interès que puga despertar el tema en qüestió.



Per al cultiu del blat la terra es llaurava amb l’aladre de parell arrossegat per matxos, abans de la sembra era necessari fer quatre o cinc passades, així la terra quedava tova, tenia bon guaret i conservava millor la humitat.

Jose Mª Mira "Eixemenes" llaurant a la partida de la "Bassa la Cava", foto arxiu Juan José Tudela.

“No busques matxo vell,
que per molt que apretes la rella
no podràs fer bon guaret.”

La sembra transcorria des de la segona quinzena de novembre fins Nadal. Ací al poble se sembraven dos varietats per excel•lència, el roget i el fartó, ja que eren dos varietats que rendien molt al bancal i la farina que resultava de la molta era d’extrema qualitat.

La forma més antiga  per a sembrar es deia “a volei” i “a manta” i es podia fer de dues maneres: tirant la llavor abans de passar la rella, o després. En els dos casos s’utilitzava com a recipient per a portar la llavor un cabàs o un sac fet a posta (talega), que té en una ansa, una corretja,  corda d’espart o cànem, subjecta, formant una anella que al moment de barrejar es passava al voltant del coll, sostenint-la amb una mà de l’altra ansa, i amb la ma lliure s’agarra la llavor. Per a escampar uniformement la llavor, es marcava amb estaques, el recorregut era recte. En llançar la llavor el braç descrivia un arc a l’altura del pit.

Esta tècnica de sembra va ser reemplaçada per la sembra en solc. La sembra en solc, es realitzava amb l’aladre, mentre un llaurador conduïa i obria el solc, altre proveït d’un cabàs deixava caure la llavor a raig (en “xorret”) i un altre anava repartint un poc d’adob (super, amoniaco, potasa). Després es passava una post de taular (peça de fusta plana rectangular, molt més llarga que ampla i més ampla que gruixuda) per a tapar els solcs oberts amb la llavor i l'adob, i al mateix temps per a deixar el terreny pla i anivellat.  En terreny de secà se solien sembrar dos solcs si, dos no. D’esta forma els clars que es formaven permetien passar una rella de tant en tant i així és mantenia millor la humitat, en terreny de regadiu es sembraven tots els solcs.

Quan les plantes havien crescut  més o menys un pam es començava una sèrie de birbades periòdiques per a tallar i llevar les males herbes amb la mà o mitjançant una aixadeta; i que a més de tallar i llevar la mala herba és removia la terra per afavorir el creixement. 

Durant el seguiment del creixement del blat, s’usen diferents noms per a designar els problemes més comuns; així que es diu: blat fallat quan l’espiga està buida, blat rebolcat o gitat quan té les espigues tombades per debilitat de les canyes. Quan deu madurar l’espiga, un enemic perillós és la boira del matí i el sol següent; aleshores, el blat “s’espanta”, és a dir, que si les messes estan verdes, en dos dies es posen blanques i no granen correctament.

Un bon senyal per a segar el blat, era quan el gra estava dur i no es deixava aixafar amb els dits. Una vegada seca la mata i espiga no calia esperar-se molt a segar, perquè l’espiga anava obrint-se i deixava caure els grans al terra. 


“Sembraràs quan voldràs,
però per Sant Joan segaràs”
---
“Pel Juny, la falç al puny”


Juny i Juliol són els mesos per excel•lència per a la sega dels cereals, amb les espigues ben granades i seques ja estan llestes per a la recol•lecció.

Falç, corbelles de tallant o dents i soqueta.


Els segadors amb grans barrets de palla i armats amb falç (eina consistent en una fulla de ferro acerat, corba, tallant o dentada en la seua part còncava, amb un dels extrems acabat en punxa i l’altre amb un mànec de fusta, (el mànec i la fulla es troben en el mateix pla) o corbella (més curta, més corbada i més prima que la falç, la fulla a l’extrem del mànec té una segona corba, que es desvia del pla normal fent un colze perquè es puga segar ben arran de terra i que al mateix temps fa de protecció a la mà) i a la mà contrària amb la soqueta (estoig de madera d’una sola peça acabat en punta, en el dorç de la punta hi ha un forat oblong per el qual no arriben a assomar-se els dits però que servix per a ventilar-los. Per la ranura quadrada de la base s’introduïen els dits menovell, anular i major deixant lliures el dit polze i el index per a subjectar els brins necessaris fins completar el puny. La soqueta se subjectava a la monyica amb una corda o corretja per tal de protegir la mà de qualsevol fricció amb la falç i també de les pedres quan es sega ben arran del sòl, estaven preparats per a segar els camps de Sol a Sol: des de l’eixida a la posta del Sol.

Vull recalcar que a Aielo s’anomena corbella a les dos modalitats i que a Ontinyent fan el contrari, anomenant-les falç, però dir que ací diferenciem una de l’altra, amb el nom de corbella terrera. Durant la sega s’amuntegaven manolls de brins fins completar la garba, les garbes o gavelles se solien lligar amb uns quants brins del mateix blat que es divideix en dues 

parts i que van unides pel costat de les espigues per mitjà de retorçons i doblant-les en una espècie de nus. Estos costals eren transportats a l’era amb cavalleries que portaven arguens de ferro o fusta, altres els carregaven en carros. Tot el blat sembrat a l’horta s’havia de carrejar amb cavalleries perquè els camins eren de ferradura. Ximo “boina”, Carlos “petit”, el tio “bala” i el tio “peret” eren uns dels que és dedicaven a carrejar amb arguens o sàrries, tan les collites cap a casa com el fem per al bancal. Després de la sega a l’horta eren molts els que sembraven dacsa i així en un any arreplegaven dos collites.  

A Aielo la majoria dels que plantaven blat ho feien per al consum de casa, és per aixó que a l’hora de la sega i trilla els membres adults d’una família s’associaven per a fer en comú la tasca, “hui per tu, demà per mi”, era poc freqüent contractar jornalers per les reduïdes extensions.

Vista d'Aielo feta per l'aviador Abel Mas Juan en 1945. En esta foto s'aprecien els cercles de les eres. Foto del fons local de la B.P.M. Degà Ortiz i Sanz.
  
Després de les agotadores jornades de la sega s’iniciava la trilla a les eres. Les eres eren xicotetes explanades circulars situades en un alt on pega el vent, és a dir en les zones mes altes i airejades, per a facilitar l’aventat. Les eres que hi havia ací al poble eren totes per l’estil, tenien un diàmetre de 7 o 8 metres. Les eres comprenien des de hui en dia l’encreuament carrer del Mig - avinguda Diputació fins passades les cases anomenades “dels xurros” que estaven situades a meitat avinguda Alfredo Castelló. 

Cada era pertanyia a distints propietaris, estes havien passat de generació en generació i de pares a fills, ja ningú recorda com es van repartir entre la gent, però en elles es seguien uns torns i unes regles de dret establits per tradició. El que si recorden distintes persones es que a les cases “dels Xurros” hi havia una era enrajolada amb rajoles de fang, que pertanyia a una família adinerada del poble.

Abans de la trilla l’era s’havia d’amolonar aprofitant la terra molla d’alguna tronada per tal que el terra quedara dur, llis i consistent ja que així s’impedia que els grans quedassen incrustats durant la batuda. La forma cònica de la pedra facilitava el treball en sentit circular.

Una vegada els feixos a l’era es procedia a escampar les messes amb la forca. Totes les messes esteses al terra s’anomenava parva, cada parva depenia del número de cavalleries i de la seua força en el treball de la trilla. A les cavalleries se’ls tenien que tapar els ulls amb ulleres d’espart per a què rodaren i rodaren sense arribar a marejar-se.



Abans de passar el trill se solia passar un rutló amb forma troncocònica de pedra, este s’utilitzava per a deixar a mig fer la feina i facilitar la trilla al trill. El trill estava compost per uns gruixuts taulons d’uns 2 metres de llarg i 1.5 metres d’amplària amb la davantera corbada cap a munt per a no amuntonar les messes i amb xicotetes pedres d’agusat tall incrustades en la part inferior, altres les pedres estaven substituïdes per tallants de ferro o altres amb tallants de ferro en forma de serra amb dents grans i amples.


   

                      

La trilla consistia en passar sobre les messes una i altra vegada pegant voltes amb el trill, arrossegat per burros o asses per tal de seccionar les tiges i desposseir de les seues cobertes el cereal per a deixar net el gra. De tant en tant amb la forca es feia girar la parva per tal de que totes les messes anaren trillant-se uniformement.

Al seu no poc pes se li anyadia alguna pedra a més del pes de la persona que guiara els animals, este podia anar dret o assegut en una cadira. Altres trilladors guiaven les cavalleries des de el centre de la parva amb un ramal. També em diuen que de tant en tant el trillador deia en veu alta “llarga, llarga eixa forana, ale, ale eixe matxet” animant a l’animal  i guiant-lo cap a la vora de la parva.

Les eres en eixa època s’omplien de vida, amb famílies senceres tractant d’acabar el quefer el més aviat possible per por a possibles tronades. 

El trillador rebia molta pols provinent de les messes, açò anyadit al calor que feia a les hores centrals del dia ja que eren les millors, feien que este afer no resultara gens agradable i produïa molta set i cansament en el trillador. Per a mitigar el calor tenien les típiques botelles de l’ou plenes de cassalla i les botijes amb aigua fresca.


      
Per als xiquets era una autèntica festa i a tots els atreia muntar al trill i pegar voltes i voltes, com si d’una atracció de fira es tractara, a canvi de pegar voltes en els trills els xiquets no deixaven buidar les botiges i sovint, sovint feien carreres fins la font de l’eixample.



Després de la trilla era necessari separar el gra de la palla; l’aventat. Esta labor se solia fer tot seguit, tirant la mescla a l’aire, que seria el que portaria més lluny la palla que el gra, esta labor també era molt cansada i obligava a la presencia de vent. Primer s’aventava amb la forca per tal de llevar les tiges mes grans i després amb una pala de fusta es feia un aventat més selectiu.

Tant el trillador com l’aventador rebia al damunt gran quantitat de pols i es per això la dita coneguda per tots “qui no vulga pols que no vaja a l’era”.

   

Després de l’aventat calia netejar el gra i s’utilitzava el garbell (estri que té la vora de fusta fina, doblegada fins unir-se els dos extrems i el fons ple de forats iguals fets de filferro). Primer s’emprava un garbell gros anomenat “colador”, que deixava passar el gra i retenia els totxos, pallús i pedretes, i després un garbell més fi que retenia el gra i el lliurava de pols, deixant-lo llest per a ensacar amb sacs de jute.

Eres d'Aielo a principi del segle XX.

El treball complet de cada parva des que s’escampaven les messes a l’era fins que s’ensacava el gra, perfectament podia durar una jornada i mitja i es per aixó que molts passaven la nit al ras guardant la parva per por a possibles roders d’este tant apreciat cereal.   
El gra era destinat als molins en part per a fer farina i l’altra es guardava en la cambra de casa per tal d’anar molent-lo segons les necessitats.


Emilio Egea Vidal assegut damunt d'un aixabegó, 1952. Fons biblioteca municipal Degà Ortiz i Sanz.


Quasi igual d’important era el gra com la palla ja que esta s’utilitzava per alimentar el bestiar, amb aixavegons (xarxa de cordes a manera de sac) es carrejava la palla fins a casa i s’emmagatzemava a la pallissa, normalment dalt de la quadra i des d’on era distribuïda per als animals en el pessebre.

Pessebre que es conserva a una casa del carrer Sants de la Pedra.


De la mòlta del blat també resultava el segó (pells que se separen dels grans) que s’utilitzava per a fer beuratges per a tot tipus d’animals. També per als animals se sembrava avena i ordi (cebada) els quals portaven el mateix procés que el blat.

Eren molts els que sembraven avena per al bestiar i esta es segava abans que granara, s’hi feien garbes es deixaven secar al bancal i una vegada seques s’almacenaven a les cambres de casa.

Per a què els cavalls tingueren brillantor de pell se’ls solien fer beuratges d’herba tendra dos grapats de farina d’avena i dos de farina d’ordi i si a més a més menjaven garrofes de tan en tant estos lluïen una fatxa d’immillorable salut. 

A finals dels anys 40 del segle passat les maquinàries per a trillar anaven obrint-se pas, i a Aielo no seria una excepció. Paco Vidal “xena” i Batiste Egea “galiana” en varen comprar una i Vicente Tarrazo “tarrassó” una altra per a donar servici als llauradors del poble. Estes màquines a l’hora de la trilla les traslladaven a les mateixes eres i allí les feien treballar fins que acabava la temporada.
De la que varen comprar Paco “xena” i Batiste “galiana” s’encarregava del seu muntatge i manteniment el tio Julià ja que tenia nocions de mecànica, allí passava les jornades senceres per si era necessari arreglar alguna avaria.

Màquina de trillar de finals de la dècada de 1940. Google imatges.


Les Eres van quedar en desús i abandonades i és per això que calia buscar utilitat per a este terreny, terreny de molts propietaris i alhora de cap per no tindre cap document que ho justificara.

A Aielo el camp d’esports estava situat al solar on pocs anys després es construiria el Patronato i es per això que des de l’ajuntament es va decidir construir-ne un, amb el terreny que ocupaven certes eres i el terreny privat colindant necessari, el qual va ser cedit per la família Ortiz de manera desinteressada.

El camp de futbol “Les Eres” es va fer realitat i l’inauguraren l’estiu de 1952. I la resta de les eres van passar a formar part de l’actual Avinguda Alfredo Castelló Silvestre.

Inauguració del camp de futbol "les Eres", any 1952. L'alcalde Vicente Juan amb, entre altres,  la seua filla Josefa Juan "sarroneta" i  Josefa Calabuig "comadrona". Foto procedent del fons local de la biblioteca Degà Ortiz i  Sanz


En els últims 100 anys la tecnològia que s’aplica a l’agricultura ha evolucionat considerablement, però el que si és cert, és que, qualsevol manera d’arreplegar el fruit, des de la més elemental a la més sofisticada, el cereal seguix sent en la cultura occidental la base de l’alimentació.
                                   
   
 Rafael Morant Requena
 Juliol de 2012

jueves, 2 de agosto de 2012

REBOST DE MARUJA: GRANISSATS D’AIELO DE MALFERIT


El granissat de tres colors, especialitat de Maruja.
Està bonissim!!!

Les festes Patronals d’Aielo de Malferit són un ritual que arriben cada any puntualment,  unes vegades amb més esplendor perquè hi ha més bonança econòmica, altres més modestes i retallades a nivell d’actes perquè la crisi ja no és solament una amenaça.

Però hi ha una cosa que malgrat tot, abans i ara, amb la butxaca més buida o més plena mai falta. Ens referim als costums que s’hi fan per preparar la casa, netejant-la i omplint el rebost per poder convidar els amics o familiars que ens arriben per fer una xerrada.

Ja hem parlat en esta secció del rebost de Maruja sobre les neteges generals i com antigament es repintava tot l’habitatge amb calç, però la tasca que més apreciaven les mestresses era preparar la despensa, tenia que estar repleta de bons menjars, sense faltar les pastes típiques de la temporada estiuenca.
Eren molts els invitats i familiars que arribaven al poble per a les Festes Majors i la dona de la casa s’afanava en preparar la rebosteria tradicional.

Per acompanyar el plat de pastes que sempre hi estava present a la taula, la mestressa posava també un plateret de vidre amb menudes copes i els licors i xarops  de la botelleria d’Aielo de Malferit.  (a l’enllaç podeu conèixer la fabricació dels licors i xarops d’Aielo de Malferit i l’historià de l’empresa).

Però a més a més, després del bon menjar, els bons dolços i licors encara falta un element per acabar bé la jornada: són les begudes més fresquetes que són necessàries per complementar la xerrada.

Estes begudes refrescants a les quals ens referim no són exclusives per acabar un dinar o sopar, són un recurs recurrent per a qualsevol hora, perquè  les nostres festes patronals  són en l’Agost i ja se sap com el calor apreta.

Estes begudes miraculoses perquè front tanta xafogor de l’ambient alcen l’ànima mitigant el calor, són el canari i la palometa. 

El canari es feia posant en un got dos dits de llimó i la resta d’aigua d’una botija fresca acabada de traure del pou o de la cisterna, també podies posar-li unes gotes d’aiguardent. En temps actuals l’aigua fresqueta es trau de la nevera.


La palometa o nugolet, com també es coneguda, s’hi feia posant en un got dos dits d’aiguardent i la resta d’aigua.



Encara, seguint la tradició dels avantpassats, tan una com l’altra són les begudes reines que sempre estan presents a l’acte de l’entrada de Bandes de Música, durant tota la festa i al llarg de l’estiu.



A les  cases d’ Aielo mai falten, ja ho hem dit, com tampoc falta tenir a punt un granissat que també ajuda a suportar el calor del qual les festes d’Aielo té fama.

Presentem en esta ocasió, buscant en el receptari de Maruja, que dóna nom al rebost, com es fa un granissat, però no un qualsevol, el dels bons, el que solia fer Maruja i com amfitriona de la casa oferia a la família i als seus convidats.  Un granissat molt conegut el dia de l’entrada de Moros i Cristians perquè Maruja en oferia als “comparssistes” que assedegats s’apropaven a la casa i sabien que Maruja en tenia a punt i que així reprenien forces per acabar el tram que els quedava. 

I així tenim en el record eixes veus anònimes que s’arrimaven a la porta de sa casa i deien: Maruja... trau eixe gelat teu!!...  i també la imatge quan Maruja molt desvanida corria per posar un gotet amb el granissat de tres colors, invent propi, que acompanyava amb divertides palletes.

Este invent propi és el que presentem perquè Maruja mesclava els tres granissat en un mateix got. Maruja prèviament havia comprat a la botelleria els xarops necessaris de llimo i fresa i el licor de menta corresponent,  que utilitzava. El xarop de llimó el comprava a granel, perquè a la seua casa qui la visitava era convidat ràpidament amb un llimonet.

A la fresqueta del pati, Maruja i el marit Juanito preparaven els gelats que amb estima oferia als invitats i coneguts.

GRANISSAT DE LLIMÓ

INGREDIENTS:
-Un got de cafè ple de xarop de llimó
-1 llima
-Dos culleretes de sucre
-Mig litre d’aigua
-1 rama de canella

PREPARACIÓ:
En un recipient que es puga posar al congelador, ajuntem el gotet de xarop de llimó mesclat amb el mig litre de l’aigua, el suc d’una llima escorreguda i la ratlladura de la pell d’una llima, afegim les dos cullerades de sucre i ho barregem tot fins que el sucre comence a diluir-se... Ho tastem, si està a gust del paladar, incorporem la rama de canella i la llima trossejada que hem escorregut abans i posem al congelador. De tant en tant es remou per a que qualle com a granissat.





GRANISSAT DE MADUIXA

INGREDIENTS:
-Un gotet de café ple de xarop de maduixa
-Dos culleretes de sucre
-Mig litre d’aigua

PREPARACIÓ:
En un recipient per a congelador, afegiu el xarop de maduixa, les dos culleretes de sucre i el mig litre de l’aigua, tot ben mesclat i al congelador. És el mateix procés que el granissat de llimó. De tant en tant a remoure per a que qualle con a granissat.






GRANISSAT DE MENTA

INGREDIENTS:
-Un gotet de café de licor de menta
-Dos culleretes de sucre
-Mig litre d’aigua


PREPARACIÓ:
Igualment utilitzem un recipient per a congelador, primer es dissol les dos culleretes de sucre amb el mig litre d’aigua i el licor de menta, tot ben combinat i al congelador. No oblideu que de tant en tant s'ha de remoure per a que qualle com a granissat.




Ah, no oblideu que una estona abans de servir,  s’ha de  traure del congelador per a que queden semi líquids.
I podeu ser creatius a l’hora de presentar-los a la taula... uns suggeriments:
- Granissat de menta: una palleta de color i per a ornamentar el got unes fulletes de herba sana.
- Granissat de llimó: palleta i unes redones de llima.
- Granissat de maduixa: palleta i uns paraigüets de paper.






Esperem us agrade!!!



Dediquem l’article a totes les persones que mantenen vives unes tradicions tant casolanes com estes, i en temps de crisis recomanem emprar recursos tan nostres i tan a l’abast com les receptes que us expliquem en esta secció del rebost de Maruja.

Mª Jesús Juan Colomer
Mariló Sanz Mora