Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

miércoles, 29 de febrero de 2012

Requiem per un vell albercoquer




"L'albercoquer que apareix en la foto el conec de tota la vida. Està junt al polígon S.José, vora a la sèquia i al camí que du al Molí Allà Baix. Es un supervivent d'una plantació en bancals del marqués feta pels anys 60. Segurament es va abandonar a finals dels 70 o principis dels 80, al mateix temps que altres possessions del marqués, com Cayrent. Al llarg de 30 anys han anat morint els albercoquers abandonats i ara tan sols resten en un bancal de unes 50 fanecades quatre o cinc arbres, dels quals el de la foto és el millor conservat. Al no estar podat podem observar el seu port natural, cosa impossible en les plantacions comercials. L'arbre té vigor i es veu sà, jo crec que li ajuda molt la humitat de la propera sèquia i un ramat d'ovelles que solen pastar per allí; al mateix temps que li lleven les males herbes li deixen la terra ben femada. Li desitge una llarga vida a este vell albercoquer, i a vosaltres , que feu un passeig i li feu una visiteta, està molt propet del poble". Comentari fet per Gafarronet en l'entrada "Llamada urgente para el albaricoque" 


El vell albercoquer portava mig segle plantat a la vora del camí que du al Molí d'Allà Baix. Quan va donar els seus primers fruits molts de vosaltres encara no havíeu naixcut, el poble tenia el carrers de terra i la carretera passava per la Venta  baixant a creuar el riu pel vell pont de ferro, ja desaparegut.  

El vell albercoquer era un supervivent. Va créixer entre bancals de garrofers i oliveres que ara son naus industrials i carrers d'asfalt i va vore en els anys 90 com l'autovia tallava com una destral les hortes a poques fanecades d'ell. La plantació feia dècades que s'havia abandonat i els seus germans van anar morint en un fatal degoteig que, any rere any, anava desfent les rectes filades.

El vell albercoquer aguantava l'embranzida del temps. Ningú li llaurava la terra, però un ramat d'ovelles, que pastava sovint pel bancal abandonat, el mantenia lliure de males herbes i ben femat. Tampoc necessitava que el regaren; ell era un albercoquer de secà, de peu d'armeler, resistent a la sequera i al "cabeçut". Deixat de la mà del home, ningú el podava i mostrava a tothom el seu magnífic port natural, oferint generosa ombra als que passaven pel camí.

El vell albercoquer no demanava res a l'home i li ho donava tot. Tots els anys, a finals de juny, s'omplia d'albercocs caninos d'un groc ataronjat que destacaven entre la verdor de la copa. I com no tenien amo que anara a collir-los, estaven a l'abast de tots els que passaven pel camí. Jo mateix, en alguna ocasió, els he tastat en un intent de recordar els sabors d'antany.









Però el vell albercoquer ja no ens saludarà quan anem a les hortes. Pocs dies abans de les festes de Nadal un malvat sense entranyes, armat amb una motoserra, va acabar amb la seua vida.

Ell, indefens, no va oposar resistència, ni un gemec. Tan sols va tenir temps de mirar per última vegada al Benicadell i acomiadar-se així del seu company de mig segle, perquè en pocs minuts el botxí li segava la vida i acabava tombat en terra.

Després el seu cos seria esquarterat, com feien amb els roders ajusticiats, carregat en alguna furgona i guardat per a fer foc en la llar de l'assassí.

Tal volta, la passada nit de Nadal, l'home de la motoserra faria un bon foc amb els gruixuts troncs i amb l'últim alé del vell albercoquer calfaria el seu cos, però no la seua ànima, negra i gelada.

Que trist és anunciar la mort d'un amic! Adeu, vell albercoquer!

Calabuig

jueves, 9 de febrero de 2012

LA CASSOLETA: del passat a l’actualitat



Video fet per MªJesús Juan i Rafa Ortiz


Ja hem deixat enrere la festa de la Candelària i la de sant Blai, s’acosta la Quaresma. Cal preparar-se, doncs, per a una època de recolliment, de resos, de processons i d’abstinències. 

Però abans de la Quaresma, se celebra una festa d’esplai. A Aielo de Malferit es fa eixint al camp per menjar-se la nostra típica cassoleta envoltada de jocs i cançons i són els alumnes junt al professorat, els treballadors de la vareta i de les fabriques, colles d’amics, associacions i jubilats... els qui s’ajunten per passar un bon dia al camp menjant el plat típic que dóna nom a esta festa, “LA CASSOLETA”: la cassoleta amb fesols i naps o la cassoleta amb pateta.

A Aielo ve celebrant-se des de temps antics. És una festa que cada any varia en el calendari. Per saber la data exacta es conta dos dijous abans del dimecres de cendra, primer dia de quaresma. La cassoleta se celebra a Aielo dues vegades, una setmana és la dels xiquets, l’altra, el següent dijous, es coneix com la cassoleta de les mares. 

La Cassoleta és una festa molt arrelada en Aielo de Malferit. Així la celebraven en la dècada de 1920. Foto: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz.

Actualment la cassoleta ha canviat un poc respecte a com la recorden els nostres iaios. Però els canvis no han evitat que continue sent una entranyable festa tradicional que acomboia  xiquets i també  als seus pares. 

I per il·lustrar esta afirmació presentem un vídeo representatiu.

Escoltant de fons un grapat de cançons tradicionals, tenim per una banda a Pepica Colomer l’any 1999 recordant la festa de la seua infantesa i la d’anys posteriors quan ajudava en l’escola. La ti Pepica, que encara en l’actualitat als seus 91 anys tants records comparteix amb nosaltres i amb tothom que li pregunta,  ens conta què es feia el dia de la cassoleta, com se celebrava la festa i què es cantava alhora que ens mostra com aleshores feien el cucurutxo dels xiquets utilitzant calendaris vells, i el llaç de les xiquetes amb papers de seda de molts colors. El gorro i el llaç eren els complements que els més menuts de la casa es posaven al cap i que amb el temps han anat sent substituïts per disfresses més elaborades. 

Per altra, i continuant escoltant cançons tradicionals que ens transporten a la infantesa, el vídeo mostra la part actual de la festa amb imatges de les Escoles Velles també de l’any 1999. Així, escoltant a Pepica i mirant esta segona part, ens podem adonar de com ha canviat la festa.

Abans, com conta Pepica, els xiquets anaven desfilant pel carrer camí del Barranc del Joncar o a altre paratge típic del terme per passar el dia. 

Actualment els xiquets i xiquetes es mengen la cassoleta al pati de l’escola després d’un divertit mati fent una colorista desfilada de carnestoltes, una cercavila que queda sempre preciosa per l’originalitat de les vestimentes, que han costat als mestres hores i hores de preparació.  

Per als xiquets és un dia de comboi, un dia festiu. Per a les mares és un dia de molta activitat. Primer han de portar el xiquets a l’escola, ajudar a vestir-los en algunes ocasions, després tornar a casa per fer la cassoleta, però mirant sempre el rellotge perquè al voltant de les onze del matí cal anar a l’Eixample per vore l’alumnat desfilar per la població. És el moment de deixar les presses i angoixes i dedicar-lo a fer la xerradeta amb les amistats i a fer fotos per a recordar en el futur. Una vegada vista la desfilada s’ha d’anar a casa per posar la cassoleta en la cistelleta i de nou tornar a l’escola perquè els xiquets, impacients, esperen el menjar al pati de l’escola, on hi ha preparades taules i cadires per a l’alumnat. 

Gaudiu del vídeo, vos agradarà. I tots junts cantem la cançó de la cassoleta, que es remunta a  més de 100 anys.

Ja vinguem de berenar
s’hem menjat la cassoleta,
s’hem begut tot el vi
i hem jugat a la replaceta...

MªJesús Juan i Mariló Sanz