Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

miércoles, 29 de febrero de 2012

Requiem per un vell albercoquer




"L'albercoquer que apareix en la foto el conec de tota la vida. Està junt al polígon S.José, vora a la sèquia i al camí que du al Molí Allà Baix. Es un supervivent d'una plantació en bancals del marqués feta pels anys 60. Segurament es va abandonar a finals dels 70 o principis dels 80, al mateix temps que altres possessions del marqués, com Cayrent. Al llarg de 30 anys han anat morint els albercoquers abandonats i ara tan sols resten en un bancal de unes 50 fanecades quatre o cinc arbres, dels quals el de la foto és el millor conservat. Al no estar podat podem observar el seu port natural, cosa impossible en les plantacions comercials. L'arbre té vigor i es veu sà, jo crec que li ajuda molt la humitat de la propera sèquia i un ramat d'ovelles que solen pastar per allí; al mateix temps que li lleven les males herbes li deixen la terra ben femada. Li desitge una llarga vida a este vell albercoquer, i a vosaltres , que feu un passeig i li feu una visiteta, està molt propet del poble". Comentari fet per Gafarronet en l'entrada "Llamada urgente para el albaricoque" 


El vell albercoquer portava mig segle plantat a la vora del camí que du al Molí d'Allà Baix. Quan va donar els seus primers fruits molts de vosaltres encara no havíeu naixcut, el poble tenia el carrers de terra i la carretera passava per la Venta  baixant a creuar el riu pel vell pont de ferro, ja desaparegut.  

El vell albercoquer era un supervivent. Va créixer entre bancals de garrofers i oliveres que ara son naus industrials i carrers d'asfalt i va vore en els anys 90 com l'autovia tallava com una destral les hortes a poques fanecades d'ell. La plantació feia dècades que s'havia abandonat i els seus germans van anar morint en un fatal degoteig que, any rere any, anava desfent les rectes filades.

El vell albercoquer aguantava l'embranzida del temps. Ningú li llaurava la terra, però un ramat d'ovelles, que pastava sovint pel bancal abandonat, el mantenia lliure de males herbes i ben femat. Tampoc necessitava que el regaren; ell era un albercoquer de secà, de peu d'armeler, resistent a la sequera i al "cabeçut". Deixat de la mà del home, ningú el podava i mostrava a tothom el seu magnífic port natural, oferint generosa ombra als que passaven pel camí.

El vell albercoquer no demanava res a l'home i li ho donava tot. Tots els anys, a finals de juny, s'omplia d'albercocs caninos d'un groc ataronjat que destacaven entre la verdor de la copa. I com no tenien amo que anara a collir-los, estaven a l'abast de tots els que passaven pel camí. Jo mateix, en alguna ocasió, els he tastat en un intent de recordar els sabors d'antany.









Però el vell albercoquer ja no ens saludarà quan anem a les hortes. Pocs dies abans de les festes de Nadal un malvat sense entranyes, armat amb una motoserra, va acabar amb la seua vida.

Ell, indefens, no va oposar resistència, ni un gemec. Tan sols va tenir temps de mirar per última vegada al Benicadell i acomiadar-se així del seu company de mig segle, perquè en pocs minuts el botxí li segava la vida i acabava tombat en terra.

Després el seu cos seria esquarterat, com feien amb els roders ajusticiats, carregat en alguna furgona i guardat per a fer foc en la llar de l'assassí.

Tal volta, la passada nit de Nadal, l'home de la motoserra faria un bon foc amb els gruixuts troncs i amb l'últim alé del vell albercoquer calfaria el seu cos, però no la seua ànima, negra i gelada.

Que trist és anunciar la mort d'un amic! Adeu, vell albercoquer!

Calabuig

1 comentario:

  1. Entenc el teu pesar Calabuig. Era un arbre molt vell que mereixia haver sigut conservat i qui l'ha tallat mereix la reprobació de tots els que estimem la natura i la nostra historia.

    ResponderEliminar