En el llibre de festes de sant Antoni del 2023 parlàvem de Margarita Juan Vidal, una jove del carrer Valls de la que dèiem que era “ni rica ni de família distingida”. Fèiem així homenatge a un carrer singular d’Aielo, així com a les persones anònimes que, com solem dir, amb les seues xicotetes històries formen la gran història. Indagant sobre Margarita trobàrem un document d’altre personatge interessant del carrer que donava per a una segona part, per la qual cosa acabàvem l’escrit dient:
És el nostre desig que aquest escrit siga d’homenatge per a ella i per a totes les persones humils de les quals poc se’n parla, perquè els seus documents notarials o d’altra indole, si és que en tenen, passen desapercebuts entre altres de gent amb més recursos o de famílies benestants. Com és l’escriptura de dot datada a l’any 1837 d’Elena Valls, la filla del notari d’Aielo i veïna de Margarita. Curiosament el mateix Joaquin Peñalva seria el notari d’este interessant i detallat document... Però açò és altra història que deixem per a l’any vinent...
Doncs este any vos mostrem un poc sobre Elena Valls Montes, la jove veïna de Margarita, que era “de família rica i distingida”, mostrant així, una vessant contrària de la societat. Volíem descobrir si les dos dones serien amigues, si Margarita treballaria per Elena, si Elena o son pare pagarien les despeses per fer el testament de Margarita. Tot eren dubtes, per la qual cosa hem seguit indagant.
Sobre la relació entre les dos famílies, no hem trobat documentació però una cosa si sembla clara, el testament de Margarita va ser un acte de caritat per part del notari Peñalva, amic de la família Valls. Quan va morir Margarita l’any 1842, la Casa Asilo i refugi de pobres, fundada en 1837 pel matrimoni Juan Bautista Calabuig i Rita Castelló i inaugurada en 1841, encara no disposaria de suficients recursos per atendre a Margarita i menys, si cal, per atendre aquella atroç malaltia del segle XIX que l’afectava. La tuberculosis, també coneguda com tisis o pesta blanca, era considerada una malaltia de pobres, encara que en realitat la patiren persones de tots els estaments socials.
Cal situar-nos en el temps, en el lloc i en la família. Estem a meitats del segle XIX. Primer parem l’atenció en el carrer on vivien Margarita i Elena, les dos joves que hem volgut rescatar de l’oblit. Una, Margarita, l’anònima i ignorada, que com ja vam veure va morir massa jove. Altra, Elena, més coneguda, que va viure més anys i va tindre descendència que durant generacions posteriors la recordaria.
El carrer Valls és popularment conegut en Aielo com el “carrer que no trau cap”, en l’article de Margarita del llibre de festes de sant Antoni 2023, explicàvem com seria, este any completem informació mirant l’evolució del nom del carrer al llarg dels anys i observant que durant anys n’ha tingut diversos noms alhora.
En l’any 1841, el carrer era conegut com Padre Santo i també Iglesia, pensem que seria una prolongació d’aquest carrer. En 1855 el troben escrit documentalment com carreró Iglesia, i a l’any 1899 apareix com carrer Iglesia i també carrer Valls. L’acta del ple d’ajuntament del dia 24 de setembre de 1899 diu:
“El callejón sin salida que da frente a la ermita de San Miguel se llamará Callejon de Valls”
I és el nom oficial del carrer fins a l’actualitat. De 1899, també hem trobat una reclamació per part d’un veí pel transit de carros en este “carrer que no trau cap” i apareix amb el nom de carrer Valls.
Parlem ara de la família d’Elena. Sa mare era Dª Vicenta Montés, d’Ontinyent. El pare d’Elena, era D. Manuel Valls Cantavella, tambè d’Ontinyent, que en quedar-se buida la plaça de notari a Aielo se’n va fer càrrec i es traslladà amb tota la família a residir al poble. L’avi d’Elena, Francisco Valls, també era escrivà Real. La família Valls vindria a Aielo cap a 1824, perquè d’este any, coneguem l’existència de protocols de la seua notaria.
Instal·laren la seua residència familiar a una casa del carrer sant Antoni, encara que per situació semblava pertànyer a la plaça de la Constitució (actual pl. Palau). Tenia a un costat la casa de Ramon Ortiz i a l’altre la casa de D. Pasqual Mercader, el marques. El notari no era propietari de la casa, vivien de lloguer, el propietari era Pedro Aparici Ortiz.
El nom de Manuel Valls, el trobem a l’any 1841 al padró de riquesa. Apareix anotat per a sufragar les contribucions corresponents dels bens, des quals és propietari. Solament nomena la seua professió com a “Escribano Real” i una propietat al poble, un bancalet al Chopero, que anys després heretaria la filla Elena.
Quan la jove parella ontinyentina es mudà a Aielo, tenien dos fills: Francisco (Ontinyent 1819 – Aielo 1887) i Elena, la nostra protagonista, (Ontinyent 1822- Aielo 1895). En Aielo naixeren, Maria Antonia (1826- ?), Camilo (1828- ?) Leonor (1829- ?) Daniel (1831 – 1905), Eusebio (1834-?), José Ramon (1835 – 1899), Vicenta (1839- ?) i Manuel (1840-?). En total 10 fills, una xifra habitual per a l’època, en la qual predominaven les famílies nombroses.
El notari va faltar a l’any 1854, amb 64 anys. No sabem si la mare Vicenta, al quedar-se viuda tornaria a Ontinyent o no. En tot cas en Aielo tenia un llarg llinatge que requeriria la seua ajuda en moltes ocasions.
El germà major d’Elena, Francisco en 1856 es casà amb la jove Camila Bellot Garrigós (1821-1896), i es posaren a viure al carrer Sant Llorenç. Francisco era de professió escrivent i seria l’únic fill que continuaria la professió del pare. Va morir en 1887 als 68 anys.
Dels altres fills tenim poques referències. Sabem que dos germans d’Elena, Daniel i José Ramon es feren religiosos. Daniel Valls Montés (Aielo 1831 – Aielo 1905) fou retor de la parròquia de la Font de Sant Lluis de València i abans havia estat de retor a la parròquia de l’Olleria. Era molt conegut en tota la Vall i va morir en la casa del carrer Valls, nº6. A la casa, que havia estat propietat de la germana Elena. L’altre fill religiós era José Ramón (1835 – 1899), cura ecònom, domiciliat a Xàtiva a la parròquia de San Juan. Va morir a la casa d’Aielo, de la seua propietat, situada al carrer La mestra,1 (actual c/Sant Pere).
Mª Antonia es casà amb Francisco Laporta Baydal, natural d’Ontinyent. El net, Lluis Laporta Bort, arribaria a ser un gran metge i reconegut escriptor.
Ens centrem, ja, en Elena, la segona filla del matrimoni Valls-Montés, la que va ser veïna de Margarita. Sent notari el pare, formaven una família benestant del poble, i això requeria que els fills havien de fer un “bon casament”. Per la qual cosa, no es podia deixar a l’elecció dels fills o filles, eren els pares els que buscaven la persona més convenient. Era una època en la qual els principis religiosos dirigirien la vida familiar i en el cas del notari, a més era una condició per a ocupar el càrrec: “ser cristià i de bons costums”. S’entén, doncs, que l’educació religiosa en la família del notari va estar present tothora i va marcar la vida dels fills. Segurament els dos germans d’Elena que optaren per la vida religiosa ho feren influenciats pels ensenyaments rebuts en la infantesa. Per tot, el marit de la filla no podia ser qualsevol, havia de ser de família “respectable” amb bons principis morals i un bon exemple com a persona. I com feien en moltes famílies, D. Manuel i D. Vicenta van buscar un bon partit per a la filla, en aquells anys no es casaven per amor sinó per conveniència i mandat patern. El gendre que tenien en ment, complia els requisits i podia oferir el millor futur per a la filla i la futura descendència que tindria la parella.
Així que el pare de la jove, el respectable notari D. Manuel Valls, va comprometre la seua filla Elena quan tenia 15 anys, amb el “mozo oficial de albañilería” Joaquin Sanz Vila, nascut a l’any 1815, que era set anys major que Elena. Així consta en l’escriptura de dot datada en el 29 d’octubre de 1837, i inscrita a la notaria d’Agullent per l’escrivà Peñalva. El jove nuvi era fill de Joaquin Sanz, obrer nascut i resident a Aielo, i de Carmela Vila Soler, natural d’Albaida.
Consultant documentació[1] per saber més sobre el jove Joaquin, trobem que en aquells anys de la dècada de 1840, a Aielo hi havia tres obrers d’ofici. Eren tres germans de la família Insa: José, Pedro i Narciso.
També hi havia dos peons d’obrer: un era Miguel Sanz Requena i l’altre era el marit d’Elena, Joaquin Sanz Vila. El document corrobora l’adreça: que la parella formada per Elena i Joaquin, vivia al carrer Padre Santo (el carrer que no trau cap). La casa que habitaven era una part de la seua propietat. Tenia a un costat la casa de José Aparici i a l’altre el forn de D. Bautista Calabuig. [2]
No hay comentarios:
Publicar un comentario