Els canvis quasi vertiginosos d’estos darrers anys
a la nostra societat no ens sobresalten, estem curats d’espant, ho esperem ja
tot, allò previst i també allò imprevist. Vivim una època en la que els avanços
científics van molt més apressa del que
podíem, fa uns pocs anys, imaginar.
Simultàniament a este progrés accelerat podem observar
com poc a poc desapareixen moltes de les tradicions que formaven part de la
nostra vida, vells costums arrelats en el nostre àmbit cultural... i és en este
punt no sense una certa nostàlgia, perquè no dir-ho, quan em pregunte si és
possible recórrer este camí de modernitat
sense renunciar, entre altres coses, a tants i tants d’arcanes
tradicions transmeses pels nostres avantpassats.
És cert que n’hi han moltes d’estes tradicions que
moren irremediablement com les persones... de mort natural. Estes han viscut el
temps que es pertocava i el intentar recuperar-les sense aquells elements que
les sustentaven seria com voler reanimar
a un mort. Però n’hi han de moltes altres tradicions que han desaparegut sense
massa raons, tal vegada per l’ inèrcia de canviar-ho tot. En un dels programes
de festes es va publicar fa un temps un article meu sobre la festa de la Sarpassa (o de la Salpassa ) i la
del dia de l’Ascensió.
La festa de la Sarpassa formava part de la
litúrgia de la Quaresma en la que es beneïen les cases de la parròquia i en la
que, nosaltres xiquets, anunciaven la presència del retor amb el soroll de les
macetes de fusta colpejant el terra. Esta festa estesa per tots els pobles
valencians ha desaparegut per distintes causes i cal considerar-la com una tradició
ja fora del seu temps, i per tant una tradició perduda.
Respecte a la festa del dia de l’ Ascensió esta
continua essent una de les commemoracions importants dins del calendari
litúrgic de l’Església i el costum original d’Aielo d’acudir a la missa major amb pardalets, es va interrompre per
la decisió personal d’un dels retors del poble. Don Juan Sanchis Requena
pensava que alguns dels fidels que acudien a esta missa estaven més pendents de
quina cadernera cantava millor que dels oficis religiosos. Això era cert però
també que, molts dels que assistien este dia a missa, no acostumaven a xafar l’església en la resta de l’any i per aquest motiu li
vaig aconsellar que només per esta raó entre altres valia la pena mantindré
este costum. Personalment tenia la convicció que el cant dels ocells valia tant
o més que el cant gregorià, salmòdia en un llatí incomprensible i acompanyada d’una caòtica
tonada dels feligresos. En l’escrit senyalava la afició de molts aieloners per el cant dels ocells
afició que queda patent en l’existència d’una prestigiosa Societat Ornitològica
Cultural el Chorrit. Tenim aleshores
els dos elements necessaris per recuperar el vell i singular costum del nostre
poble en el dia l’Ascensió, el dia de la festa i la continuada afició pel cant
dels ocells. M’oblidava de la més principal d’elles, el propòsit ferm de reconquerir eixa original i genuïna tradició
del poble d’Aielo.
No he indagat si esta tradició es donava també
entre els pobles de la Vall d’Albaida però J. Amades en el seu costumari ens
ofereix diverses creences populars
lligades a esta festivitat. Molta gent creu que les fulles de l’olivera giren
la seua cara blanca cap al cel i al mon rural estava convençut que este era el
millor dia del any per sembrar... les llavors plantades en este dia tenien la
virtut de créixer més per la seua tendència a pujar també al cel com ho va fer
Jesús en este mateix dia. Esta data es considerada com la que tanca la primavera
i per açò és temps propici per guardar als baguls la roba d’hivern i traure ja
la de l’estiu. Una dita popular es fa ressò d’ esta rutina anual que la uneix a
la maduració del fruit dels cirerers:
El
dia de l’Ascensió
cireretes
a montó;
els
homes es lleven la capa
i
les dones el gipó.
El citat costumari descriu una
tradició molt estesa i a la vegada antiga, la de caçar grills a la matinada de
l’Ascensió. Una vegada capturats estos insectes eren introduïts en unes
caixetes, fabricades per els mateixos xiquets, per vorer quin dels grills
cantava millor. A la comarca del Ripollès, segons Amades, els xiquets tenen la
convicció que este dia tots els pardalets van a missa, excepte les cries que
encara no poden volar i deixar el niu, per
tal el dia de l’Ascensió es el millor dia per furtar-los. El cant dels grills i els
ocells que van a missa en el dia de l’Ascensió són els dos únics referents
que he trobat que guarden certa concomitància amb el costum d’Aielo, tradició
que passe a descriure.
Tots els diumenges de l’any i els die de precepte
els xiquets del poble anaven a la missa de nou. Nets i mudats acudíem a l’església
ocupant les primeres fileres de cadires de boga subjectes totes elles per pals.
Ja en el temple els mestres ens esperaven i ens distribuïen en els seients. La
Missa Major o missa de nou, reservada als xiquets, era una missa cantada i per
això la més llarga de les tres misses que es celebraven cada diumenge pel matí.
Les mans de Pepita l’organista es
movien magistralment d’un costat a l’altre del teclat i els seus peus
pedalejaven sense parar omplint i buidant d’aire les manxes de l’harmònium
mentre la feligresia, sobretot la femenina, cantava al seu aire la Missa d’Angelis.
Entre les dones recorde una veu cridanera que destacava per damunt de totes les demés, era la de una parroquiana
que intentava seguir les petjades de la Caballé i que convertia el temple en el
seu Liceu particular.
La missa del dia de l’Ascensió tenia tots estos
ingredients de la missa dominical de l nou
però la d’este dia li afegia un element que la feia especial... a les
notes que eixien de l’harmònium de Pepita
l’organista i a les veus femenines que entonaven el cant gregorià s’unia
una simfonia que ens acostava màgicament a la natura: era el cant dels ocells dins
del temple. Recorde amb certa fascinació esta missa envoltada tota ella del
trinar dels pardalets i que, si tancàvem els ulls, un podia imaginar-se que es
trobava en mig d’un bosc. Abans de començar la missa els feligresos que
portaven gabietes les col·locaven damunt de les rapisses de qualsevol dels
retaules del temple. Eren les tradicionals i diminutes gabietes de fusta i
filferro que encara es conserven en algunes cases del poble. Els fills de Maria la Xirra eren uns dels aieloners
que més pardalets portaven a l’església. Quant un ocell iniciava el cant
contagiava a la resta i s’iniciava este himne canor interpretat màgicament per
el cor dels ocells.
El cant dels ocells que ressonava entre les parets
del temple sumant-se a la festa sembla traduir les estrofes del salm 65 que
forma part de la Vigília de l’Ascensió i que es considerat com un himne per
demanar la pluja i les bones collites:
Aclama Déu tota la terra,
Canteu
la glòria del seu nom…
¿Era este el significat del cant dels
ocells aclamant a Déu en el dia solemne
de la seua ascensió al cel?
He tornat a rememorar este costum
tan singular del nostre poble amb l’esperança de la seua recuperació. No hi ha
res en contra, sols falta la voluntat per dur-ho a terme i és per açò que demane
i pregue a la Societat Ornitològica Cultural el Chorrit i al retor del poble
que es posen d’acord per recuperar esta tradició malauradament perduda.
Francesc Juan Chàfer
Publicat programa festes 2016
No hay comentarios:
Publicar un comentario