Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

lunes, 3 de julio de 2017

DIA DE L’ ASCENSIÓ



                                                                                   
Els canvis quasi vertiginosos d’estos darrers anys a la nostra societat no ens sobresalten, estem curats d’espant, ho esperem ja tot, allò previst i també allò imprevist. Vivim una època en la que els avanços científics  van molt més apressa del que podíem, fa uns pocs anys, imaginar.       

Simultàniament a este progrés accelerat podem observar com poc a poc desapareixen moltes de les tradicions que formaven part de la nostra vida, vells costums arrelats en el nostre àmbit cultural... i és en este punt no sense una certa nostàlgia, perquè no dir-ho, quan em pregunte si és possible recórrer este camí de modernitat  sense renunciar, entre altres coses, a tants i tants d’arcanes tradicions transmeses pels nostres avantpassats.         
                                   
És cert que n’hi han moltes d’estes tradicions que moren irremediablement com les persones... de mort natural. Estes han viscut el temps que es pertocava i el intentar recuperar-les sense aquells elements que les sustentaven seria com voler reanimar a un mort. Però n’hi han de moltes altres tradicions que han desaparegut sense massa raons, tal vegada per l’ inèrcia de canviar-ho tot. En un dels programes de festes es va publicar fa un temps un article meu sobre la  festa de la Sarpassa (o de la Salpassa ) i la del dia de l’Ascensió.

La festa de la Sarpassa formava part de la litúrgia de la Quaresma en la que es beneïen les cases de la parròquia i en la que, nosaltres xiquets, anunciaven la presència del retor amb el soroll de les macetes de fusta colpejant el terra. Esta festa estesa per tots els pobles valencians ha desaparegut per distintes causes i cal considerar-la com una tradició ja fora del seu temps, i per tant una tradició perduda.  
                                                                        
Respecte a la festa del dia de l’ Ascensió esta continua essent una de les commemoracions importants dins del calendari litúrgic de l’Església i el costum original d’Aielo d’acudir a la missa major amb pardalets, es va interrompre per la decisió personal d’un dels retors del poble. Don Juan Sanchis Requena pensava que alguns dels fidels que acudien a esta missa estaven més pendents de quina cadernera cantava millor que dels oficis religiosos. Això era cert però també que, molts dels que assistien este dia a missa, no acostumaven a xafar l’església  en la resta de l’any i per aquest motiu li vaig aconsellar que només per esta raó entre altres valia la pena mantindré este costum. Personalment tenia la convicció que el cant dels ocells valia tant o més que el cant gregorià, salmòdia en un llatí  incomprensible i acompanyada d’una caòtica tonada dels feligresos. En l’escrit senyalava la afició de molts aieloners per el cant dels ocells afició que queda patent en l’existència d’una prestigiosa Societat Ornitològica Cultural el Chorrit. Tenim aleshores els dos elements necessaris per recuperar el vell i singular costum del nostre poble en el dia l’Ascensió, el dia de la festa i la continuada afició pel cant dels ocells. M’oblidava de la més principal d’elles, el propòsit ferm de  reconquerir eixa original i genuïna tradició del poble d’Aielo.

No he indagat si esta tradició es donava també entre els pobles de la Vall d’Albaida però J. Amades en el seu costumari ens ofereix diverses creences  populars lligades a esta festivitat. Molta gent creu que les fulles de l’olivera giren la seua cara blanca cap al cel i al mon rural estava convençut que este era el millor dia del any per sembrar... les llavors plantades en este dia tenien la virtut de créixer més per la seua tendència a pujar també al cel com ho va fer Jesús en este mateix dia. Esta data es considerada com la que tanca la primavera i per açò és temps propici per guardar als baguls la roba d’hivern i traure ja la de l’estiu. Una dita popular es fa ressò d’ esta rutina anual que la uneix a la maduració del fruit dels cirerers:

El dia de l’Ascensió
cireretes a montó;
els homes es lleven la capa
i les dones el gipó.

El citat costumari  descriu una tradició molt estesa i a la vegada antiga, la de caçar grills a la matinada de l’Ascensió. Una vegada capturats estos insectes eren introduïts en unes caixetes, fabricades per els mateixos xiquets, per vorer quin dels grills cantava millor. A la comarca del Ripollès, segons Amades, els xiquets tenen la convicció que este dia tots els pardalets van a missa, excepte les cries que encara  no poden volar i deixar el niu, per tal el dia de l’Ascensió es el millor dia per furtar-los. El cant dels grills i els ocells que van a missa en el dia de l’Ascensió són els dos únics referents que he trobat que guarden certa concomitància amb el costum d’Aielo, tradició que passe a descriure.

Tots els diumenges de l’any i els die de precepte els xiquets del poble anaven a la missa de nou. Nets i mudats acudíem a l’església ocupant les primeres fileres de cadires de boga subjectes totes elles per pals. Ja en el temple els mestres ens esperaven i ens distribuïen en els seients. La Missa Major o missa de nou, reservada als xiquets, era una missa cantada i per això la més llarga de les tres misses que es celebraven cada diumenge pel matí. Les mans de Pepita l’organista es movien magistralment d’un costat a l’altre del teclat i els seus peus pedalejaven sense parar omplint i buidant d’aire les manxes de l’harmònium mentre la feligresia, sobretot la femenina, cantava al seu aire la Missa d’Angelis. Entre les dones recorde una veu cridanera que destacava per damunt de totes les demés, era la de una parroquiana que intentava seguir les petjades de la Caballé i que convertia el temple en el seu Liceu particular.

La missa del dia de l’Ascensió tenia tots estos ingredients de la missa dominical de l nou  però la d’este dia li afegia un element que la feia especial... a les notes que eixien de l’harmònium de Pepita l’organista i a les veus femenines que entonaven el cant gregorià s’unia una simfonia que ens acostava màgicament a la natura: era el cant dels ocells dins del temple. Recorde amb certa fascinació esta missa envoltada tota ella del trinar dels pardalets i que, si tancàvem els ulls, un podia imaginar-se que es trobava en mig d’un bosc. Abans de començar la missa els feligresos que portaven gabietes les col·locaven damunt de les rapisses de qualsevol dels retaules del temple. Eren les tradicionals i diminutes gabietes de fusta i filferro que encara es conserven en algunes cases del poble. Els fills de Maria la Xirra eren uns dels aieloners que més pardalets portaven a l’església. Quant un ocell iniciava el cant contagiava a la resta i s’iniciava este himne canor interpretat màgicament per el cor  dels ocells.

El cant dels ocells que ressonava entre les parets del temple sumant-se a la festa sembla traduir les estrofes del salm 65 que forma part de la Vigília de l’Ascensió i que es considerat com un himne per demanar la pluja i les bones collites:

Aclama  Déu tota la terra,
Canteu la glòria del seu nom…

¿Era este el significat del cant dels ocells aclamant a Déu en el dia solemne de la seua ascensió al cel?

 He tornat a rememorar este costum tan singular del nostre poble amb l’esperança de la seua recuperació. No hi ha res en contra, sols falta la voluntat per dur-ho a terme i és per açò que demane i pregue a la Societat Ornitològica Cultural el Chorrit i al retor del poble que es posen d’acord per recuperar esta tradició malauradament perduda.

Francesc Juan Chàfer
Publicat programa festes 2016

No hay comentarios:

Publicar un comentario