Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

domingo, 23 de julio de 2017

LEONARDO CARRERES i LUIS REQUENA Llegat fotogràfic de dos aieloners de primeries del segle XX (I part)


Maruja Carreres Liñana, filla de Leonardo Carreres

Leonardo Carreres i l’entorn familiar
Hui parlem de Leonardo Carreres (1881-1971), el mestre tan recordat per la gent d’Aielo, però ho fem per descobrir, de la mà de la seua filla Maruja, una faceta fins ara desconeguda, la faceta de retratista.

Leonardo era un jove polifacètic i manyós que, a més a més de mestre també era amant de la fotografia, durant una època determinada de la joventut va plasmar en imatges part de la seua vida. Sortosament es conserven alguns dels cristalls i fotografies que mostren fidelment la realitat que l’envoltava.

Són els records de la filla Maria els que en esta ocasió ens transporten en el temps, és la seua mirada retrospectiva i adulta la que retrocedeix al passat i escorcolla en la memòria per mostrar-nos com era el seu pare quan era menuda. Hui és Maria la que trau a la llum eixe llegat, que és un tresor fotogràfic valuós per al poble i per a la seua família. 
Maruja Carreres Liñana, actualment viu a València però la trobem sovint pels nostres carrers. Quan tenia 21 anys Maruja es casà amb José Sancho i se n’anà a Barcelona (Plana de Vic), amb el seu marit que tenia plaça de mestre a Sant Vicent de Torelló. Al cap de 14 anys, deixaren Catalunya per ocupar la plaça de treball a Massanassa. Va ser quan traslladà definitivament la residència a València però les visites als pobles dels arrels familiars i afectius no faltaren.

“Jo en vaig casar molt jove i me’n vaig anar a Catalunya, vaig estar 14 anys i després ja ens quedàrem a Valencia... després veníem en vacances repartides entre la família de Xàtiva i Aielo, a la fira de Xàtiva, a la finca les Alcusses on feien la festa de la batuda, a l’heretat, les festes d’Aielo, les de Moixent, Purçons... ens repartíem entre tots.”

I és que Leonardo era natural de Moixent, procedent d’una família de terratinents, el pare tenia una bodega i una almàssera de les millors del poble, però en morir les coses canviaren i la família es va veure obligada a vendre-la per no haver cap fill per seguir el negoci, ja que el major, Leonardo, era mestre  i el segon se n’havia anat de rector. Eren una família religiosa, com la majoria de l’època, el mateix Leonardo, segons conta la filla, era molt devot especialment de Maria Auxiliadora, la seua imatge la  portava sempre a la butxaca.
             
              “...Els dos xiquets (Leonardo i Francisco) volien ser frares i l’agüelo va agarrar el carro i va dir “ale” i els portà al convent de l’Olleria, als 8 dies es van cansar els dos i tornaren a casa. Però amb el temps el germà Francisco va dir que si volia ser retor i va anar al Patriarca on havien d’entrar per beca (havien de ser molt llestos) va passar les proves i va entrar. El meu papa Leonardo, es va quedar a casa ajudant al pare, fins que es va cansar”. 
Maruja Carreres i Lulieta "de la casa el Pic" posant davant de la biografia de Leonardo Carreres al Museu d'Història Local d'Aielo de Malferit (Sala d'aieloners il.lustres).
La mare de Leonardo morí en nàixer el fill menut Francisco. El pare de Leonardo no volia que el fill estudiarà però, el jove, amb inquietuds, ho feia d’amagat i quan havia d’anar a examinar-se a València, s’inventava la història que anava a veure el bous a la fira de juliol. Quan Leonardo va aconseguir el títol de mestre, al pare li va caure el món damunt, amb el fill xicotet que ja no estava en casa perquè estava al seminari estudiant, l’esperança de continuïtat del negoci era Leonardo, ara ja definitivament amb eixe títol de mestre acabaria amb el negoci familiar de la bodega per a sempre.
Recordant coses de la joventut de son pare, Maruja conta de quan havia d’anar a fer el servei militar.

“Va pagar la quota per a no anar al servei militar, en aquells anys es pagava a una persona que no tenia res a fer per a substituir-te en el servei militar, el meu papa va pagar, aquells soldats, es deien soldats de cota de la quota que pagaven, aquells joves sense ofici ni benefici ho feien molt, hi havia joves que anaven una, i dos vegades,  fins i tot tres...”

Una vegada ja el títol de magisteri sota el braç, va arribar a Aielo de mestre en una plaça provisional, atret perquè el metge d’Aielo D. José Liñana Sales, era parent i també era de Moixent.

Després se n’anà a treure’s l’oposició a Madrid, va guanyar la plaça quedant el nº 1 i se’n va tornar de mestre a València, a l’escola Cervantes. Però per motius de salut, va haver de fer una permuta amb un senyor que estava ací a l’escola d’Aielo. Va ser quan li canvià la vida i la passió per la fotografia va quedar relegada. Ara tenia massa obligacions: les classes a l’escola i per la nit també donava classes nocturnes.

             “...el meu pare va vindre provisional a Aielo, durant uns anys, després va anar a fer oposicions a Madrid i va  traure el numero 1, i sen va anar a l’escola millor de València, l’Escola Cervantes, que encara existeix... es va casar, van nàixer fills, entonces la vida va canviar”
              “...a València, allí no va poder viure per que era asmàtic i en València s’ofegava i aleshores va  permutar en un altre mestre debades”

Maruja Carreres Liñana
Maruja ens conta els primers anys a Aielo, quan arribà son pare al poble, tenia al voltant de vint anys, i recorda que fonamentalment es relacionaven amb el seu tio José Liñana i les filles.

“D. José Liñana, el metge, va vindre a Aielo provisional, primer li va tocar el poble d’Agres i allí va tindre dos xiquets”
“D. Jose Liñana vivia a l’actual casa abadia amb tots els fills, per a casar-se mon pare va comprar la casa del c/ Puríssima, guanyava 1.000 pts a l’any, i esta casa va costar 3.000 pts , perquè el seu pare (iaio) podia, una gallina 2 cèntims, una foto escolar valia 1 pts, que era el jornal d’un home, els diners eren per a viure i pocs les empraven per a fotos”

I també recorda sobre la caseta de camp a Purçons:
             
              “La casa de Purçons la va fer el seu iaio Jose Liñana el metge, la va manar fer ell, feien moltes  juergues  o festes, allí i havia una font que eixia quan eixia, i anaven a llavar per que no hi havia aigua a les cases, estava a la mateixa revolta”

 Leonardo estimava la mare de Maruja, però esta, enamoriscada d’un viatjant de bones paraules que la tenia captivada i que no li convenia, el refusava contínuament. Amb el viatjant no avançava la relació però preferia la solteria així que al final el pare desistí i es casà amb la germana de Josefa, Herminia. Però malauradament Herminia va morir i la pressió externa de la societat obligava els hòmens a tornar-se a casar, se solia fer pensant en els xiquets.

Va ser quan, al capdavall, intercedint el tio frare, la mare de Maruja, Josefa, acceptà casar-se amb son pare, Leonardo, pel bé dels fills de la germana que podien caure en altra família que bé podria ser del poble o de fora.

              “...Primer es va casar en Herminia i va tindre dos fills, vivien en València, el fill va morir a Aielo. Herminia va morir i Leonardo es va casar amb Josefa, la germana de Herminia... El meu papa volia primer a la meua mama, però ella estava enamorada d’un altre, del que tots li deien que no li convenia però ella enamorada i ofuscada no reconeixia, aquell amor de ma mare era un viatjant, era un home del moltes bones paraules, quan se n’anava de viatjant renyia amb ell però quan tornava ja s’havien ajuntat de nou.

Fruit d’este segon matrimoni nasqué Maruja. És en este punt quan Maruja recorda les paraules de sa mare quan deia que mai es pensava que arribaria a voler tant a son pare. I és que

              “Leonardo era un home per a la casa i molt carinyos.

Maria continua amb els records d’infantesa.

“...Jo tenia 7 anys quan va començar la guerra no recorde molt... si recorde els diumenges que anaven a vorer el que era la distracció del poble, el tir de colom, i era per la basseta cap amunt, en un bancal de Santiago al camí Montesa. Jo tenia una por, cada vegada que tiraven un tir m’abraçava a les cames de la meua mama. La meua mama portava un abric verd, després de la guerra es va posar de negre i ja no la he vista mai més de color, i me’n recorde d’aquell abric verd, verd herba, amb un boto negre, coses que tinc ficades al cap... Soltaven al pobre colom i tots a disparar-li a vorer qui encertava i eixa era la distracció  de tots els diumenges, la gent anava a tot el que es feia...
Era una distracció, no hi havia rés de rés, ni llum, els bolillos i puntilles de llençol que va fer la meua mare a la llum del cresol!! Té un llençol pintat amb flors, 5 duros cada flor, li’l van pintar a Ontinyent... la vida ha canviat molt, qui s’entreté ara amb això? Sols als fires, no hi ha temps de fer estes labors de tanta paciència i detall, ara totes treballen

Sobre Leonardo mestre ja s’ha dit i escrit molt, tanmateix transcrivim el que Maruja ens conta.

“De lo que va costar fer l’escola, i el meu papa va pelear molt, per que no anaven tots els xiquets que devien a l’escola...”
“La vida era molt dura, els xiquets arreplegant fem pels camins i guanyaven algo, però era poc interès en l’escola, no sabien, ho portava el temps... Pocs eren els que estudiaven, anaven ha estudiar fora pocs, els metges “els organistes”, però se n’anaven a d’institut, amb bona base...”

El seu pare arreplegava fòssils i peces arqueològiques junt a Miguel Ferrándiz, va fundar la biblioteca i totes les troballes les guardaren a la part central de l’edifici de les antigues escoles. Solien eixir cada dijous per la vesprada, que era festa i feien excursions per la cova la Fos. I van portar moltes coses, malauradament amb el pas del temps ha desaparegut.

Durant uns anys després de la guerra hi havia qui anava a l’escola de nit i altres a l’acadèmia, la diferencia estava en que l’acadèmia era per als que volien estudiar i l’escola nocturna per als que no podien anar a estudiar pel dia i anaven de nit bé perquè havien d’ajudar en casa anant al camp a treballar. S’impartia classe de manera altruista, sols hi anava el mestre Leonardo.

              “L’escola era la casa del meu papa, venia a les 10 a sopar, sempre tenia coses que fer”.
Maruja Carreres, Mariló Sanz i Mª Jesús Juan a casa de Maruja, amb la caixeta de fotografies de Leonardo

 Faceta de retratista, el llegat de Leonardo, com a fotògraf

No exagerem si diem que Maruja conserva un dels arxius personals més antics d’Aielo, és una important col·lecció de fotografies personals i familiars que va crear el seu pare, el mestre Leonardo, amb els retrats que anava capturant al llarg dels anys.

La caixa amb els negatius estava guardada al terrat de la casa, fins que Maruja sabedora de l’interès de la Biblioteca Públic d’Aielo de Malferit en completar un arxiu d’imatges del poble, va decidir fer donació a l’octubre de 2014. Maruja recorda que des que va morir el seu pare ningú havia tocat aquella caixeta. Alhora Maria ha fet donació d’alguns originals. La Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”, ha fet de tot copia digitalitzada. És una generós oferiment que li agraïm considerablement, perquè són retrats amb gran quantitat d’informació, hi ha alguna que mostra una de les vistes més antigues que tenim del nucli urbà d’Aielo, per la part antiga del Raval.
Leonardo al camí del Molí Propet, 1904
Maria ens conta que la càmera de Leonardo, fa anys la va regalar a un amic. Segons ella estava molt ben conservada, haguera estat bonic comptar amb ella i poder mostrar-la junt al llegat fotogràfic guardat al fons de la Biblioteca.

Destaquen les fotografies realitzades a la família, retrats especialment fets a la seua estimada Josefa Liñana Sancho que apareix en diverses parts de la casa on vivien (actual casa abadia), i així podem veure l’ample pati o el menjador que són escenaris d’aquelles fotos i testimonis del viure de la parella.

Els protagonistes dels retrats individuals són majoritàriament dones, en menor proporció  hòmens i trobem pocs xiquets. Hi ha moltes fotografies de grups. Tan unes com altres, els motius són variats: xiquets vestits de comunió, colles de festa, dones cosint, berenant al riu... Alguns retratats mostren l’espontaneïtat i xiquets que, sense ser els principals fotografiats, acaben sent els protagonistes de la foto, com una que destaca de la sèrie on un xiquet  “s’asoma” per baix de la reixa. I curiosament en moltes trobem com a complement un periòdic o llibre.

Maruja explica el per què hi ha tantes fotografies de dones.
           
            “Les amigues de ma mare s’ajuntaven i el meu papa s’ho passava bé fent-los fotografies i després revelant-ho”.

Leonardo feia les fotografies i després revelava les plaques de vidre, procedents dels negatius fotogràfics, a un quarto fosc que tenia a casa, que s’il·luminava amb una bombeta roja. Malgrat no ser fotògraf professional, alguns vidres els retocava artísticament, el que demostrava que gaudia ocupant el temps en fer les coses ben fetes.

Este fons fotogràfic va començar a principi de segle XX.

Negatius i fotografies donades per Maruja Carreres a la Biblioteca Pública a l'any 2014.
El llegat de Leonardo Carreres consta d’una caixa de llanda i al seu interior, molt ben col·locades, hi ha 10 caixetes de cartó originals i cada una d’elles compte un 20 plaques de vidre,  totes amb la mateixa mesura i algunes sense estrenar i 2 caixes de mes grandària noves. I 64 fotografies moltes repetides, totes també amb les mateixes mesures 6x 8 cm. Unes, fotografies estan apegades sobre un cartó i altres no, el color predominant és el sèpia, típic d’aquell temps.

Respecte a la composició artística, a Leonardo li agradava jugar amb els elements. Observem con s’esmera per a preparar les escenes procurant una correcta i estudiada col·locació de persones, complements i objectes. En els grups, hi ha fotos amb la composició tradicional, i altres on els fotografiats es disposen jugant amb l’espai, com una que hi ha molt bonica on formen semicercle amb una part de gent asseguda i altra de peu. També en veiem alguna molt innovadora.

El fons o escenari de la quasi totalitat de les fotos és la casa familiar, actual casa abadia, moltes estan fetes al pati, al terrat o a l’interior en diferents dependències del domicili. De vegades utilitza com a teló de fons grans teles o cobertors com a escenari neutre.

Altres, els fons o escenari és el mateix poble. D’esta sèrie paisatgística hi ha poques però les que hi ha són molt reveladores per mostrar paratges locals. Hi ha fetes a la casa de camp de Pursons, formant escenes campestres. S’hi veuen colles d’amics en plena diversió, de vegades disfressats o menjant, sovint s’hi veuen instruments musicals que denota l’ambient festiu i la importància de la rondalla en aquella època.

Destaca l’originalitat d’algunes fotos, en alguns els espills formen part important, hi ha una fotografia especialment bonica de Josefa pentinant-se.

El valor d’este llegat és excepcional per a la història gràfica d’Aielo, encara que són fotografies, majoritàriament familiars i d’amistats, estat totes datades en una època concreta (1904 a 1915). Són interessants per conèixer els vestits, el pentinat o els costums. S’hi veu el gust i art de Leonardo per plasmar a les fotos la diversió d’un dia normal o les festes més quotidianes com la batuda a l’heretat de Moixent o al Campello. És tot un conjunt, base per estudiar la societat d’Aielo de primeries del segle XX, la diversió dels joves, el físic de les xiques i xics, la variació i gust de la moda, encara que els personatges que apareixen són quasi sempre els mateixos: amigues i familiars.

Leonardo tracta el tema religiós. Hi ha una fotografia de l’original imatge del Santíssim Crist de la Pobresa, imatge destruïda a la guerra civil, que com conta la novena és antiquíssima per tradició.

I també, té fotografies del seu germà Francisco, i en té moltes malgrat haver mort jove, amb 37 anys (1882-1919): al seminari, a Puebla d’Arenós que és el primer poble on va ser destinat com a capellà o fotos amb ell i amb la família a Aielo, poble que visitava sovint per la facilitat d’anar de Moixent a Aielo per la serra. Francisco era un capellà molt estudiós i erudit, un dels més actius col·laboradors de mossèn Alcover en l’obra del Diccionari Valencià-Català-Balear, després del pare Fullana, és el que més material va enviar a Alcover. I junt a Leonardo van escriure el periòdic satíric EL PAIXERELL (1906-1907).

A l’arxiu hi ha una fotografia destacable, de les catalogades com científiques, com és el moment en que s’està fent una autòpsia a un xiquet, al desaparegut cementeri vell, és una fotografia memorable i històrica, donat que no es coneix cap retrat de l’antic cementeri. 
Així que podem dir que és molt el que Leonardo ens ensenya en esta faceta artística: des de fotos individuals a fotos de grup, des de fotos d’estudi a fotos festives mostrant retalls de vida, des de religioses a científiques i poc conegudes.



És una llàstima que tant de talent artístic es limitarà a uns pocs anys. Com sempre passa, abans i ara, la vida va canviant el rumb, i a Leonardo amb plaça de mestre a l’escola on es passava nit i dia, ja no tenia temps per a la fotografia. Així i tot, quan ja la tenia abandonada perquè eren altres obligacions les que l’ocupaven, un dia, la filla Maruja es va entossudir en que volia veure com funcionava aquell aparell que als seus ulls innocents feia una màgia poc vista. I el bonàs de Leonardo va complir la demanda de la filla. Leonardo ja no revelava en casa, així que ho portaria a alguna casa especialitzada d’Ontinyent, seria de les últimes vegades que empraria la càmera fotogràfica. Maruja no recorda veure mai més utilitzar-la. Leonardo ja no va passar a l’era del carret fotogràfic, que a hores d’ara ja ha quedat obsolet.

“ Jo en vaig empènyer que em fera una foto amb les plaques... Al final en va complaure i va comprar les plaques i segurament ho rebel·larien en Ontinyent, he vist la fotografia però no se on està, estem Amparito Tarugo, la meua cosina Pepita i jo, a la porta de l’escola, a la classe dels xics, ho va fer perquè jo tenia tant de desig de vorer aquella caixa i com funcionava: apareixia un cristalet aixina i per un altre costat posava la placa i quan apretaves el gatillo, caia la placa i ja estava la foto. Bo, no estava la foto, estava impresa, després s’havia de revelar, jo ja no vaig vorer que fera res de tot això per tant ho va portar a Ontinyent... Ell ja havia acabat amb les fotografies tenia molta feina i l’ambient, la vida va per etapes i eixa ja s’havia acabat, aquella era una etapa i ara era una altra“... (I part)

Mª Jesús Juan Colomer
Mariló Sanz Mora
(I part) 

No hay comentarios:

Publicar un comentario