Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

martes, 11 de julio de 2017

Un tresor a l’església d’Aielo de Malferit

Copó del segle XVIII

Molta gent desconeix l’aixovar litúrgic d’Aielo, llevat del que es mostra als oficis diaris i poc més. Al temple de la localitat es conserva una d’aquestes peces que segurament seria una de les moltes que hi hauria a l’església. El que la fa especial a aquesta és el seu autor, pertanyent a una llarga família d’argenters, primer d’origen xativí i després assentats a la capital del Regne, València.

La síntesis que es realitzarà a continuació, està basada íntegrament de les anotacions realitzades per l’especialista en aquesta temàtica, Francesc Cots Moratò, de la Universitat de València[1]. Tanmateix, abans de parlar de la citada peça, hem de fer-ho primerament de la llarga nissaga d’argenters, ja que no queda clar de forma documental de qui pot ser el seu artífex. 

El primer dels Quinzà que apareix  referenciat als Exàmens de Mestria és  Francesc (1695-1735), mestre d’or del Regne, qui també era fill del mestre  argenter  Eleuteri, documentat al tercer quart del segle XVIII. Francesc, serà el pare d’en Francesc Josep Quinzà Pont[2] i tindrà taller  a la ciutat de Xàtiva.

 En Francesc Josep, qui apareix a la documentació des del primer terç del segle XVIII als inicis del XIX.  Al igual que el pare i l’avi, son orfebres, però en aquest cas sols mestre de plata, treballant a la ciutat i , possiblement, continuant  la tasca del seu pare al taller de Xàtiva on serà apoderat del Col·legi d’Argenters.

Així mateix, en Gaspar Quinzà (1700-1783), també natural de la ciutat del sud del Regne, apareix per primera volta als registres de la Seu de València a les acaballes de la dècada dels seixanta, per la neteja d’unes peces. La seva tasca serà diversa i afermarà custodies,  llums, elaborarà calzes, fins un any abans de la seva mort. No s’esmenta ninguna connexió familiar amb els anteriors, almenys de forma escrita, tanmateix, pensem que si ho poden ser, per la ciutat i per l’ofici.

En Bernat Quinzà (1752-1803), serà fill  d’en Gaspar Quinzà . El primer era mestre de plata de la Ciutat i Regne de València i aprèn l’ofici amb Cristòfol Romero. Ocupa càrrecs corporatius i treballa per a la Seu de València a partir del 1780, a Dènia i Alacant. Se’l coneix per la fabrica del baiard (andas) de san Lluis bisbe i alguns reliquiaris – sant Lluis bisbe i Jaume apòstol - a la Catedral i a la seva ciutat de naixement, Xàtiva,  la Custodia de la Minerva, de la Col·legiata.

 
Sant Vicent Màrtir (1800). En COTS MORATÓ, Francisco de Paula: “Plateros en la Catedral de Valencia durante el siglo XVIII”, en Estudios de Platería (coord. Jesús Rivas Carmona). Universidad de Murcia, 2007. Pàgina 83.
Destaca per la quantitat de peces realitzades i per la seva col·laboració amb l’escultor José Esteve Bonet, amb qui treballa en l’elaboració de l’escultura de Sant Vicent Màrtir, desapareguda el 1936. D’aquest hem de recordar una talla de la Dolorosa per a l’església d’Aielo de Malferit, desapareguda el 1936.  D’en Bernat es coneguda una peça conservada  a la ciutat de Xàtiva realitzada el 1792 per al canonge de la Seo de València, Francesc Cebrián y Valda. Citem aquesta per un motiu concret, i es que es coneixen els contrastos de la peça – el de la ciutat i l’autor – ans hi ha un tercer que es desconeix. Per tant, és un dels motius pels que pensem, possiblement, siga el autor, de  la que es custodia a Aielo.

Per acabar amb aquesta llarga nissaga, Jose Carlos Quinzà i Palop (1802-1847).  El mateix any en el que s’examina del seu ofici, 1802, començarà a treballar en la Seu de València. Realitzarà la Custodia Processional i el seu baiard, per substituir la realitzada per Joan Castellnou i una de les piràmides de l’Urna del Monument, el 1808. Malauradament, fou l’encarregat de desmuntar l’altar major de la Catedral, que acabaria fos a la ciutat de Mallorca el 1812, com moltes altres peces, desgraciadament.  No sols treballaria a l’àmbit de la ciutat de València, també se’n coneix un obra a Cocentaina.
Jacint Quinzà (1810-1845). Serà mestre de plata de la Ciutat i del Regne, vivint a la València. Al llarg de la seva carrera com argenter, desenvoluparà gran multitud de càrrecs : mestre examinador, il·luminador del Col·legi d’Argenters, mestres d’altres del seu ofici i padrins alhora dels exàmens de Mestria.

Marques trobades al Copó. D'esquerra  a dreta; l'autor desconegut, Quinz[à] i la ciutat de València amb la L coronada.
  Pel que respecta a la peça, es coneguda amb el nom de “Copó”, el qual s’empra per conservar i administrar la Sang de Crist en l’Eucaristia. El que actualment es conserva al temple de la localitat està entre ambdues etapes artístiques. Les tres parts que el conformen – base, astil i copa – tenen trets que ens fan aproximar-lo en el temps.  El situaríem en l’etapa final del segle XVIII e inicis del XIX, ja que conserva formes sinuoses barroques però ja amb una línia més sòbria  i menys recarregada. La base, amb una forma mixtilínia i escassa decoració, tot el contrari amb el que ocorre amb la part central, la macolla – d’on es pren per al servici, on unes formes bulboses recorden l’època anterior. L’última, la copa, la més austera, decorativament, de les tres, amb la seva tapa, cadena i passador. D’aquesta ultima, observem que a la se part superior queda el que podria ser la base d’una creu, que la remataria.

                   
Peça conservada a l’església d'Aielo de Malferit.
 Les marques que ens portat fins aquesta família d’argenters, les trobem a la peanya, allí veurem tres contrastos: un de la ciutat d’origen – la L coronada -, l’altre del seu autor o taller d’on sortia – QUIN/ZA – i l’última desconeguem si era d’un col·laborador seu o la de la llei de la plata emprada. D’aquesta darrera marca, parcialment esborrada, tenim les inicials primeres, una R i unes LL o L. Pot ser, les anteriors lletres ens parlen d’un col·laborador del mateix Quinzà i a falta de corroboració documental, s’ha extret el nom de l’argenter Ramon Llansol (1758-1796), per la coincidència d’aquestes.. L’altre autor, almenys, sabem que es de la família esmentada i en un principi pensem que es en Bernat. Fet que ens vindria com anell al dit si ens fixem amb el contrast de la ciutat de València, emprat al llarg del segle XVIII – encara que hi ha altres artífex de la posterior centúria que l’empraran. Així mateix, hi ha diversos factors que ens ho corroboren, parcialment: els anys pel que es mouen els anteriorment citats; tenint constància en el temps que treballen la resta dels familiars de la nissaga; la fundació del temple de la localitat i el més important, la tipologia de la peça realitzada.

De de totes maneres, la complexitat d’aquesta ens ve donada per diversos factors, destacant el documental, com ja hem dit. Aquest ens donaria  el nom exacte del seu artífex i l’any aproximat de la seva feta que ens remetria a una franja temporal per saber el seu possible donant. Perquè, hi ha que recordar, que el temple d’Aielo de Malferit es construeix en la primera meitat del segle XVIII i el copó, sembla ser de finals d’aquest e inicis del següent. Per aquells anys, eren Marquesos de Malferit Carles Josep Roca-Ferrer i Malferit i Salvador Roca Pertusa  Malferit i Milà d’Aragó, quint i sext respectivament.

Almenys, a dia d’avui queda constància de la peça a la nostra memòria escrita i si algun dia la sort ens dona una nova noticia sobre aquesta o altra ací conservada, ja hi ha lloc on mirar.
 

Ferran Castelló Domènech. Abril 2016
Publicat programa festes 2016


[1] COTS MORATÓ, Francisco de Paula; El examen de maestría en el arte de plateros de Valencia, los libros de dibujos y sus artífices (1505-1882), 2004, València. I també del mateix autor, Los plateros valencianos en la Edad Moderna (siglos XVI-XIX): Repertorio biográfico, 2005, València.
[2] La seva mare era Gertrudis Pont.

No hay comentarios:

Publicar un comentario