 |
| Copó del segle XVIII |
Molta gent
desconeix l’aixovar litúrgic d’Aielo, llevat del que es mostra als oficis
diaris i poc més. Al temple de la localitat es conserva una d’aquestes peces
que segurament seria una de les moltes que hi hauria a l’església. El que la fa
especial a aquesta és el seu autor, pertanyent a una llarga família
d’argenters, primer d’origen xativí i després assentats a la capital del Regne,
València.
La síntesis que es
realitzarà a continuació, està basada íntegrament de les anotacions realitzades
per l’especialista en aquesta temàtica, Francesc Cots Moratò, de la Universitat de
València[1].
Tanmateix, abans de parlar de la citada peça, hem de fer-ho primerament de la
llarga nissaga d’argenters, ja que no queda clar de forma documental de qui pot
ser el seu artífex.
El primer dels Quinzà que apareix referenciat als Exàmens de Mestria és Francesc
(1695-1735), mestre d’or del Regne, qui també era fill del mestre argenter
Eleuteri, documentat al
tercer quart del segle XVIII. Francesc, serà el pare d’en Francesc Josep Quinzà
Pont[2] i
tindrà taller a la ciutat de Xàtiva.
Així mateix, en Gaspar Quinzà (1700-1783), també
natural de la ciutat del sud del Regne, apareix per primera volta als registres
de la Seu de
València a les acaballes de la dècada dels seixanta, per la neteja d’unes
peces. La seva tasca serà diversa i afermarà custodies, llums, elaborarà calzes, fins un any abans de
la seva mort. No s’esmenta ninguna connexió familiar amb els anteriors, almenys
de forma escrita, tanmateix, pensem que si ho poden ser, per la ciutat i per
l’ofici.
En Bernat Quinzà (1752-1803),
serà fill d’en Gaspar Quinzà . El primer
era mestre de plata de la Ciutat
i Regne de València i aprèn l’ofici amb Cristòfol Romero. Ocupa càrrecs
corporatius i treballa per a la
Seu de València a partir del 1780, a Dènia i Alacant.
Se’l coneix per la fabrica del baiard (andas)
de san Lluis bisbe i alguns reliquiaris – sant Lluis bisbe i Jaume apòstol - a la Catedral i a la seva
ciutat de naixement, Xàtiva, la Custodia de la Minerva, de la Col·legiata.
Destaca per la quantitat de
peces realitzades i per la seva col·laboració amb l’escultor José Esteve Bonet,
amb qui treballa en l’elaboració de l’escultura de Sant Vicent Màrtir,
desapareguda el 1936. D’aquest hem de recordar una talla de la Dolorosa per a
l’església d’Aielo de Malferit, desapareguda el 1936. D’en Bernat es coneguda una peça
conservada a la ciutat de Xàtiva
realitzada el 1792 per al canonge de la Seo de València, Francesc Cebrián y
Valda. Citem aquesta per un motiu concret, i es que es coneixen els contrastos
de la peça – el de la ciutat i l’autor – ans hi ha un tercer que es desconeix.
Per tant, és un dels motius pels que pensem, possiblement, siga el autor,
de la que es custodia a Aielo.
Per acabar amb aquesta llarga nissaga, Jose Carlos Quinzà i Palop (1802-1847). El mateix any en el que s’examina del seu ofici, 1802, començarà a treballar en la Seu de València. Realitzarà la Custodia Processional i el seu baiard, per substituir la realitzada per Joan Castellnou i una de les piràmides de l’Urna del Monument, el 1808. Malauradament, fou l’encarregat de desmuntar l’altar major de la Catedral, que acabaria fos a la ciutat de Mallorca el 1812, com moltes altres peces, desgraciadament. No sols treballaria a l’àmbit de la ciutat de València, també se’n coneix un obra a Cocentaina. |
Jacint Quinzà (1810-1845). Serà mestre de plata de la Ciutat i del Regne, vivint a la València. Al llarg de
la seva carrera com argenter, desenvoluparà gran multitud de càrrecs : mestre
examinador, il·luminador del Col·legi d’Argenters, mestres d’altres del seu
ofici i padrins alhora dels exàmens de Mestria.
 |
| Marques trobades al Copó. D'esquerra a dreta; l'autor desconegut, Quinz[à] i la ciutat de València amb la L coronada. |
Les marques que ens portat fins
aquesta família d’argenters, les trobem a la peanya, allí veurem tres
contrastos: un de la ciutat d’origen – la L coronada -, l’altre del seu autor o
taller d’on sortia – QUIN/ZA – i l’última desconeguem si era d’un col·laborador
seu o la de la llei de la plata emprada. D’aquesta darrera marca, parcialment
esborrada, tenim les inicials primeres, una R i unes LL o L. Pot ser, les
anteriors lletres ens parlen d’un col·laborador del mateix Quinzà i a falta de
corroboració documental, s’ha extret el nom de l’argenter Ramon Llansol
(1758-1796), per la coincidència d’aquestes.. L’altre autor, almenys, sabem que
es de la família esmentada i en un principi pensem que es en Bernat. Fet que
ens vindria com anell al dit si ens fixem amb el contrast de la ciutat de
València, emprat al llarg del segle XVIII – encara que hi ha altres artífex de
la posterior centúria que l’empraran. Així mateix, hi ha diversos factors que
ens ho corroboren, parcialment: els anys pel que es mouen els anteriorment
citats; tenint constància en el temps que treballen la resta dels familiars de
la nissaga; la fundació del temple de la localitat i el més important, la
tipologia de la peça realitzada.
De de totes maneres, la complexitat d’aquesta ens ve donada per diversos factors, destacant el documental, com ja hem dit. Aquest ens donaria el nom exacte del seu artífex i l’any aproximat de la seva feta que ens remetria a una franja temporal per saber el seu possible donant. Perquè, hi ha que recordar, que el temple d’Aielo de Malferit es construeix en la primera meitat del segle XVIII i el copó, sembla ser de finals d’aquest e inicis del següent. Per aquells anys, eren Marquesos de Malferit Carles Josep Roca-Ferrer i Malferit i Salvador Roca Pertusa Malferit i Milà d’Aragó, quint i sext respectivament. |
Ferran
Castelló Domènech. Abril 2016
Publicat programa festes 2016
Publicat programa festes 2016
[1] COTS MORATÓ, Francisco de Paula; El examen de maestría en el arte de plateros
de Valencia, los libros de dibujos y sus artífices (1505-1882), 2004,
València. I també del mateix autor, Los
plateros valencianos en la
Edad Moderna (siglos XVI-XIX): Repertorio biográfico,
2005, València.
[2] La
seva mare era Gertrudis Pont.
No hay comentarios:
Publicar un comentario