Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


viernes, 30 de noviembre de 2018

EFEMERIDES AIELONERES 2018... Fa 200 anys.



Núm 9.-El 18 de gener de 1818, sis veïns d’Aielo fundaren la primera banda de música del poble, estrenant-se en els actes festius de l’any 1820.

miércoles, 28 de noviembre de 2018

EFEMERIDES AIELONERES 2018... Fa 210 anys.


Núm 8.- En 1808 col·locaren en la torre-campanar de l'església, la campana de l’Ave María, coneguda popularment com la de “la doctrina”. 
Està situada a la sala superior a la de les campanes i fou fosa per la casa Roses d’Atzeneta. 
Mesura 30cm de boca, la seua vora és de 3cm i el seu bronze sense comptar les anses mesura 27cm, i un pes aproximat d’uns 140 kg.

lunes, 26 de noviembre de 2018

EFEMERIDES AIELONERES 2018... Fa 210 anys.


Núm 7-. L’aieloner Francisco Armengol Bordería (Aielo de Malferit 1785- Ontinyent 1844), es va allistar a l’exèrcit com a soldat en 1808 i acabaria sent un rellevant espia i guerriller. 
Capità d’infanteria, el rei Ferran VII li va concedir una condecoració, la “Orden Real de la Legión de Honor”, la creu de la “fidelitat militar”.

sábado, 24 de noviembre de 2018

AIELO i LA GRIP de 1918 (II part)


El Cabo de Peones Camineros, Juan Bautista Ferri Bellver (1852-1918), natural de Montaverner. Mor als 66 anys de la grip. (AF Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”, Col·lecció de Josefa Barber)
La primera onada de la malaltia havia passat de llarg però la segona onada no, les coses van canviar. Va ser a meitat de l’any 1918, cap a l’estiu, quan va aparèixer un primer cas i l’epidèmia començà a fer-se notar al poble i amb ella la preocupació real. Era una grip perillosa de la que no se sabia què era i com combatre-la. Inicialment, a la grip, se li va atorgar un origen benigne, però prompte es va començar a canviar la percepció segons s'anava incrementant el nombre de malalts i morts a tot arreu.

Però,  com va afectar la pandèmia al poble?. Quan arribà a Aielo se sabia que el virus amenaçant ja havia atacat amb força a la població mundial. Les noticies que arribaven de l’exterior eren esgarrifants. L’epidèmia quedà batejada com la “cucaracha” perquè com una panerola negra el virus entrava en les cases sense fer soroll i després s’endinsava en el cos fluix i poc nodrit de les persones, un cos que fàcilment es contagiava i quedava devorat fins a la mort. Segons la cronista Mª Angeles Belda[1], l’epidèmia va afectar especialment a les dones parteres, desgraciadament, una vegada contagiades, eren poques, les que aconseguien salvar-se.

No s’han conservat les actes de la Junta de Sanitat, tampoc les actes de ple de l’ajuntament que pogueren deixar constància del tema, així que desconeguem quines mesures adoptaria l’ajuntament per combatre este desastre. Però hi ha altra font fiable que pot aportar informació. Hem accedit al registre de defuncions per conèixer i avaluar com va afectar esta malaltia a la població d’Aielo[2]. I per contextualitzar el tema, alhora hem consultat la sèrie de registre de naixements i matrimonis aportant-nos dades necessàries per conèixer la vida social del moment.

També gràcies a l’expedient de 1919 per a proveir en propietat el càrrec de metge titular al poble, coneixem qui va ser el metge que va fer front a esta greu situació sanitària l’any 1918: va ser D. Manuel Gómez Lucas, natural de Barcelona de 29 anys d’edat. D. Manuel estava de metge a Aielo des de l’any 1914, contractat per l’ajuntament com a metge per renuncia del company anterior, i ocuparia esta plaça interinament durant 5 anys, fins a l’any 1919, any en el qual l’ajuntament va convocar concurs per a cobrir la plaça de metge titular. D. Manuel Gómez Lucas es presentà al concurs però també el metge aieloner José Juan Requena. Després de les votacions celebrades per la “Junta Municipal de Asociados” i per unanimitat va ser elegit Jose Juan Requena, qui va ocupar el càrrec des de l’any 1919 fins a la seua jubilació a l’any 1963.
 

Pasqual i Juan Tudela Silvestre a l’interior del pati de sa casa (c/ Major, 53) jugant amb un carret de fusta a l’ any 1920. (AF Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”, Col·lecció de Juanjo Tudela Mompó)
Per tant a l'any 1918, D. Manuel era el metge d’Aielo que aleshores registrava un total de 2.942 habitants. Comencem per analitzar els naixements de l’any: un total de 92 xiquets, curiosament vindrien al món més xiquets que xiquetes[3].

Naixements 1918
DONES
HOMES
92
36
56

Com a curiositat també diem que dos xiquets i una xiqueta encetarien el llibre de registre de naixements, el mateix dia, va ser el dia 2 de gener. Els xiquets van arribar al món els dos a la mateixa hora, les 10 del mati. Primer va ser inscrit Miguel Martínez Belda, de pares jornalers, que eren José Ramon Juan Martínez i Mª Teresa Belda Borreda, el xiquet va nàixer al carrer Honda i desgraciadament moriria als 5 mesos.

El segon seria Pascual Tudela Silvestre, també a les 10 del mati, fill del procurador D. Pascual Tudela Fabra, la família vivia a la pl. Constitució (actual pl. Palau). Més tardana seria la xiqueta Mª Dolores Ortiz Castañeda que va nàixer a les 20 hores, al carrer sant Antoni, filla de Juan Bautista Ortiz Belda i Mª Teresa Castañeda Molla. L’any 1918 també naixeria un xiquet, que de major es convertiria en un personatge rellevant per a la història local, va ser alcalde i al poble hi ha una avinguda amb el seu nom, Alfredo Castelló Silvestre (13/2/1918 - 5/10/1971).

Aquell any 1918 moriren al poble 80 veïns d’edats i malalties molt variades: hemorràgia, malaltia cardíaca, insuficiència respiratòria, angina de pit, debilitat congènita, embòlia, prematura, sarcoma, laringitis, pigota, encefalitis, aterosclerosis, tuberculosis, meningitis, reumatisme, gastroenteritis, infecció intestinal, encefalitis, senectut, apoplexia, miocarditis, pneumònia...

Al tauler podem vore les defuncions per sexe i edat i els que es produïren per grip.


Dona (19 anys..)
Home (19 anys..)
Xiqueta (0-18 anys)
Xiquet (0-18 anys)
Total
General
24
21
17
18
80
Grip
7
6
5
3
21

Defuncions per mesos.


Juny
Setembre
Octubre
Novembre
desembre
Natural
2
2
6
3
10
Grip
1
2
10
7
1
Total
3
4
16
10
11


Analitzant les dades trobades veiem que a Aielo moriren en total 21 persones afectades per la pandèmia. Solament en dos partides de defunció apareix escrit el motiu de la mort qualificant-ho com GRIP O MALALTIA DE MODA, a la resta ja queda unificat el nom i l’anomenarien Grip. Així que concretant quantitats podem dir que a Aielo un 30 % de les defuncions ocorregudes en 1918, foren per la grip. Si observem el mateix tauler, ens adonem que la grip va afectar majoritàriament al sexe femení, encara que no es massa notable la diferència entre els dos sexes. Igualment la diferencia entre edats també es marginal.
Esquela d’Herminia Liñana Sancho convidant al funeral celebrat huit dies després de morir. (AF Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”. Col·lecció de Maria Carreres Liñana)
 Ja hem dit que la grip es manifestà en tres onades, la primera va coincidir amb la primavera de 1918, la segona a partir de setembre i la tercera els tres primers mesos de 1919. Segons localització, hi ha qui parla d’una quarta.

En la primera onada, a Aielo trobem un primer afectat el 24 de juny, era un home de 68 anys de nom Rafael Penades Aparici, d’ofici algepser, casat amb Dolores Martí Martínez, i tenia 5 fills del matrimoni, vivia al Barri de l’Era, nº 14. A la partida de defunció apareix el motiu de la seua defunció com infecció gripal. En esta primera onada sols moriria Rafael, però el contagi estava preparant-se per al fort de la pandèmia que començaria al mes de setembre.

Ja era la segona onada i la primera víctima d’esta amenaça va ser un jornaler, Enrique Vicente Mateu Sanchis, de 26 anys, casat amb Maria Nadal Descals, sense fills i vivia al carrer Sant Antoni, nº11. El motiu queda especificat a la partida de defunció com neumonia gripal o enfermedad de moda. Ja hi havia un nou cas, diagnosticat com la grip que afectava a tota Europa causant tantes defuncions.

El següent cas afectaria a una dona, Concepció Mompó Martí, de 27 anys que  va morir el dia 30 de setembre. Vivia al carrer Nou, nº 5, junt al seu marit José Luis Pinter Castelló, no tenien fills. Moriria segons consta a la partida d’una infecció gripal associada a una febre de caràcter tífic, malaltia de moda associada a una complicació intestinal.

El tercer cas de la segona onada, i ja van sent quatre en total, torna a ser un home, Juan Colomer Martínez, de 73 anys i jornaler. Viu al carrer Sant Llorenç, nº 85, i estava casat amb Rosa Vidal Reber, la parella tenien un fill. Moriria el dia 17 d’octubre. La malaltia que li va causar la seua mort queda especificada com una infecció gripal. A partir d’este moment ja totes les defuncions per grip apareixeran inscrites amb este epígraf normalitzant la manera de qualificar la malaltia.

El mateix dia va morir també Mª Dolores Sanchis Sanchis, una xica soltera de 19 anys, que residia a la plaça de la Font, nº 14. També,  la veïna Rosa Boluda Gil, de 54 anys, natural de l’Olleria, que residia al carrer Sants de la Pedra, nº 42,  estava casada amb José Cerdà Albiñana i tenien tres fills. 

Manuel Gómez a l’any 1919 passaria a exercir la medicina privada a València, on tenia consulta al carrer D. Juan d’Àustria, fins a l’any de la seua jubilació en 1972-1973. També va estar com a metge a l’institut valencià de secundaria “Sant Vicent Ferrer”. El fill Manuel Gómez Beneyto, també es dedicaria a la medicina.
El nét Marcos Gómez Garcia, oftalmòleg a l’hospital d’Ontinyent, rememora que els pacients d’Aielo, quan eren atesos per ell, encara recordaven al seu avi.
Manuel a la seua consulta privada a l’any 1973. (AF Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”, Col·lecció de Pablo Gómez Garcia), nét de Manuel.
Suposem la desolació dels habitants del poble, la impotència i la por. El dia seria terrorífic i penós. Les campanes no deixarien de tocar a morts durant tot el dia, podem imaginar els plors, les anades dels veïns d’una casa a l’altra, i pel carrer acoliquets i retors amb la creu. Dol i més dol... Imaginem quantes nits continuades velant als malats i difunts... quants responsos...i treball per a l’enterrador.

Segons el registre de defuncions trobem solament un respir en eixa setmana, el dia 18. Eixe dia cap víctima. Però al dia següent, el dia 19, “la cucaracha” tornaria, esta vegada la víctima va ser una joveneta de 13 anys, Remedios Castelló Bernat que residia al carrer Església, nº 44.

La grip no respectava els nuclis urbans ni les cases aïllades on corria bon aire i el virus podia escampar millor. Després d’uns dies de treva, la grip passaria per la partida de les Forques o les ventes i perdia la vida el Cabo de Peones Camineros, Juan Bautista Ferri Bellver de 66 anys, natural de Montaverner, que tenia sis fills i era viudo de Mª Loreto Vaño Nicolau.

Al següent dia, el dia 25 d’octubre, li tocà el torn a un albaet de tant sols 6 mesos, Luis Iborra Soler, natural de França que habitava al carrer Sant Llorenç, 42.

El 26 d’octubre, la grip  acabaria amb la vida de la xiqueta Magdalena Castelló Belda de 5 anys que vivia al carrer sant Llorenç, nº 66, molt a prop del xiquet mort el dia anterior.

La maleïda “cucaracha” prosseguia la seua trajectòria silenciosa, escollint als més menuts e indefensos del poble. Eren els seus preferits, buscava la feblesa. El dia 28 d’octubre, una altra albaeta ens va deixar, Josefa Martínez Mompó, solament tenia tres anys, era natural del Puig i vivia al carrer Major, nº 33. Tots els dies i a totes les hores s’escoltava des de l’església el toc de la campaneta coneguda com dels albaets i la gent reconeixia que qui havia mort era un xiquet o xiqueta.

El dia 29 d’octubre moria al Barri de l’Era, nº 18, la xiqueta de 9 anys Mª Concepción Molla Ferri. Al dia següent moria també la mare, Mª Dolores Ferri Calabuig de 35 anys, casada amb José Molla Requena, la parella tenia 4 fills. Quina tristesa tan gran per a esta família, filla i mare afectades per l’atroç i cruel grip!. El dol i la pena s’impregnaria a les parets de la casa, costaria temps abandonar este domicili de treballadors. Aquell 29 d’octubre s’ompliria de crits i plors de desesperació per a un grapat d’anys.

I les morts continuaren... El dia 1 de novembre moriria el xiquet de 9 anys Francisco Martí Calabuig que vivia a la Travessia de sant Llorenç, nº 2. El dia 3 de novembre li tocà el torn a l’home de 30 anys Enrique A. Vicent Aparici que era un llaurador casat amb Mª Desamparados Castelló Sanz. El matrimoni tenia un fill. El dia 5 de novembre va ser l’albaet de 15 mesos, Juan Bautista Gimenez Belda qui va morir, vivia al barri de l’Era a una casa de nova construcció.
 
Herminia Liñana Sancho (1882-1918), a la dècada dels anys 1910, fotografiada per Leonardo Carreres, el seu marit i mestre d’Aielo. (AF Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”, Col·lecció de Maria Carreres Liñana)
La mort de la dona del mestre D. Leonardo Carreres també causaria molta commoció entre la població. D. Herminia Liñana Sancho moriria amb 36 anys, deixant dos xiquets, el dia 10 de novembre. Era filla del metge del poble D. Jose Liñana, natural de Moixent. 

Imaginem que aquell seria un soterrament de primera, ben diferent als de segon o tercera, que era els que hi havia segons la classe social a la que s’hi pertanyia. Potser, només especulem. A Herminia la soterrarien segons el seu nivell social. Les campanes tocarien a mig vol. L’afligida comitiva eixiria de casa cap al cementeri pel camí Corralet. En primer lloc hi estaria la creu, transportada per acoliquets, seguida  de  la corona artificial de flors. Després hi aniria el taüt amb la difunta transportat al muscle pels portadors. Darrere estaven els afligits familiars abillats de dol estricte i  acompanyats pel veïnat masculí. I és que les dones en aquella època es quedaven a casa durant el soterrar. Dirigirien el seguici els retors D. Joaquin Garcia Dogon i D. Cipriano Valero revestits amb casulla. Una vegada arribats al cementeri, a la porta, estaria esperant l’enterrador José Barbera Borches.

I especifiquem que només ho imaginem perquè no disposem de documentació clara que diga si un enterro solemne de similars característiques estava permès a la província de València. Segurament no. Al fons local de la biblioteca d’Aielo “Degà Ortiz i Sanz”es conserva l’esquela d’Herminia Liñana Sancho que va repartir la família com a recordatori. L’esquela especifica que 8 dies després de morir, se li va fer un funeral per a tot el poble però no aporta més informació. El que si sabem, és que des de governació de Castelló es va prohibir els soterraments amb cerimònia, per la qual cosa, els difunts eren traslladats directament de la casa al cementeri a qualsevol hora del dia o de la nit, sense passar per l’església ni portar acompanyants per evitar el contagi.[4]

Amb cerimònia o no, una cosa és certa: la quantitat d’esclats de plors que escoltarien les parets del cementeri, dia rere dia seria gran. I els que quedaven encara per escoltar! Les morts per la grip no paraven.
Nitxol d’Herminia Liñana Sancho enterrada el 10 de novembre de 1918. Junt a ella estan també soterrats els seus dos fills, moriren albaets, Rafael amb 5 anys a l’any 1931 i Pepito amb 3 anyets en 1920, dos anys desprès de la seua mare. 
 El següent en morir va ser Ricardo Insa Requena de 69 anys, el dia 19 de novembre. Vivia al carrer Orient nº 3, estava casat amb Dolores Ramon Vila i tenia tres fills. Un dia després, el dia 20 de novembre, Vicenta Mª Martínez Satorres de 46 anys i casada amb Camilo Belda Marti, moriria deixant 4 fills. La família residia al carrer sant Antoni nº 41. El 21 de novembre, la grip va acabar amb la vida d’una albaeta de tant sols 4 anys, Mª Vicenta Nadal Penalba que  vivia a la plaça Constitució, 12 (actual pl. Palau).

El mes de desembre començà sense defuncions per la grip. Era un respir, tot apuntava que la greu pandèmia havia passat  però desgraciadament no va ser així, el dia 24 de desembre moria la jove de 23 anys Mª Consuelo Doménech Nadal, soltera que residia al carrer Sants de la Pedra nº 31. Consuelo seria l’última víctima de l’any de la recordada amb tristor “Cucaracha”, la gran pandèmia del segle XX. L’última de l’any però no l’última de l’epidèmia, encara va haver altre cas.

La tercera onada de la pandèmia ja a l’any 1919, sortosament, no afectà especialment al poble, només  trobem una defunció “per infecció gripal de caràcter abdominal”, és una jove de 14 anys, Julia Bernabeu Ferrándiz, del carrer Llibertat nº 14 (actual Tres Aves Maries). Moriria el dia 12 d’abril de 1919.
Manuel Gòmez Lucas (Barcelona 1889 - València 1976)La fotografia correspon a l'any 1914, quan finalitzaria els estudis de medicina a la universitat de València, als 29 anys. El seu primer destí com a metge rural va ser Aielo de Malferit, on estaria exercint la seua professió durant els anys 1914-1918 (AF Biblioteca "Degà Ortiz i Sanz", Col.lecció de Pablo Gómez García), net de Manuel.

I amb esta última defunció, els habitants del poble ja quedarien tranquils veient que la grip ja no hi era entre els veïns. El perill a contagi ja havia desaparegut i nous aires corrien pels carrers.


Mª Jesús Juan Colomer

Mariló Sanz Mora


***En memòria de tots els que moriren en aquella grip mortal i els que sobrevisqueren entre tanta desesperança i desolació. Amb este text hem volgut fer-nos ressò d’un fet important que passà 100 anys enrere a Aielo de Malferit i arreu del món. Alhora que mostrem un poc de la història del poble, també hem volgut mostrar un poc de com eren els que hi vivien i com s’hi comportaven, intentant donar pinzellades que ensenyen el passat a les noves generacions, que tenen molt difícil imaginar la vida durant estos anys perquè la societat està evolucionant a passos agegantats.




[1] Aportación a la Historia de Ayelo de Malferit, Mª Angeles Belda Soler, Valéncia, 1982.
[2] Arxiu Jutjat Municipal de Pau. Consulta i estudis dels llibres: Registre de Naixement, Matrimoni i Defuncions de l’any 1918.
[3] Es casaren 19 parelles de joves. Era costum contreure matrimoni a la capella del Santíssim Crist de la Pobresa, realitzant el matrimoni canònic el retor ecònom D. Joaquin Garcia Dogon

[4] La gran epidèmia de grip de 1918, de Josep Antoni Clavell i Villaba.