Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


domingo, 25 de abril de 2010

Hilario Martínez, un campeón de leyenda.


Hilario Martínez va nàixer al nostre poble a les 19 hores del dia 6 de maig de 1906, al carrer Sant Llorenç n° 41, just en la casa on es troba el pannell ceràmic del sant que dóna nom al carrer.

El seu pare, Enrique Martínez Bernabeu, era Llaurador i fill de Francisco Martínez Calabuig i Salvadora Bernabeu Satorres, tots d'Aielo de Malferit.

La seua mare, Maria Mira López, nascuda en Jiquiana (Havana) era filla de Joaquín Mira Aparici, d'Aielo i Atanacia López Estrada que era natural d'Albarez (Havana). Els padrins de bateig segons consta a l'arxiu parroquial foren Adolfo Mira López i Desamparados Barber Martínez. Hilario tenia cinc germans, dos germans majors, Enrique nascut a 1902 i M' Adela de 1903 i tres més menuts: Primitivo de 1908, Eulogio de 1910 i Salvadora de 1913.

Hilario Martínez es va casar amb Rosa Navarro Soler, en l’església de Santa Coloma de Farnés (Barcelona) el día 16 de desembre de 1934*.


* Dades de l'arxiu parroquial i de l'arxiu del jutjat.

Mª Jesús Juan i Mariló Sanz.

..........00O00..........



1928. Hilario, en el apogeo de su fama, visita Ayelo de Malferit

La historia de Hilario Martínez es una historia de leyenda. Fue uno de los primeros boxeadores españoles en cruzar el charco y combatir en tierras americanas y seguramente el primer gran boxeador español que triunfó en Norteamérica, donde realizó la mayor parte de su carrera profesional y donde conquistó la fama, sólo igualada por el gran Paulino Uzcudun.


Nació en el pueblo valenciano de Ayelo de Malferit, un 6 de Mayo de 1905. Siendo muy joven se traslada con su familia a Barcelona, donde le nacerá la afición por el boxeo al presenciar el combate entre el excampeón Mundial de los Pesados Jack Johnson y Artur Gravan. Desde ese día decidió ser boxeador y con apenas dieciséis años acude al gimnasio de Pauli, debutando poco tiempo después. En Julio de 1921, derrota por puntos a Nubiale en Barcelona. Con media docena de combates gana el título nacional del peso Ligero a Emilio "Blind" Gil, derrotándole por K.O. en dos asaltos, contaba con diecisiete años. Al año siguiente derrota a figuras del boxeo nacional como Emilio Zaldivar- excampeón Nacional en 1921 - Emilio Martínez, Carlos Arancil, Ramón Barbens, etc, y en Madrid derrota al campeón de Europa del peso Ligero, el francés Fred Bretonel, en pelea sin título en juego.

Por esa época Hilario ya era un boxeador respetado y admirado en nuestro país y acompañado de los boxeadores Ab-el-Kebir y Frank Horche, llega a La Habana en agosto de 1925. En la isla caribeña firma con el manager Pierre Berthis, y el 5 de Septiembre debuta ante el ídolo local y campeón cubano "Soldado" Díaz. El triunfo de Hilario fue espectacular al derrotar al cubano en tres asaltos. No sería el único, porque poco después derrotaría a otro campeón cubano, el de los Welter, Lalo Domínguez. También derrotaría a otras figuras americanas como, Ararais del Pino, Felix Potinko, Pedro Campos, etc. Durante ese año sólo es derrotado por Loayza, y un mes después vengaría su derrota ante Loayza. Por la consagración de Hilario se produce el 3 de Marzo de 1926 en el Estadio de la Polar, donde Hilario derrota por puntos al excampeón mundial el italoamericano Johnny Duende. (Duende, que había perdido el título en 1924 seguía teniendo gran prestigio).

Este triunfo no sólo le aportó 4.000 dólares de la época sino el pasaporte para los Estados Unidos. Acompañado de monsieur Berthis, debuta en Tampa un 7 de Mayo de 1926 ante Johnny Simpson un boxeador terrible con una considerable pegada, pero Hilario le derrota en tres asaltos y se le abre de par en par las puertas de Norteamérica. Después Hilario pelea en Florida, Tampa y en agosto hace su debut en el Madison Square Garden, el recinto más prestigioso del museo mundial. En seis asaltos derrota al americano Joe Glink y el siguiente paso sería el primer tropiezo serio que sufriría Hilario en Norteamérica. Billy Petrolle, le derrota en dos asaltos, pero la crítica periodística alaba el primer asalto del boxeador español que ya es un ídolo en la ciudad de los rascacielos. (La fama de Hilario es tal que los comerciantes de la ciudad le regalan corbatas, camisas y todo tipo de objetos con tal de conseguir una foto firmada por el ídolo latino de la gran ciudad). Después de este tropiezo endereza su carrera derrotando a Jack Zivic, Sammy Vogel, Eddie Elkins, Sid Terris y otros boxeadores importantes. Pero lo que consagra definitivamente a nuestro campeón es la victoria que obtiene sobre el excampeón mundial de los Welter, Jack Britton. Este triunfo supone la oportunidad de disputar el mundial de los Welter, Jack Britton, en posesión del yanqui Sammy Mandell. Pero esta pelea nunca se llegó a celebrar.

"El maestro Fernando Vadillo", en una de sus crónicas cuenta que el mayor empresario norteamericano de la época Tex Richard, le ofreció la disputa del título mundial con la condición de nacionalizarse americano, pero Hilario rechazó esa condición y la pelea nunca se celebró".



En 1928 regresa a España, contratado por el empresario catalán Santiago Miñerola, para combatir contra otro excampeón mundial de Joe Duendee. El combate se celebra en la Plaza de Toros La Monumental de Barcelona y la expectación es enorme, la gente se queda en la calle sin poder entrar al estar todo el aforo vendido y los periódicos le dedican grandes titulares. Hilario perdería por abandono en ocho asaltos, pero la gente le admira como al gran ídolo que es. El director de cine Reinhardth Blother, rueda en Barcelona una comedia sentimental aprovechando el tirón popular de Hilario.

Unos días después visita a la familia en su pueblo natal y en Valencia es recibido con una banda de música que interpreta pasodobles en honor del campeón en la Plaza de Castelar. La gente se agolpa para ver en vivo al ídolo de la afición española. En esos momentos es el deportista español más conocido internacionalmente.

Después de su breve temporada en España regresa a Nueva York. Rompe con su manager y se dedica a combatir por varios países americanos. México, Puerto Rico, Venezuela, Cuba y Argentina. Durante cuatro años se enfrenta con los mejores boxeadores de cada país con suerte dispar, alternando las victorias con derrotas.

En enero de 1933 regresa a España definitivamente y un año después se corona campeón nacional del peso Welter al derrotar por puntos al aragonés Martín Oroz. Hilario ganaría el título, pero ya no es el campeón del pasado, ha perdido la rapidez y los reflejos que tantos triunfos le dieron. Retiene el título ante el vasco Pedro Isiasti y lo pierde ante al catalán Miguel Tarré, a principios de 1936. Un mes antes del comienzo del año había disputado el título europeo en Berlín al germano Gustav Eder, que le derrotaría por puntos en quince asaltos, siendo su último gran combate.

Seguiría combatiendo en Barcelona durante la Guerra Civil para recaudar fondos para el frente y para los hospitales de sangre y en 1940 disputa su último combate profesional ante Miguel Tarré. Perdería por puntos pero esta derrota ya no puede empañar la carrera deportiva de uno de los mejores boxeadores españoles del siglo pasado.

Durante su carrera profesional llegó a disputar 138 combates, con 81 victorias (32 por K. 0.), 48 derrotas, y 9 combates nulos.

Julio González Rodríguez.Artículo publicado en el Libro de Fiestas de 2002

8 comentarios:

  1. LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ…… PER A QUÍ?
    L’Associació de Festes (Junta Directiva) de Moros i Cristians d’Aielo, no ha volgut publicar aquest escrit de Història del poble i no ha donat cap explicació ni cap raonament convincent de la seua decisió.
    Amb aquesta actitud han violat constitucionalment la llibertat d’expressió i a més a més han perdut tota credibilitat com a demócrates i com a representants de tots i totes els festers i festeres d’Aielo i de la resta de veïns del poble.
    LA DEMOCRACIA SOLS TÉ UN CAMÍ PER PODER ENTENDRE-LA: LLIBERTAT, TOLERÀNCIA I RESPECTE MUTU.
    CAL FER MEMÒRIA?
    Cal fer memòria i recordar allò que va succeir fa anys ? Recordar la memòria històrica no és sols un dret que tenim tothom, és també un deure per a tots/es el no oblidar-la
    Es tant evident recordar quan arribem a una certa edad que tenim la necessitat de reviure allò que ara ens fa il.lussió passar per la nostra ment i el nostre pensament els records i
    vivències d’infantesa, de joventut i maduresa com una pel.licula de cinema.
    El que ens apeteix evocar és tot el que en la nostra vida hem viscut o simplement ens varen contar perquè són rememoracions o vivències agradables o altres no tant feliços, però no per això deixem de voler-los recordar doncs ara els mirem des d’un altre punt de vista i des de l’experiència dels anys viscuts i això fa que els grans problemes que ens pareixien abans ara els evoquem amb un somriure i sense donar-los la trascendència d’aquells anys passats malgrat que hi ha altres que perduren aferrats al nostre pensament com records desagradables per la duresa en que es produïren o ens contaren.
    Recordem fets, persones, accions, llocs, colors, paissatges…..i tot això és un reviure o un rebobinar la nostra vida, les nostres il.lussions, les nostres passions, els nostres objectius aconseguits o aquells altres que s’han quedat pel camí, però malgrat tot, tambè ens agrada retenir en el record altres fets o esdeveniments que marcaren profundament la societat i en particular algunes vides. Aquests fets ens obliguen, d’una forma o altra , a no oblidar-los perquè ningú puga distorsionar-los canviant el seu contingut, la seua realitat i la seua existència.
    Al programa de festes de l’any 2000, pàgina 150 he rellegit un article on es demanava el record i reconeiximent a unes persones que durant la “guerra incivil” espanyola foren assassinades per un dels bandols establerts en aquells anys. L’article feia insistència en que se’ls recordara com a persones que havien donat la seua vida per una causa que creien justa i encertada i que hi ha que recordar-los com herois del nostre temps comparant-los amb els martirs dels primers segles del cristianisme.
    Impulsat per aquell article-comentari, i ara per les afirmacions desafortunades , innecessàries i sense cap rigor històric , aparegudes al llibre que últimament s’ha editat vers la història i geografia del poble, (….segons acusacions arreplegades el 1939….pàgina 286,segon paragraf) no he pogut ressistir la temptació de fer aquest que esteu llegint per tal de recordar la memòria històrica d’altres persones que, per lluitar i defensar idees de justicia i democràcia ,tant vàlides, justes i encertades com les altres ,tambè pagaren OFICIALMENT amb les seues vides i com que aquest llibre-`programa de festes pense que és de tots/es i per a tots/es , permitiume un xicotet record per a tots ells perquè crec que és de justícia.
    Pense que tots no han rebut el reconeiximent que se’ls deu com a persones i membres de la nostra societat.. Uns han tingut durant mès de 70 anys el seu lloc de descans, el seu reconeiximent públic i oficial i a mès a mès considerant-los com a martirs de la tradició.

    ResponderEliminar
  2. seguimm....

    L’estat i l’esglèsia varen saber fer molt bé allò de portar els cossos i despulles dels assassinats durant la guerra als seus llocs d’origen i donar-los tota mena de reconeiximents públics i amb molta creixença, mentre que l’altra resta de persones han estat els grans oblidats des del dia en que foren afusellats i encara dormen a fosses comunes o, qui sap on estaran soterrats?.
    Reflexionem amb seny i objectivitat per recordar tambè aquestes persones que, en moments de caos i confusió lluitaren per una societat millor i més justa i així serà com farem justicia per a tots/es.
    L’any 1939, l’11 de setembre (feia poc que la guerra havia acabat) es celebrà un Consell, de Guerra contra 7 veïns d’Aielo i el dia 20 del mateix mes i any contra altres 9 veïns més amb els resultats i conseqüències que encara molta gent del poble recorda.
    Els 16 veïns foren ingressats a la presó de Sant Miguel de los Reyes de València i tant sols 2 mesos desprès foren jutjats i condemnats (no sabem encara quins càrrecs i per quins motius els imputaren i condemnaren) a penes entre totes a veure quina era la més dura ,més cruel i vexatòria: privació de llibertat durant molts anys, tortures i menyspreu a la presó, pagament de fortes multes econòmiques i, la que no te retorn, afusellament davant un pelotó d’execuciò arrimats a una de les tàpies del cementeri de Paterna les gèlides matinades dels dies 25-11-1.939 i 19-12-1.939 (1)
    Eren homes de tota condició social i econòmica: metges, llauradors, espardenyers, secretaris, jornalers… i amb edats entre els 33 i 63 anys i situacions familiars diverses com els casats amb xiquets i xiquetes al seu càrrec i solters amb tota una vida per davant..
    Des d’ací, al recordar-los , els donarem un reconeiximent a tots ells que encara no han estat , ni dignificats com a persones ni recordats ( exceptuem els seus familiars més directes) i que sembla mai han estat considerats públicament com a membres que foren de la nostra societat aielonera i ja és arribada l’hora de preguntar-se “ SÓN O NO SÓN FILLS D’AQUEST POBLE ? PER QUÈ HAN ESTAT ELS GRANS OBLIDATS? Perquè l’Espanya de la postguerra era un país de silencis, els silencis dels morts i els seus familiars; els silencis dels presoners, els silencis dels depurats, els silencis obligats per les autoritats.
    Caldrà fer-los justícia i, encara que siga al programa de festes, recordar-los , i perquè tots/es reben el merescut reconeiximent i la adecuada dignificació, impedint , d’aquesta manera, que l’adulteració i, moltes vegades, les falsetats de la nostra història ens confundeixca.
    (1) Ne foren un total de 31 els represaliats després de la guerra, dels quals:
    16 sobreseïments : 7 jornalers. 2 espardenyers. 1 paperer. 1 tinent d’invàlids. 1 obrer de vila.. 1 pastor. 2 llauradors, 1 metge.
    3 multats amb 1000pts. : els tres llauradors
    2 multats amb 500pts. : 1 camperol .1 paperer.
    3 que no se sap el càstc: 1 jornaler. 1 metge. 1 camperol.
    4 afusellats el 25-11-1939. Urbano Diaz Lozano (34 anys) secretari d’Ajuntament
    Rafael Egea Tormo (63 anys) llaurador
    Antonio Castelló Bernat (36 anys) espardenyer.
    José Belda Martínez (38 anys) jornaler.
    3 afusellats el 19-12-1939. Manuel Belda Pérez (38 anys) llaurador
    Francisco Nadal Penalba (38 anys) espardenyer.
    Fermin Martí Nadal (49 anys) empeltador.
    ES POT PERDONAR, PERÒ MAI OBLIDAR PERQUÈ NO ES TORNE A REPETIR!

    ResponderEliminar
  3. Estimat amic encara no estas fora d'un embolic i ja estas en altre.
    Una vegada mes et tanquen la porta a la cara per no tindre un poc de tacte a l'hora de saber on pots publicar els teus estudis, que pena.
    On ser la proxima bofetada a l'Almaig o en este blog.

    Estarem espectants.

    ResponderEliminar
  4. Doncs joo crec que el comentari anterior es adeqüat, un tant atrevit, aixó si. La gent que apunta deu tenir un reconeiximent com cal.

    Dona igual la part de l'historia que siga, i el bandol que cobresca,... es gent del poble.

    ResponderEliminar
  5. COM POTS PARLAR DE PERDO SENSE OBLIDAR.

    ResponderEliminar
  6. El primer comentari fet el 28 de juny a les 2.10, donada la seua extensió, el sistema intern de seguretat de Blogger l'havia considerat com a correu malicios o spam i no va ser publicat en el seu moment.

    Des d'ací demanem disculpes a l'autor per este problema que esperem no es torne a repetir.

    ResponderEliminar
  7. No es justo que siempre sean los mismos los grandes olvidados, los que no salen en los libros.
    ¿Por qué desde la asociación de fiestas se permite que cada cierto tiempo nos recuerde Rafael Ureña al cura?
    ¿Por qué se ha censurado el escrito "Cal fer memòria"?
    No entiendo nada. ¿Qué está pasando?

    ResponderEliminar
  8. Gracias Dori, esta noche acabo de recibir un correo de Celine, en el que me manda documentos del juicio de Onteniente donde se juzgó a nuestro abuelo Urbano, no sabes la cantidad de emociones que se me mueven por dentro.
    Le he mandado por correo electrónico a mi hermano Urbano todo lo que hemos recopilado y es más de lo que esperábamos.
    Sabes lo que más me gustaría tener, alguna foto de él, ver su cara y viajar en su mirada de hombre valiente y noble.
    Quiero dar las gracias a este foro a través del cual te encontré, querida Dori, has sido el camino para mi y para mis hermanos, vernos en el cementerio de Paterna el pasado día de Todos Los Santos ,junto a la tumba de nuestros familiares injustamente fusilados, ha hecho que nuestro trayecto hacia la verdad sea más corto, conocer a tantas personas de Ayelo, algunos familiares nuestros, otros conocidos de nuestro abuelo Urbano, todos tenemos algo que nos une,el respeto y el cariño por nuestras raices, quebradas por la mano del hombre necio ,con los besos y abrazos que sentimos de todos vosotros, mis hermanos y yo nos hemos llenado de felicidad e ilusión por seguir ese camino de la verdad, en el que no estamos solos, todos los que se fueron están dentro de nosotros para siempre, y así lo trasmitiremos a los que nos suceden con el orgullo de nietos de hombres que eran y son pura vida y origen de nuestros valores como personas dignas que no se dejan humillar por los ignorantes disfrazados de demócratas, por medio de nuestra alegría y tesón demostraremos lo que es la verdadera libertad de vivir , desde el respeto y la unión de todos.
    Gracias a todos por vuestro cariño.
    Maria Diaz Morales

    ResponderEliminar