Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

sábado, 10 de abril de 2010

Els llinatges d'Aielo de Malferit

...



ANTROPONÍMIA D'AIELO DE MALFERIT, 1646 -1987

La Història moderna d'Aielo comença quan després de l'expulsió dels moriscos en 1.609, el senyor de Malferit otorgà la Carta de Població de 1.611, per la qual uns nous habitants, ara cristians, repoblen Aielo, a canvi d'unes obligacions econòmiques i de vassallatge.

Per aquest document legal 57 veïns, unes 256 persones, venen a Aielo, la major part d'ells procedents de l'entorn (La Costera i La Vall d'Albaida), els descendents dels quals ja, ininterrompidament, hi han viscut fins hui.

Des del punt de vista antroponímic, des d'esta data, uns llinatges romànics (incloent-hi els germànics i els aràbigs romanitzats) substituïen uns llinatges d'origen aràbig (incloent-hi els romànics arabitzats), els quals són objecte del present articlet.

La metodologia seguida és l'habitual i adequada en aquests tipus de treballs.


CONCLUSIONS

De l'estudi dels cognoms es pot deduir:

a.- Que a través de la història hi ha hagut a Aielo un nucli molt estable de 42 famílies-llinatges que han conformat el poble, sobretot, els EIXEA (Egea),JUAN(Joan), SANS(Sanz), BELDA, SOLER, CASTELLÓ, MOLLA, MOMPÓ, VIDAL,...

b.- Que les estirpes bàsiques o cognoms tradicionals predominants dels segles XVII o XVIII, encara perduren en la major part de gent del poble, com es pot comprovar en les llistes que acabe de transcriure.

c.- Com des de 1.930 hi ha vingut un allau de gent de diversa procedència, que hi han portat una gran quantitat de cognoms nous repartits entre poca gent, fet que contrasta amb la situació anterior de pocs cognoms repartits entre molta gent.

d.- S'hi nota com el costum castellà d'identificar la persona amb dos cognoms hi arrela durant la segona part del segle XIX de manera semblant a la resta del País. Fins eixe moment sols es tenia un llinatge més un malnom o motiu identificador.

e.- Que la castellanització dels cognoms, general des del segle XVIII, ja de pronúncia, ja d'escriptura, ha desfigurat la pronúncia de dos cognoms bàsics d'Aielo. Així, l'actual Juan, amb velar castellana, la jota, deuria tornar-se a pronunciar amb la palatal africada sonora, perquè prové del nom valenciá JOAN-JUAN.

f.- També hi observem els canvis gràfics, que han fet que es separen i pareguen diferents cognoms com APARICI i APARISI; ALMIÑANA i ALBIÑANA,...

g.- S'hi veu la lluita de les variants gràfiques-fonètiques fins a la fixació d'una d'elles: ESTANRICH (s. XIX) - ESTALRICH (s.e XVII), MALCHIRANT (s.e XIX) - MARCHIRANT (s. XX), EIXIMÉNEZ (s.XVII) - XIMÉNEZ (s.XVIII) - GIMÉNEZ (s.XIX), FITA (s. XIX-XX) - FITO (s. XX).


Emili Casanova. Article publicat al Llibre de Festes de 1.988

No hay comentarios:

Publicar un comentario