Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

martes, 13 de abril de 2010

Gent del "Fondo"

...


El "Fondo" juntament amb el Raval i la Barceloneta constitueixen els nuclis originaris d'Aielo de Malferit, les arrels, com si diguéssim, d'allò que és avui el poble. Aleshores tot era més feréstec, més lluït, mes nét i impol.lut, unes poques cases que semblen abocar-se a un riu d'aigües fresques i clares, camins costerosos que davallen a hortetes ubèrrimes treballades per hòmens callats i patits de lo que la història no ens conta mai ni pruna; a la part de dalt una esplanissada de cases i carrers rectilinis, el carrer major entre ells, que van eixamplant el llogaret; i voltant-lo tot la majestat de les muntanyes, la Serretella, l'Ombria, i allà dalt el Campello: amagatall de perdius, xara alta com un home, boscos espessos quasi intransitables, terres fresques d'humus que asseguren les collites i que donen fruites que lleven un pesar de tastar-les; el costellam de les serres va tancan-te per aquella part la vall d'Albaida i el poblet en un alteró sembla una illa rodejada d'un mar de pinars. Al fons, llunyana i alta, molt més alta, enlairada, dominant-ho tot: la Mariola.

La gent del "Fondo" és genuïna, un producte de sempre, un testimoni viu de l'antigor; els sagals semblen més durs, més salvatges, sempre amb la pedra en la mà, com si s'haguessin parat en el neolític; els hòmens i les dones més sencers, més honrats, gent d'una peça, amb un clar sentit comunal, que no sol saber de lletra però que es comunica oralment amb el veïnat, i s'ajuden, i allò que diuen va a missa perquè els jòvens s'enamoren dels pisos, se'n van a a la part alta i en fer uns dinerets abandonen els casuperos on van viure els avantpassats i volen testimoniar el seu millorament econòmic i social vivint en els ruscs que uns anys de desgavell urbanístic han fet créixer pertot arreu. Van quedant-se a soles els pares, els avis, vells i velles que s'aboquen a la porta del carrer i prenen el sol en l'hivern i la fresca en l'estiu; gent amb poques necessitats que tenen prou amb una xerradeta o amb mirar els núvols i els vents i fer càbales sobre si plourà o no, gent que passa de les ximpleses de la civilització del consum, i que no sap d'estress ni de depressions i goja d'un equilibri intern envejable, una mitjana curiositat i una infinita bonhomia...

Manel Bataller naix el 1904 en una de les tres o quatre casetes que voltaven l'hospital (després caserna de la Guàrdia Civil) i avi convertit tot en un parquet rescatat pels socialistes i replantat amb cinc arbres. No en caben més però en qualsevol cas és tot un signe clorofíl.lic ... Amb els anys el xicon rebrà el malnom de la família: el ti Palatxo, probablement per la seua proximitat al Palau o per algun vincle, laboral, antic amb el Marquesat, per més que ell amb certa innocència prefereix pensar que els avantpassats potser eren gent principal... En l'Escola no va passar de les beceroles, hi va estar poc temps i mal aprofitat. Els jornals feien molta falta, qualsevol excusa era bona per a oblidar-se de la cultura:

- Em vaig barallar amb un company en l'escola i D. Leonard em pegà una batussa, em va trencar una vara en l'esquena .... Ja no hi torní ... No, no se de lletra ...

No vull prendre partit en allò que conta Manel, però em passen pel cap de seguida dues coses: una, l'enorme responsabilitat dels mestres en l'esdevenidor dels seus deixebles que poden no arribar a ser res o assolir-ho tot segons l'orientació que el primer siga capaç de imprimir-los; i l'altra aqueix profund refús que l'home mediterrani, en general, té davant de la cultura escrita, de l'enclaustrament, de tot allò que significa sistema i disciplina. Potser hem errat el camí i estem inútilment tractant d'alliçonar la nostra gent mitjançant mètodes que són apropiats en els països nòrdics, on el mal clima invita a tancar-se en una cambra i reflexionar i llegir, però no ací on tot ens empeny a eixir al carrer i sadollar-nos de sol i aire i llum, i xerrar amb la gent i informar-nos oralment de tor allò que passa pel món. Sí, potser els grecs tenien raó i el sistema peripatètic era el convenient: passejades i converses, diàlegs i discussions, i que el coneixement arribe de forma agradable... Allò cert és que els que es dediquem a l'ensenyança sabem ben bé el que costa tancar la gent a les classes i que agafen un llibre...

- Feia falta un jornal: plegar garrofes, fer olives, collir fruita o veremar... Sis quinzets ens donaven per treballar de sol a sol. Anàvem al Campello a peu... Un entrepà, unes ametles o un grapat d'olives, i au!...

Encara se'l veu fort, un home rectilini, clar, honrat a carta cabal, amb el codi ètic clavetejat en els trets de la cara, gent a la qual se li pot confiar tot, de la que ve al món i se'n va d'ell amb el sol capital de les seues mans, que no deixen darrere res llevat del bon record d'amics i familiars, la qual cosa, ben mirat, ja és prou... Pertany, Manel, a la pedrera de treballadors del món que ha fet tot i dels que ningú no se'n recorda, el mèrit sempre per als arquitectes, els industrials, els fabricants, comerciants i intermediaris, inventors, artistes o pensadors, polítics, matemàtics i escriptors, sempre el mèrit per a uns pocs que es situen entre l'obra i els que materialment la fan... Sí, sempre gaudint de les coses més excelses de la creació precisament els que no les han fetes, els qui les han pensades tan sols...

Quan les coses es posen agres, la nostra gent, el poble, els treballadors manuals trien el camí de l'emigració: França, Alemanya, Suïssa, Holanda o Bèlgica arrepleguen mà d'obra barata y dòcil acostumada a creure i a ser manada, i les tasques difícils i molestes, tot allò que no agrada als nacionals, ho fan els espanyolets que es deixen vida i energies en altres llocs, en terres que no són seues, en mig de persones que no entenen i que massa sovint els tracten com a bèsties; i barata això arrepleguen uns quants cèntims, uns dinerets que els permeten tornar-se'n i comprar-se unes hortetes, i casar-se i comprar-se mobles, fer marxa... Manel va anar a França a veremar, i va fer de carreter, i treballà en una fàbrica de llum i col.laborà en la construcció d'un pantà a Niça, i tornà per la promesa, Dolors, i una altra volta a les planures immenses del país veí i a criar els fills fins que la Pàtria el reclamà per fer la guerra, que d'això cap pobre s'escapa...

- Una volta he estat malalt fa més de cinquanta anys. Una bronco-neumonia que agafí a França i que em vaig curar a Aielo. El metge francés m'ho va dir ben clar: "Si vol sanar se n'haurà de tornar a Espanya".

No, ningú no es fa ric treballant. Als vuitanta anys Manel, i Dolors, segueixen tenint una caseta en el Fondo i viuen una vida humil, sense pretensions, no els sobra res però tampoc no els falta, en tot cas d'allò que si que poden enorgullir-se es d'haver treballat i donat fruit i de deixar darrere d'ells un eixam de filles, un vertader capital humà que s'estimen els pares i que porten a veure els avis, un darrere d'un altre, una vintena de néts que alegren la vida de la parella. I la vida continua, va passant plàcida: cremant llenya al racó del foc en l'hivern, suportant alguna nevadeta i la tramuntana; més alegre a l'estiu i enyorativa a la tardor. ¿De què parlen, que pensen aquestes persones que encara tenen el cap clar i han posat en marxa el món per tal que el fruesquen uns altres? Pot ser que les darreres reserves de generositat i la grandesa estiguen a punt de fer-se fonedisses?... Les casetes del Fondo semblen com aqueixes runes romanes irremediablement condemnades a desaparèixer sota el pas del temps i la picola, i amb elles, de segur, s'extingirà també un tipus humà apegat a la veritat eterna que és la terra.

Josep Valor i Gadea. Article publicat en el LLibre de Festes de l'any 1984

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada