Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


domingo, 12 de enero de 2020

UNA MIRADA AL PASSAT: ‘LES PEROLADES’



Estiu 1954
(...) I per a reviure records amb María la meua ment va escollir anar capriciosament a la casa del ti Baptiste, i al temps de feia dos nadals  descrivia en Rafel . I encara que per culpa del fred que feia allí, cada vegada que eixia al carrer era com si em pegaren una bufetada, que a gust em sentia fora de casa amb Maria i els meus amics.

I de lluny escoltava com un xiquet preguntava a crits:
Es poooot paaaassaaaaaar? si ho preguntava en valencià o ¿se pueeeeedeeeee? si ho preguntava en castellà. I ni més ni menys que li ho preguntava al ti Baptiste.
   Síiiii! contestava aquest últim.
Càaaaaaanter vaaa! li replicava l’altre
I jo em veia allí  jugant a fer perolades al veïnat.
Quants cànters hem tirat aquesta setmana?
Un fum. Vaaaaa! Corre i acabem avui amb aquesta perolada del ti Baptiste.

I la colleta al complet fugíem d’allí baixant el carrer corrent. Quin jugatori portàvem nosaltres als meus records. Li havíem obert la porta de la casa al ti Baptiste, i li havíem estampat al pis de l’entrada un cànter ple d’aigua. També Maria corria que li tocaven els peus al cul . I és que el gat escaldat amb aigua tèbia té prou. Estàvem segurs que si al final el ti Baptiste ens agarrava, ens armaria un temple de por. Sense pensar-ho molt ens faria a tots, besar terra, i no seria la primera vegada.

Trompellots! Què li heu posat dintre del cànter del ti Baptiste?va preguntar un del grup.
Ios! Tranquils Rafel que està ben rebaixat.
Ios, ios i ios! Ni ios ni ias! Més vos val! va replicar qui va preguntar.

En realitat al ti Baptiste era com si sempre li tocara el regal de tómbola de la fira, doncs a dintre del cànter que tiràvem a sa casa sols hi havia aigua clara. A ell mai l’ameràvem el cànter amb alguna cosa pudenta com; un bonyigo d’haca  o un poc de caca d’algú de nosaltres si no hi aconseguíem el primer. I tampoc aigua bruta, com a molt, aigua amb palla o aigua clara.
(...)

Enyore aquelles anècdotes, aquells grans sabotatges que momentàniament eren conquistats pels nostres cànters a l’entrar estrepitosament per aterrar a les cases dels llauradors, i com no, també enyore aquelles cançons nadalenques cantades per tothom, i que per costum i tradició, passàvem de boca en boca i de  generació en generació. 

Xiquets anem ara per les cases del poble a cantar nadalenques i a arreplegar diners?
Porteu els tamborets, les panderetes i les flautes?

Qui pot oblidar allò de:

“Donem l’esguinaldo
senyora por “Dios”
que si no me’l dóna
li amussaré el gos
done-me’l prompte
que me’n tinc que anar
en una cistelleta
a fer un berenar
Ama ens dona?”

O “Dones no tingueu peresa
de pujar les escales
i baixar la falda plena
de castanyes i avellanes”.

O “Camina Maria,
camina i veuràs,
cantar el pollastre,
al peu del portal.
Si ens donen una cosa,
que no siga xicoteta,
que som molts en la quadrilla
i eixirem a micoteta”.

I altra vegada: “Ama ens dona?”.

A la meua infantesa inclús l’aroma del meu poble l’olorava diferent, i més a aquestes concretes setmanes gèlides de ple hivern en què els carrers feien olor a llar, a foc de llenya, a calor de casa i a secrets nostres.
Uf! Mare meua! Què bon sabor de boca tinc encara al rememorar auditivament eixes melodies! (...)

De la narració ‘Una Mirada al Passat’ #UMP, 
escrita per Inmaculada Aparici Sancho (@InmaAparici) - 
Llicenciada en Dret i   
Professora  de  Formació i Orientació Laboral (FOL).

miércoles, 8 de enero de 2020

FOTOTECA: xiquets i joguines


Els germans Pasqual i Juanjo Tudela Silvestre jugant i divertint-se amb el típic carret de fusta al pati de casa, l’any 1921.
Esperem que els Reis d’Orient us hagen portat tot els que els heu demanat. En un dia en el qual els joguets deixats per Ses Majestats, dibuixen molts somriures entre els menuts de les cases.
Arxiu Fotogràfic Biblioteca Municipal “Degà Ortiz i Sanz”. (Col·lecció: Juanjo Tudela Mompó).

lunes, 6 de enero de 2020

LA CISTELLETA DELS REIXOS


Que tan dut els Reixos?... Una nina, un ninot i un calbot!
Que tan dut els Reixos?... Una mosca, un mosquit i un pessic!
 
Nadal i Reis són festes carregades de tradicions, de família, d’innocència infantil... Tradicions que no volem perdre, ni renunciar a elles, i ara després de Nadal i Cap d’Any, toca rebre als nostres “REIXOS”. Arriben des del Campello, envoltats de cançonetes, de dites, de costums, de caramels i molta il·lusió!
El dia dels Reis hi ha costum de preparar als xiquets i xiquetes menuts de casa (els adults tampoc renuncien a la seua), una bonica cistelleta plena de caramels, xocolate, bescuit amb confits i anisets, una pinya de rosetes amb sucre.



El corrent i acostumat era trobar-se-la al balcó de casa, on prèviament els xiquets s’havien deixat les sabates al costat d'unes poques garrofes i palla per als cavalls dels Reis, amb la innocència i esperant que els patges dels Majestats d’Orient no passaren de buit per les seues cases i deixaren algun detallat per xicotet que fora. Abans, eren temps de penúries i escasseses, amb tanta necessitat, no hi havia diners per a deixar als xiquets tants de joguets com els porten actualment... Els xiquets més privilegiats rebien, una nina o un cavallet de cartó, un baló, o un “aret” de ferro per fer-lo córrer, i prou.

Amb quina il·lusió i comboi, el dia 6 de gener, els xiquets examinaven els balcons, i com s’il·luminava la seua careta al vorer al costat de les espardenyes, LA CISTELLETA DELS REIXOS.
Agafar-la d’un bot, i tot seguit anant amb ella, mostrant-la a tots els parents!... junt amb la resta de “reixos” que havien deixat.
Un dia abans, la mare que sempre ha estat la persona de més comboi de la casa, s’havia encarregat de conseguir a les tendes del poble, com la del recordat Carlampio o la ti Cominero (més antiga), un bon variat de llepolies tradicionals, o si algú havia viatjat a València, de les tendes com la "Casa de los Caramelos" portava coses noves, a València sempre es podia aconseguir més sortit i variació: figuretes de xocolate, ous, reis, llandetes de sardines, caixeta de cigarrets, botelletes d’anisets, peladilles d’Alcoi...


Preparar les rosetes amb sucre, també tenia el seu ritual, havien d'estar ben apinyades, per a formar una pinya ensucrà, i que dir del menudet bescuit?, fet amb una bescuitera de l’un, com deien elles, i adornat en anisets i confits.



Tot era preparat amagat, a espatles dels xiquets, per a no ser pescada per l'innocent fill!
Si això passava, elles, les mares, sempre tenien un bon recurs, feien als xiquets un puro moro de sucre cremat, rollat al moment en el banc de la cuina, i enviaven als xiquets a fer un “mandao” o “recao” inventat, i així poder prosseguir tranquil·lament decorant la bonica cistelleta amb tots els ingredients aconseguits. Després calia amagar-la en un bon amagatall estratègic on els xiquets no pogueren trobar-la.


Els xiquets i xiquetes passaven els dies previs preguntant a les mares quan venien els Reis? Tenien tantes ganes de veure'ls?, i que portarien?, perquè, segons deien, havien sigut molt bons xiquets!
I elles, les nostres mares... no es cansaven de gastar-los bromes, diguent-los, repetint-los, i preparant-los per aquest dia tan inoblidable per a tothom.

Que tan dut els Reixos?... Una nina, un ninot i un calbot!
Que tan dut els Reixos?... Una mosca, un mosquit i un pessic!


Mª Jesús Juan Colomer