Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

sábado, 10 de septiembre de 2016

FESTES DE MOROS I CRISTIANS 2016




Després de prou de temps sense col·laborar en el blog d’història local, m’he decidit a fer-ho en esta ocasió mostrant el que modestament vaig aprenent i fent.

La fotografia és creativitat, composició, edició… en definitiva un art que ens deixa parar el temps. 
Com veureu amb estes fotos he pogut gaudir de molts dels actes organitzats durant les festes, sempre càmera en mà. Ara us  mostre més de 200 instantànies que bé fan un resum general del que han sigut les Festes Patronals de Moros i Cristians d’este any 2016.

La tria ha sigut complicada, hi havia bastants arxius, però com que no es tracta de fer un vídeo massa extens, este és el resultat. Espere que us agrade.

Rafa Morant
Setembre 2016

miércoles, 31 de agosto de 2016

Malnoms d'Aielo de Malferit: AMPARITO LA MARTINA






En el carrer de sant Antoni prop on el “ti gallo” tenia la fusteria, vivia Amparito “la Martína”.

Amparito era una dona menuda i primeta, cara eixuta, patia un poc d’estrabisme i era una persona feliç... sonreia casi sempre i li agradava molt canturrejar.

Cuidada per la seua família, cada vesprada, si feia un bon dia, eixia de casa per donar una passejada pel poble. Anava sempre vestida de clar amb teles estampades de colors, ben pentinada, colorets en les galtes i llavis pintats amb “xorisset” (nom més emprat al poble per referir-se al pintallavis) i de sobre l’orella, recollint els cabells, un ramillet de gesmil. Malgrat els anys, era innocent com un xiqueta atrapada en un cos d’un adult. Solia portar un “bolso” i un colorit “palmito” per donar-se aire. Quan alguna veïna o veí la saludava corresponia a la salutació, amb un gest d’agraïment i satisfacció.

Si algú li demanava que fera un ballet ho solia fer donant unes voltes i cantava...  “el timonet que bó que està” referint-se a la colació obtinguda amb esta herba aromàtica i tradicional del nostre poble. També solia en el seu curt repertori cantar...  “la golosa- melindrera” cançó en la que es referia a una dona que no parava de menjar i menjar moniatos i finalitzava la cançó amb el verset “ i moniatos ja no n’hi ha”.

No hi havia maldat en estes bromes dels seus paisans.. la gent l’estimava com una dona més del poble.

Existia una història d’amor, d’un amor impossible: Amparito la Martina estava locament enamorada del Marques d’Aielo. Recorde, de menut, a una veïna darrere de la persiana  del balcó que important la veu com si fora la del Marques, la cridava pel seu nom. Amparito dirigia la seua mirada al cel, mirada perduda en l’infinit esperant trobar l’avió que pilotava el seu amant i des del qual li parlava. Des del balcó esta veïna li  llançava un paperet que volant cauia a terra i arreplegat per Amparito el besava apassionadament moltes vegades. Mentre guardava l’apreciada “carta” del Marqués, mirant al cel li dia “gracias amor mio, te quiero, te quiero” i seguia el seu habitual passeig.

Cosa curiosa, no sabia llegir, sols parlava valencià però malgrat el seu estat tenia una cosa clara, que a Deu, als marquesos així com a tota la gent important, cal dirigir-se en castellà.

 


 Francesc Juan Chàfer  
Aportacions i comentaris al llibre 
“Malnoms d’Aielo de Malferit” 
de Mariló Sanz Mora i Mª Jesús Juan Colomer.

sábado, 27 de agosto de 2016

FOTOTECA: Casetes de camp




Abans eren poques les persones que podien estiuejar fora del poble, a les disseminades casetes arreu del terme d’Aielo.

Aquelles casetes de primeries del segle XX, a les que s’acudia buscant passar un estiu fresquet i amb família, eren casetes menudes, modestes, d’una planta, no calia tantes habitacions, ni menys tanta comoditat.



Però allò que no podia faltar era la parra de raïm, planta de vinya de tronc llenyós que s'aguantava sobre una branca i s’enganxava a la paret amb fils de ferro formant un emparrat. A l’ombra del parral es parava la taula per a menjar, buscant el punt fresc d’un estiu calorós, i s’escoltaven les rialles i jocs dels xiquets, la conversa i enraonaments dels adults... i corria entre el plat d’arròs l’ampolla de vi fresc, el plat de figues i una bona tallada de meló d’Alger.

Caseta de la família “Portalet” a la Bassa la Cava. Baix la parra trobem reunits a la família Portalet, junt a uns familiars de Barcelona (núm. 1 Ernesto i Teresa Egea Ortiz núm. 2), als anys 40. També es pot vore, entre altres i asseguda, a Teresa Ortiz “Taruga” (núm. 7). I el jove plantat amb el núm. 13, amb tant sols 20 anys d’edat, es Rafael Egea Vicent conegut com “Rafael l’acolic”.



Esta caseta pintada de blanc, era propietat d’Ernesto Egea Castelló “Portalet”, la va construir als anys 20. Poc abans es va edificar la caseta Botja propietat de Salvador Colomer Sanz “Botja”, a la veïna partida de la Cria Vella. Poc a poc anava canviant el paisatge d’Aielo. Abans sols hi havien Cases de camp i algunes casetes com la de la Penya Mira, construïda en temps del colera al segle XIX, i molts corrals... a partir d’esta dècada començava a vores un altre tipus de construccions al nostre terme, cases menudes construïdes amb les lloses dels bancals per passar el dia, refugi per l’estiu o abric per als jornalers del camp.



Hui, esta caseta centenària, es propietat de la mateixa família, heretada per la filla major de Rafael, Mª Carmen Egea Bataller, que s’ocupa d’ella i la mima amb gran carinyo, respectant aquell estil de vida de fa un grapat d’anys i mantenint la vella figuera que solien tindre totes les cases del secà.



Arxiu Fotogràfic Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”, 
Aielo de Malferit, 
(Col•lecció Mª Carmen Egea Bataller)