Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

viernes, 18 de marzo de 2011

El ti Pepe "Bobi"






"En la Villa de Ayelo de Malferit siendo las diez horas del dia…", així es com comença l’acta de partida de naixement del protagonista d’aquest escrit.

JOSE VICENTE VICENT VIDAL
El ti Pepe “Bobi”

Pepe va nàixer a les deneu hores i treinta minuts del dia 23 d’abril de 1922 al carrer Sant Pere número 24. Fill de Daniel Vicent Juan de 33 anys, llaurador de professió, i de Rafaela Vidal Egea també de 33 anys d’edat i mestressa de casa, tots dos naturals i veïns d’Aielo. Nét per la línea paterna de Vicente Vicent Mollá i Teresa Juan Sanz i per la línea materna d’Enrique Vidal Martínez i de Mercedes Egea Belda, els quatre naturals i també veïns d’Aielo de Malferit.

Pepe va ser el tercer fill de cinc que varen tindre els seus pares, els dos xiquets que van nàixer abans que ell moriren als pocs mesos i com que als dos es posaren el nom del pare i moriren, al nàixer una nova criatura D. José, el metge, va recomanar canviar de nom per si de superstició es tractara. La seua germana mes xicoteta també va morir als 4 o 5 anys.


Dècada de 1960. Un dia festiu al carrer major


Pepe de menut va anar poc a l’escola, aprendre era important però era necessari ajudar a l’economia de casa. Recorda que anava als baixos de l’antic ajuntament on els xiquets s’assentaven a una xicoteta grada i des d’on aprenien les lliçons de D. Leonardo Carreres Liñana. Eren més de 100 xiquets per a un sol mestre. Son pare no sabia llegir ni escriure i com no volia això per al seu fill, Pepe anava per les nits a casa de Vicentico el "Coixo" al carrer Fondo per tal d’aprendre les coses bàsiques que calia conèixer. Vicentico no era mestre però com que sabia de llissó per poques pessetes formava a la jovenalla. La gran majoria del que sap el ti Pepe es per les ensenyances de Vicentico, encara que Pepe es sincera i em diu que després d’una jornada de treball al camp la majoria dels xiquets anaven allí a dormir.

No recorda gran celebració ni convit en la seua primera comunió, però entre rialles recorda de forma anecdòtica la foto de comunió que es va fer a Ontinyent. Com que es deixà les sabates a casa el fotògraf li va tallar els peus i son pare disgustat la va manar repetir un altre dia.

Pepe de ben menut ja anava amb son pare al camp, l’ajudava al que fora menester: a plegar olives, armeles, garrofes, a fumigar la vinya amb sulfates, a la verema; també anava a batre a l’era, a carregar fem, a sembrar a l’horta i fins i tot a llaurar amb un aladre que tenia una xicoteta esteva. De més majoret i amb el carro anava a la cooperativa a carregar brisa per a portar-la a Ontinyent on després de premsar-la li treien l’alcohol. En moltes d’estes feines també ajudava la seua germana Rafaela que tenia 3 anys menys que ell.

En aquella època no hi havia industria i el camp era quasi l’única opció laboral, molts optaven per anar a segar arròs a la Ribera o a la verema a França, però aquest no va ser el cas de Pepe ja que treballant les terres de son pare, més les que este tenia arrendades era més que suficient per a tot l’any.

Em segueix dient, que abans qui tenia terres menjava, ja que plantava de tot, cebes, creïlles, tomaques, blat, oliveres... la gent no aspirava a grans comoditats i com que no hi havia ni llum ni aigua a les cases, doncs no hi havien massa despeses.

Abans d’existir la xaruga els bancals es cavaven amb l’aixada, recorda que quan van vindre al poble dos bous a xarugar va ser tot un espectacle i més si cap quan va vindre el primer tractor el qual portava dos xarugues; allí estava tot el poble.


De paella amb els amics en el Campello. Dècada de 1970

En Menorca, al Penal de Maó, va fer el servici militar i em comenta que encara que va tindre un sol permís en 33 mesos, allí estava millor que a casa.

Després de festejar durant molts anys el 14 d’Abril de 1953, Pepe als 30 anys va contraure matrimoni amb Mª del Milagro Mercedes Calabuig Alemany de 26 anys, a l’església de Sant Pere Apòstol oficiant la cerimònia D. Juan Sanchis Requena. De viatge de nuvis van anar a Barcelona a casa d’un amic de mili que treballava de comptable al periòdic La Vanguardia.

Sis mesos després, el 26 d’octubre, va morir son pare als 67 anys i Pepe es va fer càrrec de les terres a mes d’anar xarugant amb el matxo de sol a sol junt a Miguel de "Maó".

El xiquet no es va deixar esperar i deu mesos després de casar-se, va nàixer el primer fill, que li posaren de nom José Daniel, la xiqueta vindria quatre anys després i per sorpresa ja que no pensaven tindre més fills.

En 1964 Pepe i Mercedes varen comprar la casa del Ferrer al carrer Sant Antoni i des d’aleshores aquesta ha segut la seua residència.


El ti Pepe "Bobi" amb la dona i els seus néts

Em diu que als pocs anys de viure al carrer Vell es va comprar un tractor i segueix contant-me que això no es pot contar en paraules perquè si abans amb el matxo no parava de fer feines,amb el tractor molt menys. "El meu tractor Ford em va costar 215.000 pessetes", foren molts diners però es convertiren en pocs per tanta feina com tenia i perquè a partir de llavors van pujar molt de preu. Al poble sols hi havia dos tractors més, un el de "Perolero" i un altre que va ser comprat a mitges entre sis o set terratinents forts del poble els quals tenien a José Micó Sanz "Rissetes" de conductor.

"El meu tractor ha corregut, La Font de la Figuera, Moixent, Ontinyent, Fontanars, Aielo de Rugat, Otos, El Palomar, Anna, Navarrés, Alfarrasí, Guadassequies, La Pobla del Duc, per la serra Grossa anava a Xàtiva ..., el fem de les vaques d’Aielo el repartia per tot arreu. A les 4 del matí ja estava damunt del tractor i moltes vegades he tingut que posar-me saliva als ulls per tal de despejar-me. El meu tractor va ser el primer en passar pel pont d’Allà Baix. Llenya, pedra, blat, ordi, herba per al ganao, vara, arena, grava, tubs de formigó ( tots els tubs que hi ha des de el pont d’Aielo fins el molí d’Allà Baix els vaig portar jo), pins de la serra per a Ximo "Bòina"..., dos mesos sencers els dedicava a baixar pedra del campello per a fer marges a les hortes".

A mitjans anys 60 moltes cases del poble es van reformar i les vesprades les dedicava a traure enderrocs, hi havia setmanes que treia mes de quaranta remolcs.

Als 65 anys es va jubilar, va recomanar a tractoristes coneguts i de confiança i els va traspassar tot allò que feia i es va dedicar de ple a les seues terres, caseta i la seua major afició, la caça amb parany.

Al terme de l’Olleria té un conjunt d’arbres format per oliveres i garrofers on any rere any practica la caça del tord. Aquest conjunt el forma un garrofer centenari i monumental que Pepe al llarg del anys ha sabut modelar i que es arbre de referència dins del mon de la caça amb parany.


El parany del ti Pepe al terme de l'Olleria

Molt he comentat de la vida de Pepe de feina i obligacions i crec que ja es hora de mostrar la faceta d’oci i diversió, perquè si per alguna cosa destaca es per ser molt fester. Pepe també ha estat vinculat a diferents associacions locals, com la Cofradia de Jesús Nazareno i Verge dels Dolors, també com a soci de la Unió Musical d’Aielo i com a fester de Sant Antoni des que s'en va anar a viure al carrer vell.

De ben jove ja demostrava lo bromista, alegre i fester que era, tant ell com els seus amics de la penya Bigots, i s'ha de dir que en una ocasió els va costar passar la nit al calabós.

A principi de la dècada dels anys 60 algunes colles d’amics decidiren formar comparses per tal de fer més grans les festes patronals. Pepe, Carlos Martínez d’Agostino, Joaquin Castelló "Borregueta",Vicente Colomer "Punxó", Juan Egea "Soria", Enrique Mira "Cantares" i altres més formaren la comparsa dels Mossàrabs, coneguda també com la Llimonà. Esta seria, durant molts anys una de les més nombroses del poble.

En aquesta comparsa em comenten que Pepe n’ha fet de bones i també, per què no dir-ho, Pepe n’ha agarrat també de bones. Fa molts anys els músics que venien a tocar es quedaven uns quants dies i els components de la comparsa se’ls repartien per a dormir, Pepe era tant fester que a l’hora de dormir els enviava a sa casa, ell no anava, fins i tot dormia a la comparsa, ell era qui tancava per la nit i obria pel matí; durant els dies principals de festes s’implicava tant que fins i tot moltes vegades s’oblidava d’anar a aviar el matxo.


Pepe sempre ha sigut molt fester. Dos de les moltes disfresses que s'ha posat la nit de l'Alardo

Des de el seu inici en 1962 i fins que en 2007 va desaparèixer, Pepe ha format part dels Mossàrabs i ens ha demostrat durant 45 anys que és una persona implicada que li agrada la festa i la diversió, cosa que no ha compartit mai amb la seua dona, Mercedes, que era més senzilla, tranquil·la i casolana. Pepe amb una exclamació em diu: "Sempre m’ha agradat la festa i com que m’agrada la faig!".

Pepe any rere any ens ha demostrat, i ningú ho pot posar en dubte, que es una persona sense complexos ni vergonya, que sap com ningú donar vida als personatges dels quals s’ha disfressat com per exemple: de novia, de torero, de carnisser, de pelegrí, de metge, de ciclista, d’ indi ... uns personatges que ens han divertit i ens han fet riure.

Fins ací el repàs d’una persona del carrer Sant Antoni que a través de la seua humilitat ha creat història dins del mon fester i s’ha guanyat l’estima i admiració de tots els que el coneixen.

Rafael Morant Requena. Publicat en el Llibre de Festes de S. Antoni de 2011.

No hay comentarios:

Publicar un comentario