Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

sábado, 26 de marzo de 2011



SOBRE LA I DEL NOM D’AIELO DE MALFERIT

per
Ximo Juan-Mompó Rovira


Per diferents motius, sempre lamentables, la recuperació social del valencià ha passat i passa per moments difícils. Durant els últims anys del franquisme es veia una possibilitat de futur; però quan començà el període anomenat «la transició», alguns grups polítics o socials que temien, egoistament, que la recuperació del valencià fera perillar l’estatus preeminent del castellà ordiren una nova estratègia per a combatre la recuperació de l’idioma del vell Regne de València. Van optar per entrebancar-ne l’ús fent creure als valencians que usar la seua llengua els comportaria problemes seguit seguit. Això es concretà, fonamentalment, en la reprovació de l’ortografia valenciana que venia usant-se de manera unitària i acordada almenys des de principi de la II República, des de l’acord gramatical conegut com les Normes de Castelló (1932).


Però a espentes i redolons, la normativa ortogràfica valenciana, la mateixa que durant la postguerra havien ensenyat en Lo Rat Penat valencians il·lustres com el mestre Carles Salvador (que, recordem, havia exercit la docència a Aielo), va anar imposant-se. I un dels punts que regulava era el de l’escriptura de la vocal palatal /i/ i de la seua variant contextual /j/ (mediopalatal fricativa sonora: rei, feien). Cal afegir que entre eixa vocal i la seua variant con-textual s’establia la mateixa relació que la que hi ha entre la vocal /u/ i la seua variant contextual /w/ (bilabiovelar fricativa sonora: beu, beuen).  Vist això, podem dir que la lletra i de tindrem i la de hiena no presenten cap oposició significativa, i que la lletra u de humà i la de huit, tampoc.

Segons eixa realitat fonètica i fonològica, ja des de les obres del gramàtic Pompeu Fabra, a principis del segle XX, es defenia la necessitat d’estalviar-se lletres innecessàries. Per això es propugnava l’eliminació de la lletra i grega (y), que s’havia escrit en valencià de manera vacil·lant des de finals de l’edat mitjana (i també en castellà: yglesia etc.). La posició era lògica: si escrivim ull, peu i peuet, sense recórrer a una lletra distinta per als dos últims mots (fet que hauria generat pew i pewet), no calia mantindre la distinció fill, rey, reyet. Si hi parem atenció, el castellà havia actuat en un sentit parcialment idèntic: mantenia la y en rey i hoya, però no en reino.


El gramàtic Pompeu Fabra defenia la necessitat d’estalviar-se lletres innecessàries. Per això  propugnava l’eliminació de la lletra"y", com ja havia fet el castellà en alguns casos (iglesia per yglesia ). Foto del autor

El problema és que eixa reforma de l’ortografia valenciana sorgia tard, perquè la nostra llengua havia quedat postergada després del període esplèndid medieval, i, encara més, perduda l’època foral; els altres idiomes romànics havien recorregut el tortuós camí de la simplificació molt abans, des dels incís del renaixement, i més tard. Només per citar els canvis produïts en l’ortografia castellana, esmentarem el de la x per la j (Ximeno per Jimeno, texa per teja), la ç per la z (açúcar per azúcar) o, ja en el segle XVIII, el de la v per la b etimològica llatina (amávamos passà a escriure’s amábamos, havían a habían, hava a haba, Córdova a Córdoba etc.). En italià, encara més tard, s’aplegà a una acord tan sorprenent com l’eliminació de la lletra hac (umanesimo etc.).

Precisament per eixa tardança, van sorgir sovint veus discrepants, que no veien bé tal acord ortogràfic o tal altre. En el cas valencià, com hem dit adés, s’hi va mesclar, a més, la política, amb el propòsit d’entrebancar la recuperació social de l’idioma enfrontant els valencians per lletres, accents o paraules. Cal admetre que, a nivell social, que s’escriga feya o feia no fa bullir la sang a ningú, però sí si es tracta d’escriure topònims, per la càrrega emotiva que comporten. Moltes persones, indiscutiblement de bona fe, es planyen dels canvis en els topònims: sempre hem vist escrit Ayelo, o Benifayó o qualsevol altre nom, i ara ens pot sorprendre i entristir haver-los de canviar. És com si trobàrem que es reforma un carrer del poble, del qual s’elimina algun tret peculiar i pintoresc, i no ens hi acostumàrem i enyoràrem la disposició anterior i familiar. Però curiosament eixe descontent no ha sorgit quan el canvi de topònim no ha contradit una certa tradició assentada en castellà: per exemple, Albaida va substituir Albayda ja fa temps (variant ortogràfica aquesta amb una tradició indiscutible) i això no ha generat massa controvèrsia social a l’antiga capital de la Vall. O altres modernitzacions: Alcúdia de Carlet passà a dir-se l’Alcúdia, sense tampoc suscitar tensions. Què va ocórrer quan Badaxoç passà a dir-se Badajoz, o Córdova esdevingué Córdoba? Qui se’n recorda?

Una altra qüestió suscitada: els canvis en l’ortografia d’una llengua han d’afectar només els mots comuns, o també els propis? Si es decidix que cal escriure amic i no amich, com feien els antics (ells escrivien antichs), o cristià i no christià, haurem d’escriure també Alberic i no Alberich, Marc i no March, Tomàs i no Thomàs? Jo crec que la modernització sempre obeïx a criteris pràctics, i que per a la majoria dels usuaris d’una llengua com més simples i universals siguen les normes, molt millor. Actuar en sentit contrari, és a dir, voler preservar grafies arcaiques en onomàstica de lloc (toponímia) o de persona (antroponímia) només induïx a errades constants (quantes voltes no hem sentit pronunciar malament el cognom de l’illustre poeta valencià Ausiàs March, seguint la lectura anglesa o castellana?). Per tant, si la reforma ortogràfica va acordar simplificar l’escriptura de la i llatina i la de la i grega, reduint-la en totes les posicions a la lletra i, això no ha d’aplicar-se solament als mots comuns (noms, adjectius, verbs), sinó també als propis, en els quals entra el nostre: Aielo. És cert que alguns aieloners lamenten sincerament eixa decisió, pensem que sobretot per motius sentimentals; però estem convençuts que és un pas avant pel bé del valencià, perquè, fent coherent el seu ús i simplificant-lo, s’enfortix socialment. Ens ho hauríem de prendre com una reforma urbanística: hem vist la que s’ha executat a l’Eixample. A uns pot agradar, a altres no tant, segurament perquè s’identifiquen amb el paisatge que han conegut i viscut durant la seua infantesa, joventut, maduresa… Siga com siga, s’ha fet seguint criteris racionals i d’ací a uns quants anys també serà l’Eixample «de tota la vida».

Ximo Juan-Mompó Rovira

2 comentarios:

  1. Vull donar-li l'enhorabona al sr. Juan-Mompó per la senzillesa i claredat en que ens ha explicat un tema tan complicat com sol ser el filològic.
    Pense que després de llegir l'article queda clar que el canvi del nostre topònim no respon a criteris polítics sinó purament gramaticals i que el pas del temps farà oblidar esta polèmica en la que ara estem immersos.

    ResponderEliminar
  2. Pues jo voldria preguntar-li al autor quin va ser el criteri dels gramàtics per a posar als naturals d'Aielo aieloners i no aielencs que a mi i a molta gent ens sona molt millor. Gracies

    ResponderEliminar