Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


sábado, 23 de marzo de 2019

EL TI CARLAMPIO, UN PERSONATGE ENTRANYABLE DEL CARRER VELL

Mª José Sanz, Carlampio, Tere Aparici
De tant en tant, al carrer sant Antoni germinen personatges amb un grapat de bones habilitats i talent, com és el “ti Carlampio”, home polifacètic, músic aficionat amb el seu acordió, manyós, amable i servicial.

Caralampio Sanz Soler (1909-1977). Fill de Joaquim Caralampio Sanz Juan, soldat a la guerra de Cuba, que es va casar amb Josefa Soler Alemany, a la capella del Stm. Crist de la Pobresa, l'octubre de 1900, sent oficiat pel retor Joaquim Garcia Dogon. D’aquesta unió naixeren Joaquim, Gerardo, Maria, Josefa i Caralampio. Obrer per tradició familiar, igualment, per costum, portaria el mateix nom del pare. Així que, el nostre protagonista era la tercera generació de “Carlampio”. Per aquest motiu, la família és coneguda amb aquest malnom. El germà, Gerardo, també es dedicaria a l’obra, com el pare i l’avi, i Joaquim seria llanterner, però Caralampio optaria per altres oficis.

L'any 1952, fins a 1958, seria anomenat agutzil. La seua feina era diversa: feia els bans quan Miquel “l’aguasil” no podia, anava pels carrers amb el seu Seat 600 i la seua trompeteta, i als cantons parava i llegia l’edicte per ordre de l’autoritat. També, una altra ocupació era els encàrrecs a domicili i avisos, i amb el seu cotxe de color roig acompanyava al metge D. Raimundo Goberna en les seues visites pel poble.
¿? Carlampio i Maria Juan Castelló

L'any 1962, obriria un local de venda de caramels al carrer Major, 69. Una xicoteta tendeta, instal·lada en una habitació de la planta baixa, propietat de Carmen Colomer “la de beatetes”, on es podien comprar de tot el que s’estilava en aquells anys. Era un comboi per als xiquets del poble anar a vorer al ti Carlampio tocar l’acordió i eixir carregats de pipes, quicos, rosetes, xicles, caramels, regalíssia, puros de caramel, pustrate, coets i traques, cebetes adobades i globus. Els diumenges anaven els xiquets i amb una pesseta compraven un cucurutxo de tramussos, que ell mateix adobava; “fresquets i salaets” com deia ell, posava la mà dins la safa on tenia els tramussos i omplia ben ple el cucurutxo. Si volies gastar dues pessetes o un duro, el ti Carlampio el feia un cucurutxo més gran, agafava una pàgina del llibre de festes i l’omplia de cacau i tramús... passaves el diumenge estupendament, passejant per l’Eixample.

Qui no recorda aquella tendeta? Punt obligat per als xiquets d’aquells anys, quan aconseguíem unes pessetes, alguns quinzets o duros, o simplement en rebre “la paga del diumenge”, tot corrent a la tendeta, a comprar xicles “Bazoka” o paquetets de pipes i col·leccionar aquells animalets que eixien en el seu interior, o comprar cromos que col·leccionaven, i intercanviaven els repetits entre els amics. A Nadal, després de recórrer els carrers cantant nadales, si hi havia sort i bon benefici, gràcies a la benvolent intenció de donar “l’asguinaldo” per part de les ames de casa, les pessetes i duros recollits, es reconvertien ràpidament, en aquell quiosquet màgic, en grapats de caramels.

Isabel Cebrián, Maria Sanz, Sancho, Maria Sanz Juan, Carlampio
 Va nàixer al carrer Sants de la Pedra, però molts anys de la seua vida l’ha passada al carrer Vell. Vivia a la casa actualment seu de l’Associació de Sant Antoni. Es casaria amb Maria Juan Castelló, “Genaro”, (1910-2006). Prompte seria coneguda al poble com Maria “Carlampio”. Maria solia eixir al solet del carrer a fer “malla”. El matrimoni afillaria una xiqueta, també coneguda com a Maria Carlampio.

Quantes històries i vivències a prop del seu veïnat! Músic per afició, al carrer sempre hi havia rogle de veïns i xiquets asseguts en les cadires de boga per escoltar-lo tocar l’acordió. A la festa del carrer Sant Antoni agafava l’acordió i eixia al carrer “a fer festa”, solia tocar “Corazón, corazón...”, també amenitzava les cavalcades de les festes dels altres carrers i esdeveniments festius i familiars.... Quantes vegades li deia a la dona “Maria, anem a ballar...” i ella es pintava amb el “xoricet” els llavis i ben arreglada eixien els dos junts a ballar al carrer.

Carlos, veí del carrer, recorda que Carlampio contava que es va comprar un cotxe marca Seat 600. Això li va costar vendre el seu acordió i afegir 15.000 pts. més per poder-lo adquirir. A la porta de casa col·locava dos balancins perquè ningú li pillara el lloc.

Maria Juan Castelló, fent malla al carrer Sant Antoni
Una altra anècdota és del temps que Carlampio repartia cartes de Caixa Ontinyent, i és s’estilaven els sobres amb finestra per vorer el destinatari. Un dia va tornar a la Caixa queixant-se de “com volien que ell endevinara a qui anava adreçada la carta si no es podia vorer l’adreça?”. El director va agafar el sobre i donant-li uns colpets va fer que la carta baixara i fóra visible la capçalera, i ell molt ocurrent va exclamar “Quantes coses s’ensenya uno treballant en estos puestos”!!!.

El ti Carlampio era molt conegut, volgut i apreciat entre els xiquets i xiquetes, va morir el dia 26 de març de l’any 1977. Molts xiquets del poble (clientela agraïda) passaren per la seua casa al carrer Sant Antoni, per dir-li l’últim adéu, aquell home entranyable, que amb la seua xicoteta tendeta i acordió, va fer les delícies de xicotets i grans.

Cal rememorar el record d’alguns dels nostres veïns, personatges del nostre entorn, que són o han segut coneguts per les seues diverses facetes, abans que el pas del temps comence a diluir la seua memòria i dissoldre’s en l’oblit col·lectiu.




Jesús Juan Colomer
Festes Sant Antoni 2019





martes, 19 de marzo de 2019

FOTOTECA: Festes de Moros i Cristians


Juana Andrés Martí amb l’estàndard de la comparsa Jovanes, a l’entrada de Moros i Cristians de l’any 1969.
Dedicat a la seua memòria, Juana Andrés, va faltar el divendres 15 de març D.E.P.
Arxiu Fotográfic Biblioteca Municipal "Degà Ortiz i Sanz". (Col·lecció: Majo López Andrés).

sábado, 16 de marzo de 2019

PATRIMONI LINGÜÍSTIC: MONYICOT




Grup escolar 1905-1910, al centre envoltada de monyicots, Brigideta, la de les ullerets, que se ocupava dels escolars més menuts. Arxiu Fotogràfic Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz” Aielo de Malferit. (Col·lecció Isabel Colomer Sanchis)

Este és un terme també no recollit per el DCVB i que es molt emprat en el nostre poble. Els aieloner l’emprenem en el mateix sentit despectiu del castellà niñato referit al comportament infantil impropi d’una persona que volem considerar més o menys adulta. Aplicat este qualificatiu a un xiquet es pretén estimular al menut a un comportament més responsable. L’ús pejoratiu del terme queda reforçat amb la utilització del diminutiu monyicotet de mamella frase típica de la parla d’Aielo.

El DCVB recull el mot MONYICOT i fa derivar la seu etimologia de monyaco o monyeco donat els significats de muchacho, monigote, chico. Mai al nostre poble hem emprat la paraula monyicot en el sentit del castellà muñeca, niño i niña es la manera om denominen a estes joguines infantils lluny del castellà de muñeca i dels seus derivats catalans de monyeca referit a la joguina o monyeco aplicat a un xiquet en el sentit despectiu del nostre monyicot. A Aielo a estes joguines els diguem nina o nino lluny del castellanisme monyeca i monyeco. A més a més a un dibuix mal fet el qualificarem de monigot davant del castellà monigote però mai de monyicot aplicat exclusivament a persones i no a dibuixos ni a joguines.

La meua proposta és que el mot MONYICOT tant característic del nostre poble  pot derivar de MINYO més el sufix COT. El sufix OT és un sufix arcaic amb valor de diminutiu com trobem en l’homònim JOANOT Martorell equivalent a l’ús actual de JOANET. Amb el substantiu MINYO es produiria una metàstasis a l’entrar en contacte amb el sufix OT, resultant MONYI més el diminutiu arcaic OT afegint la C entre la vocal final de MONYI i la inicial de OT. L’expressió MONYICOT DE MAMELLA avala la nostra hipòtesi i l’expressió MONYICOTÀ dels aieloners li donem el sentit d’una acció pueril provinent d’una persona adulta però mai la traduiríem per l’expressió castellana muchachada tal com fa el DCVB.

Francesc Juan Chàfer

viernes, 8 de marzo de 2019

DONES D’AIELO DE MALFERIT: EMPRENEDORES, CULTES I EMPRESÀRIES. Selecció any 2019






Celebrem EL DIA DE LA DONA fent visibles dones aieloneres, dones que feren molt en el seu temps i tal volta en el moment poc se les va reconèixer. Però no és tard, estem a hora de recordar-les i adonar-nos-en del mèrit que tenen. Moltes vegades la valia femenina només passa de boca a boca i es queda en l’àmbit familiar. No ha de ser així perquè són vides interessants dignes de ser contades i és bo que les noves generacions les coneguen.

Mirant al passat i al present, tenim un llistat llarg, un llistat que cada any anem ampliant, perquè és important anar rescatant l’empremta femenina que sempre ha quedat relegada a segon pla i cal deixar constància escrita del que feren o fan. És important que estes biografies, més o menys llargues, queden com xicotetes històries que sumen i formen la història gran del poble.

Del llistat, este any, escollim cinc noms del passat. Són dones que contribuïren, amb el seu talant emprenedor o la seua educació i cultura, a fer un Aielo millor. 






Mª JOSEFA BORRÁS BALLESTER: 
emprenedora fundadora de la famosa llibreria Doña Pepita a Madrid.


La història de Josefa Borrás Ballester, coneguda com Doña Pepita i aielonera d’adopció, és molt interessant i poc coneguda. És una biografia mereixedora que algun dia l’ampliem, perquè hi ha molt a contar i este espai no és el moment. Adoptada a la inclusa, molt joveneta i per motius que ignorem, va vindre a Aielo on va conèixer a Enrique Bataller Penalba amb qui es va casar. Estem parlant de finals del segle XIX. Tots dos es dedicaren a la compravenda d’articles variats, prompte se n’anaren a Madrid per ampliar negoci. El matrimoni va tindre tres fills: José, Rafael i Enrique.

Doña Pepita era una dóna molt intel·ligent que fins i tot, en temps que poques dones estudiaven, arribaria a traure tres llicenciatures: la de mestra, la de professora de sordmuts i  la de medicina, esta última ja quan era major i només per ajudar en els estudis al seu fill Rafael. També té el mèrit de ser la primera persona fundadora d’una llibreria amb el sistema de compravenda de llibres usats. Va ser una modalitat que va tindre molta acceptació. Així cada any, a començament de curs acadèmic, Doña Pepita rebia la visita dels seus ben acollits estudiants, que volien vendre els seus llibres usats o comprar-ne altres i sabien que ho aconseguien a un bon preu.

Malgrat estar ubicada en un carrer més dedicat a “la vida alegre” que a la cultura, Doña Pepita instal·là la seua llibreria. De fet Pio Baroja deia que podria ben bé anomenar-se calle del Amor per la quantitat de prostíbuls que hi havia quan Doña Pepita inicià el seu projecte. Però així i tot, la llibreria es va convertir en un negoci pròsper. I tot per l’empenta i pel bon tracte que donava als estudiants. Doña Pepita va tindre bon ull en triar lloc perquè l’antiga universitat estava molt a prop. Els estudiants estimaven aquella dona que era condescendent amb ells, donat que si algun no tenia diners, li fiava.

Però a la llibreria no només hi anaven estudiants, l’escriptor Pio Baroja era client habitual, sovint la visitava, i així consta en algunes de les seues novel·les, com per exemple “Zalacain el aventurero”, on nomena la llibreria de Doña Pepita que ell coneixia tant. 


Ens conta la família que movia tanta quantitat de volums que disposava de molts magatzems distribuïts per tot Madrid, on guardava els llibres que després venia a la llibreria . Fins i tot hi ha via un als baixos de l’hotel Palace.

Cert que el negoci s’havia fet molt gran gràcies al bon treball d’esta dona emprenedora. Algunes empleades veient l’eixida que tenia el negoci, deixaren la llibreria Doña Pepita i en fundaren altres que oferien el mateix servei en el mateix carrer: La Casa de la Troya,  Felipa, La Fortuna, Madrid, Salamanca, Alcalà... entre altres.

Sobre la llibreria “Felipa”, creada l’any 1944,  sabem que la va fundar Felipa Polo que era de l’Alcarria. La història de Felipa és singular i demostra la bona fama que tenia Doña Pepita en Madrid. Òrfena des de menuda va estar acollida a un convent de monges de Fuencarral. Però la xiqueta era llesta i capaç de fer moltes coses i les monges van pensar que bé podria aprendre un ofici i preparar-se per a la vida. I van pensar que  Doña Pepita, una persona  que tenia al càrrec una llibreria tan famosa,  era la persona idònia. Així que Felipa va estar aprenent l’ofici amb Doña Pepita des dels 9 anys. Anys després, l’any 1944, Felipa fundaria a l’ombra de la llibreria “Doña Pepita”,  la seua llibreria pròpia.

Sobre La casa de Troya també sabem un poc més, però esta llibreria es mereix un apartat  a banda per estar directament relacionat amb Aielo.

Per ser Josefa la primera llibretera i portar endavant un negoci tan prosperós, l’any 1948, l’ajuntament madrileny va oferir a la família posar al carrer Ceres, on estava ubicada la llibreria, el seu nom, però els familiars declinaren la proposta. Al capdavall es quedà amb el nom de Libreros, pel fet de trobar-s’hi instal·lades una gran quantitat de llibreries totes elles dedicades majoritàriament a la compra- venda de llibres de segona mà.

Josefa va morir abans de la guerra civil deixant un gran imperi llibreter. Quedaria al càrrec de la llibreria la seua nora, també aielonera, Enriqueta Ferrándiz Aparicio.

De tot queda un bonic record, un record que la família manté viu de manera entranyable. Fa anys que la llibreria Doña Pepita tan plena de vivències i que tenia un rètol que ocupava tota la façana, va tancar definitivament les portes i després aquella casa on els llibres eren els protagonistes, fou enderrocada.






ENRIQUETA FERRÁNDIZ APARICIO

(Aielo 1910 – Madrid 1988): empresària llibretera.


Enriqueta Ferrándiz, cosina prima del mestre poeta aieloner Miguel Ferrándiz,  va tindre una infantessa molt dura i trista. Tanmateix la vida li canvià quan es va casar amb José Bataller Borràs,( 1909-1988),  fill de Josefa Borràs, la coneguda llibretera Doña Pepita. Quan Doña Pepita va morir Enriqueta es faria càrrec de regentar la llibreria heretada de la seua sogra.

El matrimoni, Enriqueta i José, amb els fills Enrique i Miguel, venien tots els estius al poble per passar les festes del Crist aprofitant que la llibreria tancava del 15 de juliol al 15 d’agost. Als llibres de festes mai faltava la publicitat de la llibreria i fins i tot al camp de futbol “ Les Eres” hi havia un rètol que l’anunciava amb l’eslògan “ Te enviamos el libro que necesitas”.

Amb el temps, Enriqueta compraria una gran parcel·la de terrenys i va començar a obrir i ampliar noves llibreries a Madrid per als fills. Així, esta família va acabar sent propietària d’un voluminós negoci format per tres llibreries de gran fama: D. PEPITA, BATALLER, i ENRIQUE FERRÁNDIZ.

Enriqueta necessitava ajuda i què millor que foren de la família o gent d’Aielo que sabia de bestreta que eren treballadores?. D’Aielo es va endur a Madrid a Laura Requena i Brigideta Aparici com assistentes domèstiques i  per a treballar a la llibreria anaren dues cosines de Xàtiva, Presentació i Maria Ferrándiz.

Enriqueta, aficionada a la música, sabia tocar el piano i en tenia un a la llibreria. Ens conta la família que l’aristòcrata Jaime de Mora y Aragón hi anava sovint a interpretar alguna partitura coneguda a canvi d’una compensació monetària.

Quan venien al poble aprofitaven per estar amb els amics i fer xerrades a la fresca, creant així arrels afectius que cada any eren més forts i els unia al poble. A la casa  de la Plaça del Palau, que era propietat del seu tio Miguel Ferrándiz i va ser heretada per ella, també tenia un piano. Conten que  Enriqueta solia obrir la porta del carrer i es posava a tocar-lo per a que les treballadores de la botelleria, que estaven enfront de la vivenda, escoltaren la bona música que interpretava, animant-les així en les dures tasques fabrils.

Enriqueta era una gran dona,  ja queda plasmat, però sobre tot era una dona enamorada d’Aielo que va saber inculcar als fills i nets molta estima pel seu poble natal, una estima que no ha desaparegut mai.





LAURA REQUENA CALABUIG (Aielo de Malferit 1907- Móstoles 1994). 
Empresària llibretera.


L’aielonera Laura Requena, filla d’Enrique Requena Vicent i Joaquina Calabuig Beneito es traslladà a Madrid a aprendre l’ofici de llibretera a les llibreries d’Enriqueta Ferrándiz, primer anà com assistenta i després ja s’ensenyaria tot sobre el negoci.

L’any 1930 es faria càrrec de la llibreria del que era aleshores nuvi, Enrique Bataller, fundant l’any 1930 la coneguda llibreria LA CASA DE LA TROYA, independitzant-se així de la llibreria originaria Doña Pepita. El lema de la llibreria era:

“Ya sabes, el mejor amigo, un libro. Entra en una librería y aspira ese olor a papel”.


Laura es va casar amb Francisco Leopoldo Mayordomo Martínez i va quedar viuda sense  fills. Tothom  deia sobre ella que era una dona particular de gran caràcter, amb molta perspicàcia per al negoci de compra-venda.

A la seua llibreria es podia trobar tot tipus de llibres: científics, llibres de text, literaris... nous i de segona mà. A més a més, conten que Laura també era una “avispada” prestamista.

Amb ella,  treballava el seu germà Abelardo. Anys després la llibreria passaria a ser regentada per la neboda Lucinda.

Vivien a Madrid però sempre van mantenir la relació amb el poble. Laura solia visitar sovint Aielo, és on tenia el patrimoni heretat dels pares.  A més a més gent d’Aielo els comprava llibres de la mateixa manera que en compraven a Enriqueta. Este dues llibreries eren visita obligada quan gent d’Aielo anaven a Madrid per treball o estudis.

Laura i Abelardo, durant la dècada de 1950, donaren variats lots de llibres al poble per a la Biblioteca Municipal, inaugurada a l’any 1952.

Els últims anys de la seua vida els va passar vivint al poble que la va veure nàixer.

De totes aquelles llibreries amb tanta història que hi havia al carrer Libreros de Madrid, solament continua oberta La Casa de la Troya, la que va crear Laura Requena. Actualment són els fills de Lucinda, qui estan al càrrec continuant l’ofici heretat de la tia de la mare.




MARIA DE LA CRUZ BARBER REQUENA (1883-1954), empresària.


Filla de Santiago Barber Vidal i Pilar Requena Ortiz. Als 31 anys va contraure matrimoni amb Vicente Barber Calabuig. Del matrimoni naixeren sis fills: Maria, Jose, Francisco, Teresa, Miguel i Vicente. Miguel i Vicente moriren menuts.

El seu marit Vicent, va ser alcalde d’Aielo de 1930 a 1933, època en la que finalitzaren les obres del Grup Escolar inaugurades, l'any 1931. Maria de la Cruz va quedar viuda als 51 anys i amb quatre fills va tindre que fer front ella sola a la criança dels fills. I ho va fer perquè era una dona molt emprenedora i lluitadora capaç de molt.

Va dirigir el cinema del c/ Sants de la Pedra “Cine Palacio”. Anecdòticament seria coneguda com La ti Conmai, malnom relacionat amb el cinema. Quan la gent li preguntava com havia estat la pel·lícula, ella sempre responia “com mai”, “com mai”... i tantes vegades ho deia que li posaren el malnom i se li quedà.

A la dècada de 1950, Mari Cruz, fundaria una bodega de vi a la partida de San José, però prompte passaria a mans dels fills José i Paco, que a banda de fer vi produïen també alcohol. Actualment d’esta destacada bodega només queda el record d’algunes persones de més edat i també el nom de la partida. Malauradament res persisteix d’aquelles naus industrials on anaven els llauradors en temps de la verema amb les sàrries plenes de raïm per a premsar-lo i fer vi. Tampoc queden res de la casa de camp que Mari Cruz compraria a la família Sancho, on fins i tot, en temps passats hi havia caseros tenint cura de les terres. Era casa important que a l’interior tenia una capelleta per a la família propietària i  lloc on paraven sovint de passeig, les amigues i colles de senyorets del poble de primeries del segle XX. Actualment continua sent un indret visitat per la gent del poble.

La importància d’esta dona ha passat a la posteritat fent-se de notar en el malnom: els seus fills són tots coneguts amb el malnom de Maricrus, el nom de pila matriarcal. Els seus fills són:  Maria, casada amb el grec Jorge Visvikis, Teresa, casada amb l’agullentí Ricardo Amorós, José, casat amb Mari Rubio i Francisco, casat amb Maria Jesús Pérez. Este últim fill, com son pare, va ser alcalde: el primer alcalde democràtic d’Aielo durant els anys 1979-1983.

Maria de la Cruz va morir quan tenia 71 anys i la soterraren junt al seu marit Vicente Barber, l’alcalde recordat per les coses que va fer al poble.




MARIA COLOMER REQUENA (1915-1999).

Professora de música.


Filla de José Colomer i Maria Requena (durant anys comare del poble), i neta de la mestra Maria Arabi, va ser una dona amb un passat novel·lesc: autodidacta, viatgera, pintora, conversadora i observadora, culta, sempre rodejada de música, i amant de la família, va portar una vida de lluita, esforç i superació. De menuda es criaria a Buenos Aires (Argentina) i de jove tornà a Aielo.

Maria formada musicalment des de la infantessa per una professora russa a Buenos Aires, al tornar a Espanya, continuaria estudis en el conservatori de València. A l’any 1930 amb 15 anys, s’examinà de 4t curs de solfeig i teoria, 1r curs de harmonia, i 5é curs de piano amb nota d’excel·lent, a setembre s’examinaria de 6é i 7é.

Es casà l’any 1933 amb Santiago Barber, amb només 18 anys. La parella va viure un temps a Versalles i després, recent nascut el tercer fill,  tornaren al poble declarada la segona guerra mundial. A Espanya estaven sofrint la dura postguerra. Podem imaginar el seu esgotador viatge, en uns trens plens de soldats desplaçats per a lluitar a la nova guerra,  carregada d’un voluminós equipatge i amb el xiquet recent nascut als braços. La parella va tindre molts fills, alguns nasqueren a França, altres ja a Aielo. L’any 1934 naixeria el primer fill Santiago, i després vindrien Rafael, Jose Maria, Fernando, Llorenç, Luis i les xiquetes Teresa, Adelia i Pilar.

Que Maria era una amant de la música, ja queda demostrat amb tots els estudis que va fer de joveneta, eixa passió musical va fer que des d’Argentina es portara una bona col·lecció de discos. Una vegada establerta a Aielo Maria va donar els discos a l’empresària Mari Cruz, ama del cine, per que la gent del poble poguera escoltar-los abans de passar una pel·lícula.

De la seua vida, tan plena de moments intensos, destaquem un dia de Corpus, quan Maria va tindre el plaer i el privilegi de tocar l’imponent, majestuós i antic orgue de l’església, que malauradament va ser destruït i cremat durant la guerra civil.

Les monges de la Beneficència, també solien cridar-la per a que tocarà l’harmònium durant les celebracions solemnes de la Casa Santa de l’Hospital.

Maria donava classes de piano i solfeig a alguns xiquets d’Aielo. I sobre tot instruïa musicalment als fills, a qui els inculcà l’estima per la música i els ensenyà tot el que sabia. I un dels millors exemples és el seu fill Llorenç Barber, gran musicòleg reconegut arreu del món per la seua música que trenca motlles. I també Rafael, aficionat a tocar la guitarra, que fins i tot, compraria fustes d’Alemanya per fer manufactura de guitarres.

Va viure a Aielo fins que va morir, l’any 1999. La gent de més edat del poble recorden, la casa familiar de Santiago que sempre oberta i quan passaven per davant de la porta, al carrer Església, s’escoltava música tot el dia, és que eren molts fills... Des de dins eixien emotives tocates de piano, guitarra i acordió que podien escoltar-se gràcies a la quietud regnant als carrers d’abans, lliures de soroll urbà i tan diferents als que tenim ara.



Mª Jesús Juan Colomer

Mariló Sanz Mora