Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

jueves, 1 de julio de 2010

Ayelo en l'any 1867

.

Ayelo en l'any 1867
per Fernando Goberna


Segons un Diccionario Estadístico Municipal de España publicat en Madrid en 1863, Ayelo tenía per llavors 2.482 habitants i pertenyia al partit judicial i al districte electoral d'Ontinyent, així com també rebia el correu des de l'estafeta o carteria del propi Ontinyent. En l'escut municipal es podia llegir Ayuntamiento Constitucional de Ayelo de Malferit, i açò de Constitucional ho era des de la Constitució de l'any 1837 promulgada durant la regència de Maria Cristina. Amb aquesta Constitució s'abolia definitivament el règim senyorial en Espanya, per lo qual havien pleitejat els veïns d'Ayelo, des de la segona meitat del segle XVIII, amb el marqués de Malferit.

No obstant açò, encara faltava per resoldre l'assumpte de la partició del terme municipal inclosses les muntanyes. Alguns anys després, en 1849, ja durant el regnant d' Isabel II, la nació havia considerat les muntanyes d'Ayelo dins de la propietat de la Hisenda Pública, però el marqués, Pascual Mercader i Roca, havia acudit a la Reina presentant els seus legítims títols de propietat, amb lo qual, per reial orde signada pel Secretari d'Estat i del Despatx de Governació amb la data del 6 de març de 1850, se li va otorgar la propietat d'aquestes muntanyes.

Després d'açò va haver un plet en el jutjat d'Ontinyent el qual acabà quan, reunits els veïns d'Ayelo en la plaça el dia 31 de maig de 1857 després del cridament del pregoner Salvador Egea, acordaren aceptar un acord amb el marqués sobre la partició del terme amb les seues muntanyes. Quedava conclós així l'assumpte del règim senyorial que havia sigut tan important en la història del nostre poble, de tal manera que, en la resolució d'aquest pleit, es podia llegir lo següent:

"A virtud de la renuncia del marqués se declaró al pueblo de Ayelo de Malferit y su término restituido a la clase de libres, al igual que los llamados de realengo, y a sus vecinos y terratenientes exentos para siempre del pago de prestaciones, censos, luismos, rentas, etc." .

Era alcalde per llavors Josep Calabuig, i el primer i segon tinent d'alcalde ho eren, respectivament, Pere Ortiz i Vidal i Baptiste Sancho i Cerdá. Aquest assumpte de la partició del terme amb les seues muntanyes tindrá la seua importancia en les excavacions que una comissió de la Universitat de València va fer en el Molló de les Mentires en l'estiu de l'any 1869.


Isabel II de Borbón (1830 – 1904). Reina de Espanya entre 1833 y 1868, tras la derogació de la Ley Sálica per mig de la Pragmática Sanción, el que va provocar la insurgència de l'infant Carlos, amb l'ajut dels grups absolutistes (els Carlistes).

Moltes més coses podriem saber sobre la vida del nostre poble en aquestos anys si no fóra perquè, per desgràcia, quasi tota la documentació que hi havia dels mateixos en l'Arxiu Municipal va ser destruïda, al paréixer, durant l'última guerra civil que va patir Espanya. De no haver sigut així trobariem informació molt valuosa en els Llibres d'Acords Municipals (era secretari de l'Ajuntament per llavors Josep Requena i Juan), així com lo referent als bàndols municipals, entre els quals estarien, per example, els relacionats amb les festivitats, tals com els de la Semana Santa per a que tancaren les dos tavernes que hi havia per llavors en el poble, així com per a que no es proferiren paraules deshonestes pel carrer, o els de la festivitat del Corpus o les festes patronals en agost per a que adornaren els veïns els carrers i balcons.

També haguerem pogut trobar informació sobre denúncies i multes referides a assumptes de ramaderia i de l'arbolat de les muntanyes, així com d'asumptes econòmics (d'açò s'han conservat afortunadament alguns llibres anomenats del padró de riquesa).

També s'haguera pogut trobar informació en l'arxiu sobre els mossos que eren sortejats per a incorporar-se a l'exèrcit, sorteig que es feia en la corporació municipal i consistia en escriure en una papereta el nom del mosso (eren tots els veïns del poble, fadrins o viudos sense fills, que tenien entre 18 i 25 anys). El procediment consistia en que dos xiquets de menys de 10 anys treien les paperetes amb els noms i els números, amb lo qual es formava la llista dels mossos que anirien a l'exèrcit segons el nombre que se l'assignava a Ayelo pels seus habitants. Per a establir exactament l'edat d'aquestos es demanava la col.laboració del rector de la parròquia, que en aquestos anys era D. Francisco Martínez (Palomar, 1811 - Ayelo de Malferit, 1873), i del metge que tenia que valorar els possibles motius d'exencions ja foren per enfermetats o per deformitats físiques.

Aquest metge no era altre que el Dr. Mariano Ferrer i Juan (Oriola, 1796 - Ayelo de Malferit, 1873). El Dr. Ferrer va exercir la seua professió en Ayelo des de 1836, es a dir va atendre als malats del poble en les tres epidèmies del còlera morbo que, com altres pobles, patí el nostre en aquesta primera meitat del segle XIX. Precisament en aquest any de 1867 el Dr. Ferrer va presentar en l'Ajuntament una instància, amb la data del 10 de febrer d'aquest any, sol.licitant que se l'agraciara amb la plaça de metge titular d'Ayelo, a lo qual va accedir la corporació municipal presidida llavors per Rafael Gironés i Sancho que tenia 47 anys. Amb aquest motiu es va signar un acord amb el Dr. Ferrer, document que es conserva afortunadament en l'Arxiu Municipal d`Ontinyent (llibres de protocols del notari Enrique Calabuig). Entre altres coses que contenia aquest conveni puc destacar que el Dr. Ferrer tenia l'obligació d'atendre un mínim de 200 famílies pobres de la població, ja fóra en els seus domicilis o en l'anomenat Santo Hospital de la Beneficiencia, per lo qual rebreria anualment una certa cantitat de diners. El Dr Ferrer també formava part, clar está, de la Junta Local de Sanitat, la qual tenia un paper molt important en cas d'epidèmies.

Aquest Sant Hospital era un dels tres edificis que poseia l'Ajuntament per llavors, sent els altres dos el propi on estava la sala capitular i l'escorxador (per cert que hi havia un veterinari per aquestos anys que li deient D. Vicente Valiente Tortosa). El Sant Hospital havia tingut el seu origen, com sabem, en el "Asilo de pobres y enfermos", el qual havia sigut fundat pel matrimoni Joan Baptista Calabuig i Rita Castelló en l'any 1837. L'edifici tenia una planta baixa, un primer pis amb dos sales d'enfermeria i una habitació per a l'infermer, i un terrat en la part alta del mateix (sobre aquest Sant Hospital si que ha quedat documentació en l'Arxiu Municipal).

Així mateix podriem haver trobat en l'Arxiu Municipal tot lo relacionat amb les eleccions per a elegir els components de la corporació municipal i també les que es feien quan hi havia eleccions de diputats per a les Corts. Les referides a la corporació municipal eren cada dos anys, i per a aquestes tenien que formar-se les llistes dels electors, les quals es feient tingent en compte els padrons de riquesa que ja he esmentat, ja que tan sols podien ser electors els contribuents majors de 25 anys caps de família i amb més d'un any i un dia de residència en el poble (no podien ser-ho els ordenats "in sacris" ni els empleats públics amb sou dels fons municipals, i podien excusar-se d'entrar en aquestes llistes els majors de 60 anys). La referida llei establia a més que, en els pobles de més de 60 veïns, per a ser alcalde era un requisit indispensable saber escriure, encara que el governador civil o el cap polític podia dispensar d'el cumpliment d'aquest requisit, i així per example trobem que en 1865, segons una informació recollida en les pàgines del Boletín Oficial de la Provincia de Valencia (número del dia 1 de juliol d'aquest any), l'alcalde d'Ayelo d'aquest any, que era Josep Requena, no sabia escriure.

Una volta formada la llista, i acceptada pel governador, es col·locava la caixa per a les paperetes electorals a la porta de l'edifici de l'Ajuntament, i durant tres dies, amb horari de nou del matí a dos de la vesprada, els electors votaven als que formarien part de la corporació en els propers dos anys.


Un grup de votants en les eleccions de 1867

Les eleccions per a elegir els diputats, en canvit, tenien lloc previa convocatoria anunciada, i les votacions eren en la sala capitular del districte electoral, en el cas d'Ayelo en la d'Ontinyent. Els que podien votar eren així mateix els major contribuents en un nombre que depenia dels veïns del poble, de tal manera que, per example, en aquest mateix any de 1865, amb motiu de tenir que elegir un diputat provincial pel partit judicial d'Ontinyent, el referit Boletin de la Provincia de Valencia del 5 de setembre va publicar els noms dels electors d'Ayelo. Segons la informació d'aquest, les votacions van ser els dies 24 i 25 d'aquest mateix mes de setembre, i els electors que li corresponien a Ayelo eren 48, amb la particulartitat de que un d'ells, Joaquim Cerdá i Castelló que també era metge i residia en Ayelo al carrer Sants de la Pedra, ho era per capacitat, és a dir no per ser dels majors contribuents. Pel seu interés passe a trascriure aquesta llista, amb els nom i el carrer on residien dits electors, entre els quals trobem, per example, al Dr. Ferrer, al notari Enrique Calabuig i l'advocat Josep Comenge Picó, i en general als que van formar part de la corporació municipal en aquestos anys. Eren els següents:

Adriano Mompó Juan, Purísima.
Bartolomé Vicent Belda, Mesón.
Bautista Sancho Cerdá, Stos. Piedra.
Enrique Calabuig Calabuig, Fuente.
Epifanio Barber Vidal, S. Roque.
Estanislao Castelló Castelló, Stos. Piedra.
Francisco Castelló Micó, Maestro.
Francisco Juan Bernabeu, Purísima.
Gabriel Colomer Sanz, S. Roque.
Isidro Colomer Belda, Stos. Piedra.
Joaquín Cerdá Borrell, S. Francisco.
José Calabuig Calabuig, Fuente.
José Comenge Picó, Plaza.
José Penalba Domenech, Medio.
José Requena Calabuig, Fuente.
José Sanz Perales, S. Roque.
José Vicent Vila, Desamparados.
José Juan Domenech, S. Francisco.
León Sancho Galiana, Idem.
León Vidal Gironés, S. Roque.
Manuel Belda Sancho, Fuente.
Manuel Sancho Cerdá, Desamparados.
Manuel Vicent Faus, Mesón.
Mariano Ferrer Juan, Iglesia.
Mateo Juan Bernabeu, Medio.
Miguel Barber Ferri, S. Roque.
Miguel Barber Vidal, Iglesia.
Miguel Belda Bernabeu, S. Francisco.
Miguel Belda Galiana, Idem.
Miguel Benito Colomer, Purísima.
Miguel Juan Bellot, Maestro.
Pedro Castelló Micó, Stos. Piedra.
Pedro Sanz Aparici, Nueva.
Rafael Bernabeu Domenech, Mesón.
Rafael Egea Juan, Fuente.
Rafael Gironés Sancho, Plaza.
Rafael Juan Benabeu, Fuente.
Rafael Sancho Cerdá, Stos. Piedra.
Rosendo Sancho Galiana, Desamparados.
Salvador Belda Satorres, S, Lorenzo.
Vicente Calabuig Castelló, S. Roque.
Vicente Castelló Micó, S. Francisco.
Vicente Cerdá Castelló, Medio.
Vicente Juan Bernabeu, Stos. Piedra.
Vicente Juan Calabuig, Idem.
Vicente Juan Mollá, S. Lorenzo.

CAPACIDADES
Joaquín Cerdá Castelló (médico), Stos Piedra.

Apart dels productes propis del camp en l'Ayelo de 1867 hi havia alguna cosa de producció d'aiguardent, a més de lo poc que quedava del cultiu de la seda. La principal indumentaria del vestit de les dones eren les faldilles i el cosset, i els dels homes les brusses i jaquetes i armilles de tela dura. En les cases, totes amb corral pels animals, no faltava alguna escopeta, ja fòra per a anar a la caça, per a la propia defensa si es pressentava l'ocasió, o per a formar part de la milícia local, la qual, durant bona part del segle XIX va tenir importancia en els pobles valencians.

A aquest respecte puc citar algunes ocasions en les quals els d'Ayelo van agafar l'escopeta, tal com la que comenta el meu amic Germán Ramírez en el seu llibre "Llaurados i Vidriers", llibre sobre la història de l'Olleria al segle XIX i XX publicat no fa molt. L'assumpte va ser que els de l'Olleria van voler construir una séquia nova per la part de la font de l'Altjar i la de la Teula que enfronta amb el terme d'Ayelo, açò ocorria en l'any 1843, i per la documentació trobada per Germán a l'Arxiu de la Diputació de València sabem lo següent:

"Y fue el caso que sabedores los de Ayelo salieron una multitud de sus vecinos, entre los cuales se hallaba el Alcalde , con escopetas y cordeles para llevarse atados a los trabajadores. No habiendo tenido esta ocurrencia funestos resultados porque hallándose presentes varios vecinos influyentes de la Olleria, entre ellos el Alcalde, hicieron retirar a los trabajadores".

Ja veurem més endavant una altra ocasió en la qual els voluntaris d'Ayelo, en agost de l'any 1869, feren fugir a una partida carlina manada per Bolinches, la qual havia entrat en l'Olleria per aquells dies.

No vull acabar aqueste apartat sense deixar de mencionar a dos vidues d'Ayelo, mare i filla, que vivien per llavors en el poble. La mare era Josefa Picó i Arqués, naixcuda en Alcoletja en l'any 1780 i que, per aquestos anys, era vidua de l'Apotecari (també va ser procurador del marqués) Ignaci Comenge. Josefa era la mare, entre altres fills que va tenir, de l'esmentat advocat Josep Comenge Picó al qual hem vist que estava en el llistat dels electors que acabe de comentar, així com també ho era del metge Rafel Comenge Picó. Aquest metge va exercir en Alberic, i un fill d'aquest va ser Rafael Comenge Dalmau (Alberic, 1855 - València, 1906), fill il·lustre d'Alberic, ja que va ser escritor de novel·les, llibres de viatges i d'articles periodístics, a més de tenir una important activitat política (va ser diputat en les Corts, Governador Civil de Granada i de València, fiscal i interventor en Manila etc.). Josefa era, doncs, la seua àvia i va morir en Ayelo als 95 anys en 1874.

Una de les seues filles va ser Ignacia Comenge Picó, l'altra vidua que volia mencionar, i ho era de Francecs Ortiz i Arqués el qual havia sigut el nebot del canonge Ortiz. Ella va heredar la casa de Pursons que va pertanyer a l'il·lustre Deán de Xàtiva, el nostre Josep Ortiz i Sanz. Ignacia va morir en Ayelo abans que sa mare, ja que ho feu en 1870 als 67 anys.

Referent al marqués, Pascual Mercader i Roca, he de dir que vivia en València en la seua casa palau situada a la plaça del comte de Bunyol i carrer de Caballers. Del seu primer matrimoni no va tenir fill, pero sí del segon que va ser amb Dolores Tudela i Gallinas (un descendent d'aquesta és el meu amic Juan Tudela i Mompo). D'aquest segon matrimoni naixeria, en l'any 1861, el marqués de Malferit Antonio Mercader i Tudela.

Fernando Goberna

6 comentarios:

  1. Este es un comentario a propósito del programa de las Fiestas Patronales de este año y la actitud de los festeros que son responsables de su publicación. Mi escrito trata sobre el dominico Jaume Bleda, su estancia en la rectoria de moriscos unos años antes de la expulsión de los mismos, y sobre la propia expulsión y la predicción de una, casi con toda seguridad, morisca de Ayelo al respecto de la rebelión de grupos de moriscos que se refugiaron en la Marina Alta y en la Muela de Cortes. Al principio del escrito hacia yo algunos comentarios sobre los muchos defectos que, según mi opinión, tenían los programas de algunos años a esta parte y, en particular el tratamiento que se hacia a los mios; también comentaba yo lo que considero un mal ambiente en el pueblo, con hechos como el crimen cometido por un sujeto del pueblo al matar a mi perro, la falta de libertad para opinar y en general de valores democráticos, y la incidencia que todo esto tiene a la hora de escribir sobre historia local, la cual siempre debe hacerse desde la ética pues es en sí un valor cultural. Este año han ido más allá los festeros, pues apropiándose de mí escrito, han suprimido mis comentarios iniciales comenzando el mismo por donde les ha dado la gana. Si creían que para su conveniencia no debía de publicarse, tenían que habermelo dicho y yo lo hubiera retirado. Quede aquí constancia de este incalificable hecho.
    .

    ResponderEliminar
  2. A Fernandi li dic que de ninguna manera ens pot deixar orfes dels seus treballs d'invertigació ja que son molt interessants i val la pena comprar el llibre més que res per aquestos articles que ens donen a conéixer personatges, etapes de la història i formes de vida dels nostres avantpassats. La llibertat d'expresió està per damunt de qualssevol cosa però també et dic que en una publicació d'un llibre de festes aquest tipus de comentari esta fora de lloc i més quant ja tots som sabedors per diverses vegades de la fatalitat que va passar el teu gos. Espere que recapacites i no t'ho prengues tant malament i que prompte comences a treballar en pròxims articles perquè la història d'Aielo no pot parar.

    ResponderEliminar
  3. Jo entenc el teu descontent amb qui t'ha censurat l'escrit tallant-lo per on li ha paregut.Son roins els temps per a la cultura.
    Jo em plantejaria seriament seguir publicant els articles de història en aquest programa on es més important la banalitat i la quantitat que la qualitat.
    ânim i a continuar la teua tasca sense que la censure ningun iluminatu

    ResponderEliminar
  4. Fernando, jo també estic amb tu, pense que quan una persona escriu pot dedicar-lo a qui mes estime, en este cas tots saben el teu disgust amb un fet horrible, però es correcte publicar-ho tantes vegades.
    Un programa de festes deu publicar tot tipus de comentaris? comentaris que ofeguen, o que no siguen relacionat amb la festa, o molt particulars, o politics, o sense cap interès per al poble...
    El teus cas, podria servir de meditació a l’Associació de Festes, deurien replantejar-se quins son els articles ha publicar i quins els rebutjables, compondre unes normes que repartiren a totes aquelles persones que presenten escrits. Crec que així evitarien molts disgustos innecessaris.

    ResponderEliminar
  5. Este últim comentari és molt encertat, els encarregats del llibre de festes deurien d'estipular una serie de normatives en quant a contingut i forma, així qui escriu sap a que atendre's.
    Per altra banda, i açó va per a Fernado Goberna,pense que has de saber diferenciar on escriure el teu pesar personal, que tots entenem i ens solidaritzem, i on els articles històrics. No és just que renuncies a escriure tot el que saps d'aielo al llibre de festes, que hui per hui, és l'unica publicació on pot publicar-se història del poble. La gent d'Aielo i tambè altres interessats en el tema històric que no ho són, necessitem dels teus escrits.

    ResponderEliminar
  6. Fernando, has publicat alguna cosa més sobre l'incident amb la partida carlina d'Estanislao Bolinches?

    ResponderEliminar