Les pastes per a les festes patronals

EL REBOST DE MARUJA:

LES PASTES PER A LES FESTES PATRONALS

Ja estem quasi en festes!. Ja falta poc per als dies grans!. Ja estem a les portes de veure de nou el poble ple i animat!. I mentre esperem, la casa cal preparar-la, hi ha molta feina!. Amb el temps algunes tasques han variat, les cases no són iguals i l’estil de vida també és diferent però en essència eixa renovació o neteja anual agafada en la majoria de les cases d’Aielo com un ritual i herència de les mares i elles a la volta heretat de les seues, significa el mateix, deixar-ho tot ben bonic, ben net i ben arreglat per als dies més alegres de l’any.

Maruja Colomer (a la dreta) i la seua tia Vicenta Colomer en la casa prèviament deixada a punt per a festes: ben neta i amb el rebost ple de pastes per als convidats. Any 1956. (Foto:Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz).

Així que cal airejar i pintar la casa, si és necessari pintar-la, clar!. És indispensable emblanquinar el pati de calç blanca, dirien les nostres iaies. Hui en dia ja no fa tanta falta perquè a les cases modernes hi ha poc pati i si hi ha, els taulellets han substituït les parets blanques.

Una envernissada als mobles formava part del llistat de tasques a fer i encara que hi ha moltes dones que no han perdut el costum, actualment el pinzell i el vernís es canvia per un drap i una bona neteja de la pols. Els armaris s’han de buidar i netejar i en les cases d’estil més tradicional s’han de canviar els mantellets i puntilles que els adornen. Les actuals vivendes més funcionals s’ho estalvien, no hi ha tant d’amagatall i les puntilles heretades dels avantpassats estan guardades al bagul. Qui sap! les modes tornen, qui sap si de nou es lluiran!

També la vaixella i joc de gots de l’aixovar han d’estar a punt per a la millor taula i no hem d’oblidar alcoves i habitacions, que hem de deixar ben netes i els llits amb els millors llençols. Eh!, em diu una iaia, no oblides posar lo de la borra ben estovada i ventilada. No, li conteste, no ho oblide... encara que pense que la jovenalla poc sap de borra i de dormir sobre ella.

I tot estos preparatius es fan per a familiars i amics forasters que volen compartir moments joiosos i d’esbarjo. I del músic no dius res?, em diu de nou la iaia. Si, clar, ho contaré. També la casa estava a punt per a eixe músic que antigament solia tocar-te en sort quan eren repartits per les cases del poble durant totes les festes.

-Tot bé iaia?, li pregunte per ser una font fiable que s’ha dedicat a fer totes estes coses durant tota la vida.

-No. Falta explicar que als convidats els preparàvem unes pastetes per a que els licorets d’Aielo entraren millor...

-Ah! si, i per a explicar este apartat, què millor que tirar mà del rebost de Maruja que ha deixat en herència?

Maruja ho tenia tot anotat en una llibreteta, com tantes dones del poble. Era el seu particular i estimat receptari, alhora heretat de les seues ties a les que observava en la cuina quan era menuda. El receptari conté pastes tradicionals d’Aielo on s’aprofitaven ingredients que hi havia a casa o que eren fruit de la temporada. Així a les pastes quasi mai faltaven les ametlles de la collita de l’any anterior, guardades al terrat a propòsit, ous frescos de les gallines que es criaven al propi galliner i que destacaven per tenir un rovell ben groc degut a la bona alimentació de l’animal basat principalment de panís de les hortes.

Antigament els dies previs a les festes majors, era costum preparar carquinyols, mantecados, coco... Tot fet en casa i col·locat amb llandes era portat als diferents forns del poble, oberts per a l’ocasió fins i tot per la vesprada. I és que bona part del negoci dels forners venia de coure estes pastes caseres fetes per les mestresses, més que de vendre el que ells mateixos feien. Totes les llandes eren marcades per a que ningú poguera confondre les seues pastes amb les de la veïna, encara que cadascuna tenia la seua manera particular de rotllar o amassar les pastes. Les llandes per marcar-les les portaven a casa del ferrer, Julio marcava les inicials de cada mestressa.

Es feien mides amb abundància, calia omplir els perols, havia que assortir-se per a tots els dies festius, era l’obsequi als convidats i també per a repartir entre la família. I si sobraven, millor, així hi havia per menjar-ne durant la resta de l’estiu. Perquè no hi havia problema que alguna d’estes pastes es posaren dures. El truquet emprat amb els carquinyols, que s’endurien més del que ja eren, era menjar-se’ls mullats amb “canari”( la beguda, s’entén. ) i estaven... ufff com estaven... se’ns fa la boca aigua només pensar-ho!.

Jòvens corrent pel carrer Canonigo Ortiz durant els anys 50/60. (Foto:Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz).

Molta gent recordarà quan fa uns anys els bous corrien pels carrers centrals del poble. Segur que els ve al cap la imatge del recorregut que feien pel c/ Sant de la Pedra, Mig, Major i Canonge Ortiz, quan s’ajuntaven un grapat hòmens i xicots del poble que esperaven per veure passar el bou o per tirar a córrer. Segur que recorden també que enmig del maremagnum taurí les dones es mesclaven carregades amb les llandes de pastes en el seu camí cap al forn de Paquita, el de la Boba o el forn del Raval, i com ho feien entre rialles però impassibles als crits dels participants a la festa del bou.

Per a elles era altra festa, la de tenir tot a punt per a la celebració anual més gran del poble. Era orgull i satisfacció de poder convidar a les seus pròpies pastes i poder escoltar allò de: “Que bones t’han eixit enguany!” o “Quina mà que tens per a les pastes!” Encara que també podia passar de tant en tant que: “El forner s’ha despistat i m’ha cremat el mantecado!”.

Era tot un art el pastar a casa, una saviesa transmesa de mares a filles que venia de ben lluny i que configurà una rebosteria pròpia d’Aielo. En l’actualitat malauradament només queden unes poques d’eixes sàvies dones que pasten segons els avantpassats. Generalment des de la perspectiva de les noves generacions es prefereix comprar-ho ja fet a les pastisseries. S’ha perdut eixa part festiva-culinaria envoltada d’un aroma especial que també formava part de les festes patronals.

Però, no està tot perdut, les modes van i tornen i sortosament la cuina tradicional està ressorgint amb força. Potser els jòvens d’Aielo reprenguen estes receptes d’abans però tan exquisides com sempre, que hui presentem i eviten que s’obliden pel pas del temps elaborant-les i donant continuïtat als seus successors.

Tots tenim a casa els ingredients necessaris per a elaborar estes pastes que a Aielo sempre s’han fet durant les festes patronals, sols cal tenir un poc d’empenta i temps. I parlant del temps...vos contem un truquet!. Abans les dones per aprofitar-lo feien una mida de carquinyols i mentre es cuinaven els carquinyols, pastaven els mantecados, així una vegada posades a la feina, anava tot seguit!.

Grup de xiques mirant els bous des d'un balcó al carrer Major durant els anys 40/50. (Foto:Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz).

Endavant, mengem i alhora continuem amb la tradició. No són pastes difícils de fer si seguim pas a pas el receptari que Maruja ens desvela hui.

Primerament, s’han que preparar tots els ingredients que fan falta i tenir a punt els utensilis necessaris com són les safes per a pastar, les llandes untades amb oli, els perols per a posar les pastes ja fetes (les dones d’abans utilitzaven les mateixes llandes per a totes les pastes).

CARQUINYOLS

Ingredients:

Mig kg de sucre

4 ous

Farina la que admeteisca: aproximadament 700 gr.

Un poc de bicarbonat

Una quarta i mitja d’ametlla tallada a trossos, sense pelar

Aproximadament eixien 4 llandes.

En una safa poseu els ous, el sucre, la farina i el bicarbonat, pasteu i a continuació afegiu l’ametlla tallada a trossos. La massa s’enrotlla fent tires allargades d’un dit de grossor. Després es talla a trossets i es posen a la llanda untada d’oli. En col·locar-los cal deixar separació entre uns i altres per que s’estoven. A continuació pinteu el carquinyol amb un poc d'ou batut i es posa al forn. El truquet per assegurar-se que està cuit és mirar el cul del carquinyol, si ha pres color ja està bo.

COCO

Ingredients:

Mig kg de coco molt

Mig kg de sucre

3 ous

Motlles de paper (igual que per les magdalenes però mes xicotets)

Mesclar i pastar els tres ingredients. S’agafa a pessiguets la mescla resultant i es posa dins dels motlles de paper. S’ompli la llanda i es posa al forn per coure. Cal estar a la mira i quan agafe color s’han de traure per a que no es cremen.

SUSPIROS (SOSPIRS)

Ingredients:

Mig kg de sucre

Mig kg de nous

4 ous

Motlles de paper (igual que per les magdalenes però mes xicotets)

Es separa la clara del rovell, es baten les clares a punt de neu i s’incorpora el sucre desfet i les nous. Amb una cullera es va col·locant la pasta resultant als motlles i després es posa al forn durant molt poc de temps.

COQUETES DE SAGÍ O MANTECADOS (MANTEGADES)

Ingredients:

1 tassa d’oli

1 tassa de sagí

Ametlles mòltes sense pelar

Ratlladura de llima

Farina mig kg

1 ou

Sucre 200 grams

Es posa en una safa l’oli i el sagí i anem desfent-ho, després es posa el sucre, l’ou, la ratlladura de llima i l’ametlla mòlta i es mescla tot. S’afegeix la farina a poc a poc fins que es queda una pasta consistent nugada. Es fa una boleta xicoteta que es col·loca dins d’una bolseta de plàstic oberta per aplanar-la. Cada una de les boletes aplanades van posant-se sobre la llanda untada de sagí. En lloc d’untar les llandes d’oli es pot posar paper de cuina A continuació es pinta cadascuna de les boletes amb el rovell de l’ou batut. Si es vol adornar es pot posar damunt una ametlla pelada o fer un mollonet de clara batuda.

BON PROFIT I BONA FESTA!.

Mª Jesús Juan i Mariló Sanz