 |
Vista estereoscòpica del carrer Major, a l’any
1910. (AF Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”, Col·lecció de Juan
Antonio Juan Castelló).
|
INTRODUCCIÓ
Hi
ha qui diu que la vida dóna moltes voltes, que roda i roda, que els
esdeveniments van i venen. Potser. Parem l’atenció en un detall durant uns
moments. Quantes vegades hem escoltat, al llarg de l’actual 2018, la gran
quantitat de grips greus que han derivat en bronquitis i pneumònies complicades
de curar?. Nosaltres responem: moltes. Doncs,
just ara fa 100 anys, casualment,
una forta grip en forma de pandèmia va fer estralls arreu del món i també la
població d’Aielo de Malferit es va veure afectada.
Tot començà durant 1ª
Guerra Mundial (1914-1918) i durà fins a principis del 1919 on encara que hi ha
casos tardans. Va ser un any intens patint una commoció que no tenia explicació.
No sé sap exactament on va ser el primer cas, si al Tibet o a Amèrica, però el
que és cert, és que les mobilitzacions militars contribuïren a la propagació de
l’epidèmia. Segons les xifres estudiades es comptabilitzaren al voltant de 50
milions de persones arreu del món. La guerra comportà molts ingredients
afavoridors de la propagació de la malaltia: fam, feblesa, cansament... circumstàncies
que minvaven les condicions físiques de les persones per fer front a la
infecció. I a més a més, era una infecció que es propagava via oral ràpidament
i que una vegada estesa, no discriminava entre sectors socials, atacant de la
mateixa manera a les classes marginals com a les benestants. L’any 1918 no hi havia antibiòtic per a
combatre la infecció, com tenim actualment, i la grip va causar molta
mortalitat entre la gent. I a més a més, feien falta metges per atendre a tant
de malalt, els que hi havia no donaven a l’abast. Diuen els historiadors que fins
i tot s’hagueren de posar a treballar els estudiants de medecina abans
d’enllestir la llicenciatura. Totes les ajudes eren necessàries.
La grip entrà a Europa i primer
arribà a França. I de França ens arribà a Espanya, on segons estudis la xifra
va oscil·lar entre 260.000 i 270.000 al llarg de les tres onades que s’hi van
succeir. En un primer moment no se sabia molt bé quina era la causa i es prengueren
mesures preventives com la quarantena en ports, tancament de llocs públics i evitar
concentracions de gent. L’arquebisbat de València va enviar una circular a
totes les parròquies recomanant mesures sanitàries[1].
Però res va impedir l’avanç a este mal que anomenaren, entre altres noms com “Cucaracha”.
A València arribà en la
segona onada, passat mig any 1918 i a Aielo trobem el primer cas al més de
juny.
 |
Josefa Ureña Marti (1898-1995), la fabriquera, a Alcoi en 1918. A la fotografia tenia 20 anys i
estava en amo a casa de la família Mompó, originaris d’Aielo. (AF Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”, Col·lecció de Rafael Belda Ureña)
|
COM ERA L’AIELO de 1918?
L’any 1918 la corporació municipal del poble estava encapçalada
per l’alcalde Batiste Aparici[2],
home
de negocis i gran benefactor del poble que en aquells anys estava engrescat en
la viticultura. Feia poc, l’any 1910, que la fil·loxera havia acabat amb totes
les vinyes i Batiste va ressorgir econòmicament portant endavant el negoci de
la vara i el barbat, entre molts altres.
Segons documentació consultada[3], les tasques a les
que es va dedicar el consistori aquell any 1918 van ser les habituals, les de govern
i millorament del poble: plantar i podar els arbres de les places, fer extinció
d’animals danyosos, socórrer als transeünts pobres, mantindre edificis públics,
reparar la línia telefònica, arreglar i construir nous camins veïnals, seguir
amb el manteniment dels carrers de pedra, condicionar pous, canonades o fons
públiques...
Al respecte, els obrers, Bautista
Bataller i Enrique Insa, serien els que repararien les fonts i el llavador, i
Trinitario Barber construiria els nous nínxols al recent inaugurat cementeri (1913)
reservats per a les persones més acomodades. A la resta de gent se seguiria
soterrant al terra. Com a data curiosa i rellevant, assenyalem que el 10
d’agost es traslladaren les despulles de Jacinto Ferri al seu nou Panteó de l’Àngel.
Jacinto va ser la primera persona que va morir al poble només inaugurat el
cementeri i va ser qui el va estrenar el 28/3/1913.
Aquell any 1918, com sempre, l’ajuntament també s’encarregà
de les activitats festives. Com s’hi feia habitualment es compraren les
tradicionals palmes per al Diumenge de Rams. A Vicente Ferri li pagaren per
tocar la banda de música del poble, en la festivitat de Sant Pere Apòstol i en
la festa del Corpus Christi. Igualment, adquiriren la cera per a les
festivitats públiques. I entre altres preparatius per a les festes patronals
destacà el fet d’engalanar la plaça adquirint làmpades que embelliren i
il·luminaven els balcons de l’edifici de l’ajuntament, ressaltant no només
l’edifici sinó el conjunt total de la plaça, nucli central del poble.
Un
dels grans projectes que duia endavant l’ajuntament d’aquell any va ser la donació
de terrenys de Daniel Mompó Domènech a l’eixida del c/ Major. Esta adquisició
era amb motiu del gran projecte urbanístic d’obertura del camí veïnal des del
poble fins a la carretera de Casas del Campillo. Esta obertura eliminaria part
de l’antic l’hort d’Adriano i donaria origen a l’actual Eixample[4].
L’escola situada a la pl. Constitució (actual pl.
Palau), complia diàriament amb les classes i estava al càrrec del mestre Leonardo
Carreres per a xiquets i la mestra Maria Arabi per a xiquetes. La
Guardia Civil ocupava l’antic Hospital, al barri del Fondo, que havia quedat lliure
quan es traslladaren les monges al nou edifici de l’Hospital Beneficència inaugurat
en 1913.
L’Hospital Beneficència es
mantenia amb el patrocini del gran mecenes local Bautista Aparici, que
liquidava els deutes per despeses de manteniment i fins i tot costejava els
medicaments per als pobres, que eren subministrats per l’apotecari Rafael
Liñana. I és que Batiste tenia per a tots. El dia de Nadal obria les portes de
la seua llar al c/ Major, seia en una cadira a mitjan casa i davant d’ell es
feia una llarga cua de xiquets i xiquetes que hi anaven per a rebre les
estrenes del ti Batiste.
 |
Retrat de boda d’Amparin Colomer i Alfredo
Castelló a l’any 1942. Alfredo va nàixer a febrer de l’any 1918. (AF Biblioteca
“Degà Ortiz i Sanz”, Col·lecció d’Amparin Castelló Colomer)
|
Aielo era un poble
tranquil, tanmateix hi havia trànsit de persones que arribaven al poble, alguns
eren transeünts amb falta de recursos que paraven a les coves de l’Era[5]
o la Casa dels Pobres[6].
També arribava gent de pas. Per a acollir a estos forasters estava l’Hostal a
la pl. Sant Engraci[7]
que estava regentat per Vicente Mira i també estava l’hostal de la Venta “La
Venta del ti Lleó”.
Alhora que hi havia gent
que venia al poble, hi havia gent que se n’anava fora d’Aielo a buscar eixida
econòmica. Hi havia molts jornalers de la localitat que anaven a les temporades
de l’arròs a la Ribera o a la verema a França, així com carreters i arriers,
que anaven amunt i avall.
Enrique Mira que tenia un
cotxe de dos cavalls, tot un privilegi per a l’època Si algun veí del poble necessitava
transport per anar a altre poble o ciutat, la gent s’adreçava a Luis Marti, el cartero[8],
que disposava d’una tartana de dos rodes i tots els dies feia un viatge a
Xàtiva. Hi havia també carros de transport de mercaderies.
Han passat cent anys! Són temps passats, temps allunyats!
Les noves generacions actuals del poble no poden ni imaginar com era Aielo en
temps dels iaios dels seus iaios. I per suposat no poden ni imaginar que per
una grip la gent moria. I és que tot ha canviat tant! Era altra manera de viure
i veure la vida, altre ritme el que dirigia cada pas. El
rellotge públic instal·lat al campanar marcava les hores i ordenava la vida
dels aieloners sota la vigilància de Joaquin Calabuig.
De dia, la gent anava als
seus quefers rutinaris. Podem imaginar l’estampa de la gent pels carrers del
poble sempre tenint en compte que el poble era menudet i no hi hauria moltes
persones. Però segur que hi havia gent que aniria cap a alguna de les quatre almàsseres
d’oli o cap a les botigues de venda del guano o de roba i teles, o de farina
o queviures... El carnisser del poble
era Joaquin Orquin Vila, que proporcionava especialment carn de vaca o vedella,
que era la que la gent no criava en sa casa. L’escorxador estava situat junt al
“llavador “ del poble passat l’arc del Carmen.
I si feia falta algun tauló
de fusta o moble... la gent anava cap a alguna de les quatre fusteries que hi
havia... i si feia falta ferrar algun animal, reixes o balcons si es feien casa
nova, anaven cap a la ferreria de
Vicente Ferri. També no és difícil imaginar les dones
pel carrer anant cap a un dels cinc forns de coure pa. El panader del poble era
Francisco Borderia.
Però el que més hi havia
eren bracers i llauradors, n’eren molts els
que enjorn anaven a les hortes o al secà a treballar de sol a sol. Era l’ofici
més comú a Aielo d’aquella dècada. Al terme es cultivaven cereals, vinya,
garrofers i oliveres...
Per poder treballar les
terres es comptava amb l’ajuda de mules, matxos i burros. Tots estos animals de
tir estaven en mans dels llauradors i també dels arriers. Se sap que el Marques
era un dels que més en tenia: disposava de 7 mules. I hi ha gent gran al poble que
recorda com es portaven els cavalls a un toll del Pont de l’Arcà a llavar-los. [9]
I és que analitzant documentació
sobre la cavalleria registrada, se sap qui era el ric del poble. Consultant el
recompte pecuari de 1918, ens adonem de qui eren els grans terratinents del
poble gràcies al numero de mules i burros que tenien per llaurar els camps de
la seua propietat. Sabem així, qui tenia el prestigi i distinció social amb la
possessió de cavalls per a passejar o tirar dels cabriols. Totes les cases de rics llauradors o famílies més
distingides tenien la seua quadra amb l’animal corresponent, també tenien corral
amb gallines i conills, i tenien diferents dependències associades a la seua
feina, com pallisses, patis, cambres i terrats per deixar i guardar les
collites (garroferes), cambra de la matança del porc, coves amb bones gerres
per guardar l’abundant oli i vi... Tanmateix, les cases situades al Fondo,
Raval i l’Era eren senzilles generalment de dos plantes. En estes tot era menut
i construït amb material modest. No hi havia tantes cambres ni animals
domèstics. En les cases humils la família es reunia al voltant de la llar, de
vegades eren tants els que s’ajuntaven que no cabien. Tot es compartia, l’espai
també, fins i tot l’habitació per dormir.
A més a més del treball al
camp, també hi havia al poble ramats que pasturaven pel riu a càrrec dels
pastors.
 |
Francisco Valentín
Barber Martí (1891-? ). Home polifacètic,
jornaler, sereno i enterrador, conegut com Cigala
o Sereno degut a l’ofici que exercia.
(AF
Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”, Col·lecció de Josefa Barber Martínez)
|
Acabada la jornada de
treball tocava descans. En el moment del lleure, els homes anaven a la taverna
i les dones continuaven les feines a casa que mai s’acabaven perquè continuaven
amb la cura de la nombrosa prole i la llar, tasques en les que mai es descansa.
Al poble hi havia tres tavernes on els homes menjaven cacaus, tramussos o
adobats i bevien vi, cassalla, licors o
xarops elaborats per la fàbrica de licors o de les empreses de Joaquim Juan
Mompo i “Mompo Ortiz Bernabeu”. A la plaça la Font estava el cafè “Sociedad Casino Nuevo” i al carrer del Mig
el cafè de Joaquin Martínez per a les persones més distingides.
Tot el que hem vist formava
la imatge de dia i de la vesprada... però a la nit fosca la panoràmica del poble era distinta. Tothom
dormia i descansava del dur treball i l’únic que s’hi veia pels carrers era el
sereno José Barbera Borches que feia la ronda i informava de
l’oratge: “Sereno las doceee y lloviendo[10]...”.
El sereno era també l’enterrador municipal. Els carrers estaven il·luminats per
fanals amb la llum produïda per la Societat Hidroelèctrica Ayelense. La fàbrica
de llum proporcionava el fluït elèctric gratuïtament al veïnat més necessitat
del poble a partir de les 20 h.
Aparentment el poble va viure la meitat de l’any
seguint la seua rutina. Amb tota seguretat des de l’exterior arribarien les
noticies anunciant que arreu del món hi havia una malaltia desconeguda que
matava gent i hi hauria cert desassossec. El Consistori, sense crear alarma, seguiria l’evolució de la grip informat per governació.
Fins que inevitablement la grip
perillosa i maligna va arribar.
Mª Jesús Juan Colomer
Mariló Sanz Mora
[1] Circular de la Parroquia de Nostra Senyora de l’Assumpció
de Bocairent, facilitada per Pepa Sempere Domenéch (arxivera/bibliotecaria
municipal de Bocairent).
[2] Batiste Aparici Belda (1857-1942), prohom aieloner, caldria escriure la seu extensa e interesant biografía
[5]
http://historiadeaielo.blogspot.com.es/2010/06/les-coves-de-lera.html
[6]
http://historiadeaielo.blogspot.com.es/2010/06/la-casa-de-pobres.html
[7]
http://historiadeaielo.blogspot.com.es/2017/11/volantiners-lhostal-de-la-placa.html
[8]
http://historiadeaielo.blogspot.com.es/2010/05/la-tartana-de-lluis-el-cartero.html
[9] Lola Penades,
la formatgera, a l’any 2017, ens contava que el seu pare que treballava per al
Marques portava els cavalls a llavar-los a un toll que hi ha al pont de l’Arcà.
[10] Vicente Ortiz Cháfer, ens contà que
hi havia la costum de deixar a la porta de casa un muntonet de pedres, segons
el nombre de pedres era l’hora que el veí volia ser despertat pel sereno.
No hay comentarios:
Publicar un comentario