Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


jueves, 19 de octubre de 2017

EL POBLE ANTIC D’AIELO DE MALFERIT




Vista exterior del nucli primigeni d’Aielo
 De observacions i estudis que venc realitzant, però sobre tot per les importants aportacions fetes a la història d’Aielo de Malferit per aquelles i aquells que durant anys han treballat i venen treballant en ella, cal destacar que varis son el treballs fets per diferents estudiosos del tema, com Maria Angeles Belda[1], Fernando Goberna Ortiz[2], Mª Jesús Juan i Mariló Sanz[3], i Abel Soler[4], així com d’altres relatius a dades i trets de immobles i d’urbanisme de la població recollits en els texts oficials de catàlegs i inventaris de la Comunitat Valenciana, i redacció del P.G.O.U., a mode d’avanç d’un treball més ampli i profund, les presents notes no pretenen res més que ser una petita aportació des de el punt de vista arqueològic (estudi de l’arqueologia vertical vista) i de la poliorcética (elements bèl·lics defensius) als coneixements dels que ja disposem, gràcies als treballs fets pels autors mencionats. 

  El nucli primigeni d’Aielo de Malferit (Lloch d’Ayelo) estava format per el conjunt de cases dels habitants que es dedicaven a l’explotació agrícola, i amb tota seguretat ramadera de les terres situades prop del riu Clariano, on van anar creant bancals de terra cultivable, tot tenint en compte les dificultats del terreny y les condicions edafològiques (qualitat de les terres) d’aquest.
 
Recreació ideal d’Aielo recollida en un plànol de 1753 que es troba en el Arxiu Municipal
 Les primeres canalitzacions de regadiu que formaven una xarxa de la que n’era un exemple viu la Sènia, hui, en bona part per desgràcia desapareguda degut a la pressió urbanística i l’escassa sensibilitat davant elements patrimonials d’època ancestral com aquest. Això era un medi de vida que permetia la subsistència necessària de la població que habitava el nucli primigeni d’Aielo.

 El Llibre del Repartiment donat desprès de la conquesta cristiana de la zona feta pel rei Jaume I en 1248 -1249[5]  determinava la donació de les terres a alguns dels senyors que havien participat en la gesta bèl·lica contra els cabdills musulmans que dominaven aquestes terres entre els segles VIII i bona part del XIII. Bernardo de Claramunt en 1259[6] demana permís per poblar Yelo amb sarraïns. Coincideixo plenament, donades les referències arqueològiques aportades per l’arqueòleg Agustí Ribera[7], amb l’article del historiador Fernando Goberna sobre l’existència d’un nucli primigeni d’Aielo en el segle XIII poblat per sarraïns[8]. El traçat urbà més antic i la seva lectura arqueològica així ho determina sense cap dubte.   

 La jerarquia era un dels aspectes fonamentals dins d’una societat medieval, l’estament nobiliari predominava damunt qualsevol altre, en el cas d’Aielo de Malferit, aquesta situació se va prolongar fins ben avançat el segle XIX i en molts aspectes com la propietat de la terra i de molts immobles, fins el XX. Un dels elements importants que donaven caràcter a aquest tipus de poblacions eren les muralles.
 

Murs i torres de cases que servien de muralla

[1] Aportación a la Historia de Ayelo de Malferit, 1982
[2] Cuando Ayelo tenía un castillo. Blog de Història d’Aielo de Malferit, 
[4] Aielo de Malferit. Geografia, historia, patrimoni, 2011.
[5] CUANDO EN AYELO HABÍA UN "CASTELL".
Un Documento sobre Ayelo (Aielo) del año 1555 ...Por Fernando Goberna
Año 1248-9. Primer Documento conocido sobre Ayelo.
El Llibre del Repartiment (Archivo de la Corona de Aragón) era el registro de las posesiones de tierra, casas y demás que el rey Jaime I iba concediendo para poblar las tierras recién conquistadas a los sarracenos. En dicho libro aparecen registradas ciertas donaciones de tierras en muchas alquerías (como casa de labranza) situadas en el valle de Albaida; entre ellas aparece un grupo con los nombres con las que eran conocidas antes de la llegada de Jaime I, este grupo de alquerías eran las siguientes por el mismo orden en el que se registraron en dicho libro: CAYREN, PORZONEX, AYELLO, ZIHUEVA y HAFIF; y hay otro grupo de alquerías en otras donaciones con los nombres de GALIM, ZIHUEVA, YELO y VENALGUAZIL. Hoy se cree que:
CAYREN sería CAYREN actual (de origen latino, del antroponímico Carius).
PORZONEX sería PURSONS actual.
AYELLO o YELO sería el AYELO (AIELO) actual.
HAFIF sería el PLÁ DE GÁFIT en el término de l'Olleria.
GALIM se localiza también en el término de l'Olleria.
VENALGUAZIL que sería de origen árabe: "Bani al - Wazir" que significaría "l'algutzil", oficial de justicia en un tribunal islámico (http://historiadeaielo.blogspot.com.es/search/label/Segle%20XVI)
[6] Cuando Ayelo tenía un castillo. Blog de Història d’Aielo de Malferit,  Fernando Goberna.                 Año 1259. Bernardo de Claramunt pide permiso para poblar la Alquería de Yelo con Sarracenos.
En el Archivo de la Corona de Aragón existe un documento fechado el 29 de septiembre de 1259, por el cual el rey Jaime I otorgaba el permiso a Bernardo de Claramunt para poblar la alquería de YELO con sarracenos, los cuales pagarían anualmente al monarca un bisante de plata (4). Esto significaría, según creo yo y si este YELO es en efecto nuestro AYELO, el verdadero nacimiento de Ayelo como núcleo poblacional de mayor importancia respecto al resto de las alquerías mencionadas anteriormente: por las razones que fueran Bernardo de Claramunt la eligió y pobló con sarracenos.
Año 1272. El Infante Don Pedro (Hijo de Jaime I) concede a los Sarracenos de Ayelo las mismas condiciones de poblamiento que tenían los de Montesa.
Documento asimismo en el Archivo de la Corona de Aragón fechado el 18 de octubre de 1272 en Valencia. El documento ha sido publicado (5), y dada su brevedad creo de interés reproducirlo:
"Noverint universi quod nos, infans Petrus, etcetera, concedimos vobis universi sarracenas tam masculis quam mulieribus alcherie nostre de Ayelos, presentibus scilicet et futuris, quod pro personas, hereditatibus tam de regadivo quam de seceano, bestiario, fructibus et ( ... ) vestras teneamini nobis contribuere ad forum sirve Sunam sarracenorum Muntesie. Mandantes baiulis nostris qua pro nobis dictara alcheriam tenuerint presentibus scilicet et futuris, quod vobis dictuin forum de Muntesia teneant et observent, et contra ipsum vos vel res vestras in aliquo non aggravent nec impediant,
Datum Valentie, XV Kalendas novembris anuo Domina M9 CCQ LXX° secundo".

[7]Una tomba morisca en Aielo de Malferit. En: ALBA. Revista d'estudis comarcals d'Ontinyent i la Vall d'Albaida, nº24 (1989), pp. 129-131 AGUSTÍN RIBERA.

[8] LOS MOROS O SARRAÏNS DE AYELO, MUDÉJARES Y LUEGO MORISCOS (I) por Fernando Goberna (http://historiadeaielo.blogspot.com.es/2010/07/moriscos.html)
 
Les muralles servien per mantenir una protecció efectiva, no tant sols des de el punt de vista militar, més sinó per aspectes econòmics, sanitaris i socials. Les petites industries agrícoles com molins i almàsseres estaven en mans dels senyors feudals que exercien els seus privilegis damunt qualsevol tipus de producció com farines, olis i altres derivats dels productes del camp (garrofes, fruites, etc.).

 El nucli primigeni d’Aielo, pareix que deuria sorgir de forma espontània entorn a les primeres explotacions del camp tant d’horta com secà ja en èpoques molt antigues amb una consolidació efectiva des de el seu principi continuada pels mudèjars i moriscos. Així ho determinen els traçats més antics que encara perduren com el açucats dels quals encara podem veure tres d’ells, per exemple el carrer Valls.

  Durant l’Edat mitjana la població que vivia de treballar el camp i obtenia un major rendiment va anar instal·lant-se en nuclis urbans emmurallats, en cas d’Aielo en un lloc rural en benefici del senyoriu feudal.

 Va ser amb posterioritat, quan de forma planificada es van començar a construir defenses efectives amb el seu nucli dur, el castell[1] on se trobava el centre de poder del senyoriu feudal, castell transformat amb el temps en castell – palau amb les dependències habitaculars i les que formaven part del control administratiu així com de prestigi per homenatge, festes, religioses, etc.
  
Vista aèria del nucli antic d’Aielo (IGN)
   El resta d’edificis annexes com magatzems, cavallerisses, llocs de recollida de delmes i primícies, presó i el conjunt de vivendes i altres edificis dedicats al comerç, forns, carnisseries, etc. formaven aquest nucli primigeni rodejat d’un perímetre defensiu que podem anomenar muralles en part aprofitant els desnivells naturals del terreny com en la part darrera de les cases que dona a l’abaixada cap el riu Clariano o cap els barrancs que envolten la població com el d’Albert, encara que amb contraforts en forma de torre dels quals, molt modificats podem veure-les encara. Més dubtós resulta determinar amb detall per on discorrien les parts de mur defensiu orientades cap el est i el nord , encara que podem aventurar el seu traçat fent una lectura arqueològica vertical (d’allò que es veu). Estudiant la tipologia i cronologia de les edificacions, tenim pistes molt fiables d’aquesta delimitació.

Interior del palau senyorial
  Punts estrets en alguns carrers amb un traçat en forma d’embut ens estan indicant els llocs en que es trobaven els portals que donaven accés al nucli primigeni de l’Aielo renaixentista i modern, exemple clar es el punt més estret del carrer Sant Antoni, prop de l’antic forn del Raval, allí es localitzaria el portal de Sant Francesc. Altres portes eren: la de Sant Roc (probablement a prop de l’església actual, al carrer del mateix nom), la de Sant Cristòfol junt al carrer de les Tres Avemaries on fins fa uns anys encara es conservava part d’un arc, i la que encara perdura, la del Carme que obri cap l’Horta Vella i el riu Clariano. Encara que aquesta última segons observacions fetes podria en algun moment haver canviat la seva orientació primitiva (estudi en curs).

  Així, la muralla és l'element que delimita la població, i crea al seu interior un àmbit legal i jurídic, en aquest cas feudal. Quan la població creix a diferència d'altres casos en què la muralla pot expandir-se, en perímetres concèntrics, en el cas d'Aielo queda absorbida pel urbanisme creixent i planificat entre els segles XVII i XIX. La muralla tenia dos funcions principals: una funció militar defensiva i una altre, l'econòmica, al cobrar aranzels i impostos a les seues portes. A partir del segle XIII apareixen altres dependències fruit d'antigues alqueries fora i lluny de les muralles, al voltant dels quals es crearan nous nuclis i nous barris a partir del segle XIX (carrer Major, carrer Sant Pere, Degà Ortiz, etc .. Ja en el segle XVI amb el ús de la pólvora les característiques poliorcètiques de les muralles canvia, amb l'arribada de traces constructives d'origen italià. És Jaume de Malferit probablement qui introdueix aquest traçat defensiu ja que obté el senyoriu d'Aielo, per privilegis concedits pel rei, per la seva participació en guerres a Itàlia.

Portal del Carmen
   Es precisament per això, seguint les idees bàsiques del feudalisme, en agraïment el rei Alfons V “el Magnànim” va donar en règim de senyoriu el territori d’Aielo al cavaller Jaume de Malferit per l’ajuda i participació d’aquest haguda en les Guerres de Nàpols a Sicília en l’any 1445[2]. El marquesat no va ser atorgat fins 1690 pel rei Carles II a Jacint Roca i Ferrer.

  H. Pirenne en la seva obra sobre les ciutats en l’Edat Mitjana[3] diu que estaven emplaçades d’acord amb el relleu del sol i/o en base a la direcció dels rius pròxims, sempre amb relació als aspectes naturals que les envolten. En el cas d’Aielo resulta coincident amb aquesta teoria, de forma que afectava al que era el seu perímetre defensiu mitjançant un mur a mode de muralla.

  Els carrers del nucli primigeni d’Aielo es van adaptar plenament al sol que els sostenia, la inclinació del terreny amb pendent de cap al barranc sota el qual discorre el riu Clariano, des de una posició estratègica situada en una zona en alt. Des de el punt de vista defensiu resultaria més problemàtica la part situada cara a una zona més planera que encara conservava una pendent important, delimitada pel que avui es el carrer Major.

Planimetria d’Aielo de 1904
   Seguint les pautes que ja els romans fixaven en el desenvolupament de les poblacions de nova planta, estaven marcades per dos eixos vials principals, el cardo i el decumano, inicialment com feien en els campaments militars.

El decumano (decumānus) era un carrer amb una orientació est – oest, el cardo (cardus) tenia una orientació nord – sud. En el cas d’Aielo aquesta pauta només es va seguir parcialment a partir de convertir-se en el centre neuràlgic del senyoriu atorgat per decisió reial, ja que el primer poblament va seguir unes pautes típicament islàmiques amb la seva població morisca. Es en el moment de tancar la població mitjançant murs defensius quan en part es segueix aquesta pràctica antiga ja regulada per llei durant el regnat de Felip II per medi d’una ordenança de 1573 - 1576[4]. El aspecte parcial de l’aplicació queda demostrat en l’orientació que van tenir les esglésies en Aielo ja que la primera probablement van ser construïda damunt restes d’una mesquita o un oratori musulmà, per que no segueixen la típica orientació canònica (est – oest) sinó que l’eix que passa per l’altar te una orientació nord – sud més pròpia de quan les mesquites s’orientaven de cap a Córdoba[5], tenint en compte l’angle des de la situació geogràfica on es troba Aielo respecte a la de La Meca. Encara que s’emblen dades circumstancials, des de el meu punt de vista, tenen una importància decisiva en el creixement urbanístic d’una població[6].

  Per tant l’orientació del plànol d’Aielo va vindre determinada per la casuística de les poblacions de nuclis compactes que tenen diverses orientacions per motius diversos, alguns d’ells indicats en els paràgrafs anteriors.

  Si ens fixem en el plànol del que va ser el nucli primigeni d’Aielo que va passar de tenir un únic carrer principal, en l’evolució del seu creixement   veurem que al adaptar-se a les corbes de nivell del terreny, els carrers més externs son corbats seguint aquestes, com els actuals, carrer Sant Antoni i carrer d’en Mig al igual que la part externa del barri del Fondo o el carrer de les Tres Avemaries, delimitant un perímetre bastant ovalat com en la majoria de les poblacions d’origen medieval. Per contra les parts més modernes de desenvolupament urbanístic tenen una tendència més rectilínia formant un nucli més quadriculat.

  Com es habitual davant de l’església sempre apareix un espai més ample per donar cabuda a les concentracions de caràcter religiós relacionades amb aquesta. Els cantons formen angles rectes i lleugerament més estrets. Evidentment hem de exceptuar els vestigis urbanístics moriscos com ja he indicat, els coneguts com açucats[7] i calçades empedrades en pedres rodades de riu.  

Barri del Fondo amb el portal del Carme (dibuix de l’autor)
El traçat dels carrers de les poblacions medievals i renaixentistes és generalment rectilini i forma una figura semblant a una quadrícula. Per la seva petita mida, de vegades els quadrats de cases són pocs i de formes irregulars. Els carrers, paral·lels, són tallats per cantons, normalment més estrets, que les travessen formant angle recte. Quasi no hi ha espais buits intramurs però de vegades sí apareix un petit eixample davant de l'església, situada en un extrem, on segurament es duria a terme el mercat, que les seves cartes pobles o furs les concedeixen. En un pla més general, les jerarquies social i física determinaven algunes formes del traçat de totes les poblacions ocupaven la part més baixa. La topografia del terreny marcava a l'hora d'assentar les poblacions. Això feia que els recintes emmurallats tinguessin certes irregularitats, i que era necessària una flexibilitat per ajustar un pla defensiu a la realitat del terreny. Aquesta labor la portaven a terme els funcionaris i notaris o "homes bons" pròxims al senyor, que serien normalment els que s'encarregaven de realitzar la localització dels terrenys. Les poblacions de fundació, tenen una sèrie de tipus que es diferenciaran en principi pels eixos del traçat, la disposició dels carrers i la situació dels edificis monumentals.

 Podem distingir fonamentalment dos grups: d’urbanisme espontani amb nuclis de pla irregular. De vegades, el nucli ja existia d'abans, i el seu desenvolupament se'ns presenta com espontani, sorgit d'acord amb les necessitats del moment, amb el castell – palau com a punt focal i acomodat totalment a la topografia del lloc tal como sembla que es el cas del nucli primigeni d’Aielo en els seus inicis. I d’urbanisme planificat, com seria el cas d’Aielo en els seus successius eixamples, en els segles XVIII, XIX i XX.

  Les muralles envolten la població exercint un doble paper de defensa i d’exercici econòmic. Es distingeix al veí de dins de la població del que viu fora perquè el primer disposa de privilegis personals i jurídics que els del món rural no tenen. Aquest estatus que té la societat dins d’una població tancada li permet desenvolupar activitats econòmiques que impulsen el desenvolupament econòmic de les poblacions, en Aielo sota el control del senyor feudal fins mitjans del segle XIX. Els veïnats que viuen dins de la població urbana tenen mes oportunitats per exercir professions i activitats laborals diverses com oficis o dedicar-se al comerç de mercaderies tot pagant els imposts imposats pel senyor feudal.  La fundació de poblacions medievals, siguin de nova planta o ocupant una anterior disposen d'un document que estableix les condicions de vida entre el rei, el senyor feudal, el poder religiós, etc., segons els casos i els habitants que van a viure o que ja viuen en elles. Aquest document te el nom de Carta de Població, Carta de franquícia o Fur. En el cas d’Aielo així se va autoritzar a Jaume de Malferit a repoblar la població amb població morisca.


El nucli antic d’Aielo pintat en un oli del segle XX (J.Peralta Abril)
     Aquest seria un breu resum sobre l’evolució del poble antic d’Aielo de Malferit i del seu nucli primigeni al llarg del temps entre els segles XIII i XVII.

                                                                                                                                Jaime Peralta Aparicio
                                                                                                                                Programa de festes 2017


[1] Cuando Ayelo tenía un castillo. Blog de Història d’Aielo de Malferit,  Fernando Goberna.
[2] "Nos, Alfonso, Rey de Aragón, Sicilia, Valencia, Jerusalén, Hungría, Mallorca, Cerdeña....Teniendo en cuenta los buenos servicios prestados a nuestra majestad y a los gastos sufridos en ello por vos, nuestro querido Jaime de Malferit, milite(caballero), lugarteniente del Reino de Valencia de más allá del Júcar, y por nuestro querido camarero Francisco de Malferit, vuestro hijo, que desde hace mucho tiempo participó en la empresa de este Reino de Sicilia de una manera magnífica y que en el presente sigue prestando y espero que también en el futuro.
Por el tenor de la presente os otorgamos del mejor modo posible, para vos, Jaime de Malferit y para vuestros sucesores toda la jurisdicción civil y criminal, alta y baja y el mero y mixto imperio y su ejercicio en vuestro lugar de Ayelo.....28 de marzo de 1445"
[3] PIRENNE, H.: Las ciudades de la Edad Media. Alianza Editorial. 6ª edición. Madrid, 1983. p. 90.
[4] Ordenances que es van aplicar també i fonamentalment en Amèrica.
[5] “…apuntar que la dirección a La Meca supone un ángulo de 19º al Sur de la dirección Este en la zona donde vivimos (Tauste o Zaragoza). Este ángulo pasa a ser de 14º si nos situamos en Toledo, 11º en Córdoba, 10º en Sevilla o poco más de 1º si estuviéramos en Marrakech (Marruecos). Sin embargo, observamos una fuerte tendencia a desviar la dirección de las qiblas hacia el Sur. El origen de esto pudo estar (como apunta la profesora Rius) en el ánimo de diferenciarse de los cristianos, que orientaban sus iglesias hacia el Este. Así pues, esta desviación de la orientación quedaba justificada por este motivo, apoyada además en el criterio de orientar las mezquitas no “hacia” la Ka’ba, sino “como” la Ka’ba”, que es la Mezquita Sagrada de La Meca y que tiene una orientación Sur-Sureste (60º al sur de la dirección Este, determinado por el orto de la estrella Canopo)”. (http://taustezagri.blogspot.com.es/2009/09/orientacion-de-las-mezquitas.html)
[6] L'orientació de les esglésies cristianes és un element distintiu de la seva arquitectura
que repeteix patrons des d'època paleocristiana. Hi ha una tendència general a orientar
seus absis en el rang solar, amb una predilecció de les orientacions properes al
aquest geogràfic (equinocci astronòmic), encara que les alineacions en sentit oposat,
amb l'absis a ponent, si bé resulten excepcionals ja que no segueixen el patró
canònic, no són inusuals (Alejandro Gangui1 , A. César González García2 , Mª Antonia Perera Betancort3 y Juan Antonio Belmonte4 (1) Instituto de Astronomía y Física del Espacio (CONICET-UBA), Buenos Aires, Argentina. (2) Instituto de Ciencias del Patrimonio, Incipit, CSIC, Santiago de Compostela, España. (3) Servicio de Patrimonio Histórico. Excmo. Cabildo Insular de Lanzarote, Canarias, España. (4) Instituto de Astrofísica de Canarias, La Laguna, Tenerife, España.)
[7] La Valencia del siglo XV. Rafael Solaz. Bibliófilo y documentalista.


No hay comentarios:

Publicar un comentario