Josefa Marti, Rafael Mora i els Rafael, Pepica i José Maria Mora Martí, als anys 50, a la porta de casa al C/ Sant Llorenç. |
Originari de la veïna població
d’Ontinyent, Pedro Mora va arribar a terres d’Aielo cap a les primeries del
segle XIX, establint-se al municipi junt a la seua dona Vicenta Revert. Pere i Vicenta tingueren quatre fills:
Joaquina, Josefa, Fernando i Salvador.
Deixem a banda els tres fills i les famílies que cadascú formaria i ens centrarem en el fill Salvador Mora Revert (1838-), d’ofici jornaler i arrier, que es va casar l’any 1861 als 22 anys amb Micaela Mompó Mompó, que en tenia 21. D’este matrimoni naixerien tres fills.
Continuant i seguint avall la línea directa de l’arbre genealògic dels “Mores”, ens centrem ara en un d’ells. El fill Rafael Mora Mompó (1864-), que amb 29 anys es va casar amb Salvadora Vicent Sanz de 23 anys a la capella del Stm. Crist de la Pobresa.
Deixem a banda els tres fills i les famílies que cadascú formaria i ens centrarem en el fill Salvador Mora Revert (1838-), d’ofici jornaler i arrier, que es va casar l’any 1861 als 22 anys amb Micaela Mompó Mompó, que en tenia 21. D’este matrimoni naixerien tres fills.
Continuant i seguint avall la línea directa de l’arbre genealògic dels “Mores”, ens centrem ara en un d’ells. El fill Rafael Mora Mompó (1864-), que amb 29 anys es va casar amb Salvadora Vicent Sanz de 23 anys a la capella del Stm. Crist de la Pobresa.
D’esta unió va nàixer, entre altres, Rafael Mora Vicent (1895-1954), que als 26 anys es
casà, també a la capella del Stm. Crist, amb Josefa Marti Sanz (1897-1980) de 24 anys. Del matrimoni naixerien Jose Mª (1924-2004), Rafael (1926-2013) i Pepica Mora Marti (1932).
Josefa Martí, orgue, i Rafael Mora |
Rafael Mora Vicent va continuar amb el negoci
que li va ensenyar el seu pare Rafael, el de la venda de fruites i hortalisses al mercat de Bocairent.
I és que antigament, en tots els pobles es
venia i comprava al dia, els electrodomèstic no s’havien inventat i la
conservació dels aliments era molt rudimentària o nul·la.
De la mateixa manera que ho va fer el fill
Rafael, va seguir fent l’ofici en Bocairent, el fill Francisco que, en conèixer
la jove bocairentina Maria Vicedo va iniciar la saga familiar dels Mora Vicedo
en estos aires de la Mariola. Ambdós vingueren a
viure a Aielo i tingueren dos fills: Marita* i
Paco, este últim és el que va seguir el
negoci i ara és un fill qui continua anant a “fer mercat” a Bocairent.
Marita Mora Vicedo, Maria Vicedo i Francisco Mora Vicedo |
Però en esta ocasió, anem a deixar a banda la
resta de família, perquè anem a centrar-nos en Rafael i els seus descendents
que són els que ens han proporcionat la informació.
Maria Vicedo, Marita MoraVicedo i Francisco Mora |
Rafael tenia dos carros i tres animals que
guardava a la quadra de casa, el carro mes carregat anava arrastrat per dos matxos i el carro amb menys estibes de
gènere anava tirat solament per un, este era més lleuger i no necessitava tanta
força animal, ja que generalment carregava les verdures i fruites fresques que havia anat a comprar el dia d’abans al
mercat de Xàtiva.
A Bocairent acudia els dimecres i dissabtes
acompanyat de la seua filla Josefa i els dos fills. Del poble eixien el dia
d’abans, a les 11 de la nit, per poder estar ben
matí al mercat. Anaven pels camins de
terra, patint fred o calor segons època de l’any. No era fàcil el camí, ni per
a persones ni per a animals, els quals patien quan pujaven les costeres del
barranc de Bocairent i fins i tot hi havia alguns d’ells que no podien pujar
eixos desnivells tan empinats. A Bocairent tenien una casa on guardaven els
carros i la mercaderia com creïlles, cebes i altres fruites o verdures que
podien aguantar mes temps.
Desprès d’una jornada intensa al mercat,
l’arribada a casa era a migdia, cap a les tres, i la faena continuava perquè
s’havia de descarregar el carro, guardar els animals i preparar-se per al
següent dia.
La dona de Rafael, Pepica “Orgue” i la filla, Pepica Mora, es donaven pressa en vendre el gènere a la casa del c/ Sant Llorenç, abans no
es fera malbè.
Al dia següent, de nou el ti Mora tornava a
creuar els carrers del poble per enfilar-se camí de Bocairent, Xàtiva o l’Olleria. Era com un
ritual que sempre anava envoltat de la incertesa de saber com aniria la venda
durant eixa jornada.
Des que va començar l’ofici de mercader fins a la seua mort, quan contava 54 anys, Rafael no va
deixar d’anar a vendre i comprar en cap moment,
ni en temps de guerra ni en temps de l’estraperlo. Rafael va viure temps
difícils, i amb molt d’ingeni guardava els aliments dissimulats per a no ser
requisats per la Guardia Civil, que revisaven tots els carros buscant aliments
que suposaven amagats, Rafael solia ocultar-los
en un doble fons del carretó, així passaven inadvertits als ulls del
vigilants de les zones rurals i carreteres.
D’Aielo anava altra gent a vendre a Bocairent:
a més a més d’ells, com ja s’ha dit també hi anava el cosí Paco Mora, també veí
de Sant Llorenç amb tenda oberta encarà al
públic. També Lola Penades, coneguda com la “Formatgera” que acudia a vendre
els seus formatges.
Actualment encara continuen anant al mercat de
Bocairent, per separat, els dos cosins, hereus del primer Rafael: Pepe Mora i Salvador Mora, sent la quarta generació de “Mores” que continua la tradició mercaderant.
Pepe conta com han anat evolucionat, començant
amb carro, després les mercaderies les transportarien utilitzant un camió, i
ara fan servir una furgoneta.
A Bocairent el mercat era al carrer, suportant
totes les inclemències climàtiques, actualment disposen d’un edifici cobert amb
totes les condicions higièniques, bons mostradors i parades fixes.
Josefa també anava a vendre a l’Olleria. Els
germans li portaven el gènere amb el camió de camí de tornada de Xàtiva i ella
acudia a l’Olleria a vendre els productes des d’Aielo a peu o amb el
matxo.
Bocairent, Olleria o Xàtiva eren llocs on els
Mores anaven periòdicament però també, i per suposat, venien les seues fruites,
verdures i hortalisses als carrers d’Aielo. La plaça La Font era un dels punts
centrals i neurològics del poble, bullia ple de tendes, i tots els dies hi havia
un grapat de dones venent les pròpies
collites, assegudes al terra, amb cabassos d’espart i usant aquell antic pes o
bascula de cabàs fet amb espart.
Pepica Mora Marti tenia la seua parada diària
davant la tenda de Lloca (pl. la Font), on es podia
comprar saladura de tota classe, era el lloc on la trobava la clientela fins a
les 11 del mati. Si se li acabava algun gènere pujava a casa a per mes i
baixava carregada amb el aliments frescs.
Josefa Mora Marti i Vicente Ortiz Chafer |
Josefa es va dedicar a vendre al mercat tota
la seua vida fins que es va casar amb
Vicent Ortiz, moment a partir del qual ho faria de manera esporàdica, a
temporades i ajudant als germans.
El seua pare solia avisar fent bando del nou i
bon gènere que es podia comprar a casa Rafael Mora o a la parada del mercat del poble.
Molts anys després, en morir el pare l’any
1954 quan el negoci era ja a mans del fills Jose Maria i Rafael els germans
ampliaren negoci, continuaren amb la tenda del c/ San Llorenç, que es
coneixeria com la de Teresa, la dona de José Maria, perquè ella estava al cap
de la botiga venent el gènere i muntaren altra a la plaça la Font atesa per la
cunyada Carmen, dona de Rafael.
La casa a la plaça la Font tenia una cova al
subsòl, ells l’aprofitaren per innovar en el negoci i es dedicaren a més a més
a la venda de gel. Ells compraven les barres de gel a la fàbrica de llimonades
“la Moderna” de Xàtiva i les revenien a porcions a
gent particular i bars del poble.
Per a transportar les barres de gel posaven al
camió una capa de pallús (pell o corfa d’arròs) per poder mantenir les barres
fresques i que no es desferen. Entraven
el camió pel carrer Major, a l’altura dels quatre cantons, l’enfilaven marxa
arrere pel c/del mig fins a la tenda de la plaça la font. El gel era transportat al muscle, per a protegir-se de la gelor es col·locaven
un tros de roda de camió i sobre ell descansava la barra de gel El
transportaven des del camió fins la tenda i a la façana
hi havia una rampa per on deixaven anar les barres de gel que queien
directament dins la cova. Un d’ells, dins la cova, anava amuntonant-les primer
posant sempre una capa de pallús i damunt les barres.
Les dones anaven a comprar gel amb poals,
començaven a introduir-se a les cases les primeres neveres domestiques que necessitaven
gel per conservar els aliments. Durant les festes patronals se’n venia molt a
les comparses per a mantenir la beguda fresca, posant les botelles en gavetes i
llibrells junt al gel.
També es van dedicar a la venda de begudes:
llimonades, cerveses... la gent deixava la caixa amb els cascos buits a la porta de sa casa i ells canviaven la caixa buida per una plena. Anecdòticament ens conten que quan es
jugava al dominó el nª6 era conegut com la caixa de llimonades, perquè
recordava una caixa amb 12 botelles.
A Jose Maria li va passar una vegada una
anècdota que encara es recordada pel seu fill Pepe. Quan encara la cervesa no
era coneguda a Aielo, Jose Maria va portar una caixeta de quintos al bar Bigot
i li va comentar al propietari Joaquim Bigot
que provarà aquella nova beguda per tantejar l’acceptació entre la
clientela. Al cap d’un mes Joaquim va cridar a Jose Maria dient-li que no volia
aquelles botelletes perquè a la gent no li agradava. El que són les coses... I
això de la cervesa encara no entrava en els seus plans... La pràctica de la
gent d’Aielo d’aquells anys, era beure aiguardent, vi i absenta, i la llimonada
feta per el ti Ximo Bigot coneguda com “Aigua
cel”. Esta beguda que era feta de manera casolana als casinos, va acabar
industrialitzada convertint-se en les conegudes botelles de sifó.
I amb esta anècdota tanquem estes ressenyes
sobre el tema de la venda als mercats de la mà d’alguns dels “Mores”. És un
tema que dóna per un gran anecdotari que ja anirem ampliant perquè van ser
molts anys anant a Bocairent els avantpassats Mores i perquè la història continua fent-se cada setmana, seguint anant
els successors.
Mª Jesús Juan Colomer
Mariló Sanz Mora
Programa Sant Llorenç 2012
*Marita Mora Vicedo va faltar el dia 3 de desembre de
2011. Siga este escrit un record per a esta filla d’Aielo i de Bocairent, que
estimava la terra on va nàixer, Aielo, però també la de sa mare, Bocairent, i a
la qual estava molt unida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario