Carles Peris i Alfonso i la creació de les primeres línies d’autobús Aielo-Xàtiva i Aielo-València (1923-1930). Semblança de la seua personalitat.

Carlos Peris i Alfons, Melilla 1920.

                                                   

Per tal de situar el personatge i explicar-ne l’historial personal i formatiu que ens ajude a explicar el procès posterior de la creació de les línies d’autobús d’Aielo-Xàtiva i Aielo-València, m’ha semblat adient d’assenyalar breument algunes dades biogràfiques d’aquest xativí, esdevingut per l’atzar il.lustre aieloner.

  

1.     De Xàtiva a la vinguda definitiva a Aielo. Algunes dades biogràfiques.

Carles Peris i Alfonso havia nascut a Xàtiva el dia 22 de gener de l’any 1898, al si d’una família de llauradors procedent de Vallada. Orfe de pare a l’edat de dos o tres anys, rebé una educació elemental com la majoria dels xiquets de la seua època:  dels set anys  fins als deu o onze anys anà a l’escola de Primera i Segona Ensenyança de Xàtiva, on aprengué de llegir, d’escriure i de números. Ben aviat la família de sa mare es va traslladar a Albacete, on el seu padrastre havia instal·lat una fàbrica de caixes per a les gorres i capells. 
En no agradar-li el negoci de les caixes decidí d’anar a ensenyar-se de mecànica al taller de José Carrion, al carrer del pare Romano, d’Albacete. Tenia aleshores 13 anys. Allí hi va conèixer un tal José Belmonte, que també tenia un taller de mecànica i un cotxe, marca De Dion Bouton, vell, matrícula de Madrid, amb el qual ensenyava els qui volien. I ell en va ser un. 
En posar uns senyors de Madrigueras (Albacete) una línia de cotxes amb dos vehicles, un dels quals era també un De Dion Bouton, s’hi va col·locar d’ajudant del xofer, que era de Xixona, Luís Muño Gil. La línia, el principal accionista de la qual era Don Policarpo Martínez, feia el següent recorregut: Francisquillo d’Albacete, Barrax, Munera, el Bonillo, El Ballestero, El Horcajo i Alcaraz. Eixida a la vesprada i tornada al dia següent. 
De tornada d’un viatge vers el 17 o 18 de juliol de 1914 -tenia aleshores 16 anys- va anar a casa, a on tornava després de cada viatge, i va trobar sa mare morta. Uns dies després, veient que no hi havia res que el lligarà a Albacete, va decidir de traslladar-se a viure a Xàtiva amb sa tia Vicenta, la germana de son pare. Amb els seus coneixements de mecànica i conducció no li va resultar difícil de llogar-se a rics propietaris que necessitaven els serveis d’un xofer. 

A la finca de D. Justo Millan “La Cañada del Judío” ? a Jumella. Hellín, 1916.

A Xàtiva va estar uns dies acompanyant en el seu cotxe Mariano Baldovi, metge oftalmòleg. Després ja el 1916 (?) a Hellín el van acceptar com a xofer D. Justo Millan, un banquer, que acompanyava a una finca que tenia prop de Jumella, “La cañada del Judio” [foto II, 7], i  un metge, natural de Molinicos, D. Garibaldo Marco Frias, amb qui va ser un cert temps (1917?). Després d’una epidèmia de tifus a Hellín –la tristament famosa “cucaratxa”- que causà una gran mortaldat el 1918, de la qual va eixir indemne, i gràcies a un empleat de l’Ajuntament d’Hellín va aconseguir d’ingressar a la caixa de reclutes, tot esperant-hi l’avís d’incorporació a files. En l’endemig, en tornar a Xàtiva, Don Ramiro Armero, natural de Madrigueras, pare de l’enginyer xativí Josep Ramiro Pla que va construir els dipòsits de les aigües potables de Xàtiva l’any 1958, li va dir que hi havia a Aielo un senyor, Juan Juan Mompó, amo de la fàbrica de licors que hi ha encara a la plaça del Palau del Marquès de Malferit, i que aquest no tenia xofer. 

2.     Incorporació al servei militar a Àfrica (22-1-1920) i desastre d’Annual (21-7-1921). Fi del servei militar (23-2-1923).

Era l’abril de 1919, quan arriba a Aielo, procedent de Xàtiva, per posar-se al servei de Juan Juan Mompó. A canvi de ser el seu xofer rebia un sou –20 duros al mes- i la manutenció a casa seua fins a les darreries de novembre de 1919. Allí hi va conèixer la que seria la seua dona, que, com moltes xicotes del poble, anaven a la cotxera de J. J. Mompó a veure el cotxe. 
Després d’un cert temps es trasllada a Hellín, on, com s’ha dit més amunt, havia sigut reclutat per anar a Algesires i, després, a Ceuta en el cos d’enginyers. Hi va anar a Ceuta, perquè els números alts anaven a l’Àfrica i ell en tenia un de ben alt –el seu padastre no va moure un dit perquè se’n lliurés- . Era el gener de 1920. 
Després d’haver fet la instrucció a Ceuta -2 mesos-, va ser nomenat, el 7-10-1920, per fer les pràctiques en el curs d’Automobilisme del “Centro Electro-Técnico” de Madrid. Durant gairebé un mes va ser a Madrid, s’hi va examinar de mecànica, va aprovar i va ser destinat a Melilla, al parc d’automòbils i a Capitania General. Don Andrés Fernández Mulero, cap dels Serveis d’Automòbils i Radiografia del “Centro Electrónico y de Comunicaciones” de Melilla, el va sotmetre a la prova de muntar un cotxe -un camió Ford-, que havia arribat embalat de Barcelona i el va muntar en un dia. A més de la seua faena de muntador i conductor als tallers del Parc que va fer durant dos anys i cinc mesos, també portava els caps de les operacions bèl·liques sempre a la rereguarda (els generals Navarro, Fernández Silvestre, i, després d’Annual, els generals Sanjurjo i Millan Astray) [foto III, 6].

En un cotxe Hispano-Suïssa. Melilla, 1920?

Servint a Melilla tingué lloc el desastre d’Annual (22-7-1921). Era l’època de la insurrecció del les tribus del Rif, comandades per Abd-el-Krim (1882-1963) contra les forces colonials espanyoles. Després de la caiguda de moltes posicions estratègiques en mans dels rifenys, una bona part de les tropes espanyoles s’havia concentrat a Annual, un campament establert en una vall entre diversos turons a 125 kms. de Melilla, formats per blocaus, petits fortins coberts i espillerats, protegits per sacs de terra. 
Els alts comandaments militars decideixen de retirar-se d’Annual, assetjats pertot arreu pels rifenys d’Abd-el-Krim. A les 10 o 10,30 del matí del dia 22 és donada l’ordre de retirada. Sense ordre ni concert ni un pla premeditat, cadascú va eixir al descobert, ple de pànic, per tal d’intentar escapar del setge i cercar l’eixida cap a la base de la Legió de Ben Tieb. Va ser un error perquè Abd-el-Krim atacà els espanyols de tot arreu, que en llur desbandada es refugiaren al campament de Mont Arruit, on morirem més de 3.000 espanyols. Només es salvaren  600 homes, els quals foren rescatats després de 18 mesos de captivitat.

 Després d’Annual no es va moure de Melilla, tenint cura dels cotxes i ensenyant els soldats. A l’estiu de 1922 hi hagué una epidèmia de tifus a Melilla. Gràcies al metge militar de Melilla va aconseguir d’anar, com a malalt, a Cartagena, i per mitjà del governador civil de Múrcia, Don José Maestre, que era de València, va obtenir un permís de dos mesos per tornar a Aielo a veure la seua promesa, Teresa Joan i Castelló, amb qui havia mantingut correspondència epistolar d’ençà que se n’havia anat d’Aielo [foto IV, 12]. 

Tarjeta postal enviada per la seua promesa Teresa Joan Castelló. Aielo?, 22-4-1922.

Ja a Aielo el secretari de la companyia hidroelèctrica “La Ayelense” li va proposar d’anar a Barcelona a portar un cotxe per ensenyar de conduir a un empleat de l’oficina. Era l’estiu de 1922. Ja a Barcelona, després d’un viatge en tren des de Xàtiva, a la Ford li muntaren en unes hores un cotxe -un Ford descapotable-, en el qual va tornar a Aielo el mateix dia.  Després de passar el mes de juliol (?) ensenyant l’empleat va tornar a Melilla, on va restar fins al 23 de febrer de 1923.    

  

3.     Creació i venda de les línies d’autobús Aielo-Xàtiva i Aielo-València (1923-1930)

Un cop llicenciat (23-2-1923) i amb els certificats dels seus serveis a l’Àfrica, torna a Xàtiva i a Aielo, on va restar uns dies i, per recomanació de Don José Mañas Guspí, va fer de xofer del seu cunyat D. Alfonso Velasco, un terratinent d’Albacete. 
Tornat a Aielo, s’hi casa el 27 de juny de 1923 amb l’aielonera Teresa Joan i Castelló, filla de Joaquim Joan Sanz (1867-1937), que havia estat secretari de l’Ajuntament d’Aielo amb l’alcalde Miquel Colomer. Després de les noces torna amb la seua dona a Albacete a la faena de xofer que ja tenia, on van viure almenys des de juliol de 1923 fins a juny de 1924.

El 15 de setembre de 1923 (?), vivint a Albacete, es compra el primer cotxe dels molts que tindria al llarga de la seua dilatada vida: un Ford matrícula AB-126. Mentrestant va pensar de comprar un xassís a Xàtiva i de comunicar Aielo amb Xàtiva amb cotxe de línia, que va dur a carrossar a Blas Gallego (d’Albacete ?), viatge que va fer amb la seua dona embarassada del fill major, Carlos, amb una rudimentària i improvisada cabina de conductor, feta de taulons, amb el risc de perdre el nen. Per mitjà de l’alcalde d’Aielo, D. Miquel Colomer, que era secretari de la Hidroeléctrica Ayelense i que tenia accés al Governador Civil de València, va aconseguir el corresponent permís per a obrir la línia d’autobús Aielo-Xàtiva. Aleshores es trasllada a viure a Aielo a ca el seu sogre, al carrer Sants de la Pedra, 78 i comença a fer el trajecte Xàtiva-Aielo per Novetlè. Era l’any 1924.

L’any 1925 va aconseguir la primera exclusiva de la línia: Aielo, Canals, l’Alcúdia de Crespins, Cerdà, Vallès, Xàtiva, amb un Chevrolet, carrossat per Daniel Gil d’Ontinyent, amb correus a Cerdà i Aielo. 
Feia dos viatges diaris d’anada i tornada: eixida d’Aielo a les 6,30 del matí i a les 13,30 de la vesprada, i tornada a les 9 del matí i a les 18 hores de la vesprada; la parada a Xàtiva era la Posada del Sol. El bitllet del trajecte Aielo-Xàtiva valia dues pessetes [doc. V, 6 ].

Bitllet amb els preus corresponents als trajectes de la línia Aielo-Xàtiva.

Tres anys després, el 1928, va comprar un xassís de Chevrolet, carrossat a Alcoi a Pastor i el va destinar a la línia Aielo-València, servei discrecional, classe B, que va practicar des del 16 d’octubre de 1928 amb el següent recorregut: Aielo, Canals,  l’Alcúdia de Crespins, Cerdà, Llanera, Rotglà, Beneixida, Alberic, Montortal, l’Alcúdia,  Carlet, Alginet, Silla, Catarroja, València i viceversa. El preu del bitllet Aielo-València i viceversa de l’any 1929 era de 4 pessetes [doc.V,7]. 

Bitllets de viatges corresponents a la línia Aielo-València entre 1928 i 1930.

Parava davant del bar València i guardava el cotxe al garatge “Germanies”, mentre que el trajecte Aielo-Xàtiva per Novetlè el feia Batiste Marchiran, pare de Maria Marchiran (“Maruja de Genaro”). A més de Batiste Marchiran [foto V, 8] va tenir tres xofers: els germans Botella, un dels quals va tenir taxi a Xàtiva; “Juanito Godoy”; Mariano, que després es va col·locar en una bodega de “Jacinta” (o “Jecinta”); el tio Carlampio, cunyat seu, per tal com era marit de Maria Joan, germana de la seua dona, Teresa Joan, i home polifacètic i molt conegut i estimat a Aielo. 
La gestió de les línies duia aparellada la d’ordinari. Aquells als quals portava molts encàrrecs a Xàtiva i a València, eren José Ortiz Pinter (d’Aielo?) i Enrique Martínes (d’Aielo?), que tenia una tenda d’ultramarins. També solia portar a una velleta d’Aielo caramels, cacahuets, tramussos, etc. de Xàtiva i/o de València i no li cobrava res. Ella, agraïda, pregava per la seua feliç tornada dels viatges regulars de València i Xàtiva i no es gitava fins que sentia el soroll del motor del cotxe de línia que arribava. 
La seua oració deia així: “ Carlos Peris Alfonso fora és, / que no siga mort ni pres / la seua sang que no siga derramà, / la seua carn que no siga foradà; / que el manto de Maria el cobreixca de nit i de dia, / així com Jesucrist va ser guardat dins el ventre de la verge Maria”. Les dues línies –la d’Aielo-Xàtiva i la d’Aielo-València van seguir funcionant fins al 1930 (11-2-1930), en què les va haver de vendre mogut per unes circumstàncies adverses.

En efecte, es va veure obligat a vendre les dues línies pressionat per les circumstàncies.  A Ontinyent hi havia en Vicent Montes Morales, que feia en cotxe de línia el recorregut Ontinyent-València i viceversa i que, ajudat pels frares de la Concepció d’Ontinyent, pressionava perquè li venguera les dues línies. Per tal de fer-li la competència arribava a l’extrem de portar els viatgers a meitat de preu, ajudat per alguns col·laboracionistes d’Aielo, que hi pujaven d’amagat. 

Propaganda en el programa de festes d'Aielo de l'any 1925

Un dia prop de la Venta del Lleó, a les 19 hores del dia 13 d’octubre de 1928, emprenyat perquè l’automòbil de viatgers d’Ontinyent a València duia seients per al trajecte en què ell tenia l’exclusiva, va retreure a Vicente Montes Soler, fill de Vicente Montes Morales, que era cobrador del cotxe, que ell no podia agafar seients en el trajecte de la seua competència, i en el forcejament li va fer unes rasquinyades. 
Vicent Montes Soler el va denunciar. En un judici de faltes, celebrat a Aielo, no hi va assistir, presentant un certificat mèdic que acreditava no poder comparèixer-hi per trobar-se convalescent de les contusions sofertes, de les quals, segons deia l’informe, va tardar a curar-se 14 dies!.
 Tornat a celebrar el judici el 10 de novembre de 1928 a Aielo amb l’asssistència del denunciant i del denunciat i dels testimonis de les dues parts, Carles Peris va ser condemnat en primera instància a un dia d’arrest i al pagament de la meitat dels costos. 
Aquesta sentència, dictada el 23 de novembre, no convencé el denunciant, que la recorregué. A més aconseguiren de traslladar el plet a la jurisdicció d’Ontinyent, i en una segona instància del judici, el Fiscal municipal d’Ontinyent sol·licità la revocació de la sentència dictada en primera instància el 23 de novembre, i en sentència dictada el 19 de desembre de 1928 va ser condemnat a la pena de cinc dies d’arrest menor, a indemnitzar el perjudicat “en la quantitat corresponent a l’import de la seua assistència mèdica i farmacèutica”, i a pagar els costos de les dues instàncies celebrades- tot plegat unes 2.000 pessetes- (?). 

A precs de la seua dona- Teresa Joan Castelló- va decidir, a primeries de l’any 1930, de vendre-li tres cotxes i els permisos de les dues línies. Batiste Marchiran, l’unic en qui ell podia confiar plenament, estava greument malalt i ell no es podia repenjar en cap altre dels xofers (Batiste, el pare de Maruja d’Aielo, que aleshores tenia 1 any i set mesos, moriria uns mesos després, el 31-11- 1930, als 27 anys d’edat). 

Batiste Malchiran Sanz, pare de Maria Malchiran (Maruja Genaro). Aleshores xofer d’una casa d’Aielo, les mesines, als 22 o 23 anys. Aielo, 1921. Junt a la jove Dolres Andrés, una de les criades de la casa de Belda.

La compravenda es va formalitzar a València l’11-2-1930. Carles Peris li transferia a Vicente Montes Morales la concessió exclusiva del servei regular classe A, en la línia d’Aielo a Xàtiva, i del discrecional d’Aielo a València, i tres auto-òmnibus: un de la marca G.M.C. (General Motors Corporation), matrícula V-9177, amb cabuda per a 15 viatgers, un altre de la marca Chvrolet, matrícula A-3457, amb capacitat per a 12 seients, i un altre de la marca Ford, matrícula V-4807, amb capacitat per a 6 places. A canvi va rebre 36.000 pessetes, de les quals 16.000 en metàl·lic, tres lletres de canvi per valor de tres mil, cinc mil i set mil, i la resta -cinc mil pessetes- amb dos auto-camions, valorats en aquest preu, de la propietat de Vicente Montes Morales, de la marca Chevrolet i matrícules V-4278 i V-6457 respectivament. 
Després de moltes gestions -lletres retornades, intercessió de persones importants de Xàtiva i Ontinyent, etc. – li va costar Déu i ajuda  poder cobrar-ho tot abans de la guerra civil. Fins i tot el comprador no va canviar el nom del posseïdor de dos cotxes fins després de la guerra i va haver-ne de pagar ell les multes.

Després de vendre les línies (11-2-1930) torna a la “Hidroeléctrica Ayelense”, a conduir aquell cotxe que havia portat de Barcelona i va pels pobles cobrant els rebuts. (fins i tot em conta ma mare que a voltes havia avançat els diners a gent que no podia pagar els rebuts). Mentrestant va seguir conservant un cotxe: un Chevrolet descapotable de la Metro Goldwin Mayer (?), amb el qual solia anar al Campello, i els que va haver de posar a disposició del Comité, un Chevrolet, comprat a Pego, i un camió comprat a Hellín. I així acaba la formidable aventura de la creació de les línies d’autobús, Aielo-Xàtiva i Aielo-València, d’aquest home treballador, inquiet, emprenedor i bo. 

Però la resta és una altra història que podeu trobar al llibre Carles Peris i Alfonso, Les meues memòries o carta a una néta que no m´ha conegut, a cura d’Antoni Peris i Joan, Abadia Editors, [Col·lecció Ahir], Manresa, 2012.

   En homenatge a mon pare

Per Antoni Peris i Joan

Professor de Filologia Llatina de la Universitat del País Basc
Programa de festes 2017