LLARG DE CINTO
Segons
recull el llibre “Malnoms d’Aielo de Malferit. Mante... i tu de qui eres?” era algú molt alt i fill de
Jacinto.
EL TI SINTO
No sé
si el Jacinto, pare del Llarg de Cinto, era el mateix que el protagonista d’una
història real que va succeir a Aielo i em va contar ma mare. El ti Sinto
pertanyia a una família benestant d’Aielo, fumador empedreït, solia portar casi
sempre en la boca un bon puro.
La
família dels Sintos van construir el primer i únic panteó subterrani del nostre
cementeri. Una llarga i pesada llosa amb els noms dels allí soterrats tanca la
tomba (El primer d’ells Jacinto). L’estàtua d’un Àngel sobre una columna remata
el monument funerari. L’àngel dirigies la seua mirada en direcció al panteó
mentre en un braç alçat i amb el dit senyala el cel.
El
tio Sinto va ser malauradament el primer en estrenar-lo. Al dia següent de les
seus exèquies es trobava l’enterrador rematant la faena que havia quedat
pendent del dia anterior. Estava allí, dins del fossar... Un llaurador del
poble que anava amb la seua burreta pel camí del cementeri es va detindré
davant de la porta del “Camposanto” porta des de la que es veu perfectament el
panteó situat prop de la porta.
Sense
baixar de la burreta, i dirigint-se al panteó va alçar la seua veu llançant una
mena de provocacació:
-“Sinto...
ja no el fumaràs els puros tan grossos que el fumaves!!”
Des
de l’interior del panteó, una veu cavernícola a causa de l’eco del fossar, la
del enterrador, li va contestar...
-“Ara
més fume més grossos!!
El llaurador va saltar esbalait del burro i va apretar a correr. Semblava que el dimoni anava a per ell. L’enterrador va eixir fora del panteó per saber quin paisà havia llançat el crit. Del camí només va poder vorer, ja molt lluny, a un qu corria, amb amb les mans en alt, més de presa que un llap, tocant-li les cametes al cul, i la burreta, amb la sarià mig caiguda, que trotava darrere del seu amo, sense comprendre que es el que passava.
El llaurador va saltar esbalait del burro i va apretar a correr. Semblava que el dimoni anava a per ell. L’enterrador va eixir fora del panteó per saber quin paisà havia llançat el crit. Del camí només va poder vorer, ja molt lluny, a un qu corria, amb amb les mans en alt, més de presa que un llap, tocant-li les cametes al cul, i la burreta, amb la sarià mig caiguda, que trotava darrere del seu amo, sense comprendre que es el que passava.
Al
arribar a casa i després de preparar-li la seu dona un got d’aigua amb sucre el
llaurador jurava i perjurava el que li havia passat... que el tio Sinto li va
parlar del més enllà ... i que ell no s’ho havia inventat ni somiat... que allò
que contava era la més pura veritat!!.
Francesc Juan Chafer
No hay comentarios:
Publicar un comentario