Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


sábado, 19 de agosto de 2017

EL SIGNIFICAT DEL TOPÒNIM AYELO I ELS AYELOS (AIELLOS) ITALIANS (I part)




1) Una carta del professor Stefano Perini

2) Característiques de la romanització a nostres terres

3) Els tres Ayelos (Aiellos) italians:

- Aiello del Friuli.

-Aiello dels Abruzos.

-Aiello de la Calabria.

4) Un comentari final.



UNA CARTA DEL PROFESSOR STEFANO PERINI.


Quin és l'origen del nom Ayelo[1]? Es aquesta una pregunta que molts ens hem fet alguna vegada. Il·lustres filòlegs com Joan Coromines, Antoni M. Alcover, M. Sanchis Guarner, Josep Escrivà, Carme Barceló, o Emili Casanova, han donat algunes idees, les quals podem resumir en tres possibilitats: una seria l'origen pre-romà, és a dir que quan els romans colonitzaren les nostres terres ja existia el topònim (es va buscar ací l'origen ibèric), l'altra seria l'etimologia llatina pròpia de la colonització romana, i per últim que vingués de l'àrab. No obstant això, que jo sapia ningú d'ells fa menció de l'existència en Itàlia del mateix topònim, cosa que em sembla molt important ja que descartaria altres orígens que no foren els de la colonització romana.


L'any 1995 vaig escriure a dos dels tres pobles que conec d’Itàlia amb el nom d’Aiello (en italià no existeix la lletra y en el seu alfabet), un d'ells era Aiello del Friuli al nord d'Itàlia, l'altre l'Aiello Calabro al sud, i el tercer, que en aquells moments no el tenia localitzat, és l'Aiello (o Aielli) al centre d’Itàlia en les muntanyes dels Abruzos. Tan sols vaig obtenir resposta de l'Aiello del Friuli. Naturalment, jo preguntava sobre l'origen del nom Aiello.


Localització dels tres Ayelos (Aiellos) italians. 1). Aiello del Friuli, 2). Aiello dels Abruzos, 3). Aiello de la Calabria.
 En efecte, amb data del 10 de novembre de 1995, vaig tindre l'alegria de rebre una carta de la Comune di Aiello del Friuli, en la qual, el professor Stefano Perini, que tenia el càrrec de vice sindano en la Comune en aquells moments, em deia el següent:


“Rispondendo alla Sua del 7.09.95, posso segnalarle che l'etilologia del nome del nostro comune, AIELLO, è riferita dai migliori glottologie linguisti alla parola latina AGELLUM, che significa campicello, piccolo campo, intendendo con ciò una zona coltivata di limitata estensione”


Es a dir, que la paraula llatina agellum era, segons l'opinió que allí es tenia, la que havia donat lloc a l'actual nom d'Aiello. Si açò era així, la possibilitat de que l'origen del topònim Ayelo siga el mateix crec que és molta, donades les característiques de la romanització de les nostres terres. Ja Sanchis Guarner contempla aquesta possibilitat cap a finals dels anys cinquanta, encara que, posteriorment s'inclina més per l’etimologia pre-romana, i més en concret ibèrica.

La paraula llatina AGELLUM és un diminutiu roma de ager-agri, que significa camp però amb un sentit més agrícola fina que l'altra paraula llatina campus i que vol dir un camp amb un sentit més general. Ambdues paraules són, per tant, llatines, però la primera està incorporada al llatí presa de la llengua grega (la llengua llatina té moltes paraules d'origen grec)[2]


Area d'influencia hel.lènica al segle III a. de J-C. ( de l'obra de Hermann Klinder i Werner Hilgemann: ATLAS HISTORICO MUNDIAL, Madrid, 1971).

En efecte, ager-agri és la paraula grega AƴPO∑, i d'aquesta ha quedat en les llengües romàniques la paraula agricultura i les seues derivacions, però, en canvi, no ha quedat la paraula AGELO per ha denominar aquest campet de terra que comença a estar cultivat. La paraula AGELO la trobem en autors clàssics de la literatura llatina, com el poeta Virgilio, que vixqué al segle I a. de J.C., autor de poemes com La Eneneida, Geórgicas, i Bucólicas, on, sobre tot en aquesta última, tracta molt tot el relacionat amb el camp, i no hi ha que oblidar que Virgili és un ibèric poeta del sud d’Itàlia, regions aquelles amb molta influència grega en la antiguitat; també l’escriptor Columela, naixcut a Hispania i que va viure en el segle I d. de J.C. utilitza la paraula Agelo en el seu famós tractat d'agricultura.


Així doncs, el nostre topònim Ayelo és, quasi segur, una paraula llatina utilitzada en l'antiguitat i portada a les nostres terres per la llengua dels colonitzadors de les regions itàliques, tingen en compte que tan sols es troba en la Vall d'Albaida (els dos Ayelos, el de Rugat i el nostre), és per això que tinc que fer menció ara a les característiques de la romanització de les nostres terres, i al final comentaré algunes coses sobre els tres Aiellos italians.



CARACTERISTIQUES DE LA ROMANITZACIO A LES NOSTRES TERRES.

 
Conquesta d'Hispania pels romans entre el segle II i I a. de J.C. (de l'obra de Julio Mangas: De Anibal al emperador Augusto. Hispania durante la República romana, Madrid, colección Historia 16 - Temas de Hoy, 1995)
La inclusió de la península ibèrica en l'àmbit de l'expansió territorial de la República romana fora de la Itàlia peninsular és el que es coneix com a romanització. Aquest és un procés llarg que es va iniciar amb la conquesta militar i va acabar amb l'adopció de les formes culturals dels dominadors, ja fora amb l’adopció de la llengua llatina, perdent- se la llengua del poble indígena, com la de les formes culturals, entre elles els costums agrícoles.


Les terres del llevant foren les primeres que els romans conquistaren en la península Ibèrica allà pel final del II segle a. de J.C, i després anaren conquistant tota la península cap l'interior (es pot veure al mapa). Està plenament estudiat, a més, que el procés de romanització i la seua implantació en les nostres terres va ser, en línies generals, ràpid i de gran intensitat comparat amb altres terres de la península ibèrica. Però, sent més concrets, quins van ser els colonitzadors que poblaren les nostres terres?.


L'emigració itàlica cap a la península ibèrica va ser un llarg procés com hem dit, primer van ser els exercits de conquesta, i darrere d'ells van anar arribant gents d’Itàlica de molt variada extracció social, molts d'ells no serien ni tan sols ciutadans romans, el que sí és cert és que molts d'ells acudiren al reclam de la fertilitat de les terres de la península ibèrica, sempre baix la protecció que oferia el poder de Roma. Afirmava Menéndez Pidal, i és una tesi corroborada per altres filòlegs, que a partir dels primers moments de la conquesta militar, i ja hem dit que les nostres terres van ser de les primeres, va haver una sistemàtica colonització de gents procedents de regions d'Itàlica, més en concret de la Campanià, Apuria i Brutium, és a dir de gents que pertanyien als pobles Samnios, Sabinos i Oscos, i que foren regions molt influïdes per l’hel·lenització de temps anteriors (es pot veure el mapa). Es més, un les recents troballes arqueològiques en la ciutat de València així ho corroboren, ja que, per exemple, la necròpolis del segle II a. de J.C. trobada en el cantó entre els carrers de Quart i Cañete, on han la sigut inhumats alguns d'aquells primers colons, han demostrat, per les característiques de les tombes, que aquells itàlics tenien una forta influència grega (es pot veure sobre açò el diari LEVANTE-EMV del 20 del 2 de 1998).

Provincies romanes d'Hispania al segle II a. de J.C. i els pobles indigenes que hi havia a Hispania a l'arribada dels romans (de la mateixa obra que la fotografia anterior).



Després vingué l’època de l'emperador August entre el segle I a. de J.C., i el segle I d. de J.C., el qual va fer una important tasca en quant a demarcacions territorials de l'Imperi, inclosa Hispania, i la regularització de la xarxa de comunicacions o vies romanes (es poden veure els mapes).


Més endavant la crisi ben estudiada del segle III que dóna pas al que es coneix com època Baix Imperial, amb característiques com la decadència de l'activitat ciutadana la ruralització progressiva amb els Villae o cases de camp, i el començament del fenomen del cristianisme. Jo crec que és partir d'aquesta època quan el topònim Ayelo apareix en la vall d’Albaida.


Al segle IV ja està constituïda en les nostres terres una societat hispano-romana ben definida, amb oficis que s'hereten de pares a fill en les ciutats, i en el camp està constatada l'existència de propietaris de terres i camperols. Es, aleshores, quan es troben més restes arqueològiques de les villae. La llengua és llatina amb particularitats pròpies, ja que han passat segles des de la primera conquesta militar, i pot ser que la paraula AGELO, per a denominar un camp de no massa extensió que comença a ser cultivat, siga un exemple de açò que diguem (no oblidem que aquest topònim tan sols es troba a la Vall d'Albaida).


AExcavacions arqueològiques de la villae de lèpoca hispano.romana trobada en els proximitats d'Ayelo farè uns anys. Detall d'un hipòstil o sala amb columnes d'aquesta villae (la fotografia general es de l'autor d'aquest escrit, l'altra de J.J. Tudela).

També en Ayelo es troba els restes de una d'aquestes villae. Va ser quan es construïa la variant de l'autovia farà uns anys. Allí es podia veure una part d'aquesta casa de camp de l’època hispano-romana on podia observar-se el que seria un hipòstil o sala sostinguda per columnetes i que, possiblement, estaria destinada a banys (es pot veure la fotografia). L'agricultura d'aquella època era de conreus típics mediterranis, com cereals, vi i oli, a més de ramaderia.


Però, i Cairent i Pursons? També està estudiat que els topònims d’origen llatí amb sufixes en o on derivaven de l'antic posseïdor de les terres en qüestió. En el nostre cas tinguem el topònim CAIRENT que, possiblement, feia referencia per tant a un propietari de terres d’aquella època.


Per la seua part, el topònim PURSONS o PORSONS vindria del llatí persono-ui, que faria referencia a un lloc que té ressò de veu per totes parts, i, per tant, indicaria la falda de una muntanya, com així ho és en efecte en el cas del nostre Pursons.


El topònim VINT-I-CINC (on està l'ermita de Sant Joan Baptiste al terme de l'Olleria) també és interessant, ja que, a l'igual que el de la ciutat italiana de Vintimiglia, que té aquest nom per l'antic costum roma de ficar una pedra anomenada milliar en les vies per a senyalar la distancia (en milles romanes, que corresponia a 1.476 m.) a una propera ciutat, el topònim Vint-i-cinc indicaria el mateix, perquè, a més, les últimes investigacions sobre la qüestió situen per ací el pas d'una via romana.

Principals vies de l'Hispania Romana, encara que ací, de ser cert açò que hem comentat sobre el trajecte de la via Augusta, hi hauria que assenyalar la linea des de Saetabis a Villena passant per les proximitats de l'Olleria i Ayelo cap a Ontinyent (de l'obra de Cristóbal González Román: El esplendor de la España Romana. El Alto Imperio en la Península Ibérica. Madrid, col.lección Historia 16 - Temas de Hoy, 1995).

En efecte, també recents estudis sobre vies de comunicació antigues (pot veure el mapa, encara que en ell no apareix aquesta via que comentem) venen a modificar el traçat de la Via Augusta, via principal romana a Hispania i posteriorment utilitzada pels àrabs, al seu pas per Xàtiva o Saetabis. ja que tradicionalment es pensava que des de Saetabis aniria a Ad Turres (la Font de la Figuera), però hui es creu que anava des de Saetabis a Villena passant per l'Olleria, proximitats d'Ayelo, Ontinyent i Bocairent. Al fil de tot açò hem de dir que en Ayelo hi havia, fins a prop de la primera meitat del segle XVIII, un pont dit d'Ayelo sobre el riu Clariano en el camí a Ontinyent (sembla que es va enfonsar per aquells anys), el qual, segons un plànol de la primera meitat del segle XVIII, tenia unes característiques arquitectòniques romàniques, i qui sap si formava part d'aquesta antiga via de l'època hispano-romana (es pot veure com era aquest pont en la fotografia). 

Detall del pont romànic d'Ayelo sobre el riu Clariano, el qual és va enfonsar en la primera meitat del segle XVIII (d'un plànol del segle XVIII AMAM)


Ferran Goberna i Ortiz

Programa festes 1998
(I part)



[1] Escric Ayelo amb y perque, apart de que sempre s’ha escrit així, la y està aceptada en valencià-català en mots d’altres llengües tal com York.


[2]   A partir del segle I a.d. J.C. es trova la y incorporada al llatí en paraules d’origuen grec.

No hay comentarios:

Publicar un comentario