MÓNICA PÉREZ RICO, sereno i enterradora al segle XIX.

Porta d'entrada a l'actual cementeri, inaugurat l'any 1913.

Per commemorar el dia 8 de març, dia de la dona, rescatem dels arxius la figura  d’una dona i uns oficis, mostrem unes ressenyes d’una anònima  lluitadora del segle XIX que va exercir obligada per la necessitat unes tasques destinades als homes:  l’ofici de vigilar les nits del poble i el  res agradable de donar sepultura als morts .

Mónica Pérez i Rico, filla de Joaquim Pérez i Francisca Rico, va nàixer a Aielo de Malferit l’any 1828. En 1856 es va casar amb Terencio Sanz Mompo, viudo i de professió jornaler amb qui va tindre cinc fills. Mònica tenia 21 anys.

En morir Terencio, Mónica es va tornar a casar per segona vegada amb Rafael Martí i Calabuig el dia 23 de novembre de l'any 1870, a l’edat de 54 anys. Aleshores Rafael era algepser i tal volta ja exercia també les funcions de sereno i enterrador. Rafael era viudo de Micaela Martínez amb qui s’havia casat l’any 1843 i amb la qual havia tingut 4 fills. Del matrimoni amb Mònica no tingué descendència. 

El matrimoni residia a la casa nº 3 del c/Honda, en la casa destinada com a refugi del sereno i que junt a la nº1 formava la casa-asil fundada en 1834 per J. Bautista Calabuig i Rita Castelló.

Rafael Martí es va posar malalt i segons costum d’aquells temps, per conservar el treball, la dona podia substituir al marit. És el que passà també en el cas de Mónica Pérez.

El 20 d’octubre de 1879, després de vuit anys de matrimoni Rafael Martí Calabuig mor de càncer als 62 anys i va ser la seua viuda Mónica la que es faria càrrec de l’ofici de sereno i el d’enterrador que havia deixa vacant el marit. Durant anys exerciria Mónica les dues tasques al poble, fins el 12 d’agost de 1885 que va ser reemplaçada per Rafael Martí i Bataller, que aleshores tenia 50 anys i vivia al carrer Sant Llorenç nº1. 

Qualsevol ofici era complicat en temps tan durs com eren aquells anys de finals del segle XIX, però especialment ho era per als enterradors. No va ser fàcil per a Mónica perquè la misèria i pobresa rondava pels carrers, la mort contínuament tocava la porta de les cases.  

Mónica complint les tasques pròpies dels oficis que feia es va vore obligada a passar situacions penoses i complicades d’assimilar com soterrar al seu propi marit. També el temps del colera de 1885, quan Mónica tenia 57 anys i vivia al carrer Sant Llorenç nº 77 va ser una època dura. Del total de 144 veïns del poble que moriren, 56 veïns foren degudes a esta greu malaltia.

Les famílies encarregaven a Mónica acudir al jutjat per a declarar la defunció del veí del poble i fer constar les dades del mort i els motius que produïren la defunció.

Lloc on s'hi trobava el cementeri vell.

Imaginem per un moment a Mónica. La situem al cementeri d’Aielo que al segle XIX, estava situat als afores del poble on actualment està el c/ Bocairent, cantó c/ Orient. Al cementeri s’enterrava al terra i sols hi havien uns pocs nínxols. 

Imaginem de nou a Mónica preparant una tomba fent un clot al terra, un clot suficientment gran per a rebre el taüt de fusta o simplement per rebre el cos del difunt. 

I si dur seria soterrar un adult imaginem com seria de trist soterrar albats, malgrat que culturalment es volia assumir la pena amb resignació i conformitat dient que els albaets pujaven al cel. Tothom al poble ho vivia amb pesar quan escoltava des del campanar del poble com una menuda campaneta passava el dia tocant avisant de la mort d’un infant.  

Sepultar adults i joves, coneguts, veïns i familiars... cadascú aportaria pena, amargor i tristesa. Tota tasca és dura però...com s’ha de tenir el cor de fort per fer esta!

Albaet.

Podem imaginar-se esta fortalesa i voluntat de Mónica per subsistir en un segle ple de diferencies socials i dificultats, un segle on la dona estava present en el món del treball però en pèssimes condicions i sempre supeditada a l’home.

Mónica es va vore amb la necessitat d’exercir l’activitat del marit per a subsistir i ho pogué fer perquè coneixia l’ofici, donat que al segle XIX les dones treballaven al costat del marit ajudant-lo. També ho pogué fer perquè complia el requisit de tenir un fill major de 12 anys que poguera continuar l’ofici patern. El fill era Idelfonso, fill del primer matrimoni amb Terencio, Idelfonso  nascut el 23 de gener de 1865 a la residència familiar del c/ Honda, 17).

De nou imaginem Mónica, però ara en la seua rutina diària de sereno fent la ronda per tot el poble. La imaginem sola per la nit, envoltada amb una capa, enrotllada per a tapar-se dels freds, la pluja i el vent. 

La imaginem parant en cada cantó i cantant l’hora i el temps meteorològic que hi havia:

“La una, sereno..." referint-se a que estava ras o cantava: "plovent, nevant ...." i així avisava a tothom però sobretot als llauradors del poble. Els llauradors esperaven impacients el crit del sereno avisant de l’oratge  que tindrien en fer-se de dia perquè si plovia no havien de matinar, encara que dedicaven la jornada a fer altres tasques del camp com picar espart als portals de les cases.

Mónica, vigilava i patrullava els carrers evitant escàndols i prevenint amb la seua presència robaments i altres delictes mes greus. També ajudava els veïns si feia falta anar a buscar el metge quan algú es posava malat o hi havia un accident o altra desgràcia.

En algunes rutes nocturnes Mónica es va trobar xiquets abandonats a les portes de cases. Una demostració més de la pobresa que envoltava la societat del segle XIX.

L’any 1890, el dia 29 d’octubre, atesa pel metge José Liñana Sales, Mónica va morir víctima d’una apoplexia cerebral a l’edat de 65 anys a la casa Hospital Beneficència d’Aielo. Al moment de morir dels seus 5 fills només li quedava viu Idelfonso. 

Idelfonso Sanz Pérez va substituir a la seua mare en l’ofici. El trobem com a enterrador a l’any 1891 quan tenia  26 anys i estava casat amb Magdalena Armengol Cabanes amb qui vivia al c/ Honda, 17.

Tambè Idelfonso passà un mal tràngol, com sa mare, d’haver d’enterrar a un ser estimat. L’any 1894 Idelfonso va enterrar un fill de solament 14 dies. En 1896 enterraria un altre fill de 5 mesos.

Curiosament en una acta de defunció datada el 20-2-1898 trobem altra dona qualificada al document com enterradora. Podem assegurar que la dona esmentada com enterradora era la  sogra d’Idelfonso, Magdalena Cabanes Aparici perquè coincideix el cognom amb el de la dona de l’enterrador i el lloc de residencia és el mateix on vivia Idelfonso i la dona Magdalena Armengol. Tenim dos hipòtesis potser Magdalena Cabanes va substituir el gendre en alguna malaltia o també està la possibilitat que al poble foren tots coneguts amb el malnom d’ enterradors i li posaren a la partida de defunció este ofici.

Mª Jesús Juan  i Mariló Sanz . Fotografies: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz.