Escola d'ahir i de sempre. 1ª Part.

.

El nou Grup Escolar en la dècada de 1950.

INTRODUCCIÓ

2005 és un any de celebracions a Aielo de Malferit:

*El 28 de març de 1445, Alfons V el Magnànim, fa donació del lloc d’Aielo, a favor de Jaume de Malferit. Enguany es compleixen 560 anys.

*El 1885, ara fa 120 anys, va haver a Aielo una greu epidèmia de còlera.

*El 24 de desembre de 1895, s’inaugurà la Hidroelèctrica Ayelense, primera central de llum a la Vall d’Albaida. Ja han passat 110 anys.

*El 25 d’octubre de 1925, es celebra la posada de la primera pedra de les Escoles velles, es compleixen 80 anys. Cinc anys després a finals de l’any 1930 finalitzarien les obres. Ara fa 75 anys.

Són molts els temes dels quals es podria parlar, però s’hem decantat per les Escoles Velles. S’ho mereixen. Han estat molts els anys preparant i educant els xiquets i xiquetes del poble. Este homenatge va començar en la XXVI setmana de la lectura de la biblioteca i acabarà amb les activitats i actes que està preparant la comunitat educativa del poble.

Volem contar el que sabem de l’escola del segle XVIII, XIX i principis del XX, fins 1931, data de la inauguració de l’edifici escolar de l’Eixample. La resta dels anys posteriors, fins este any 2005, en el qual han deixat de funcionar, es mereix capítol a banda. No és la nostra intenció analitzar els mètodes ni els continguts d’aprenentatge que rebien els alumnes d’Aielo, tampoc volem concretar les circumstàncies que envoltaven estos ensenyaments. Hi ha experts, com Mª del Carmén Agulló Díaz, que tenen molt investigat sobre el tema i que ja han escrit el que saben. Nosaltres, sols volem mostrar el procés de la construcció de l’edifici i com es veia la necessitat urgent del recinte. I alhora que li fem homenatge a l’edifici, volem també que siga un reconeixement de tots els alumnes que han passat per les aules i han jugat al seu pati, sense oblidar els mestres que a les seues aules han exercit la docència i han contribuït a fer grans els menuts.

Mestres i alumnes d’ahir i de sempre. D’ahir perquè ja han passat molts anys des del dia en què els mestres començaren a lluitar per una escola en condicions. I de sempre perquè les Escoles Velles sempre seran un edifici emblemàtic on es recordarà el soroll dels xiquets per les seues parets.

ANTECEDENTS: L’ESCOLA DE L’ANY 1777 A AIELO DE MALFERIT.

Gràcies a unes anotacions facilitades per Fernando Goberna, sabem qui eren alguns dels mestres d’Aielo de Malferit al segle XVIII. Esta documentació trobada per Goberna, a l’arxiu de la Reial Societat Econòmica d’Amics del País València, és una convocatòria de premis organitzats, per motivar els pobles en l’ensenyament. L’Ajuntament d’Aielo va contestar a la convocatòria, proposant els alumnes més destacats, dels quals es faria un sorteig i hauria de quedar-ne sols ú. Este únic seleccionat seria el que participaria amb la resta d’alumnes seleccionats pels altres pobles.

La resposta de l’ajuntament d’Aielo de Malferit, diu:

Maestros de primeras letras y maestras de enseñanza, doctrina cristiana, casas escuelas, enseñanza a las respectivas horas sigue en los intervalos y descansos a las demás gentes que quieren aprender. El maestro D.Bartolome Vidal y la maestra D. Maria Ortiz.

Presentando a los mozos solteros pobres que han destacado:

- Jose Borrell, de 36 años.

- José Armengol, de 26 años.

- José Armengol, de 20 años.

Y a las doncellas:

- Francisca Borrell Sanz, de 26 años.

- Rita Martines, de 21 años.

- Maria Martinez, de 39 años.....

Es va formar una Junta per elegir els alumnes que participarien, formada per:

- D.Francisco Perez, rector.

- D.Francisco Bellot, Alcalde.

- D.Joaquin Vicent, Regidor.

- D. José Ribés, Doctor.

La convocatòria esta datada en València el dia 10 de setembre de 1777 i la resposta de l’Ajuntament és de 1778.

D’esta documentació s’extrau que el mestre, que aleshores estava exercint a Aielo, era Bartolomé Vidal, casat en Aielo amb Bernarda Mollá l’any 1732, i la mestra era Maria Ortiz, germana del Degà Josep Ortiz i Sanz.

L’escola a la plaça Palau, ubicada en la part baixa de l’ajuntament, 1890.Segurament són els mestres Francisco Bordas i José Simó.

AIELO I L’ESCOLA AL SEGLE XIX

El primer edifici escolar conegut a Aielo estava situat als baixos de l’Ajuntament, en la plaça Palau, núm.2. Era la mestra d’estos primers anys del segle XX, Catalina Penalba, d’Atzeneta i casada amb l’aieloner José Gironés. Tenim constància d’ella, als arxius d’Aielo a l’any 1812 en tindre el seu primer fill, després en vindrien sis fills més. El mestre de xiquets era, a meitats del segle XIX, Jose Beneyto, segons consta anotat al padró de riquesa de 1841.

Pascual Madoz, polític navarrès, va visitar el nostre poble en 1848. De la situació en la qual estaven les escoles en aquell any, queda constància al seu Diccionario geogràfico- estadístico histórico de España, on concreta que Aielo compta, aleshores, amb dues escoles de primera ensenyança: una de xiquets amb 80 deixebles, i una altra de xiquetes, amb 70 alumnes.

Era el mestre de xiquets quan Madoz va arribar a Aielo, Francisco Bordás Gil, nascut el 1821 a Forcall. Per a Francisco Bordás, Aielo seria el primer i únic poble on exerciria de mestre i on va romandre durant 45 anys. La mestra de xiquetes continuava sent Catalina Penalba. La remuneració econòmica dels mestres, era abonada per l'Ajuntament i consistia en 2.500 reals a l'any. En una acta de confirmació de 1849, que es troba a l’arxiu de la Parròquia, consta que Catalina, continuava de mestra, junt al mestre de xiquets Francisco Bordás. I va ser en este any quan es van inaugurar les classes nocturnes destinades als adults.

Catalina ocuparia la plaça de mestra fins el 1850, any en què va ser substituïda per la seua filla Patricia Gironés Penalba. Patricia, tenia 20 anys quan el 29 de desembre de 1850 va ser anomenada per ocupar la plaça que deixava la mare i va començar a exercir el magisteri junt al mestre que encara permaneixia, Francisco Bordás, amb el qual, un any després, es casaria i tindria onze fills.

Patricia i Francisco serien durant molts anys els únics mestres d’Aielo de Malferit.

El 1885 (any del còlera), amb 63 anys, Francisco Bordás Gil continuava exercint com a mestre de primera ensenyança de xiquets, però ajudat pel mestre substitut Enrique Ortiz Garrigós, que era natural del poble. Ens consta que dos anys més tard, el 1887 encara estava de mestre Francisco. Aleshores, la seua muller Patricia , tenia 56 anys i la seua tasca docent al càrrec de les xiquetes, va durar fins a 1892, en ser reemplaçada per Maria Arabí Molina. Este matrimoni de mestres que instruïren a tantes generacions de xiquets i xiquetes, estan enterrats al cementiri d’Aielo.

Enrique Ortiz Garrigós.

Enrique Ortiz Garrigós, el mestre substitut de Francisco Bordás, va nàixer a Aielo el 10 d’abril de 1853 i va morir el 1909. A més de la docència, que va exercir des de 1881 durant uns deu anys, a l’any 1880, va ser fundador de la licorera junt a Aparici i Sanz. El 1894 seria regidor de l’Ajuntament i després va ser alcalde d’Aielo de Malferit. Enrique Ortiz Garrigós es va casar amb la mestra Mª Balbina Pinter Albert, que era d’Agullent. Segons documentació de l’any 1880, l’escola d’Aielo va sofrir una inspecció i en l’acta s’anomena l’escola privada de Balbina Pinter.

El 1887 el mestre posseïa la seua habitació al mateix local de l’escola, donant-se molts problemes per falta d'espai. I malgrat fer-se obres per independitzar l'escola de l’habitacle destinat a viure el mestre, no van servir per donar solució al problema.

Balbina Pinter Albert.

José Simó Besó, al poble des de juny de 1891, va ser qui va continuar amb la tasca docent d’Aielo. Un any més tard, arribaria Maria Arabí i es faria càrrec de les alumnes.

L'escola del s.XIX estava instal·lada, com ja s’ha dit, al vestíbul de l'Ajuntament i comptava amb moltes deficiències, així consta en l'acta del Ple de 10-6-1891, on el mestre José Simó manifesta la necessitat de clausurar l'escola a causa de la infecció de gasos putrefactes que hi havia, i va aconseguir que l’Ajuntament obrira expedient per fer un nou edifici. També, amb este mestre, trobem la creació d'una escola nocturna d'instrucció primària costejada per l'Ajuntament, oberta tots els dies, de 8 a 10 de la nit, segons l'acta de 25-10-1891. Este mestre va estar a Aielo, possiblement fins el 1904, any en què va ser substituït per Leonardo Carreres Liñana.

Les mancances del local de l'escola eren tant greus i evidents, que de l’assumpte del recinte escolar es torna a parlar-ne en el Ple de l’Ajuntament del dia 5 de juny de 1892, on es llig un comunicat de la Junta Local de Primera Ensenyança de la població. El comunicat expressa els perjudicis per a l’instrucció de xiquets i xiquetes, que comporta la falta d'un bon local on impartir classes. També parla de la necessitat de lloc per viure en condicions, per als professors.

María Arabí Molina.

Dos mesos abans la mestra Maria Arabí Molina havia pres possessió de les seues competències. Maria Arabí era nascuda a Gata de Gorgos el 24 de maig de l’any 1871, i va exercir de mestra a Aielo durant 48 anys, des de 1892 fins 1940. Es va casar el dia 1 de febrer de 1894 amb l’aieloner José Requena Ortiz i tingueren 4 fills. Foren 48 anys dedicats a l’ensenyança de les xiquetes d’Aielo. Maria Arabí va morir el 13 de febrer de 1956, als 84 anys i està enterrada al cementeri d’Aielo. Al ple de l’Ajuntament del 28 d’octubre del 2004, se li va reconèixer la seua dedicació als alumnes d’este poble, dedicant-li un carrer situat molt prop del nou recinte escolar estrenat a l’any 2005, un edifici molt diferent a l’espai on va treballar a l’any 1892, quan començà la seua trajectòria docent al poble. En arribar a Aielo, Maria Arabí, es va trobar amb l’escola plena de mancances encara no resoltes. I eren tantes que el mestre de xiquets, José Simó, vivia en una casa arrendada fora de l'edifici escolar, per estar el local en males condiciones.

Sabedor, i per fi conscient de les males condicions de l’edifici escolar i tenint en compte les nombroses queixes dels pares que amb freqüència es lamentaven, l’Ajuntament pren la decisió d'instruir l’expedient de construcció de l’edifici destinat a escola de xiquets i xiquetes, i anomena una comissió per a portar-ho endavant. I un dels primers acords seria enviar el mestre José Simó a Beneixama per portar els plànols de les escoles d'aquella Vil·la.

Les escoles estaven en tan mal estat, que després de prendre este acord, van haver de reparar de manera urgent les aules de xiquetes i l’habitació de la mestra.

I malgrat les reparacions, les escoles continuaven en pèssimes condicions i amb falta d'espai, és pel que l'escola de xiquetes va ser traslladada a la casa de la mestra Maria Arabí al carrer sant Antoni. La necessitat era cada vegada més urgent i l’edifici no es feia. Ja era el començament del segle XX i el projectat i desitjat grup escolar, encara no s'havia construït. En casa de la mestra, estarien en règim de lloguer alumnes i mestra durant uns anys més, fins a la inauguració de les noves Escoles a l’any 1931.

María Arabí amb un grup d'alumnes davant de sa casa del c/ S. Antoni, on es trobava l'escola de les xiques. La fotografia podria ser de 1910-1915.

Ver las puertas de la casa abiertas de par en par; a la izquierda, entrando, estaba la mesa de la maestra sobre una alta tarima; a la derecha, las alumnas, que debian ser las mayores , porque aparecían silenciosas y atentas*.

*(Descripció feta per Mª Angeles Belda Soler, al seu llibre “Aportación a la historia de Ayelo de Malferit").

D’esta època es remunta la repetida i coneguda frase “passar més fam que un mestre d'escola”, degut al poc interès de les Corporacions Municipals en pagar el sou dels mestres.

Durant el segle XIX, eren els Ajuntaments els encarregats de les despeses de l'escola: material escolar, jornal dels mestres i casa-habitació, i no seria fins el 1901 quan l’Estat es va fer càrrec.

Mariló Sanz i MªJesús Juan.*

*Publicat en el Llibre de Festes de l'any 2005. Procedència de les fotografies: Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca Degà Ortiz.