Escola o treball. La no assistència dels xiquets a l'escola d'Aielo de Malferit a l'any 1908.

.

Leonardo Carreres Liñana (1881-1971) en l'any 1906. Foto: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz. Maruja Carreres.

LA INSTRUCCIÓ PÚBLICA A COMENÇAMENTS DEL SEGLE XX

Durant els primers anys del regnat d'Alfons XIII, en plena vigència encara els ideals regeneracionistes del 98, la Instrucció Pública era viscuda com una de les grans mancançes de la política estatal. Seguint la consigna de Joaquín Costa que demanava "escuela y despensa" els diferents ministres que es succeirien van intentar la millora d'una àrea a totes llums poc desenvolupada i, per tal d'aconseguir-ho, promulgaren diferents lleis destinadas a modernitzar l'ensenyament. Cal recordar que, al 1901, dels 3.794.952 xiquets que hi havia a Espanya, deixaven d'assistir a l'escola 2.177.628 i que 14.000 dels 24.000 mestres de primària no arribaven a cobrar 625 pts anuals; a més a més, l'estat dels edificis escolars era molt deficient (1).

Entre l'abundant legislació de la primera década del segle destaca la Llei de primera ensenyança del 23 de juny de 1909 on es declarava l'ensenyament elemental i obligatori des dels sis als dotze anys. Dos anys abans s'havia promulgar un Decret (2) el qual obligava als mestres a redactar una memòria técnica desenvolupant algun tema d'interés pedagògic, amb la doble intenció de conèixer la realitat de les escoles i d'actualitzar i fomentar els coneixements professionals dels mestres. Entre els 13 temes proposats tenien que tractar-ne un d'ells, aplicant-lo al cas concret de la seua escola. Aquesta obligatorietat feia que combinaren la teoria amb la pràctica perquè, a la necessitat de fonamentar teóricament les seues afirmacions, s'afegia la de l'observació de la seua realitat més quotidiana.

El fet de que es conserven aquestes memòries ens permet, noranta anys després, apropar-nos als problemas reals de les escoles, en aquest cas, a la dels xiquets d'Aielo de Malferit.

ESTAT DE LA INSTRUCCIÓ PUBLICA A AIELO DE MALFERIT

En 1908 era mestre substitut de l'escola pública de xiquets d' Aielo de Malferit el Sr. Leonardo Carreres Liñana. L'estat de la instrucció general de la població era força dolent perquè a les deficients condicions dels edificis escolars calia afegir l'excessiu nombre d'alumnes per mestre i la seua irregularitat en l'assistència a les classes.

El mestre D. Leonardo, nouvingut al poble, analitza en la seua memòria de manera gairebé exhaustiva quines eren les causes de l'absentisme escolar dels seus alumnes i, com a conseqüencia, l'alt índex d'analfabetisme de la població, el qual contribueix al endarreriment intel·lectual de la Pàtria, greu preocupació per a un home com ell, d'ideologia regeneracionista, partidari de mesures reformistas dins d'un ordre conservador. Sorprén la claredat del seu diagnóstic i, encara més, l'actualitat de les seues conclusions i de les soluciona proposades.

En el seu discurs analitza, en primer lloc, des d'aquesta perspectiva reformista, el paper de l'analfabetisme com a motiu de l'endarreriment secular d'Espanya en relació a altres paisos d'Europa i intenta disculpar als mestres de les acusacions de provocar-ho degut a la seua escassa eficiència professional. Per a ell la raó és la manca d'assistència dels alumnes, que no arriba al 50% dels matriculats, i les seues causes cal buscar-les, per una part, en la presumpta necessitat per als pares del treball dels seus fills per a la supervivència familiar, que considera inexplicable quan son menors de 10 anys (3) i, per altra, que els propis xiquets odien l'escola per la manca d'edificis adients i pel seu amuntonament en les aules degut a la carència de mestres.

L'auténtic responsable seria, en darrera instància, l'Estat, a qui l'interessa més estalviar en la construcció de nous edificis escolars i en la contractació de mestres que augmentar el nivell cultural de la població. La solució passaria per promulgar una Llei de protecció a la infància i d'ensenyament obligatori que prohibiria el treball dels menors de deu anys i faria obligatòria la seua assistència a l'escola (4).

Una antiga aula. Imatge de Julio G. Blanco (Google Imatges).

Però ara sorgeix un altre problema relacionat amb aquest: a més de la manca d'assistència cal esmentar la irregularitat en ella, que interromp la marxa de l'escola i fa impossible una bona ensenyança. Pares, xiquets i l'Estat, són, també, els responsables d'aquesta anomalía. Els pares es preocupen d'enviar a escola als fills quan son menuts i destorben en casa però no quan tenen edat per tal de poder treballar, preferint l'ajut económic a la formació cultural. Els alumnes troben que les escoles són presons sense llum, estretes, sense vida, i les odien. No més l'Estat construint edificis pedagògicament adequats, fará que els xiquets puguen estimar l'escola i, malgrat el desinterés dels seus pares i mares, anar amb regularitat. Alló més interessant d'aquesta memòria no és, peró, la teoría exposada, sinó els esforços del mestre per dur-la a la práctica. Cal dir que seria D. Leonardo qui encapçalaria la petició de construcció d'un nou edifici escolar per a la població, que seguía, fil per randa, les recomanacions expressades en aquesta memòria. Les noves escoles serien inaugurades en 1931, més de vint anys després d'aquesta petició però serien, en eixa època les millors de la comarca i contribuirien, si més no, a un descens de l'analfabetisme contribuint a l'avanç de tot el poble. Crec que la lectura de la memòria tal i com la va redactar D.Leonardo es prou aclaridora i proporciona elements de reflexió tant sobre la realitat educativa de començaments de segle com de l'actualitat, siguent un document de valor históric i pedagógic que mereix recuperar-se.

Mª del Carmen Agulló Díaz. Dra. en Filosofia i Ciències de l'Educació.

Publicat al Llibre de Festes de 1998

NOTES:

(1) Paraules de Melquíades Alvarez en el Congrés de Diputats recollides al Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados 14/XII/1901 p. 2.490. Citat per MAYORDOMO PÉREZ, A. La escuela pública valenciana en el siglo XIX. Conselleria de Cultura, Educació i Ciéncia.Valéncia 1988. P. 215.

(2) L'article 11 del Reial Decret de 18 de novembre de 1907 disposava que els mestres de primera ensenyança oficial, durant el periodo de vacances d'estiu haurien de redactar una Memòria Técnica, basada en un dels temes compresos en el grup corresponent a la categoría de l'escola servida per cada mestre. Un decret del 20 de novembre del mateix any i un altre del mes de maig de 1908 senyalaven els temes que es podían triar. Entre els 13 proposats trobem "Indicación de los principales defectos del edificio de la escuela, y medios prácticos de remediarlos o atenuarlos", "Observaciones sobre la enseñanza del Castellano en la localidad donde el autor preste sus servicios, y resultado de los medios que haya puesto en práctica para perfeccionar y ampliar el estudio del idioma oficial, o el triat pel senyor Carreres: "Observaciones sobre la asistencia de los niños a la Escuela y modos de aumentarla y sostenerla".

(3) Pot sorprende que D. Leonardo considere que els deu anys es una edat en la qual els xiquets ja poden començar a treballar però no puguem obviar les condicions d'explotació infantil que es donaven a lépoca. Fins i tot arriba a plantejar que si assistiren regularment encara que no més fora dels 6 als 10 anys ja seria prou per tal d'ensenyar-los a llegir, escriure i els compters elementals, amb la qua¡ cosa deixarien de ser analfabets.

(4) El mateix any de 1909 es promulgava la Llei d'ensenyament primari amb l'obligatorietat de 6 a 10 anys.